13/01/2026 | 07:00
Ha passat una setmana. Es diu aviat, però no surto de l’estupefacció. Els Estats Units han bombardejat una capital de l’Amèrica Llatina i s’han endut per la força el president de Veneçuela per tancar-lo a la garjola. Molta gent encara no entenem per què i com ha passat això? No et demano opinió, sinó que ens ajudis a entendre-ho!
La gent pensa que Donald Trump ha embogit, i jo no ho crec pas: al Govern de Trump hi ha persones amb el cap fred i que saben molt d’economia, de geopolítica i de recursos naturals. El món d’avui es va transformant en un món amb àrees de domini de tres grans potències: la Xina, Rússia i els Estats Units. Trump considera que les regles del dret internacional els deixaven encotillats a ells, i, en canvi, els russos i els xinesos se les salten en les seves àrees d’influència. Trump, per tant, s’ha convençut que havia de jugar un altre joc, perquè, si no, per dir-ho d’alguna manera, estaven fent el paperina.
Per això, estan decidits a controlar amb règim de monopoli, és a dir, sense cap altra potència ficant els nassos allà, la seva àrea d’influència, que és l’Amèrica Llatina. El que han volgut fer els Estats Units és el mateix que fan Rússia i la Xina en els seus espais. Per això ha intervingut amb soft power en les eleccions de l’Argentina, de Xile i d’Hondures; i ara amb hard power a Veneçuela.
“El 75% dels motius de l’atac de Trump a Veneçuela són interessos econòmics, és a dir, pel petroli”
I per què han atacat Veneçuela?
Tenien una espina clavada a Veneçuela des de l’arribada al poder d’Hugo Chávez. Un conflicte ideològic. Però… diria que el 75% dels motius de l’atac són interessos econòmics, és a dir, pel petroli. Els interessa el petroli, no els interessen altres coses, no els interessa la democràcia a Veneçuela. Volen accés en règim de monopoli a la franja de l’Orinoco, que és on hi ha les majors reserves de cru. I, de passada, expulsar-ne les empreses xineses.
Però de democràcia, de dictadura, de María Corina Machado i tot això, res de res?
El 25% restant dels motius de l’atac, crec, són humiliar el règim que els ha desafiat geopolíticament durant 25 anys. Però, al contrari del que van fer a Grenada l’any 1983 o a Panamà l’any 1989, de moment, ha sorprès tothom que no hagin forçat un canvi de règim. Han escapçat el vèrtex, el cap d’Estat, amb un segrest i un centenar de morts, però han deixat la resta del poder intacte. S’entén que la idea és disciplinar la resta del Govern de Nicolás Maduro sota amenaça i quedar-se només allò que els interessa, les zones petrolíferes. És una lògica clàssica d’economia d’enclavament, com es feia a les antigues repúbliques bananeres.
Veneçuela no serà, però, una república bananera…
Penseu que el que anomenem “repúbliques bananeres” eren aquelles repúbliques, com Hondures que seria el cas paradigmàtic, on els Estats Units i, sobretot, les seves empreses, aconseguien una mena de sobirania sobre un territori en el qual tenien interessos productius i comercials. La resta del país els importava un rave: de fet, gestionar Veneçuela ara ho veuen com un maldecap. Volen només els territoris del petroli. Tornem a les lògiques de domini del segle XIX i d’inicis del XX.
“Torna la lògica de domini del segle XIX. Els Estats Units ja no necessiten justificació: volen controlar la seva zona”
Històricament, els Estats Units, abans de cada invasió, han buscat justificacions morals i, sobretot, alguna excusa jurídica, un mandat de les Nacions Unides o una resolució de l’OTAN encara que fos amb l’excusa d’unes armes de destrucció massiva que no existien o la protecció d’una minoria ètnica amenaçada. Aquest cop, sense excuses, Trump ha dit: “Anem pel petroli veneçolà”. Ja no calen justificacions.
