La ‘funció social’ de la propietat: lliçons de la Revolució Mexicana

Al febrer del 1917 es promulgava a la ciutat de Querétaro la Constitució política dels Estats Units Mexicans. La Constitució mexicana fou la primera de tot un seguit de constitucions republicanes del període d’entreguerres que van inaugurar l’anomenat “constitucionalisme social”. La seguirien moltes d’altres, de les quals podem destacar la soviètica del 1918, l’alemanya del 1919 o l’espanyola del 1931. Amb l’excepció soviètica, no foren constitucions plenament socialistes; però, per primera vegada en la història, els principis i les demandes de moviments obrers i camperols i de les diferents famílies del gran arbre socialista feien la seva aparició en els ordenaments constitucionals.

Un dels grans cavalls de batalla del constitucionalisme social fou la regulació dels drets de propietat. L’article 27 de la Constitució de Querétaro en donarà el tret de sortida, i per això ha de considerar-se el pioner en aquest camp. Elaborat al caliu de les lluites de la Revolució Mexicana que esclatà el 1910, aquest article va “constitucionalitzar” els efectes de la lluita de classes sota la forma d’un discurs de drets de ciutadania que va entendre la propietat com a inherentment limitada. El canvi era descomunal respecte a la noció capitalista de propietat que apareixia consagrada en les constitucions liberals del segle XIX, on s’entenia la propietat com un dret exclusiu i excloent, un àmbit sagrat a protegir davant les possibles interferències arbitràries d’altres instàncies, especialment les del poder legislatiu.

La carta magna mexicana del 1917 seria una influència decisiva en les constitucions americanes i europees del període d’entreguerres

La carta magna mexicana, per haver desbordat el dic del paradigma liberal anterior, seria una influència decisiva en les constitucions americanes i europees del període d’entreguerres. La seva petjada, no obstant això, arribaria a estendre’s molt més enllà: actuaria com a precedent jurídic dels estats socials o de benestar de la segona meitat del segle XX. Avui dia costa trobar un estat on no s’apliqui legalment la idea que el propietari té obligacions envers la societat, fins i tot si aquesta noció no apareix consagrada a escala constitucional. Però, com va ser possible aquest gran canvi de paradigma?

Propietat, Revolució, Constitució…

La Constitució mexicana és filla del procés revolucionari que va posar fi a la dictadura militar de Porfirio Díaz (1876-1910). Motivada per diverses i complexes causes, les arrels de la Revolució, però, han de rastrejar-se en una estructura de la propietat enormement desigual. El malestar de les classes populars i mitjanes no va parar de créixer a la primera dècada del segle XX. Arribat el moment, Francisco I. Madero, un líder de classe mitjana, llançà un manifest que buscava l’aixecament del poble armat per enderrocar la tirania i convocar eleccions lliures. Amb el que no comptava aquesta classe rebel és amb l’entusiasme amb el qual la pagesia en armes s’afegiria a la lluita, amb Pancho Villa i Emiliano Zapata com els seus líders principals.

La Revolució Mexicana no fou el resultat d’una pacient labor organitzativa liderada per un o diversos partits polítics moderns

La Revolució Mexicana no fou el resultat d’una pacient labor organitzativa liderada per un o diversos partits polítics moderns: esclatà més aviat com un volcà que llança la seva riuada des de les comunitats camperoles. No obstant això, aniquilats els vestigis del Porfiriato i després d’anys de lluites esgotadores, l’impuls camperol patí una davallada i les classes mitjanes liderades per Venustiano Carranza aconseguiren imposar-se militarment sobre els sectors més radicals: Pancho Villa va quedar bandejat a les muntanyes del nord i Zapata va ser assassinat en 1919.

