Cuba fa patir

Fa mesos que veiem com Cuba es dessagna. Bé, millor dit, fa anys que ho veiem. Però ara es percep de forma accelerada i en directe i sense atenuants. Tant és així que, darrerament, fotografies de l’Havana obren les capçaleres de la secció d’internacional dels diaris i, fins i tot, setmanaris de primer ordre, com Time, fan dossiers del tema —el darrer, de fa 15 dies, es titulava “Before the Fall” (‘Abans de la caiguda’).

En aquest context, ningú no dubta que els dies del règim de l’Havana, tal com l’hem conegut des del 1959, estan comptats. Ho sap tothom. Les negociacions en el territori cubà entre caps de l’Administració nord-americana (incloent-hi el director de la CIA) amb jerarques del règim ho constaten. També ho posen de manifest les declaracions abraonades de Donald Trump, que, enmig de rodes de premsa, treu pit dient que pot apoderar-se de l’illa en qualsevol moment i fer-ne el que li plagui. Amb tot, la gran pregunta és: quina és l’estratègia que empraran els Estats Units per cruspir-se la gran de les Antilles? És a dir, com s’ho farà per intervenir-la i fagocitar-la? En cas que pugui.

Respondre aquestes dues preguntes no és senzill, i penso que des d’alguna oficina del Pentàgon, de la Casa Blanca o de Mar-a-Lago ho estan debatent. Ho dic perquè, si fins ara les polítiques de màxima pressió al règim han estat exitoses, no tinc clar com es pot dur a terme una intervenció directa sense crear una gran crisi que desestabilitzi el Carib.

Una cosa és matar de fam la població i una altra de ben diferent és controlar el país

Fins ara s’ha debilitat fins a l’extrem el règim a través del bloqueig energètic, de declarar-lo una amenaça geopolítica extraordinària, de sancionar dirigents, de reforçar l’embargament, d’acusar Raúl Castro d’assassinat i, fins i tot, d’apropar el portaavions USS Nimitz a les seves aigües. Però una cosa és matar de fam la població i una altra de ben diferent és controlar el país.

És difícil pensar que a Cuba pugui funcionar una estratègia “quirúrgica” com la que es va fer servir per neutralitzar i tutelar el règim “chavista” a través d’un segrest nocturn del cap d’Estat i de la seva dona, i d’una negociació inesperada i secreta amb la vicepresidenta. A Cuba, amb una dirigència més cohesionada i estesa sobre el territori, no n’hi ha prou a segrestar un personatge. Caldria neutralitzar el politburó del PCC, la cúpula de les Forces Armades i uns quants dirigents territorials. En aquest sentit, el règim cubà s’assembla més a l’iranià que al veneçolà. Però, inclús si això es pogués fer, no queda clar per a què li serviria a Washington. A Veneçuela, la intervenció li ha servit per apoderar-se de les zones petrolieres i per bloquejar el comerç de cru que Caracas mantenia amb règims que els Estats Units creia indesitjables; però, en el cas de Cuba, el que es pretén és una altra cosa.

A Cuba no hi ha petroli, i a Washington no li interessa cap recurs específic. El que vol és apoderar-se de tota l’illa i de tot el que hi ha a l’illa: el seu litoral, les terres, la població, les institucions, els símbols i, sobretot, l’imaginari del que en algun moment va significar. Però ningú no sap com es pot dur a terme això, perquè segur que no és possible fer-ho estrangulant la població (com s’està fent ara), ni tampoc amb bombardejos massius (com a l’Iran), que suposarien una crisi humanitària de magnituds apocalíptiques a pocs quilòmetres de Florida.

Què volen els Estats Units de Cuba?

He dit que Washington vol apoderar-se de tot Cuba, que ho vol tot. Però sabem que una cosa són els desitjos, i una altra de ben diferent és la realitat i, per tant, a l’hora de la veritat, quan s’ha de planificar una acció política d’aquest abast, el primer que s’ha de fer és clarificar realment quins són els propòsits i les eines per poder-los aconseguir.

No tots els actors polítics nord-americans que assetgen Cuba volen el mateix

Així, la qüestió és, en primer lloc, definir clarament quin és el propòsit concret que es busca i, després, esbrinar com poder-lo dur a terme. El tema aquí és que no tots els actors polítics nord-americans que assetgen Cuba (la comunitat de Miami, empresaris hotelers, els falcons del Pentàgon…) no volen el mateix.

Per a uns, el més important és tornar al règim de propietat anterior al 1959 i conquerir actius i privilegis, i generar un mercat capitalista per fer-hi negocis, independentment de qui governi. Per a d’altres, el més important és canviar el règim polític i construir un sistema que esborri tot el que va significar la revolució cubana. Però també hi ha qui preferiria un règim titella i semicolonial tutelat pels Estats Units i que fes allò que es dictés des de Miami. El tema és que cada una d’aquestes “fites” necessita una fórmula d’intervenció (i negociació) diferent.

En uns casos n’hi ha prou a poder arribar a acords amb sectors pragmàtics de l’Havana —possiblement, dirigents de les Forces Armades, que controlen l’economia— i, en d’altres, significa acabar amb la dirigència, intervenir militarment l’illa, bombardejar indrets estratègics i ocupar-la militarment.