No necessiten justificació. Ells fan realpolitik. El que volen és depredar recursos i tenir el control de la zona. I ho han dit molt clarament: “Ho fem perquè podem, punt”.
La pseudojustificació podria ser la doctrina Monroe? “Amèrica és per als americans”.
La doctrina Monroe no és una justificació, sinó que, per dir-ho així, és una cultura consubstancial al nacionalisme nord-americà. És dins l’ADN de la política nord-americana. Se’n consideren deutors. No és una justificació; és un mandat.
Però què és la doctrina Monroe realment? Perquè en parlem molt, però no sé si l’entenem bé.
Saps que Monroe va ser el cinquè president dels Estats Units?
Ah! Ve de lluny, això…
Fixa’t que la doctrina Monroe no és tan dolenta a l’inici! Neix pels volts de l’any 1820. A l’Amèrica Llatina acaben d’esclatar les independències de la corona espanyola. Però aleshores potències europees, sobretot França i la Gran Bretanya, pretenen intervenir en les independències americanes. I és aquí quan Monroe diu: “Ei, nois! Amèrica no és per als europeus; és per als americans”. I no es refereix al fet que els Estats Units han de dominar tot l’hemisferi. De fet, aleshores els Estats Units encara estan en construcció: durant el mandat de Monroe, es compra Florida a Espanya; incorporen els nous estats membres d’Alabama, Illinois, Maine, Mississipi i Missouri; i es va definir la frontera amb el que avui és el Canadà. En aquells moments, l’exèrcit nord-americà estava enfeinat fent la guerra a les nacions índies, expulsant-los cap a l’oest, o abatent-los. És l’època de la primera guerra seminola, la indotexana i la dels arikares.
Però sempre havia entès jo la doctrina Monroe com una mena de mandat que s’autoatorgaven els Estats Units per intervenir en la política d’altres països llatinoamericans…
És clar, perquè a la doctrina Monroe se li afegeix el corol·lari amb referència al president Theodore Roosevelt, que va exercir el poder a principis del segle XX. Aquest corol·lari diu que els Estats Units han de tenir una “tasca civilitzatòria” respecte de les repúbliques del sud. I això vol dir que s’autoatorguen el dret d’imposar governs que siguin de la seva corda, amb els seus interessos, a tot el continent. Poc abans, els Estats Units ja havien demostrat la seva voluntat hegemònica amb la guerra de Cuba de 1898. Aquest esperit s’ha convertit en el sentit comú de la seva política exterior.
“És probable que, el que Trump ha ofert a Delcy Rodríguez, ho hagués ofert a Maduro. És probable que Trump parlés amb altres dirigents chavistes”
Una altra cosa que molts no entenem és com ha pogut ser tan, relativament, fàcil que soldats dels Estats Units entrin al país i en unes hores matin desenes de soldats i se’n vagin segrestant el president. Han traït Maduro des de dins? Hi haurà un madurisme sense Maduro? Què ha passat dins del país?
En els últims mesos, quan la cosa començava a pintar malament per a Maduro, hi va haver moviments i canvis interns. El que és segur és que Maduro va parlar amb Trump, i la cosa no va funcionar. I també se sap que Maduro no va voler negociar una sortida fora del país, quan es parlava de Turquia com a país d’acollida.
Aleshores, hi ha una sèrie coses que no sabem, però que són probables. És probable que, el que Trump ha ofert a Delcy Rodríguez, ho hagués ofert a Maduro. És probable que Washington parlés amb altres dirigents del Govern i de l’Estat abans de fer una intervenció militar al país. És probable que Maduro no s’acabés de fiar del tot de la seva gent, i, si no, no s’entén com Maduro, un president de Govern, dormia quasi cada dia en un lloc diferent ni perquè la seva guàrdia pretoriana eren 32 membres de l’elit de l’exèrcit cubà. No eren veneçolans; eren cubans.
