26/11/2024 | 06:00
L’Europa de després del 1945 es va constituir com un projecte de superació dels conflictes nacionals i de construcció de la pau. Aquest projecte anava de bracet del constitucionalisme de postguerra, que en alguns països europeus consolidava drets com l’habitatge, la sanitat o l’educació. En un escenari en què Europa entra en guerra, quines afectacions pot tenir això per als estats de benestar europeus? Quines implicacions pot tenir per als drets l’increment del pressupost bèl·lic? En quina mesura la situació actual posa fi a l’esperit del 45, tal com el va anomenar Ken Loach?
Aquest “esperit del 45” no està acabant ara. Comença a perillar al voltant de l’any 1979 i, per descomptat, durant la dècada dels vuitanta, amb les polítiques neoliberals de Margaret Thatcher i de Ronald Reagan. El cas d’Espanya és particular, perquè als anys vuitanta s’està incorporant a la Unió Europea i al capitalisme europeu. En la segona legislatura de Felipe González s’emprenen, en efecte, una sèrie de reformes estructurals que tenen a veure amb l’ingrés a l’OTAN i amb la reconversió industrial. El propòsit de tot plegat és reformatar Espanya i incorporar-la a l’Europa neoliberal. El nostre gran historiador marxista Josep Fontana sempre va associar aquest esperit del 45 —i l’estat de benestar— a l’existència de la Unió Soviètica. D’alguna manera, les poblacions treballadores europees es miraven al mirall propagandístic de la Unió Soviètica. L’estat de benestar i l’esperit del 45 tenen a veure amb les reclamacions de les poblacions treballadores, que havien fet la guerra, a uns governs que sortien malmesos i qüestionats d’aquesta mateixa guerra, i que necessitaven oferir respostes als seus ciutadans. Tanmateix, també tenen a veure amb el mirall invertit de la Unió Soviètica que va dur els governs, per por del contagi comunista, a fer moltes concessions socialdemòcrates. És el període en què es pot dir que Europa va ser realment socialdemòcrata. Aquest model s’interromp als anys vuitanta amb les polítiques de Reagan i de Thatcher. Ara mateix, a causa de la invasió russa d’Ucraïna i de la possibilitat que Trump guanyi les eleccions, hi ha el temor que s’esquerdi el projecte de defensa atlàntic construït al voltant de l’OTAN. D’aquí venen les pressions per augmentar el pressupost militar a Europa, cosa que òbviament no afavoreix l’ús social ni dels fons europeus ni dels pressupostos nacionals.
Tal com dius, la guerra no només es viu lluny dels estats membres, a Ucraïna o a Palestina, sinó que també reverbera dins les mateixes societats europees en termes pressupostaris i de benestar. En quina mesura la guerra a Ucraïna i a Palestina erosiona el conjunt d’Europa? Què suposa la instauració d’aquesta lògica d’excepció per als estats de benestar europeus?
Cal assenyalar d’entrada una cosa que és pròpia exclusivament d’Europa, i és el fet que durant gairebé 80 anys no hem tingut cap guerra a les nostres fronteres. Si exceptuem les guerres civils als Balcans, podem dir que hem viscut un període històric excepcional. En els darrers anys, Europa sempre ha externalitzat les seves guerres. El capitalisme —i això és una generalització que caldrà matisar— és un estat de guerra contra els éssers humans i contra la Terra. Això significa una dinàmica que implica el pas gairebé natural de les privatitzacions, el finançament de l’economia i les desigualtats socials a una guerra explícita armada. És propi de la seva intimitat orgànica, però no és inevitable. Perquè això passi, hi han de concórrer, també, voluntats i processos històrics molt concrets. No hi ha cap dubte, però, que en els darrers anys sí que hem assistit a una erosió creixent dels fràgils marcs que havien esmorteït els perills de guerra al món i sobretot a Europa. D’una banda, tenim la invasió d’Ucraïna del febrer del 2022; de l’altra, des de fa ja set mesos, la guerra que Israel fa contra Palestina. Ambdós factors debiliten uns marcs globals d’entesa que mai no han estat ni molt garantistes ni molt eficaços, però que han estat orientats a evitar els conflictes armats. Tot això erosiona la mateixa credibilitat de la Unió Europea i de les potències occidentals.
“La UE ha defensat el dret internacional a Ucraïna i l’ha traït a Palestina”
Deia Kapuściński que les guerres comencen molt abans que se senti el primer tret, comencen quan canvia el vocabulari als mitjans de comunicació. Com opera el llenguatge de la guerra generant malestar i polarització?
