20/02/2025 | 06:00
Ara fa tres anys, el 24 de febrer de 2022, començà la invasió i la guerra de Rússia contra Ucraïna. El relat era senzill, no admetia matisos. Era un atac directe a la sobirania i la llibertat d’un país que s’erigia en l’última defensa i baluard “d’Occident” (un concepte sempre imprecís) contra els somnis expansionistes d’un sàtrapa embogit. Davant d’això, la resposta del “món lliure” era “unànime”: ajudar econòmicament i militarment Ucraïna. Cal dir, com va afirmar amb maliciosa mala llet un representant de la política exterior xinesa, que, quan “Occident” parla del “món”, aquest en realitat és molt petit: la majoria dels països americans, africans i asiàtics van decidir restar-hi neutrals. En tot cas, no hi havia cap altre camí: Rússia seria derrotada econòmicament (segons molts “analistes”, la seva economia implosionaria davant les sancions) i militarment.
Tres anys després, es negocia la “pau”. A la taula inicial, no hi seu ni el país sobirà agredit, ni la Unió Europea, que és qui més ajuda econòmica ha subministrat en la defensa d’Ucraïna. Si es tractava de defensar la sobirania i la integritat d’un país, ara es tracta de repartir-lo i trossejar-lo. Per a Rússia, una part del territori i la garantia que Ucraïna no entrarà a l’OTAN; per als Estats Units, el control de les seves valuoses terres rares. Rússia hi ha guanyat; els Estats Units d’Amèrica (EUA), també. Ambdós, per diferents motius i amb una lògica comuna.
La UE no pot competir en igualtat de condicions davant les dues superpotències, els Estats Units i la Xina
L’agressió russa tenia interessos territorials evidents i l’intent d’evitar l’expansió de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) al costat de les seves fronteres. De fet, aquesta era una vella promesa que els països “occidentals” havien fet a l’extinta Unió Soviètica al final de la Guerra Freda. La Carta de París de 1990, firmada pels Estats Units, per la Unió Soviètica i per una trentena d’estats més, es comprometia il·lusionada i il·lusòriament amb “una nova era de democràcia, de pau i d’unitat”. Producte d’aquesta Carta, es dissolia el Pacte de Varsòvia (quin sentit tenia quan la Guerra Freda s’havia acabat?), però no així l’OTAN, nascuda el 1949. Tanmateix, els líders nord-americans i europeus (Helmut Kohl, James Baker, George Bush Jr., François Mitterrand i Margaret Thatcher) es comprometeren clarament que l’organització militar no s’ampliaria cap a l’est (“not an inch Eastward”, digué per tres vegades James Baker a Gorbatxov). Com tots sabem, no fou així i Ucraïna era ja l’última peça del dòmino expansionista d’una organització que no està gaire clar per a què serveix si no és per als interessos dels Estats Units i de la indústria militar.
Els Estats Units també sortien beneficiats d’aquest conflicte, com aparentment també ho podran ser del seu final. L’alineament dels països de la Unió Europea acabava amb el somni alemany d’aconseguir alimentar el creixement del Vell Continent a partir dels recursos energètics de Rússia —un somni que morí definitivament amb la voladura del gasoducte Nord Stream. En el despertar, els països de la Unió Europea (UE) es descobrien ara dependents dels subministraments nord-americans, molt més cars. Europa acabava encara més en mans dels Estats Units, mentre que Rússia basculava cap a la Xina. Desapareixia així la possibilitat d’una UE que podia competir en igualtat de condicions davant les dues superpotències mundials (els EUA i la Xina). Alhora, en el context de la cimera de Madrid de l’OTAN, el 2022 es va declarar per primera vegada la Xina com una amenaça per a la seguretat europea. No és conegut que la Xina pertanyi a l’Atlàntic; de fet, per això es va crear a imatge de l’OTAN l’Organització del Tractat del Sud-est Asiàtic (SEATO) per al Sud-est asiàtic, i que, per tant, aquesta “amenaça” li correspongui a aquesta organització. El que sí que és conegut és que la Xina és un dels principals socis comercials de la Unió Europea, que, si no n’havia tingut prou amb un tret al peu trencant tota relació amb un soci energètic, ara feia el mateix amenaçant un soci comercial. Tot era bo si era per alinear-se amb els interessos dels EUA. Al cap i a la fi, “Occident” restava unit en la defensa dels seus valors.
La desorientació del projecte europeu, que va decidir seguir el dictat dels EUA, no pot ser més absoluta
Hi guanya Rússia; hi guanyen els Estats Units; qui hi perd? Evidentment, Ucraïna, que no ha estat ni convidada a la negociació inicial sobre la seva rendició, però també la Unió Europea. Ella ha pagat el principal esforç econòmic i una gran part del bèl·lic de la guerra, ella pagarà el principal esforç per a la reconstrucció i, de propina, augmentarà la seva despesa militar per afavorir de nou l’OTAN. Realitat, aquesta última, que és precisament el que sempre li ha exigit un Trump que ara inicia una guerra comercial amb la Unió Europea. La desorientació d’un projecte europeu, que va decidir seguir tant el dictat dels EUA, que, quan aquest ha canviat d’orientació, ha quedat absolutament orfe i al descobert, no pot ser més absoluta. Si la UE va ser legitimada com un intent d’una versió social i amable de la globalització, com una promesa al món d’una via alternativa basada en drets i llibertats, ara només és capaç de veure’s a si mateixa com una fortalesa assetjada —Europa és un jardí rodejat per una jungla, com va afirmar Josep Borrell, ex-Alt Representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat– i, com a tal, sembla que tan sols li resta esperar el creixement dels seus propis diables interns en la forma de nous feixismes.
Les extremes dretes són plenament conseqüents, tant amb la idea de la “fortalesa assetjada” com en el seu vassallatge a Trump o Putin. No deixa de ser paradoxal que precisament aquells que es presenten com els més nacionalistes, es diguin Meloni o Orbán, són els principals servidors de potències estrangeres: els “patriotes” d’Europa es reuniren recentment a Madrid per celebrar… la victòria del president dels Estats Units. Tanmateix, no ens enganyem: no som davant d’una nova fase de la globalització, ni tampoc de la darrera versió del projecte neoliberal. Aquesta ha acabat i en les seves despulles ha emergit el nostre present. El que queda és una territorialització dels vells imperis (els Estats Units, cap al Canadà, Groenlàndia i l’Amèrica Llatina; Rússia, cap als seus països fronterers), mentre, paradoxalment, la Xina ara és l’única potència que sembla mantenir una vocació veritablement globalitzadora. I Europa? Europa… Europa…
Afirmava Tucídides, en les seves Guerres del Peloponès, al segle V abans de l’era “occidental”, que “el debat sobre la justícia només es planteja entre dues forces iguals”. Cínicament cert, calia esperar, però, que aquesta realitat no s’encarnés en l’espectacle indecent d’una potència “occidental” volent convertir Gaza en la “Riviera de l’Orient Mitjà”, com a forma surrealista de blanquejar una neteja ètnica, i la fi d’una guerra com un mer repartiment de les despulles d’un país, mentre els líders europeus volen fer-se valer prometent a Trump un augment de la seva despesa militar a l’OTAN.
