29/10/2024 | 06:00
El 1998, l’historiador marxista britànic Eric Hobsbawm podia qualificar els estats de benestar com “el llegat més durador dels moviments obrers organitzats el bressol dels quals va ser Europa”. Un quart de segle després, la seva afirmació sembla encara més certa: malgrat l’erosió profunda que han patit, les institucions del benestar continuen gaudint d’un ampli suport popular i mostren una resistència rocosa davant dels intents de rapinya i d’espoliació d’allò públic que caracteritzen la nostra era. Per comprendre’n millor l’origen i la naturalesa, i també les opcions de futur, ens cal adoptar una mirada històrica amb perspectiva de classe.
Els estats de benestar es van crear a l’Europa occidental després del triomf de l’antifeixisme el 1945. Són fills immediats d’aquesta victòria i són, sobretot, el resultat de l’empenta del moviment obrer i d’altres moviments populars que durant dècades van lluitar per expandir els drets democràtics i per garantir unes condicions de vida decents per a tota la població. Diversos historiadors han mostrat que el context de la Segona Guerra Mundial va facilitar un desplaçament sísmic de l’opinió pública cap a l’esquerra: si els perills i els patiments del conflicte eren compartits, llavors els recursos materials també havien de ser-ho. Les classes treballadores europees van dir “mai més” a la desocupació, la misèria, les crisis econòmiques, el feixisme i les guerres que havien definit la primera meitat del segle XX.
Va ser precisament als anys de postguerra quan el moviment obrer europeu va arribar al seu apogeu en termes de poder organitzatiu: les cooperatives van proliferar, els sindicats van incrementar el seu poder negociador i van veure disparada la seva afiliació, i els partits obrers socialistes i comunistes van obtenir conjuntament els millors resultats electorals: entorn del 40%-50% del vot entre tots dos en la majoria dels països europeus. D’altra banda, el trencament de l’aïllament de l’URSS en acabar-se la guerra (des del 1949, més de 800 milions de persones —un terç de la humanitat— vivien en societats socialistes de caràcter autoritari) va nodrir la “por del contagi” de les elits capitalistes i va facilitar la disposició a acceptar unes reformes que d’altra manera no haurien pogut tenir lloc. L’origen dels estats de benestar està lligat de manera inextricable a aquest canvi en la tectònica de forces globals que va permetre que emergís l’anomenat “pacte social de postguerra”, sens dubte la transformació més gran que ha experimentat el capitalisme en la seva història i de la qual els estats de benestar constitueixen un dels seus diversos pilars.1
Amb el pacte de postguerra, la naturalesa de l’estat va quedar transformada de dalt a baix
Pot resultar paradoxal reconèixer que, malgrat que el moviment obrer és a l’origen dels estats de benestar, en realitat aquest mai no havia estat el seu objectiu explícit. Durant molts anys, els militants de les diferents tradicions emancipatòries van oscil·lar entre dues alternatives que podien combinar-se en major o menor mesura segons l’ocasió: o bé fiar la resolució dels problemes socials a l’acumulació de les forces pròpies (cosa que permetia formar nous quadres administratius, créixer organitzativament, assegurar un tracte humà i no burocratitzat, facilitar l’accés a les prestacions independentment de la discrecionalitat de la patronal i dels estats, etc.) o bé delegar en un estat que, a les mans adequades, podia transformar-se i modelar-se conforme a les demandes populars. L’experiència de les economies de guerra en què aparells estatals van tenir un paper dirigent, la urgència de la reconstrucció en una Europa devastada i l’accés al govern per part de molts partits socialistes van decantar la balança de manera majoritària a favor de la segona opció.2
Els efectes d’aquesta nova estratègia van deixar una empremta profunda en les nostres societats. Vist amb perspectiva, el caràcter emancipador dels primers estats de benestar a Europa rau en la seva capacitat per sostreure parcialment de l’àmbit de la circulació mercantil tota una sèrie de necessitats socials: l’habitatge, la sanitat, l’educació, les àrees d’esbarjo urbanes, el transport públic i la seguretat contra la malaltia, la desocupació, els accidents i la vellesa. Aquest procés va suposar un canvi de paradigma formidable. Per primera vegada en la història, l’educació o la sanitat passaven a ser universalment accessibles, i el poder públic tractava l’atur, la pobresa o la vulnerabilitat social com a problemes socials, com a qüestions del tot polítiques —van deixar de veure’s, al capdavall, com a “errors” dels quals només es podia responsabilitzar l’individu. Els governs van assumir fer-se càrrec parcialment de la reproducció social i, en fer-ho, van alliberar milions de persones de la dependència abjecta respecte de la voluntat arbitrària (sovint paternalista i disciplinària) de les organitzacions benèfiques o de caritat privada. La naturalesa de l’estat va quedar transformada, així, de dalt a baix. Com va escriure l’historiador socialista austríac Julius Braunthal, “l’economia política de la classe treballadora havia revolucionat la funció de l’estat”.