Si posem en relació Ucraïna i Palestina en el context europeu, podem detectar immediatament un exercici d’hipocresia tan erosiu per a la “civilització” com la guerra mateixa. La Unió Europea ha donat suport a l’agredit a Ucraïna, tot mostrant solidaritat i subministrant-li armes i, per altra banda, ha abandonat els agredits a Palestina; ha defensat el dret internacional a Ucraïna i l’ha traït a Palestina. D’aquesta manera està contribuint al distanciament del Sud Global del projecte europeu i soscavant els marcs de credibilitat de les institucions globals. Estem assistint a una escalada armamentística, però també a una escalada verbal. I cal recordar que el llenguatge és l’arma poderosíssima amb què construïm les subjectivitats.
En un article del 2022, quan hi va haver el debat sobre l’augment de la despesa militar i la implicació d’Espanya a l’OTAN, argumentaves que la pau es construeix socialment i que cal múscul social per fer-la realitat. Quines són, avui, les instàncies socials institucionals que necessitem per construir la pau?
En aquell article assenyalava la fragilitat d’aquesta mena de postures retòriques i de vegades demagògiques de l’esquerra, en virtut de les quals sembla que n’hi ha prou a dir en veu alta la paraula “pau” per introduir algun efecte concret i material al món. En el cas d’Ucraïna també assenyalava una certa hipocresia de l’esquerra, que ha llançat el seu “No a la guerra” sense denunciar també la invasió russa, a diferència del que havíem fet amb els Estats Units quan va envair l’Iraq. Alhora, també recordava que les condicions socials i polítiques en què es va protestar contra la guerra de l’Iraq no tenen avui cap equivalent. No serveix de res pronunciar la paraula “pau” si no som capaços d’organitzar-nos, de construir un relat comú, d’articular una protesta col·lectiva arrelada en moviments i acumulació activista. Pensem en els més de 20 anys que han passat des d’aquelles manifestacions multitudinàries que van il·luminar la barbàrie de la intervenció nord-americana i comparem-les amb la feblesa de les nostres manifestacions, no només en el cas d’Ucraïna, sinó també en el de Palestina. Hi ha hagut un procés de desmobilització i de desarticulació de la protesta social, una formatació neoliberal de les subjectivitats. És molt necessari que les polítiques de cerca de la pau s’inscriguin en societats ben articulades, cosa que només és possible si s’aprofundeixen les polítiques socials i es posa fi a la desigualtat, si es garanteix una mínima satisfacció de les necessitats vitals, incloent-hi les informatives.
Pots desenvolupar una mica més aquest argument?
El context antropològic neoliberal està sent molt explotat per la dreta i per la ultradreta, ja que implica una dissolució dels vincles, per la via de la privatització de la vida, de la consciència, del temps lliure, o bé per la via del control mediàtic i social. Tot això determina que, quan una persona d’esquerres proclama la paraula “pau”, es trobi absolutament sola i, per tant, sigui incapaç d’introduir cap efecte a la realitat ni de neutralitzar cap d’aquestes tendències. Espanya és un dels països de la Unió Europea que menys han augmentat el pressupost militar. Som molt lluny del 2% que proposa l’OTAN, i això sens dubte té a veure amb la nostra història i amb la nostra ubicació geogràfica al sud d’Europa. Quins són els països on més s’ha incrementat el pressupost militar? No és difícil endevinar-ho: Polònia, Lituània, Estònia o Letònia, països que constitueixen la frontera oriental d’Europa, històricament amenaçada pels imperis russos. Hem de veure com ho fem per constituir una defensa europea independent del marc atlàntic de l’OTAN i dels Estats Units, del qual Europa s’hauria d’haver alliberat als anys noranta, després de la derrota de la Unió Soviètica. Fora bo, crec, que Espanya, un país que en els darrers 100 anys no ha participat en cap guerra europea, tingués alguna cosa a dir en aquest debat. Cal veure de quina manera es pot fer compatible la defensa d’Ucraïna i la defensa de la pau. Però aquest dilema no se suprimeix senzillament pronunciant la paraula “pau” i declarant-nos antimilitaristes i pacifistes al buit.
En relació amb el vincle entre la qüestió social i la pau, volia portar a col·lació com Lenin i la revolució bolxevic van plantejar, en el context de la Primera Guerra Mundial, la necessitat que la construcció de la pau i el comunisme anessin de bracet. Aquests dos pilars van constituir la base de l’internacionalisme. Com podem imaginar avui un internacionalisme que defensi la superació de la lògica capitalista de la guerra i també de l’explotació? En quina mesura una pau fonamentada en la garantia de drets requereix noves institucions públiques? Voldria suggerir-te el concepte de Ferrajoli del constitucionalisme més enllà de l’estat per tractar aquesta qüestió.
