16/10/2025 | 06:00
Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, cap de les dretes liberals i conservadores que havien dominat el panorama de l’Europa continental durant el primer terç del segle XX no continuava existint. La seva col·laboració amb l’ascens del fenomen feixista havia estat tan evident que era impossible reconstruir-les. És per aquest motiu que aquestes dretes es van haver de refer a partir de noves fórmules com la Democràcia Cristiana, lligant la reconstrucció de la dreta al catolicisme, o a personatges conservadors marginals durant els anys trenta que havien defugit la col·laboració amb el feixisme, com fou el cas del “gaullisme” a França, constituït a l’entorn de Charles de Gaulle. Tot això, mentre Winston Churchill es convertia en el gran referent fascinant de la lluita antifeixista per a les dretes posteriors a la Segona Guerra Mundial, bàsicament perquè pràcticament no n’hi havia cap altre. I és que el cert és que el feixisme no s’hauria pogut encarnar en un nou tipus de dictadura sense la col·laboració de les dretes tradicionals.
De fet, la crisi de les dretes liberals i conservadores és anterior al mateix naixement del feixisme. La irrupció de la societat de masses a finals del segle XIX significà l’expansió de les grans urbs de més d’un milió d’habitants, l’eclosió dels esports que conferien identitats col·lectives com el futbol, la connexió del món mitjançant els ferrocarrils, els vaixells propulsats per turbines, els zepelins primer i després els avions, el telègraf, el telèfon, els diaris populars, la ràdio, el cinema, el cartellisme i la propaganda comercial. Era un nou món, que es desplegà amb tota la seva força amb el nou segle, mentre els liberals i conservadors continuaven governant estats amb un dret a vot restringit (la confusió entre liberalisme i democràcia és això: una confusió) i partits que eren poc més que agrupacions de notables i representació d’interessos. La nova política pròpia d’aquesta societat quedava en mans de les esquerres. Els partits socialistes de masses avançaven electoralment, a la vegada que s’aconseguí ampliar el sufragi, el sindicalisme revolucionari que es volia imposar mitjançant la vaga general i, més endavant, els primers partits comunistes, únics en l’adaptació de les noves tècniques de comunicació a la propaganda política. Alhora, la gran utopia liberal basada en el progrés i en els somnis imperials moria en l’hora foscant de la Primera Guerra Mundial. El que vingué després fou una gran onada de revolucions a tot Europa. És al bell mig d’aquesta crisi de les formes tradicionals de domini i de consentiment que nasqueren diversos moviments d’extrema dreta populista que, posteriorment, serien coneguts sota el nom de feixisme. Una reacció nacionalista i racista que utilitzava les tècniques modernes del nou món i proposava la integració de la societat de masses en un nou ordre jeràrquic exclusiu i excloent: càlid per a aquells que integrava en la nova comunitat nacional i terroríficament gèlid per als qui excloïa. Tanmateix, aquest camí no el feu sola.
Un dels mites persistents de l’ascens del feixisme al poder és que aquest fou volgut per la majoria de la població
Un dels mites persistents de l’ascens del feixisme al poder és que aquest fou volgut per la majoria. Una majoria que, obnubilada pel poder hipnòtic dels Führers o dels Duces, va referendar el seu ascens electoralment dotant-lo de majories absolutes. La realitat és tota una altra: el feixisme va poder arribar al poder tan sols amb el concurs de les dretes tradicionals, que es pensaven que, integrant-lo, el moderarien i els podria resultar fins i tot útil. Una il·lusió vana, ja que, integrant-lo, es van desintegrar elles mateixes fins a la desaparició en un suïcidi ràpid.
La primera vegada que els feixistes de Benito Mussolini es presentaren a les eleccions, el 1919, obtingueren zero representants. Fou la seva utilitat com a organització de combat contra les esquerres el que va portar a integrar-los per part dels liberals de Giovanni Giolitti a les llistes del Bloc Nacional el 1921. No fou tampoc un resultat esplendorós, 35 diputats en un Parlament de 535, en unes eleccions que guanyaren els socialistes radicalitzats pel Biennio Rosso. La Marxa sobre Roma, de nou malgrat els mites, també fou una operació fracassada, que el rei Víctor Manuel III reconvertí en èxit, atorgant la presidència del Consell de Ministres a Mussolini (anys després també serà el rei qui el destituirà, malgrat totes les imatges d’un poder tradicional desaparegut davant del totalitarisme feixista). Un cop en el poder, Il Duce aprovà, amb el vot dels liberals i conservadors que pensaven de nou que així els “moderaven” i els integraven, una nova llei electoral que donava a la llista guanyadora, encara que fos tan sols amb un 25% dels vots, dos terços de la representació del Parlament. Així sí, el 1924 guanyaren finalment la majoria parlamentària en unes eleccions on, des de l’Estat, perseguiren l’oposició d’esquerres.
