Guerra a la guerra

S’obre el teló. Donald Trump, al despatx de la Casa Blanca, reunit amb el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte. A ambdós se’ls veu còmodes i de tant en tant els esclata una rialla. Tanta alegria és deguda bàsicament al fet que Rutte agraeix a Trump la seva acció (s’entén que aquesta no és altra que negociar amb Putin), ja que ha provocat que, per fi, els socis europeus de l’Aliança Atlàntica estiguin disposats a augmentar exponencialment la seva inversió en defensa en el marc de l’organització. Un vell somni acariciat des de fa anys pel mateix Trump. Alhora, l’eufòric president dels Estats Units li comunica la seva intenció de quedar-se de grat o per força Groenlàndia, la qual cosa violaria de facto l’article 5 de l’OTAN que obliga a la mútua defensa dels països que formen part de l’Aliança. Encara més: li diu que ell, el secretari general de l’OTAN, “podria ser decisiu” en aquesta operació d’annexió d’un país que acaba de votar per la seva independència. Es tanca el teló. Cap declaració de cap líder europeu sobre aquesta escena.

Els caps de govern europeus estan per una altra cosa. “Guerra! Guerra!”, criden. Per damunt de tot, cal rearmar-se, saltar-se les regles de dèficit, tan estrictes quan es tracta de restringir o retallar les polítiques socials i tan laxes ara, i endeutar-se tant com faci falta (quan arribi l’hora de pagar el deute, ja es veurà d’on es retalla). Tot això, sense explicar quins són els perills estratègics o quins són els objectius: un exèrcit europeu que ni es menciona? Per això riu Trump i li retorna el somriure Rutte (un senyor que figura que representa el conjunt dels països de l’OTAN i no només els EUA). L’OTAN es rearmarà més encara; els Estats Units, com a principal proveïdor d’armes mundial, en sortiran beneficiats i, a més, ara podran reorientar-se cap al Pacífic per fer front al seu rival principal, la Xina, amb el suport de nou, sens dubte, dels socis europeus. No en va, aquests van declarar a la cimera de l’OTAN celebrada a Madrid el 2022 que la Xina constituïa una amenaça per a l’Aliança.

Qui és l’enemic d’Europa? Rússia? L’Administració de Trump? Potser no és cap altre que la mateixa boira de guerra

Quan l’Estat espanyol va entrar a l’OTAN a partir del referèndum del 1986, ho va fer, per manament popular, amb les condicions següents: la no inclusió en l’estructura militar integrada, la prohibició d’introduir armes nuclears en el territori espanyol i la reducció progressiva de tropes dels EUA en el territori espanyol. Se sabia que, sense aquestes condicions, malgrat totes les amenaces de no entrar en la Comunitat Econòmica Europea o de mantenir un exèrcit amb tendències colpistes, si no es feia el pas d’integrar-se a l’Aliança, difícilment el referèndum es guanyava. Tanmateix, ja mai més no es va tornar a preguntar en referèndum la qüestió. El 1996, amb una majoria molt àmplia de suports al Congrés dels Diputats, s’aprovava la plena integració en l’estructura militar de l’OTAN, saltant-se els acords del referèndum anterior. Ara és probable que una reorientació estratègica que ens porta, segons els mateixos líders europeus, a “un nou món”, no passi ni pel Congrés.

En la boira de guerra en la qual ens han instal·lat —hem de tenir por— no sabem ni qui és l’enèmic. Ho és una Rússia que pacta amb els Estats Units, que així de passada se la separa de les seves aliances amb la Xina, o ho és l’Administració nord-americana liderada per Trump, que rep amb alegria l’augment dels pressupostos militars d’Europa? En realitat, en aquesta cerimònia de la confusió, l’enemic no és cap altre que la mateixa boira de guerra. “Guerra! Guerra!”, criden, per tal que els manaments populars es facin miques, sotmetent-nos a un electroxoc comunicatiu. Caldrà començar a respondre: “guerra a la guerra!”.