Ferrajoli fa una proposta concreta, la Constitució de la Terra, que implica deixar enrere, en qüestions comunes, les instàncies nacionals. Implica també superar la crisi de les institucions globals sorgides després de la Segona Guerra Mundial, que s’han revelat clarament ineficaces a l’hora d’evitar els conflictes armats, les desigualtats i les injustícies. Ferrajoli és molt conscient que, en aquests moments, una proposta d’aquesta mena probablement no prosperarà, però ell insisteix que és molt necessari imaginar altres marcs, altres escenaris, altres horitzons de relació col·lectiva. Un dels efectes antropològics de la crisi, molt ben analitzat per Mark Fisher, és la incapacitat per imaginar altres marcs de futur. Es tracta del segrest del futur per part del capitalisme global. Crec que és molt important fer propostes que potser poden semblar no gaire viables, com aquesta de la Constitució de la Terra, però que són propostes concretes que, com diu el mateix Ferrajoli, superen el marc estret dels interessos nacionals. Això ja passa, per exemple, amb l’OMS, tal com hem vist durant la pandèmia. L’absència d’un internacionalisme d’esquerres ha deixat un terreny fèrtil als internacionalismes de la ultradreta. Avui només la ultradreta té un teixit clarament global. La paradoxa és que tots aquests projectes d’ultradreta són retòricament molt crítics amb la globalització i alhora mantenen una xarxa global d’articulació política i cultural. Això arrenca amb el projecte global de Steve Bannon i segueix avui dia. Cada vegada que es produeix la victòria d’un candidat de l’extrema dreta, com hem vist amb Milei, totes les ultradretes del món convergeixen i es reforcen. Davant d’aquest internacionalisme d’ultradreta, l’esquerra no té res, ni tan sols té una proposta, un programa. Per això, tornant al principi, crec que és molt important que gent com Ferrajoli, que és un dels juristes més prestigiosos del món, gosi proposar un programa molt concret d’actuació al voltant del qual puguin pivotar la imaginació primer i després, també, la mobilització comuna.
“Una part de la marginalitat de l’esquerra té a veure amb la dificultat per comprendre el nou desordre global”
Has viscut els darrers 30 anys al món àrab, primer a Egipte i després a Tunísia. En tots dos països, després de la Primavera Àrab, hi va haver certes conquestes de drets, tant democràtics com socials. En quin punt es troben aquestes conquestes? Quins han estat els grans èxits i també els grans retrocessos?
Començaré pel lloc on visc des de fa 25 anys, Tunísia. El 2019, contra tot pronòstic, Kaïs Saied va guanyar les eleccions presidencials: un jurista de 67 anys, solemne i tèrbol, que va fer una feina sigil·losa als barris i entre els joves contra el consens de la transició. Dos anys després, el juliol del 2021, Saied va donar un cop d’estat, va assumir tots els poders, va tancar el Parlament i va derogar la constitució que treballosament s’havia aprovat l’any 2014, la més liberal del món àrab musulmà. Avui governa amb mà dura, ha suspès bona part de les llibertats que s’havien conquerit durant el període de transició i ha empresonat els opositors islamistes i liberals, acusant-los, en molts casos, d’atemptat contra la seguretat de l’Estat. Esmento el cas de Tunísia no només perquè és el país on visc, sinó perquè d’alguna manera era el darrer agafador de tots els processos revolucionaris i totes les revoltes que van començar el 2011 precisament a Tunísia, bressol i ara tomba de les anomenades revolucions àrabs. Pensem en tots aquests països, a Síria, a Líbia, a Egipte, a Bahrain, on les esperances de canvi i de democratització van deixar pas a la violència i la guerra civil. Països on les esperances democràtiques van ser derrotades pel retorn del que jo definia com “els tres zombis”: les dictadures, els islamismes radicals i les intervencions estrangeres. Han tornat les dictadures allà on es va aconseguir enderrocar-les, com va passar a Egipte amb el cop d’estat d’Al-Sisi el 2013. També han tornat els islamismes radicals, com en el cas de Síria, on l’Estat Islàmic va arribar a controlar una part del territori. I hem vist també el retorn de les intervencions estrangeres, no tant ja segons el model de la Guerra Freda, quan la Unió Soviètica i els Estats Units es disputaven els territoris per via interposada, sinó a través d’un vesper de petites potències regionals, entorn d’aliances molt volàtils i enfrontaments molt heterogenis. Pensem, d’una banda, en la guerra freda, de vegades molt calenta —com al Iemen—, entre l’Aràbia Saudita i l’Iran, o en els enfrontaments de l’Aràbia Saudita i Qatar amb Turquia. D’alguna manera, aquests enfrontaments han determinat el curs de les revolucions i contrarevolucions a la regió àrab musulmana. En aquests moments ja no són els Estats Units ni és Europa qui porta la veu cantant a l’Àfrica i al Pròxim Orient, sinó tota una sèrie de potències regionals que s’han emancipat del jou atlàntic. Podem veure, per exemple, la sigil·losa penetració de la Xina a l’Àfrica, però també la intervenció de Rússia a Líbia o a Síria. Aquestes cruïlles exigeixen un esforç cognitiu i un estudi molt més profunds que en temps de la Guerra Freda. Llavors era fàcil detectar, en qualsevol escenari del món, una confrontació entre la Unió Soviètica i els Estats Units i n’hi havia prou de distingir quin grup subrogava a un bloc o l’altre. Una part de la marginalitat de l’esquerra té a veure amb la dificultat per comprendre el nou desordre global.
