12/11/2024 | 06:00
Quins són els malestars principals de la nostra època?
Eudald Espluga (EE): El concepte de fatiga o cansament, crec que pot concentrar els malestars del present, però des d’un enfocament particular. Sovint relacionem la fatiga amb un problema individual i un cansament mental, amb un “no puc més”. La filòsofa Rosi Braidotti aborda aquesta noció d’una manera molt original i que va més enllà d’aquesta visió individualitzada. Braidotti parla de diferents fatigues que operen en múltiples escales. D’una banda, una fatiga econòmica, relacionada directament amb el neoliberalisme, amb els processos de privatització i amb la dinàmica de crisis constants. D’altra banda, la fatiga de les teories, en el sentit d’una desconfiança envers els discursos teòrics i acadèmics, que alimenta la conspiranoia reaccionària i l’antiintel·lectualisme. Braidotti parla també de la fatiga com a esgotament democràtic, i això pot relacionar-se amb el creixement de l’extrema dreta i de la desafecció política, sobretot entre els joves. I finalment parla d’una fatiga climàtica o ecològica, relacionada amb l’esgotament de recursos, l’escalfament global, l’extinció massiva d’espècies, etc.
Eva Vilaseca (EV): Aprofundint en la fatiga ecològica que comentes i situant-ho a Catalunya, hi ha una dada que pot ajudar a perfilar aquest malestar. Segons l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), les preocupacions principals de la població catalana avui són el canvi climàtic i la sequera. Evidentment, es pot entendre com un fet conjuntural. Però el que em sembla important és que l’enquesta també recull que els sentiments que això desperta són, per aquest ordre, tristesa, angoixa i ràbia, la qual cosa revela una altra circumstància. D’una banda, una cosa que té a veure amb el futur i la crisi climàtica i ecològica, vinculada amb la impotència i la ràbia, i també amb la dificultat que tenim avui d’imaginar un demà. De l’altra, hi ha un segon tipus de malestar ecològic que és més quotidià i que podem relacionar amb l’empitjorament de les condicions de vida i, en definitiva, amb la supervivència. Això pot significar la migració forçada de refugiats climàtics, passar molta calor per la pujada de temperatures o problemes de subministrament de recursos. Aleshores, tornant al baròmetre del CEO, segurament les preocupacions més grans dels catalans són el canvi climàtic i la sequera, però ho són sobretot en la mesura que es concreten en unes determinades condicions de vida que són molt quotidianes, és a dir, en la mesura que se’ns fan paleses en el nostre dia a dia.
EE: Em va cridar l’atenció que un dels últims CEO preguntava sobre la “necessitat de caos” que sentien les persones i sobre les fantasies col·lapsistes d’una catàstrofe climàtica que impliqués que la societat havia de renéixer pràcticament des de zero. Dels resultats, en destacava la diferència en les respostes segons generacions, i que eren sobretot les més joves les que tenien fantasies col·lapsistes. És precisament sobre aquesta part de la població que s’ha construït el tòpic de l’ecoansietat, dient que es tracta d’una generació de joves de cristall, dèbils, que no aguanten res i que no han viscut una guerra. En realitat, ens hauríem de preguntar per què trobem en aquesta població més jove una sensació més gran de malestar, de tristesa i de ràbia. Crec que la resposta és que aquestes generacions han arribat a un món adult i laboral en què l’únic horitzó possible és, precisament, la manca d’horitzons. En un vídeo d’una de les seves últimes classes que es va fer viral, Mark Fisher explicava que per a la seva generació, al Regne Unit dels anys vuitanta, l’empitjorament de les condicions de vida va ser un catalitzador de ràbia política i d’organització col·lectiva. Als seus alumnes, en canvi, la manca de futur els conduïa a estats depressius o ansiosos que vivien com una espècie de ritual de pas a l’edat adulta. Tot això em porta a pensar en fins a quin punt aquestes narratives de la fi del món o del col·lapsisme acaben sent generadores d’ansietat i de nous malestars.
Eva Vilaseca: “Estem orfes d’horitzons que no siguin distòpics. Això és un problema”
Quins imaginaris hem de combatre i quins podem crear?