Controvèrsies sobre l’origen
L’estat del benestar va tenir tant d’èxit que diferents actors se’n van disputar l’autoria. El seu origen, la seva evolució i la seva naturalesa han estat motiu d’innombrables debats polítics i acadèmics que segueixen actius avui dia, alimentats en part pel fet que la seva història és certament plural (en alguns casos van ser dissenyats per governs socialdemòcrates amb majoria parlamentària; en d’altres, per una democràcia cristiana que inevitablement imprimiria una tonalitat més conservadora a la seva evolució).3 D’entre les moltes discussions, dues mereixen la nostra atenció: la qüestió del suposat “consens” que n’explicaria l’origen i la longevitat, i el problema d’on traçar la línia que separa el seu naixement de les polítiques socials anteriors.
Les institucions del benestar són un dels grans escenaris en què es lliuren les lluites de classes del nostre temps
Ja des dels anys cinquanta del segle passat es va popularitzar una lectura triomfalista i autocomplaent segons la qual els estats de benestar havien resolt una vegada per totes els problemes de pobresa i d’exclusió social. Segons aquesta interpretació, van ser els processos de modernització (la urbanització, la industrialització, el creixement demogràfic i econòmic, etc.) els que havien conduït a les institucions del benestar, que passaven així a entendre’s com un conjunt de canvis inevitables i irreversibles a les societats “avançades” —un nou capítol en el curs del “Progrés” de la història humana i humanitzadora. Vistos des d’aquesta perspectiva, els estats de benestar no eren resultat de l’inveterat conflicte ideològic entre dretes i esquerres, ans al contrari: serien més aviat producte de l’anomenat “consens de postguerra”, la suposada confluència de parers que duria alguns intel·lectuals (d’esquerres i de dretes igual) a sostenir que s’havia consumat la “fi de les ideologies”. És cert que això del “consens” tenia una dimensió real: l’empenta popular havia aconseguit fer bascular el tauler polític fins al punt que els partits de dretes es van veure obligats a acceptar un nou terreny de joc. És un argument, però, que no podem fer anar gaire lluny. El contingut i els marges d’aquest terreny van estar constantment en disputa, i el compromís de les elits econòmiques amb les parts més avançades dels estats de benestar sovint era instrumental i no genuí. Que durant dècades els conservadors europeus no posessin en qüestió la sanitat pública, la regulació de lloguers o els programes públics de pensions no vol dir que volguessin preservar-los per a sempre o fins i tot expandir-los (una força política pot assumir temporalment una línia continuista per diferents raons mentre prepara una estratègia alternativa).4 El fet que les institucions del benestar creixessin als anys seixanta i setanta al compàs de l’onada de protesta global que va sacsejar el món sencer, o el fet que es veiessin assetjades i finalment reformades per l’ofensiva capitalista dels anys vuitanta, indica que, lluny d’haver-hi un consens ideològic, som davant d’un dels grans escenaris en què s’han lliurat i es lliuren les lluites de classes del nostre temps.