Ai, Veneçuela, el país del qual parla tothom a Catalunya —i sobretot a Espanya—, però que gairebé ningú coneix. Té una història brutal.
Veneçuela ha tingut una maledicció històrica. Es diu petroli. Ho explicava Terry Karl en un llibre que es diu The Paradox of Plenty. La paradoxa de tenir tants recursos: pot ser la teva maledicció! A més, el petroli és un recurs que dona molts diners sense treballar, només perfores el terra i brota per si sol.
“Veneçuela és el país del món sense guerra que ha tingut pitjors xifres econòmiques en els últims 20 anys”
I com s’han gestionat aquests diners històricament? Perquè a l’Aràbia Saudita s’han fet d’or…
La història de Veneçuela és un drama, plena de dictadors. Punt. Si bé hi va haver un període d’estabilitat amb un sistema de democràcia limitada (1958-1989), el país va acabar convertint-se en una democràcia clientelar i corrupta. L’esgotament del sistema és el que impulsa Hugo Chávez a aconseguir el poder en unes eleccions competitives l’any 1999. Quan va arribar Chávez, va generar grans expectatives per a un sector molt important de l’esquerra. I, ara, aquestes esquerres no saben com ressituar-se.
El chavisme va generar un sistema polític que, amb una relativa pluralitat política i als mitjans de comunicació, va impulsar una forta inversió social a favor dels sectors populars que històricament havien estat oblidats, en l’àmbit de la salut, les infraestructures, l’educació, l’alimentació… I, fins i tot, va crear una nova economia comunitària i va finançar projectes polítics d’esquerra arreu del continent. Però tot això es feia en un món en què el preu del barril havia arribat a xifres altíssimes. Llavors, això va generar una gran il·lusió i entusiasme.
I què va passar, segons tu?
Que el preu del petroli va baixar, i molts dels nous projectes que s’havien impulsat no es van poder sostenir. Va arribar la gran crisi de 2008-2010. La situació econòmica va caure en picat. Aleshores es van començar a veure els colls d’ampolla d’una administració que s’havia duplicat en dues administracions, la formal i la de les misiones, que era poc eficient i que, a més, havia malbaratat molts diners.
Veneçuela, en aquests últims 25 anys, és el país del món sense guerra que ha tingut pitjors xifres econòmiques. El nivell d’empobriment de la població ha estat dramàtic. Han hagut de migrar milions de persones, i no només els pijos que s’exhibeixen a Madrid. Parlem que se n’ha anat quasi una quarta parta de la població, molts d’ells emigrants econòmics. I, en aquest context, sobretot des del 2010, l’oposició va anar creixent. I no només una oposició de dretes, sinó també una d’esquerres que venia de sectors que abans integraven el moviment del chavisme. Davant d’aquesta contestació, amb l’arribada de Maduro —i en el marc d’una lògica de polarització– les llibertats van començar a retallar-se.
“D’aquí a un parell de mesos, sentireu molt a parlar de Cuba i, potser, de Nicaragua”
El que ha passat a Veneçuela és un avís per a navegants per als països de la regió: de la Colòmbia de Gustavo Petro al Mèxic de Claudia Sheinbaum passant per Cuba i l’Amèrica Central?
Les peces se li estan posant bastant bé a Trump. L’extrema dreta governa ja a Xile i a l’Argentina, la dreta governa al Perú, a l’Equador o a Bolívia i també té el control de països de l’Amèrica Central com Hondures o El Salvador. Un dels objectius de Trump a l’inici del mandat era Panamà: i, en poc temps, van disciplinar els governants panamenys i els han obligat a fer fora els xinesos del canal de Panamà. A Colòmbia, a Petro li queden pocs mesos de govern i les enquestes diuen que les pròximes eleccions les guanyarà la dreta un altre cop. Però jo crec que el gran tema ara és Cuba.
Cuba?