EV: Estem orfes d’horitzons possibles i de narratives no distòpiques. De fet, diria que vivim colonitzats pel pensament distòpic, i això, sens dubte, és un problema. Ara bé, el problema de fons no és només aquest emmarcament del que és possible o imaginable i el tipus d’emocions que genera o bloqueja, sinó que aquestes narratives ens fan interpretar el present d’una manera determinada i ens conviden a no ambicionar un futur diferent. L’any passat, per exemple, els incendis forestals massius a Grècia projectaven la imatge d’un país sencer cremant, la imatge d’un futur que ara ja hem vist i al qual tenim ben poques ganes d’arribar. El resultat pot ser un acomodament en les condicions actuals, en el benestar, en l’statu quo; un replegament en el present, la vivència contradictòria d’un “no estem tan malament” i “millor que no canviem res perquè el futur només pot ser pitjor”. És en aquest sentit que les narratives distòpiques i col·lapsistes no són políticament útils. Per això és important crear-ne d’altres que obrin nous horitzons, però cal fer-ho des del realisme ecològic, sense edulcorar-les. Han de ser narratives situades que assumeixin que viurem els efectes de la crisi climàtica. El repte polític és construir narratives desitjables que no neguin el caos climàtic i ecològic en el qual ja estem immerses.
EE: El filòsof Ben Ware parla dels imaginaris de l’extinció i del que anomena “gaudi apocalític” [apocalyptic jouissance]. Es tracta de la sensació que podem tenir en imaginar el col·lapse total que un dia arribarà, però que no és el present. Això parteix d’una idea que s’ha discutit molt, com, per exemple, fa Yayo Herrero quan argumenta que el col·lapse no és un gran esdeveniment futur, sinó una realitat present per a moltes vides, que ja s’han col·lapsat. Però, tornant a Ben Ware, ell conceptualitza de dues maneres els imaginaris apocalíptics que ens produeixen gaudi o, com a mínim, una certa tranquil·litat. Per un costat, diu que ens poden dur a una “inacció melancòlica”, a una mena de desídia o de sentiment melangiós amb l’omnipotència del destí, davant del qual no podem fer res. El resultat és que acabem soscavant la nostra agència política, individual i col·lectiva, és a dir, renunciant a la nostra acció per canviar les coses. Però, per l’altre, diu que també ens poden conduir al narcisisme hiperactiu i a aquesta espècie de nou prometeisme humà i tecnològic, farcit de discursos tecnooptimistes com el de la geoenginyeria, a solucions per aturar l’escalfament mitjançant el llançament d’aerosols a l’atmosfera o a pensar en la producció infinita d’aliments gràcies a la indústria de la carn sintètica. I, és clar, la qüestió és el que comentaves: quins altres imaginaris podem generar, però sense renunciar al realisme climàtic?
EV: Una part de la matèria primera és la imaginació i la memòria. Ens hem de dotar d’elements del passat i del present. Algunes pràctiques de nivell micro ja existents poden ser bons punts de partida des dels quals imaginar aquests futurs possibles o altres maneres d’organització social, cultural i política. A partir d’una acció comunitària, un projecte de barri, una biblioteca pública o una superilla, ens podem preguntar quin seria el nostre món si tota la ciutat fos així. Aquests elements de l’esfera micro poden ser referents a què aferrar-se per imaginar des d’una escala propera, existent, lligada a la memòria, sense deixar de ser ambicioses en el que projectem. No hem d’anar a buscar grans coses o projectes titànics o fantasiosos. Així i tot, hem de facilitar la construcció de camins que ens apropin a aquests horitzons. Hem de pensar que hi ha molta gent que no vol mirar al futur o imaginar la cruesa de la crisi ecològica. Bàsicament, perquè fa mal adonar-se que no hi ha una sortida òbvia de la pregunta de què podem fer. Per això hem d’oferir un espai polític que pugui canalitzar el desig. En realitat, com afirma Caroline Hickman, fenòmens com l’ecoansietat no tenen tant a veure amb la crisi climàtica com amb la inacció política. La construcció de dispositius d’acció política des dels moviments socials és molt important. Cal polititzar els malestars ecològics per activar-nos i mobilitzar-nos.