I què pensar del moment del seu origen? A les discussions sobre els estats de benestar és habitual trobar-se l’opinió segons la qual aquests es van crear a finals del segle XIX de bracet de diferents governs liberals i conservadors que miraven de donar resposta a l’anomenada “qüestió social” incrementant la despesa social, establint plans de pensions, fent obligatòria l’assegurança per desocupació i accident o creant els primers ministeris de sanitat. La genealogia apareix aquí en dos formats, la de l’altruisme desinteressat o la de la instrumentalització interessada. En alguns relats, van ser les condicions extremes de pobresa, d’insalubritat i d’analfabetisme el que hauria horroritzat uns líders amants del progrés que es van afanyar per fer-se càrrec d’aquests problemes amb una legislació social innovadora. En altres narratives, va ser l’astúcia d’uns líders polítics —assenyaladament Bismarck— que volien prevenir tot conat de revolució, cosa que explica l’existència d’unes polítiques socials destinades a integrar de manera subordinada la classe obrera. Sigui com sigui, en totes dues versions el protagonisme recau sempre en uns quants intel·lectuals i dirigents polítics. La “història dels Grans Homes” es resisteix a desaparèixer amb dents i ungles. En tot cas, i com bé expliquen historiadors com Assa Briggs o Tony Judt,5 en aquestes interpretacions es confonen indegudament les polítiques socials de la belle époque i el període d’entreguerres amb el que serien pròpiament els estats de benestar.
Les polítiques socials anteriors al 1945 bé poden ser enteses com a precedents, però responien a altres objectius i dissenys institucionals: es tractava més aviat de programes fragmentats, reformes ad hoc adreçades a resoldre aquest o aquell altre problema determinat. El que caracteritza els estats de benestar nascuts a la postguerra és, en primer lloc, l’abast i la sistematicitat (“del bressol fins a la tomba”, deia el famós informe Beveridge) amb què s’aborda de forma pública la provisió social; en segon lloc, la seva dimensió massivament redistributiva, un enfocament exhaustiu que requeria gegantines transferències de recursos per poder finançar-se i convertia els estats de benestar en màquines de redistribució de recursos que redueixen substancialment la desigualtat econòmica, i, en tercer lloc, el fet que, en assegurar un ingrés mínim davant de la desocupació, oferir una xarxa de seguretat davant de les contingències i proveir d’uns serveis públics universals, els estats de benestar feien una cosa molt més potent que alterar la distribució de l’anomenat “salari indirecte”: estaven modificant significativament la concepció de la ciutadania en si mateixa. Després del segle i mig d’hegemonia d’una noció liberal de ciutadania, es ressuscitava ara la vella intuïció republicana segons la qual l’exercici de la llibertat i dels drets de cada persona requereix garantir unes condicions materials que assegurin una posició social, una que permeti que els ciutadans es mirin als ulls sense haver d’abaixar el cap.6
Així doncs, no sembla que hàgim d’anar gaire lluny si barregem les polítiques socials de les dècades precedents amb les institucions del benestar sorgides a la postguerra. Tot i que aquesta visió té l’avantatge d’assenyalar que la qüestió de classe és a l’origen de les polítiques socials, tanmateix oblida les novetats introduïdes des del 1945 i pot portar-nos fàcilment a creure que, quan parlem de benestar, ens referim o bé a una creació de genis tecnòcrates que actuen desinteressadament o bé a la posada en marxa d’uns “pal·liatius” destinats a domesticar les classes populars. A la segona meitat del segle XX, no van ser les classes propietàries les que van impulsar la transformació, sinó les forces del treball i altres moviments socials com el feminisme, com ha demostrat amb sòlides anàlisis estadístiques i estudis d’història comparada l’anomenada “teoria dels recursos de poder”.7
Les polítiques socials no poden anar gaire lluny sense posar en tensió les bases del capitalisme en si mateix
Tot i això, que les esquerres tinguessin un paper essencial en aquest canvi institucional no vol dir que amb això guanyessin totes les batalles, ni de bon tros. El capitalisme no va ser superat, i els estats de benestar es van crear al seu si. A les societats capitalistes, les condicions de reproducció de la classe treballadora no són garantides per la iniciativa privada, de manera que sempre cal un estat que faci efectives unes determinades polítiques socials. Aquestes, però, no poden anar gaire lluny sense posar en tensió les bases del capitalisme en si mateix; per això es pot parlar de l’existència d’uns límits estructurals a l’acció de govern destinats a impedir que aquestes polítiques empoderin més del compte les classes subalternes. Així doncs, els estats de benestar contenen al seu si la contradicció entre els requisits i els límits del sistema econòmic juntament amb elements que desborden aquesta lògica i la porten molt més enllà. Anàlisis estructurals com les del sociòleg Claus Offe van concloure que, en darrer terme, les institucions del benestar no podien reduir-se a cap dels pols de la contradicció, la qual cosa no era sinó una manera de dir que l’estat del benestar està per definició travessat per aquesta tensió interna i que el seu caràcter més retrògrad o més progressista dependrà de la manera que adopti cada política social específica.8