Quines implicacions pot tenir el context de guerra i l’escalada bel·licista per als migrants àrabs i africans que intenten entrar a Europa? I per a la diàspora africana i àrab que viu dins del continent? En quin sentit la guerra reforça encara més l’Europa fortalesa, les fronteres externes i internes?
De vegades ens n’oblidem, perquè pensem només en els avantatges que té per a les i els europeus, el que signifiquen els acords de Maastricht. L’eliminació de les fronteres intraeuropees només va ser possible a condició d’acordar polítiques migratòries que tancaven i blindaven les fronteres d’Europa. Al mateix temps, Europa no ha deixat d’externalitzar guerres i conflictes bèl·lics, d’alimentar aquests conflictes bèl·lics en diferents llocs del món. No hi ha cap dubte que entrem en una espiral en virtut de la qual, com més dolor, malestar i crisi es generen fora d’Europa, més necessitat hi ha de tancar les fronteres. I això és així, entre altres raons, perquè la migració s’ha convertit en una basa electoral de primer ordre, de manera que qui no tingui una política migratòria dura no arribarà als vots suficients per governar. Tots aquests processos bèl·lics i totes aquestes crisis tancaran Europa davant de les temptatives dels migrants de millorar la seva vida aquí, i alhora aquest mateix tancament generarà un deteriorament gran de les condicions democràtiques del continent. L’única manera d’aturar el deteriorament democràtic és desenvolupar unes polítiques migratòries completament diferents de les que en aquests moments s’emprenen des de les institucions.
“La Unió Europea es pot convertir en una ombra perifèrica en un món dominat per dictadures i autocràcies”
Per acabar, et voldríem preguntar específicament sobre Palestina. Quines implicacions té el genocidi palestí per al conjunt del món àrab? En quina mesura pot significar una regressió per als drets socials i democràtics de les persones en aquestes societats?
La causa palestina és una causa enormement popular i decisiva entre les poblacions del món àrab musulmà. Però mai no ha rebut un suport real per part de cap govern àrab o musulmà, en contra del que es pugui pensar. Ho estem veient ara mateix, de fet. Els governs àrabs han fet molta retòrica i han utilitzat la causa palestina per assegurar-se l’adhesió de les seves poblacions, però sense haver contribuït mai a alliberar un sol centímetre de territori palestí. Hi ha una contradicció entre els interessos de les classes dirigents, que no passen de cap manera per l’alliberament de Palestina, i l’ús que fan de la causa palestina, explotant la mobilització d’unes poblacions molt sensibles als patiments dels palestins. Per això convé sempre recordar que, en l’actual context àrab musulmà, no hi ha cap solució per a la causa palestina.
Això és així no només perquè el projecte colonial i sionista d’Israel impedeix l’establiment d’un estat independent, sinó perquè en aquest context àrab de dictadures, teocràtiques o laiques, un Estat palestí seria insostenible i immediatament devorat pels governs limítrofs. Aquests governs han de manegar amb molt de compte la causa palestina, perquè és una font potencial de revolta. És la via d’expressió de tota una sèrie de frustracions socials, polítiques o econòmiques. La prolongació del genocidi palestí sense resposta per part de ningú, ni d’Occident ni del món àrab, pot acabar generant respostes d’ordre terrorista, que per descomptat és un motiu afegit per parar els peus a Israel.
Si no es posa fi d’alguna manera al genocidi israelià a Palestina, existeix la possibilitat no només que s’estengui la guerra a escala regional i eventualment mundial, sinó sobretot la possibilitat que la Unió Europea esdevingui un peó perifèric d’un nou ordre mundial en el qual països molt menys democràtics, com la Xina, Rússia o l’Iran, esdevinguin nous hegemons. No sé si se n’adona la Unió Europea, del que està en joc a Palestina. Sens dubte, està en joc la vida de milers i milers d’éssers humans amb noms i cognoms i projectes vitals. Però també està en joc que la Unió Europea continuï sent una potència hegemònica, més o menys democràtica, o es converteixi en una ombra perifèrica en un món dominat per dictadures i autocràcies.