Eudald Espluga: “Cal repensar la propietat del sòl. Imaginar noves formes de viure passa inevitablement per aquí”
EE: Molt d’acord. Aquests discursos distòpics o apocalíptics acaben anul·lant la capacitat d’acció política. Aquests imaginaris distòpics desencadenen el que penso com una quàdruple posició. En primer lloc, una posició metafísica segons la qual no existeix un “a fora” del mercat i en què les úniques accions de resposta possibles s’han d’implementar dins de la lògica capitalista actual. En segon lloc, una certa posició ètica que diria que davant de la inevitabilitat de la crisi climàtica el que hem de fer és aprendre a morir. Eugene Thacker anomena “pessimisme còsmic” aquesta assumpció de la incapacitat humana per canviar les coses, que porta a pensar que cal mirar de gestionar de la millor manera que puguem les restes del que ens queda: un “món-sense-nosaltres”. La tercera és una posició epistemològica davant de l’emergència climàtica que promou la impotència reflexiva. Més que ser el fruit d’una manca d’informació o de pedagogia, com se sol pensar, és producte de tot el contrari: la sobreproducció d’informació i d’imatges catastrofistes i la sensació d’impotència que generen. En resum, no existeix un “a fora” del mercat i hem d’aprendre a morir mentre els imaginaris catastrofistes ens recreen en la nostra inacció. Tot això porta a la quarta i última posició, la que segueix les lògiques preparacionistes o de supervivència, aquell imaginari tan nord-americà del “jo sol contra el món”, el de l’individu que es prepara un búnquer amb reserves d’aliments i armes mentre espera que esclati la guerra hobbesiana del “tots contra tots”. Tot aquest itinerari suposa una despolitització profunda. Necessitem discursos que ens ajudin a polititzar-lo i que, conjuntament amb l’organització política, facilitin l’articulació material de les lluites. Al llibre Tras la geoingeniería, Holly Jean Buck ho planteja de manera similar. Aquesta científica mediambiental diu que és probable que en les pròximes dècades ens trobem en un punt de no retorn en què se’ns imposarà l’ús de dispositius tecnològics i de solucions autoritàries per fer front a l’emergència climàtica. Davant d’aquesta virtualitat, argumenta que cal desenvolupar no només una infraestructura material, sinó també una infraestructura discursiva que faciliti la canalització d’accions polítiques. Penso, per exemple, en llibres que combinin l’assaig, la narrativa i la utopia, com fan Troy Vettese i Drew Pendergrass a Socialismo de medio planeta, on conjuguen imaginaris decreixentistes amb dades sobre la situació actual per tal d’obrir horitzons ambiciosos de canvi.
EV: I alhora hem de poder crear propostes concretes integrades en aquests relats per sentir que avancem. Han de ser propostes ambicioses,
situades, a l’altura dels reptes ecosocials i emmarcades en conflictes molt concrets, connectats a la sostenibilitat de la vida de la gent, siguin els pagesos o sigui població urbana sotmesa a la precarietat laboral, etc.
La resposta a una crisi sistèmica pot ser més benestar?
EV: Som en un moment de policrisi, de crisis múltiples que estan interconnectades, i l’ecològica és una de les principals. La crisi ecològica té un caràcter sistèmic que connecta, suma i amplifica la resta de les crisis. Ho veiem en el fet que comporta un empitjorament de la vida de la gent i que és, per la seva naturalesa concreta, una crisi ecosocial. Si n’hem de buscar una causa principal, aquesta és el capitalisme, una forma dominant d’organització econòmica, política i social que, com diu Yayo Herrero, està en guerra amb la vida. Es tracta, com sabem i notem en la nostra quotidianitat, d’una forma d’organització basada a sobrepassar els límits planetaris i de tot el sistema ecològic i de la biosfera.
EE: En relació amb això, penso en el debat entre antropocè o capitalocè. Sigui quina sigui la causa, el més important és com construïm les narratives de resposta i que, aleshores sí, pensem en el capitalisme com a causa última. Per exemple, la fatiga té clarament una connexió directa amb la crisi ecosocial, tot i que sovint es tracta com un problema aïllat. L’addició als dispositius tecnològics i a les xarxes socials no pot ser pensada com a patologia individualitzada, ja que el que està operant de fons és la lògica del capitalisme de plataforma, que desborda la relació entre el subjecte individual i la pantalla. Aquestes plataformes tenen un impacte ecològic brutal, a causa de l’enorme consum energètic i de la contínua necessitat de materials d’origen extractiu, i també en totes les dimensions de la vida urbana i social. Pensem en l’impacte d’Airbnb en la pujada de preus del lloguer, o en el d’Amazon en la logística, els transports i la contaminació. Tota acció política que prenem ha d’assumir que sí que hi ha una única causa.
Eva Vilaseca: “Hem d’obrir un procés de planificació col·lectiva de la transició energètica”
EV: Hem de pensar la crisi ecosocial com el que realment és: un moment històric en què la supervivència de l’espècie humana està en risc, amb una dinàmica amplificadora que abraça la resta de les crisis. Potser ens n’ha de preocupar l’origen, però més que aquesta discussió, el que hem d’aterrar és com intervenim i per on comencem. Jo tinc algunes idees, però per on començaries tu?