De tot això se’n deriva una conseqüència important. Si entenem els estats de benestar com una institucionalització de la lluita de classes, com aquesta tensió irresolta, hauríem de renunciar a definir-los com una col·lecció d’institucions o de polítiques socials que es poden implementar en qualsevol lloc i moment. Aquesta idea d’un paquet abstracte d’institucions que es poden exportar a voluntat ha estat justament la que han fet servir alguns organismes internacionals, com denuncia el veterà sindicalista noruec Asbjorn Wahl en assenyalar que el Fòrum de Davos i l’European Trade Union Confederation es van dedicar a fomentar una visió “despolititzadora”, segons la qual els anomenats “països en desenvolupament” havien d’incorporar les estructures de negociació corporatives i el diàleg social com una recepta màgica que per si sola provocaria el floriment de l’estat del benestar. En aquesta operació de tints neocolonials es fa passar per causa el que en realitat és un efecte (corporativisme i diàleg social) i s’esborra d’un sol cop la veritable causa (la lluita de classes que primer ha d’assolir un cert grau abans de poder institucionalitzar-se).9
El camí que no es va entomar…
Tot i el seu èxit reconegut, la realització de les polítiques del benestar sempre va estar acompanyada de la crítica de moviments que n’assenyalaven les limitacions. Els principis de desmercantilització, universalitat i incondicionalitat que eren presents en l’esperit reformador inicial el 1945 no van prevaldre en el conjunt de les polítiques del benestar. El famós “esperit del 45” no va aconseguir més que una encarnació tremendament parcial. Pel que fa als sistemes de rendes, per exemple, la tònica general era establir un principi contributiu que vinculava l’accés a les prestacions amb la participació en el mercat laboral, una visió centrada en l’ocupació que perjudicava sistemàticament les dones, la població migrant, la població racialitzada i els joves. El mateix pacte de postguerra en què s’emmarca el naixement dels estats de benestar va incloure la reinvenció de la llar com a espai privat per al consum domèstic d’objectes d’ús quotidià produïts en massa on quedaven reforçats el model masculí del breadwinner i el “salari familiar”, la qual cosa posava en qüestió l’abast real d’aquest concepte renovat de “ciutadania social”.10
Igualment, es renunciava a optar per un model de finançament basat en taxacions permanents del capital: la preeminència del principi contributiu via ocupació va dur alguns crítics a ironitzar que el que s’estava creant era l’impossible “socialisme en una sola classe”. Altres veus denunciaven que les potències capitalistes de les metròpolis, per impulsar el creixement econòmic, havien recorregut a una renovada explotació dels recursos de les colònies (matèries primeres i mà d’obra d’un mercat laboral global imperialista), evidenciant que els processos d’independència no van suposar la fi del colonialisme. Finalment, des dels anys cinquanta es va fer evident que els objectius d’eliminació de la pobresa i de l’exclusió social tampoc no s’havien complert, i que noves distincions i mecanismes d’exclusió de classe, de gènere i de raça havien aparegut, de la qual cosa se’n deriva una conclusió més actual que mai: avui dia, els programes de rendes condicionades segueixen sense arribar a una gran majoria de les persones amb dret a beneficiar-se’n.11
Com que té un alt suport popular, els neoliberals, en lloc d’un atac frontal contra l’estat del benestar, n’han emprès una reforma substancial
Moltes d’aquestes limitacions tenen a veure amb la particularitat dels nostres règims de propietat capitalista, que reprodueixen contínuament desigualtats de poder social i polític i impedeixen l’existència d’una democràcia que vagi més enllà d’una mera forma de participació política, és a dir, d’una democràcia real que suposi l’expansió de llibertats a tota la població i la fi de tota forma de privilegi. Als anys de postguerra, els principals partits socialdemòcrates europeus van prendre una decisió que es pagaria ben cara: vincular el futur de les polítiques socials a l’èxit econòmic de la propietat privada capitalista.