Per això és important ser conscients que el primer que ha de fer Washington és negociar amb els diversos sectors i interessos que hi ha a la comunitat cubanoamericana i en funció d’això pensar quins recursos i estratègies es prenen. És diferent negociar que bombardejar. És diferent pactar amb militars que envair l’illa i traslladar-hi milers de marines que no sabem si seran rebuts a trets o amb goig festiu.

Crear un estat fallit o una crisi humanitària a Cuba pot desestabilitzar una zona molt sensible, el Carib, a poques milles de Florida

El que sí que sabem és que Washington es pensarà dues vegades això de bombardejar i arrasar l’illa sense saber com es pot reconstruir posteriorment un ordre polític que li sigui d’utilitat. Crear un estat fallit o una crisi humanitària a la gran de les Antilles pot suposar desestabilitzar una zona molt sensible, el Carib, a poques milles de Florida. Sobretot perquè, fins ara, Cuba ha garantit estabilitat i control en l’àmbit de la seguretat, el narcotràfic i el crim. I els Estats Units ho saben. Una cosa és rebentar Síria, Líbia o l’Afganistan, i que després els països veïns s’empassin la crisi humanitària i geopolítica, i una altra de ben diferent és fer-ho al pati de casa.

I nosaltres, com ens hi posem?

Davant d’això, des d’aquí, poc hi podem fer… però, què podem dir-hi? És difícil, avui dia, defensar un govern com el cubà que, si bé va ser un referent fa molts anys per a un gran sector de l’esquerra, ja fa temps que és incapaç de garantir uns mínims vitals i de dignitat per a la seva població. Queden molt lluny els anys en què Gabriel García Márquez defensava la revolució cubana i el seu sistema dient que, a diferència de la resta dels països de l’Amèrica Llatina, a Cuba mai no havia vist un nen sense sabates i sense escola.

El règim cubà fa temps que és incapaç de garantir uns mínims vitals i de dignitat per a la seva població

És cert que Cuba, durant la primera dècada de la seva revolució, va esdevenir un símbol de l’antiimperialisme, va ser la inspiració i la rereguarda dels moviments d’alliberament nacional de tota l’Amèrica Llatina, i va crear una mitologia (i una simbologia) de la resistència popular i nacional en què s’emmirallava el Sud global. Després, a partir dels anys setanta, quan Cuba es va sovietitzar, es va esllanguir el romanticisme, però els intercanvis pragmàtics amb l’URSS van sostenir un règim que, si bé estava mancat de llibertats individuals, oferia una vida digna a la totalitat de la població, cosa que als països veïns llatinoamericans, amb unes societats fortament estratificades, era impensable.

Jo, quan era jove, a finals dels vuitanta i a inicis dels noranta, escoltava encara a l’Amèrica Llatina moltes veus de l’esquerra que sospiraven per un sistema polític com el cubà. No es tractava d’un miratge. Ho feien perquè molts d’ells (i dels seus fills i familiars) hi havien viscut temporades (a vegades, molt llargues) com uns ciutadans més.

Òbviament, tot això es va començar a torçar amb la fi de l’URSS, que va suposar una dècada de fortes privacions que, amb una retòrica imaginativa, es va conèixer com el “període especial”. Fruit d’aquella crisi, i d’algunes mesures d’apertura econòmica en l’àmbit del turisme i del petit comerç (“paladares” i poc més), la societat va començar a transformar-se, i l’important va ser l’accés als dòlars a través de remeses dels familiars a l’estranger o gràcies a feinetes (vendre cocos, fer de grum d’hotel, traslladar turistes) que ressituaven molt més que fer de metge, professor o director d’algun equipament.

El petroli de Veneçuela només va ajudar a mantenir el sistema, però no a revertir una dinàmica de decadència en què el somni dels joves és fugir

Amb aquest gir, al segle XXI, a Cuba va començar a generar-se una dinàmica on l’accés al dòlar era inversament proporcional a la utilitat social i, sovint, a la formació. Així, la vida dels cubans va començar a fer un gir distòpic on el desencís va ser la divisa. En aquest marc, el petroli de Veneçuela només va ajudar a mantenir el sistema (que no és poc), però no a revertir una dinàmica de decadència on el somni dels joves era (i és) la sortida, és a dir, fugir. La veu no hi és permesa, i la lleialtat fa temps que n’ha desaparegut.

Avui, quan tot s’ensorra i els voltors volen en cercle, ens queda poc a dir. Queda assenyalar el que un dia va significar Cuba, dir que el règim va ser incapaç de regenerar-se políticament i econòmicament després de la guerra freda i que, si bé podem tenir empatia i solidaritat amb els cubans, ningú no voldria —a diferència de fa dècades— viure avui a l’illa. També cal denunciar el groller imperialisme nord-americà i la passivitat de les institucions multilaterals.

No sabem què pot succeir en un futur immediat, però sospito que Trump pensa actuar sobre Cuba amb la mateixa impunitat que Netanyahu ho està fent amb Palestina. Tot, molt trist.