EE: La disputa de la propietat i dels usos del sòl crec que té una dimensió principal. Connectant-ho amb el que parlàvem sobre els imaginaris i sobre la necessitat de vincular les lluites, el cas de les superilles a Barcelona em sembla clarificador. D’una banda, és interessant la reacció que van provocar els renders amb què es presentaven les superilles, on es veia un espai públic obert, amb nens i nenes jugant, verd urbà, activitats d’oci i sense cotxes. Eren reaccions sotmeses als imaginaris del realisme capitalista, que feia que el que mostraven els renders es percebés com a inversemblant o fantasiós. De l’altra, en les superilles no només està en joc guanyar espai públic, sinó que es connecta amb demandes i lluites ecologistes: es projecten nous sistemes de recollida d’aigua, un sòl més permeable, menys contaminació, etc. Té gràcia que, alhora que passava això dels renders de les superilles, circulés per les xarxes el prototip de The Line, consistent en la construcció d’una megalòpolis a l’Aràbia Saudita enmig del desert, que es venia com un projecte sostenible per fer front a l’emergència habitacional i ecològica. Un disseny, per cert, en el qual va participar Antoni Vives, que va ser tinent d’alcalde d’Urbanisme durant el govern de Xavier Trias a Barcelona. És en aquests dos projectes centrats en els usos del sòl on xoquen dos imaginaris completament diferents. Això em porta a la qüestió de la necessitat de repensar la propietat del sòl, ja que assumptes com la crisi habitacional o la dels imaginaris sobre noves formes de viure passen inevitablement per aquí. Les propostes del socialisme de mig planeta, per exemple, assumeixen la necessitat imperiosa de dedicar milions d’hectàrees a la recuperació de massa forestal, és a dir, de replantejar completament la propietat del sòl. Veiem com des de les polítiques municipals de benestar social i ecològic fins als imaginaris que plantegen una planificació del territori planetari estan lligades a un canvi de la propietat i dels usos del sòl. Però, més enllà d’aquest plantejament potser més teòric, en quins sectors i quin tipus d’intervencions creus que es podrien fer?
EV: Si hagués d’escollir sectors, serien l’alimentació, l’energia i l’aigua i, respecte a les accions, en plantejaria de tres tipus diferents: intervencions de mínims, de límits i de planificació del futur. En primer lloc, respecte a les polítiques de mínims, una d’important hauria d’adreçar-se a garantir la cobertura de les necessitats bàsiques de totes les persones: una renda bàsica universal o una mesura semblant. És crucial començar per aquí, ja que si, per exemple, es fa una reconversió del teixit productiu sense que tothom tingui les necessitats cobertes, serà extremament conflictiu no incorporar aquesta perspectiva de classe. Començar amb aquestes polítiques predistributives també pot ajudar a sumar molts col·lectius i gent que pot percebre la transició ecològica com una cosa aliena a les seves vides i que inclús la pot veure com a elitista. Un segon pas consistiria a posar límits, fent polítiques que vagin més enllà de la fiscalitat verda i que realment puguin reduir i limitar el creixement d’aquells segments poblacionals, empreses i sectors que més consumeixen. Un sector clau en aquestes polítiques de límits és l’alimentari, on, per exemple, s’hauria de prohibir la creació i l’ampliació de macrogranges a Catalunya i reduir com a mínim un 30% la càrrega ramadera. Una altra política de reducció hauria d’anar dirigida al turisme: s’hauria de prohibir els creuers, reduir les places hoteleres i fer polítiques de llarg termini, encara que derivin d’una emergència, com en el cas de la sequera. Perquè, més enllà de les polítiques de mínims i de límits, és fonamental avançar amb un altre ritme en la construcció d’un canvi de model. Aquí cal una planificació, com comentaves, i una qüestió urgent en aquest terreny és la de l’energia: és necessari obrir un procés de planificació col·lectiva de la transició energètica. És un element central i s’ha d’abordar amb l’ambició de la descarbonització de la càrrega energètica, però alhora acollint les sensibilitats de tots els col·lectius vinculats amb la transició energètica i amb l’horitzó de reparar les relacions camp-ciutat. Una veritable política de futur seria obrir aquest procés de planificació col·lectiva amb un pacte per la transició energètica a Catalunya, sense oblidar la reconversió necessària del teixit productiu i la reorganització dels usos del temps.