Tot i que les vies per les quals discorria l’acumulació capitalista van ser limitades i regulades amb tractats internacionals, sistemes fiscals progressius i l’ús de la despesa pública per orientar la inversió privada, no es va posar cap límit a les dinàmiques oligopòliques de centralització i concentració de la propietat privada. Les empreses capitalistes van continuar fusionant-se, creixent i fent-se més fortes, i van desequilibrar de mica en mica la correlació de forces del pacte de postguerra fins que als anys vuitanta, coincidint amb un cert esgotament macroeconòmic del model, la balança es va inclinar definitivament del costat del capital.12 El sociòleg britànic Richard Titmuss, pare dels estudis comparats sobre els estats de benestar, ja havia advertit sobre aquest perill. Les seves investigacions van posar en relleu que les institucions del benestar no aconseguien complir els objectius que prometien, i no ho aconseguirien —va escriure— per més que augmentés la despesa social, perquè el que calia era redistribuir el poder, és a dir, atacar al cor del règim de propietat.13
Estratègies socialistes des de l’estat del benestar?
Quan la classe capitalista internacional va llançar la seva ofensiva, els fonaments dels estats de benestar van ser posats en qüestió. L’alt grau de suport popular de què gaudeixen aquestes institucions ha suposat que, en lloc d’un atac frontal, els neoliberals hagin emprès una reforma substancial: la retallada de les prestacions, l’enduriment de les condicions d’accés imposant unes condicions humiliants, la privatització d’alguns béns públics i, especialment, el pas de les polítiques del welfare al workfare, que posen l’èmfasi en les polítiques d’ocupabilitat i tornen a individualitzar i despolititzar la vulnerabilitat social.14
En alguns casos, les polítiques socials han creat una lògica de funcionament no capitalista i fins i tot anticapitalista
Tanmateix, encara queden molts elements amb què trenar una estratègia socialista. En alguns casos, les polítiques socials reprodueixen i reforcen la lògica del capital i el control paternalista, com ha passat amb els sistemes de garanties d’ingressos mínims; però, en altres casos, s’ha incrustat dins de les nostres societats una lògica de funcionament no capitalista (desmercantilitzadora) i fins i tot anticapitalista. En els darrers anys de vida, l’historiador marxista E. P. Thompson recordava que la sanitat pública “expressa de manera transparent el primer dels principis igualitaris del socialisme: a cadascú segons les seves necessitats”. En un país amb sanitat pública i universal ningú no et fa sentir culpable si les teves necessitats han estat més grans que les dels altres, i el servei proveït és el mateix per a tothom, siguis un repartidor de Deliveroo, una netejadora d’hotel, un executiu agressiu o el mateix rei de la nostra monarquia infecta. Aquesta lògica de la universalitat incondicional, deia Thompson, “reemplaça el vocabulari de la classe pel vocabulari de la ciutadania”.15 L’estat del benestar s’ha debatut sempre en la tensió entre la universalitat desmercantilitzadora i la focalitat assistencialista, entre la incondicionalitat emancipadora i el paternalisme disciplinador. Per fer efectiva aquesta ciutadania republicana de què ens parlava Thompson, estem obligats, avui, a repensar les formes amb què assegurar ex ante el control dels recursos fonamentals que possibiliten una vida lliure, tal com ha remarcat el teòric polític David Casassas.16
No era cap altre el projecte original de molts socialistes que van contribuir a la creació dels estats de benestar. En el moment del seu origen, quan el feixisme havia estat derrotat i l’esperança d’un nou futur afegia color als somnis de milions de persones, els socialistes van comprendre que les institucions del benestar no havien de ser l’”estadi final” d’arribada, sinó un primer pas a partir del qual continuar avançant envers el socialisme democràtic, una trinxera per “avançar des de les posicions conquerides”, com diria el gran socialista G. D. H. Cole. I potser aquest és el secret més ben guardat de tota aquesta història: haurien aconseguit, per ventura, implementar les transformacions més grans del capitalisme que coneixem si no haguessin mobilitzat les aspiracions d’un canvi social molt més profund? Rere la possibilitat de reforma sempre hi havia l’horitzó de la revolució. Tindrem nosaltres el valor de restituir aquest horitzó?
