07/01/2026 | 06:00
Tenint en compte la reacció de la Unió Europea (UE) a l’atac dels Estats Units d’Amèrica (EUA) a Veneçuela i al segrest del seu president, es pot dir clarament que la Unió ha presentat la seva candidatura a ser la María Corina Machado de l’ordre internacional. Bàsicament, ha demanat que es fes una “transició democràtica”, integrant-hi María Corina Machado (brutalment anul·lada del joc polític amb una sola frase de Donald Trump, després d’haver rebut el Premi Nobel de la Pau en honor de l’inventor de la dinamita) i respectant la legalitat internacional. Faria riure si no fos esperpèntic.
Demanen, als qui acaben de carregar-se qualsevol noció de legalitat internacional i que han expressat que aquest atac bàsicament va de petroli, d’assegurar el sistema de pagaments amb dòlars a escala internacional (un tema absolutament clau per mantenir un imperi que, malgrat les aparences, està clarament en declivi) i d’impedir que la Xina estengui la seva influència global, que facin just el contrari del que han fet. Això no va de llibertat, va de poder, no és una qüestió de principis, sinó de cinisme descarnat.
Trump no coneix aliats, només vassalls, i serà cada cop més agressiu a causa del declivi del poder global dels EUA
Trump no coneix aliats, només vassalls i, precisament, pel mateix declivi del paper dels EUA a escala global, cada cop serà més agressiu. Una agressivitat en la qual, tanmateix, com ha demostrat amb l’operació de Veneçuela, no es pot permetre una invasió directa (element no menor). De tot això, n’han pres nota Mèxic, Colòmbia, el Brasil i l’Uruguai, els quals, en un comunicat conjunt amb Espanya, han denunciat la ingerència nord-americana. Caldrà veure com fan front a la situació a mitjà termini, més enllà de l’escenari de desconcert i por global actual. Però Trump no ha fixat els seus objectius només al Sud global; la propera, com han anat repetint amb insistència, és Groenlàndia, que forma part de Dinamarca, i aquí s’obre un gran interrogant. Què passaria si Dinamarca no cedeix? És a dir, què passa si un país que forma part de l’OTAN i de la UE veu com el Govern dels Estats Units s’annexiona una part del seu territori?
Groenlàndia: l’OTAN a la cruïlla
L’article primer del Tractat de l’Atlàntic Nord, pel qual es va crear l’OTAN, indica que els qui el subscriuen s’han d’abstenir, “en les seves relacions internacionals, de recórrer a les amenaces o a l’ús de la força”. També seria per riure en aquest cas, però la cosa es complica més si tenim en compte que l’article cinquè implica que els aliats han d’entrar en guerra contra l’agressor. El resultat és clar: o bé l’OTAN desapareix o bé queda com una peça inservible de museu ja de forma definitiva, cosa que al seu torn seria l’última ofrena de Trump a Vladímir Putin.
Però, què passaria en aquest context amb la Unió Europea? En l’article 42.7 del Tractat de la Unió Europea s’estableix l’actuació conjunta de tots els seus membres en defensa del país agredit. S’activaria aquest article, encara que fos via sancions comercials a l’agressor? Veient els comunicats actuals de la UE, hom diria que no.
A Dinamarca només li quedarien tres opcions al davant: a) negociar la cessió de Groenlàndia amb els Estats Units; b) respondre militarment, i c) denunciar el cas a instàncies internacionals. Segurament, la cosa es jugaria entre la primera opció —ara mateix Dinamarca ja deu estar rebent pressions de “socis” europeus per tal que accepti— i la darrera. Però, sigui quina sigui l’opció, el resultat és el mateix: Trump pot fer efectiva la seva amenaça sense un cost gaire elevat en termes immediats. La UE ha jugat a dir que sí a tot a Trump (aranzels, increment de compres militars als Estats Units en el marc de l’OTAN, etcètera), i és la seva pròpia debilitat l’incentiu principal que té el líder nord-americà per acomplir els seus desitjos. No només es quedaria Groenlàndia, sinó que deixaria la UE profundament ferida de mort, congruentment amb els objectius de la seva nova Estratègia de seguretat nacional, feta pública recentment.
El govern dels Estats Units vol aprofitar el moment per aconseguir beneficis geopolítics arreu
El futur d’Europa, pendent de l’Amèrica Llatina
Trump no coneix aliats, només vassalls, i tots poden ser María Corina Machado i més amb unes extremes dretes, i no tan extremes, que només li fan de claca agenollada (les més nostrades, de forma ja delirant). És per això que Marine Le Pen, en una gota de lucidesa en l’immens desert de les dretes europees, ha reaccionat com ha reaccionat, i és també per aquest motiu que la FAES de José María Aznar ha tret una nota en què remugava que la cosa no anava bé. Tot això, mentre Isabel Díaz Ayuso llegia un teleprompter, des de la més profunda de les ignoràncies de qui no coneix gaire cosa més que la llibertat de les canyes madrilenyes, Santiago Abascal felicitava una María Corina Machado que no hi pinta res i Aliança Catalana saludava la intervenció militar a la sobirania nacional veneçolana, alhora que diu que pretén la independència de Catalunya.
A l’Amèrica Llatina, en realitat, es juga el futur dels pobles d’Europa (el de la Unió Europea, ara mateix, ja sembla insalvable). En les estratègies que estableixin els seus països encara no dominats pel vassallatge imperial és on es pot definir, per obra del Sud global, la sort del Nord global. Certament, en la boira actual i l’actitud completament aclaparadora del xou de les autoritats dels EUA, que volen aprofitar el moment per aconseguir beneficis geopolítics arreu, sembla que s’ha inaugurat una nova era. Però, en realitat, som tan sols en un trànsit, com deia E. P. Thompson: “Molt poques vegades en la història —i, en aquest cas, sols per intervals curts— una classe dominant exerceix l’autoritat per mitjà de la força militar o, fins i tot, econòmica directa”.
