Negociar la pau en temps de guerra

Les guerres, són inevitables? Com es poden acabar? Quines són les tendències avui dia? Quin paper hi tenen les negociacions i com han de ser? Quantes guerres acaben amb un acord de pau? En quines condicions els processos de pau són factibles? Aquestes són algunes de les preguntes amb les quals pretenc mostrar el valor de negociar per posar fi als conflictes armats amb caràcter de guerra: 58 des del 1990. Vivim en una època d’incerteses, amb guerres com les de Gaza, Ucraïna o el Sudan, per posar tres exemples de les més desastroses, que han provocat un augment tan gegantí de les despeses militars i del comerç d’armes. S’estan naturalitzant les guerres com a mètode per satisfer greuges, poders o interessos, prescindint de les conseqüències d’aquesta elecció, amb centenars de milers de víctimes mortals, destrucció de les infraestructures bàsiques, setge, desplaçaments massius i una infinitat d’actes inhumans.

El nombre de morts en els conflictes armats des del 1990, uns 3,7 milions de persones (800.000 a Ruanda), amb una mostra de 35 anys, segueix una tendència a l’alça al segle XXI, en què també augmenten els conflictes que acaben amb la derrota d’una de les parts, i això implica odis i recels. Des del començament del segle, han mort més d’un milió de persones en els conflictes armats. 

Aquestes xifres, però, no han d’amagar altres dades importants i esperançadores, com que gairebé la meitat de les guerres d’aquests darrers 35 anys han acabat amb un acord de pau, i només el 14% mitjançant la victòria militar d’una de les parts. Això concedeix un valor enorme a les negociacions que ho han fet possible, així com l’enorme quantitat de països, organismes internacionals o regionals i centres especialitzats, gairebé 100, que han participat en diversos dels rols que té un procés de mediació. Excepte en els casos de gihadisme, la resta dels conflictes armats han tingut mediacions, amb més o menys èxit, ja que normalment es requereixen diversos intents fins a aconseguir la pau. Significativament, els processos de pau han tingut entre 3 i 6 mediacions, mentre que les guerres en actiu el 2024, 16, no arribaven a dos, una mostra de la dificultat actual per entrar en unes negociacions. La creença que es pot guanyar militarment una guerra és a l’ordre del dia. La història, però, ens mostra amb dades que és la pitjor opció.

Dues terceres parts dels processos de pau han hagut de negociar entre un i cinc anys i només una cinquena part ha necessitat més de 15 anys. Pel que fa a l’espera per començar una negociació, un cop iniciada la guerra, en gairebé la meitat dels casos s’ha començat a negociar els 2 primers anys i una cinquena part entre 3 i 5 anys.

“Dialogar sobre el diàleg”

La negociació té la pretensió d’aconseguir acords sobre temes especificats en una agenda. A l’inici d’un procés negociador, cal dedicar un temps a “dialogar sobre el diàleg”, el metadiàleg, per tenir la certesa que tots els participants sàpiguen què faran i què discutiran. És potser en aquests moments quan sorgeix la pregunta de quant de temps estem disposats a dedicar al metadiàleg, per continuar parlant sense contrapartides immediates? La pressa, les presses i els ultimàtums primerencs són algunes de les causes freqüents de trencar un procés de diàleg o de negociació. Dilatar-ho en excés també té conseqüències negatives.

Qualsevol negociació, siguin quins siguin la seva condició i el seu context, parteix del supòsit que les parts estan plenament convençudes que ha arribat el moment de seure i buscar una sortida satisfactòria al conflicte que els separa. Poden arribar a aquesta conclusió per ells mateixos i mitjançant pressions externes. Una negociació és, sempre, una virtuositat per manejar els matisos. No pot funcionar, ni tan sols començar, si alguna de les parts s’aposenta de manera radical en plantejaments binaris: o tu o jo; jo guanyo, tu perds; blanc o negre, amb mi o contra mi… En canvi, pot funcionar si el plantejament és més aviat cooperatiu i col·laboratiu, en el sentit d’entendre que seran les dues parts les que haurien de fer un esforç per consensuar unes propostes de sortida. Per aconseguir-ho, habitualment es busca l’ajuda d’una tercera part que actuï com a mediadora.

La mediació és un procés en què intervenen diversos actors complint rols diferents i complementaris, com ara explorar si hi ha condicions per començar una negociació, facilitar aquestes negociacions exercint el paper de mediador oficial, acompanyar el procés de diferents maneres, ser garants, verificadors, generadors d’idees en moments de crisi o finançant el tràfec de qualsevol negociació duradora. Hi ha, almenys, 15 rols diferents.