Quelcom de similar passà en el cas dels nazis. En les eleccions de novembre de 1932, obtingueren un 33,1% del vot (un resultat que està, per exemple, per sota del 35% que auguren les enquestes a les diferents formacions d’extrema dreta a Girona). De fet, en aquelles eleccions, havien perdut dos milions de vots respecte a les anteriors, la qual cosa va fer entrar el moviment en una crisi econòmica i interna, alhora que més alemanys es decantaren per votar les candidatures socialistes i comunistes. Fou precisament aquell el moment en què el president d’Alemanya, el vell conservador Paul von Hindenburg, cregué l’idoni per donar-li la cancelleria Adolf Hitler. Segons ell, “per fi el tenim on volíem”, referint-se al fet que des de la presidència del Govern el podrien controlar i fer-lo ser útil (sempre fou un visionari, Hindenburg). El que vingué després és conegut. Des del poder, els nazis convocaren unes noves eleccions el 1933, al mig d’un estat d’excepció que els permeté perseguir els comunistes, i, tot i així, només hi aconseguiren el 43% dels vots. Tanmateix, amb el beneplàcit dels conservadors del Partit Nacional del Poble d’Alemanya (DNVP) i dels catòlics del Partit de Centre (Zentrum), prèvia consulta al papa Pius XII, Hitler aprovà la Llei habilitant, que li donava plens poders per governar i posar “ordre” sota el compromís que quatre anys després es retiraria (espòiler, com sabem tots: no ho va fer). Com a mínim, en el cas de Mussolini, el nou dictador havia estat més explícit. Després de l’assassinat del jove diputat socialista Giacomo Matteotti, que havia denunciat el frau en les eleccions que havien guanyat els feixistes, ell mateix n’assumí tota la responsabilitat en el seu discurs del 3 de gener de 1925:
“El discurs que estic a punt de pronunciar segurament no podrà ser pròpiament considerat com un discurs parlamentari […]. Davant d’aquesta assemblea i davant de tot el poble italià jo assumeixo, jo sol, la responsabilitat política, moral i històrica de tot el que s’ha esdevingut […]. Si tota la violència ha estat el resultat d’un determinat clima històric, polític i moral, és meva la responsabilitat, ja que aquest clima històric, polític i moral jo l’he creat amb una propaganda que va des de la intervenció de la Primera Guerra Mundial fins avui […]. Vosaltres heu viscut d’il·lusions! Vosaltres heu cregut que el feixisme estava acabat perquè jo el comprimia, que era mort perquè jo el castigava, i heu tingut, a més, la crueltat de dir-ho. Podeu estar ara segurs que, en les 48 hores successives a aquest discurs, la situació serà aclarida finalment”.
Les dretes tradicionals, quan es van integrar al feixisme, es van desintegrar a elles mateixes
Dos dies després, havia nascut la dictadura feixista, i és que un altre mite persistent en relació amb allò que és i allò que no és el feixisme és que tan sols és feixisme aquell moviment que diu el que farà o pot acabar fent. És a dir, tan sols si un moviment d’extrema dreta declara que vol acabar amb el pluripartidisme i depurar la societat de tots els elements que no corresponguin a la seva visió del que ha de ser la nació, llavors se’l pot considerar feixista. Però el feixisme es veu de forma diferent, segons si la mirada es dirigeix al seu principi o al seu final. El programa original del feixisme italià de 1919 no deia res d’eliminar els parlaments, i, de fet, reivindicava el dret a vot als 18 anys i el sufragi femení. Tampoc els 25 punts del partit nazi de febrer de 1920 no declaraven res en aquest sentit (reivindicaven, en tot cas, poders il·limitats per al Parlament). En aquells moments, Francesc Cambó podia considerar, en el seu Entorn del feixisme italià, de 1924, que el feixisme, en el Govern del qual hi havia el seu amic de la patronal italiana Giuseppe Volpi, era un moviment de reacció patriòtica, o més tard el mateix Churchill, abans de saber que el nazisme volia acabar amb l’Imperi britànic, podia fer declaracions elogiant-lo enfront de les esquerres. La història no es repeteix, certament; a vegades, però, rima.
El final del segle XX i els inicis del XXI també van inaugurar un nou món de la societat de masses (societat xarxa la va anomenar Manuel Castells als noranta). Un món on la política tradicional va entrar en crisi, aguditzada amb la fi de la utopia neoliberal, i on inicialment els moviments d’esquerres portaven la iniciativa. Un nou món on també ha aparegut com a reacció un nou tipus d’extrema dreta i en el qual no és impensable que les dretes espanyoles i catalanes que intenten “integrar”, “moderar” i “emular” les noves extremes dretes acabin desapareixent, mentre les ajuden voluntàriament o involuntària en el seu camí cap al poder. Al final, la primera alcaldia que tingueren a Catalunya s’esdevingué amb un 30% de vot i el beneplàcit de la dreta tradicional local. Aquí, malgrat tot el que s’hagi pogut dir i escriure, el cordó sanitari no ha existit mai. Tampoc no és tan inimaginable que als Estats Units un dia es declari que, davant del “caos” que es viu a les grans ciutats demòcrates, s’hagi d’aprovar una nova Llei habilitant: de moment l’antifeixisme ja ha estat declarat organització terrorista. La cosa ja no va de wokisme, una figura útil que ha convençut molts per aplanar el camí cap on volien anar: ells no són feixistes, però és clar que ser antifeixista ha de ser il·legal. Que aquesta història, la nostra història, acabi d’una manera o d’una altra dependrà de les àmplies coalicions que puguin establir tots els “exclosos” de les petites nacions que volen construir, depurant tot allò que en la seva visió no poden integrar.