* Aquest article forma part del tercer número de ‘La Pública’, una publicació de la Fundació Sentit Comú, dirigida per IDRA Institut de Recerca Urbana de Barcelona, centrat en l’estat del benestar, una pota fonamental que sosté el sistema democràtic i del qual cal revisar els orígens per entendre el futur.
Notes:
[1] Eley, G., “Corporativism and the Social Democratic Moment: the Postwar Settlement, 1945-1973”, a Dan Stone (ed.), The Oxford Handbook of Postwar European History, Oxford University Press, Oxford, p. 37-59.
[2] Therborn, G., “Classes and States: Welfare State Developments, 1881-1981”, Studies in Political Economy, 14, 1984, p. 7-41; Sassoon, D., One Hundred Years of Socialism: The West European Left in the Twentieth Century, Fontana, Londres, 1993, p. 115-274.
[3] Una repassada general a Mau, S., The Moral Economy of Welfare State, Routledge, Londres, 2003, p. 55-87.
[4] Page, R. M., Revisiting the Welfare State, Maidenhead, Open University Press, Milton Keynes, 2007.
[5] Briggs, A., “The Welfare State in Historical Perspective”, a European Journal of Sociology, vol. 2, núm. 02, desembre de 1961, p. 221-258; Judt, T., Postguerra. Una historia de Europa desde 1945, cap. 11, Taurus, Barcelona, 2017.
[6] Per a aquesta noció, vegeu A. Domènech, El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista, Akal, Madrid, 2019.
[7] Una fantàstica introducció al projecte col·lectiu del grup del qual formaven part W. Korpi, J. Stephens o G. Esping-Andersen, a I. Campillo i J. Sola, “La teoría de los recursos de poder: una revisión crítica”, REIS: Revista Española de Investigaciones Sociológicas, núm. 170, 2020, p. 19-34.
[8] Offe, C., Contradictions of the Welfare State, Hutchinson, Londres, 1984.
[9] Wahl, A., The Rise and Fall of the Welfare State, Pluto Press, Londres, 2011.
[10] Fraser, N., “Las contradicciones del capital y los cuidados”, New Left Review, edició espanyola, núm. 100, 2015, p. 116-125; Moeller, R. G., “The State of Women’s Welfare in European Welfare States”, Social History, 19, 3, 1994, p. 385-393.
[11] Laín, B.; A. Julià, “Why Do Poor People Not Take up Benefits? Evidence from the Barcelona’s B-MINCOME Experiment”, Journal of Social Policy, 53, 1, 2022, p. 167-188.
[12] Els debats dels anys cinquanta a J. Martínez-Cava, “Capitalismo y reforma. El debate sobre la propiedad en el socialismo británico”, Res Pública. Revista de Historia de las Ideas Políticas, vol. 27, núm. 2, 2024 [propera publicació].
[13] Titmuss, R., The irresponsible society, Fabian Tract 323, Fabian Society, Londres, 1960.
[14] Per a una anàlisi del workfare i algunes propostes per superar aquest paradigma en la direcció de construir “sistemes de protecció social postcontributius” que permetin “expandir el principi de la universalitat al sistema de garantia d’ingressos”, vegeu E. Álvarez Kronin i A. Tena, “El estado de bienestar a la ofensiva”, Grand Place. Pensamiento y cultura, 19, 2023, p. 39-54.
[15] Thompson, E. P., “On the NHS”, London Review of Books, 7 de maig de 1987.
[16] Casassas, D., Libertad incondicional. La renta básica en la revolución democrática, Paidós, Barcelona, 2018.