• 

  'Negociar la paz en tiempos de guerra'

  Negociar la paz en tiempos de guerra (Catarata, 2024), l’últim llibre escrit per l’analista i expert en processos de pau Vicenç Fisas, explica com i per què la major part de les guerres conclouen en acords de pau, no pas en victòries militars. La negociació és la clau de la solució dels conflictes com els que estem vivint a Ucraïna, a Gaza o al Sudan. El podeu comprar aquí.

Com ha de ser la negociació en un conflicte?

La negociació és una etapa d’un procés que sol començar amb conversatoris i diàlegs previs, més informals, però sense deixar de ser profunds i amb capacitat transformadora i de formació per als participants. De fet, cada diàleg pren una expressió concreta, i, per tant, diferent, en funció del tipus de conflicte a què haurà de fer front. No hi ha una sola “forma” de dialogar, encara que sí que existeixen les mateixes regles bàsiques per dur-los a terme.

Aprendre a dialogar, en qualsevol dels seus formats, ja és tot un repte, ja que requereix unes aptituds que, en cas de no tenir-les o que siguin insuficients, cal aprendre-les o reforçar-les, amb el propòsit de tenir una capacitat dialògica que permeti conduir una negociació en una via prometedora. La capacitat dialògica implica no només saber escoltar i saber raonar els nostres propis arguments, sinó també estar en disposició de modificar-los quan sorgeixen bones argumentacions dels altres. És un motor de canvis. El diàleg és entre iguals, en el sentit de capacitat de parlar i de poder argumentar, i és respectat per la part contrària. És una interacció desinteressada, ja que no busquen guanys, tret de l’aprenentatge, que és un bé.

La negociació és, per sobre de tot, un acte de comunicació cordial i una interacció entre parts, amb criteris inicialment considerats incompatibles, però considerats subjectes lingüístics i interactivament competents. La tècnica de la negociació parteix d’aquesta premissa per anar trencant aquesta incompatibilitat o desacord profund, per arribar a un acord consensuat a través de la paraula i del discurs raonat, prou satisfactori per a totes les parts, de manera que també afecta allò relacional.

Un procés de pau és un esforç per assolir un acord que posi fi a la violència, així com per implementar-ho, mitjançant negociacions que poden requerir la mediació de tercers. Amb aquesta definició inicial vull destacar la idea que un “procés” no és un moment puntual, sinó un conjunt de fases o etapes repartides en el temps, en què intervenen tots els actors afectats, en un esforç col·lectiu per assolir, en un moment determinat, acords que permetran acabar amb la situació anterior, dominada per la violència i per l’enfrontament armat, per donar pas, mitjançant el diàleg i la implementació dels acords, a una nova etapa de progrés i de desenvolupament que permeti superar igualment les violències estructurals que van afavorir el sorgiment del conflicte.

“Procés de pau” o pau real?

Per tant, un “procés de pau” inclou òbviament la fase de negociació i de mediació, però la transcendeix completament en referir-se també, i de manera essencial, al compliment del que s’ha acordat. D’aquí ve que el procés de pau vagi més enllà de l’acord o pacte de pau que, si bé es tracta d’un moment cim i és, sens dubte, el més visible, no és més que el punt de partida d’unes etapes decisives en què es veurà si realment el cessament de la violència és capaç de generar una nova situació de pau positiva.

En aquest sentit, hi ha “processos” que han aconseguit materialitzar-se i d’altres que s’han quedat amb les intencions i s’han malmès en el camí, precisament, perquè no han estat capaços d’implementar allò acordat, per la qual cosa han generat una frustració enorme, ja que no han complert les expectatives creades. A més, en aquests casos, l’Amèrica Central n’és testimoni, és freqüent constatar el sorgiment de noves violències comunes, desvinculades de la violència política del passat, que poden ocasionar un nombre de víctimes igual o superior al que es va produir durant l’etapa de confrontació armada.

La guerra és un fenomen social, i la negociació també ho és. No coneixem cap altra opció per acabar les guerres que no sigui mitjançant un diàleg i una negociació entre les parts enfrontades. Els qui s’hi oposen són responsables de les conseqüències de la perduració de les guerres. Tenim l’experiència i els coneixements per acabar-les, i hem de reflexionar sobre les capacitats de la negociació com a mètode per assolir un món més pacificat i amb menys patiment.

* Fragment del llibre Negociar la paz en tiempos de guerra (Catarata, 2024), l’últim llibre escrit per l’analista i expert en processos de pau Vicenç Fisas. El podeu comprar aquí.