Gent molt ben connectada amb cercles de poder m’ha dit: “D’aquí a un parell de mesos, sentireu molt a parlar de Cuba i, potser, de Nicaragua”. Tinc la sensació que el tema és Cuba i, precisament, ho penso perquè no en parlen. Fixa’t que Trump gairebé no parla mai de Cuba. Però penseu una cosa: ara mateix el seu Govern té dos falcons que miren constantment cap a Cuba, el secretari d’Estat és Marco Rubio, un cubanoamericà, i el fins fa poc encarregat del Departament d’Estat per a l’Amèrica Llatina és Mauricio Claver-Carone, un altre cubanoamericà de Florida… La meva hipòtesi és que, o abans del novembre d’aquest any, que hi ha eleccions de mig mandat, o abans d’acabar el mandat… Trump pot intervenir a Cuba, i potser a Nicaragua.
Sí…?
Però la intervenció a Cuba serà totalment diferent de la intervenció a Veneçuela. Primer, l’escanyaran encara més que amb el bloqueig. El més important per acabar amb la revolució cubana és tallar-li el subministrament energètic. A l’illa, l’electricitat es genera amb petroli. Atacant Veneçuela, tanquen l’aixeta del petroli a Cuba, i després exigiran el mateix a Mèxic, l’altre país que li subministra cru. Avui a l’Havana no hi ha apagones, hi ha a alumbrones. A la nit no hi ha electricitat. L’economia cubana ja està sota mínims, en nivells d’emergència humanitària, i només li faltava això. I, després, podria venir la invasió militar.
Però no s’hi atreviran. Amb el desastre de la invasió de la badia de Cochinos a la memòria.
Badia de Cochinos va ser una xapussa de la CIA. Ara s’assemblarà més al que va passar a Panamà l’any 1989. A Panamà, els Estats Units tenien la seva base militar més important de l’Amèrica Llatina i, per tant, els marines van sortir d’allà i van conquerir el país. A Cuba, recordem-ho, hi ha una base militar dels Estats Units, Guantánamo. I, de fet, ara mateix pel bloqueig a Veneçuela, a les costes del Carib hi ha desplaçats i actius 14.000 marines. Però s’ha de dir que a Cuba no n’hi haurà prou a segrestar un cap d’estat.
“A Trump li encantaria humiliar l’esquerra mundial i passar comptes ideològics amb Cuba”
Però, realment, què voldria ara Trump, que només es mou pels diners, envaint Cuba? Veiem que li interessa més controlar Groenlàndia, el petroli de Veneçuela o, fins i tot, annexionar-se el Canadà.
Cuba té un element simbòlic. Si Trump acaba amb la revolució cubana, es convertirà en l’heroi nacional. És una qüestió nacionalista i anticomunista sobretot. Cuba no té recursos naturals. Però, fins i tot, en la lògica mercantil de Trump, Cuba sí que té interès econòmic. El resort turístic que es podria fer allà generaria milions de dòlars per a les empreses de la construcció i hotelers amics de Trump! Només de pensar-ho se li deu fer la boca aigua.
Però, Salvador, aquí amb Cuba has tocat un tema molt potent, eh? Malgrat que hagin passat molts anys des de la revolució de Fidel Castro i del Che Guevara del 1959 i malgrat totes les crítiques a la revolució, Cuba continua sent un símbol. Cuba fa mal! Evidentment, l’exèrcit dels Estats Units té una potència militar enorme i podria haver-la envaït des dels anys noranta sense despentinar-se. Però no s’hi han atrevit mai.
Tant de bo m’equivoqui. Però, precisament, aquest és el tipus de victòries que agraden a Trump. Li encantaria humiliar l’esquerra mundial. Els que governen avui els Estats Units, més enllà de l’interès per la pasta, tenen una clara voluntat de passar comptes: passar comptes ideològics i simbòlics. Ho repeteixo: tant de bo m’equivoqui.