Eudald Espluga: “Situar la renda bàsica universal a l’inici és una resposta ecosocial al model d’estat del benestar existent”
EE: Hi estic d’acord, però crec que no podem repensar el tipus d’accions que hauria de fer l’estat sense considerar, encara que sigui per mantenir-nos alerta, l’impacte ecològic brutal que ha tingut la nostra idea més convencional de benestar. Em refereixo al fet que l’actual model d’estat de benestar ha sigut possible al preu d’ignorar els límits planetaris, sobre la base de polítiques redistributives lligades a la lògica del creixement i de l’expansió constant, i dinàmiques extractivistes i neoliberals. El problema bàsic d’aquest model d’estat del benestar és que se sosté en la separació i en una atenció desigual als seus dos grans pilars: d’una banda, el treball productiu; de l’altra, un determinat model familiar o d’esfera reproductiva. Tal com planteges, crec que situar la renda bàsica universal a l’inici és una resposta ecosocial al model d’estat del benestar existent, i també que cal repensar els usos del temps i l’organització del treball productiu i reproductiu. Helen Hester i Nick Srnicek fan aportacions molt rellevants sobre aquestes qüestions al llibre Después del trabajo. Una historia del hogar y la lucha por el tiempo libre. Hi proposen una recerca molt interessant sobre l’automatització del treball i la seva transformació en el context de crisi ecològica, però molt centrada també en l’esfera reproductiva i en el que anomenen “realisme domèstic”. Hi plantegen dos models per repensar el benestar: luxe públic i suficiència privada. Va molt en la línia de canviar els usos del temps i aplicar una renda bàsica universal o altres formes de redistribució que permetin desplaçar la centralitat històrica que ha tingut el treball i valorin les tasques de cures. També dialoga amb la pràctica de formes de propietat col·lectiva en l’habitatge, en els consums d’energia i d’aigua i en moltes altres esferes.
EV: Sí, és claríssim que cal una reformulació d’aquest model perquè sigui ecològicament sostenible i socialment just. El problema no és amb l’estat en si mateix, sinó amb aquest model d’estat de benestar que s’ha aplicat en les últimes dècades. Per això hem de defensar una educació pública però que sigui ecosocial, sense inversions d’empreses amb interessos en els sectors d’hidrocarburs, d’indústries extractivistes, etc. Això ja està passant en el sector universitari. La sanitat pública, per posar un altre exemple, s’hauria de centrar més en la prevenció i no tant en lògiques farmacològiques. Alhora també caldria integrar noves necessitats i la garantia de la seva cobertura, com el dret a l’habitatge o el dret a l’alimentació. En aquest sentit, és interessant la proposta d’una seguretat social alimentària, perquè serveix per garantir l’accés a l’alimentació de tothom i alhora fomentar la revitalització del sector agrari del país. Però la qüestió fonamental d’aquesta reformulació és que realment es garanteixi l’accés universal des d’una perspectiva ecosocial. Dit d’una altra manera, aquestes necessitats s’haurien de satisfer sense sobrepassar els límits planetaris i garantint una vida digna per a totes les persones, espècies i generacions futures.
EE: És aquí on sorgeix la pregunta de qui ha de ser el subjecte d’aquesta transformació, perquè, és clar, l’estat no ho farà per iniciativa pròpia. Tornar al terreny de les necessitats, com feies ara, crec que és molt important, i també ho és plantejar aquestes transformacions com a conductores d’una nova consciència de classe. Em refereixo a polititzar aquests elements de l’emergència climàtica perquè qüestionin la degradació material, connectant la lluita climàtica amb el dret a l’habitatge, a l’alimentació, a la salut mental, etc. La construcció d’aquesta nova classe ha de ser transversal, integrant institucions tradicionals, com sindicats laborals o partits polítics. Això també pot ajudar a trencar aquest discurs en què s’assimila l’ecologisme com una identitat i no com una necessitat, tal com veiem que està fent l’extrema dreta.
EV: Efectivament, es tracta d’un conflicte entre el capital i la vida: no es tracta només de defensar unes condicions de treball, sinó de defensar la vida i el futur com a resolució d’aquest conflicte. El subjecte polític s’ha de construir mitjançant el diàleg i amb una perspectiva molt plural i àmplia, generant aliances en i des dels conflictes concrets al territori. És imprescindible, aleshores, construir un front comú de moviments, de lluites i d’organitzacions que respongui políticament i culturalment davant d’aquests conflictes. A més, si la seva ambició és la defensa de la vida i del futur, aquest front necessita un projecte polític que pugui proposar i construir. Com ha de ser la transició ecosocial que Catalunya necessita? Com avancem cap a una Catalunya postcapitalista i ecofeminista? Aquestes són les preguntes clau d’un procés que, com bé dius, ha d’aglutinar les lluites per l’habitatge, la revolta pagesa, el moviment pel dret a l’aigua, etc. En aquesta direcció estem iniciant, ara mateix, la construcció de l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial (ACTE). Unes 400 persones i organitzacions estan al voltant d’aquest projecte naixent que aspira a ser un instrument útil per fer un canvi de rumb envers un futur possible.