Malgrat tot aquest procés sagnant que va costar la vida a més d’un milió de persones, entre el 1916 i el 1917 tingué lloc el procés constituent. La fracció esquerrana del carrancisme (anomenada “jacobina” i liderada per Francisco J. Múgica) aconseguí que la cambra aprovés un seguit d’articles que constituiran el seu llegat principal: l’article 3 sobre l’educació, el 27 sobre la propietat, el 123 sobre els drets socials i laborals i el 130 sobre la separació entre l’Església i l’Estat. Encara que finalment fossin els carrancistes d’esquerres els qui redactessin el text constitucional, la veritat és que sense la pressió social de la pagesia en armes i sense l’experiència del villisme i del zapatisme, la Constitució del 1917 no hauria esdevingut la que coneixem actualment.

La regulació de la propietat i la seva història pendular

La redacció de l’article 27 comença així:

“La propietat de les terres i aigües compreses dins dels límits del territori nacional correspon originalment a la Nació, la qual ha tingut i té el dret de transmetre el domini d’aquestes a particulars, constituent la propietat privada. Aquesta no podrà ser expropiada si no és per causa d’utilitat pública i mitjançant una indemnització. La Nació tindrà en tot moment el dret d’imposar a la propietat privada les modalitats que dicti l’interès públic, així com el de regular l’aprofitament dels elements naturals susceptibles d’apropiació, per fer-ne una distribució equitativa de la riquesa pública i per cuidar-ne la conservació“.

L’articulat continua amb disposicions sobre les terres i la reforma agrària, eleva a rang constitucional els emprius i protegeix una llarga llista de béns naturals com a propietat “inalienable i imprescriptible” de la Nació.

Una forma suggeridora de comprendre aquesta idea de “funció social” present a la Constitució mexicana consisteix a assumir que tota propietat és pública en última instància, i que el que anomenem drets de propietat privada no són sinó concessions que f el poder sobirà en règim de fideïcomís, motivat per raons d’utilitat pública, raons que en cas d’incompareixença podrien motivar la decisió sobirana d’expropiar aquest bé en usdefruit. Des d’aquest paradigma s’entén bé per què la Constitució de Querétaro parlava que la Nació “constitueix” la propietat privada, guardant-se la prerrogativa de modificar-ne les modalitats. Com assenyalà Pastor Rouaix, el redactor de l’article, el propòsit era “que en la legislació mexicana quedés establert com a principi bàsic, sòlid i inalterable que sobre els drets individuals a la propietat estiguessin els drets superiors de la societat representada per l’Estat, per regular-ne el repartiment, l’ús i la conservació”.

L’evolució històrica i política de Mèxic ha girat al voltant de les modificacions de l’herència de la Revolució del 1910

Així i tot, el programa social previst en els articles jacobins no s’acabaria duent a terme immediatament. La revolució havia quedat “interrompuda” segons l’exitosa expressió de l’historiador Adolfo Gilly. Seria necessari un canvi en la correlació de forces, que es produiria amb l’arribada al poder de Lázaro Cárdenas el 1934. Durant el mandat de Cárdenas, les bases constitucionals —i en particular l’article 27 amb la seva idea de “funció social” de la propietat— serien l’ariet legal pel qual les demandes socials irromprien de nou en la vida política del país.

La història de la nacionalització del petroli i de les energies elèctriques n’és un bon exemple. El 18 de març de 1938, Cárdenas anuncià l’expropiació i la nacionalització de la indústria petroliera, que estava en mans estrangeres. D’aleshores ençà, els diferents governs s’han anat alternant a revertir o reintroduir aquesta decisió mitjançant reformes constitucionals, fins a arribar als governs neoliberals de Carlos Salinas i Enrique Peña Nieto que van obrir pas de nou a l’explotació privada del recurs. La història de les aplicacions de l’article 27 mostra que l’evolució històrica i política de Mèxic ha girat en gran manera al voltant de les interpretacions i modificacions d’aquesta herència de la Revolució del 1910.

L’actualitat d’un llegat centenari

Avui dia, les dinàmiques mundials d’acumulació del capital han generat concentracions tan abismals de poder que la capacitat de les autoritats públiques per determinar què és bo per a la societat i què no sembla haver quedat en suspens. La font d’aquest poder resideix en gran mesura en una desigual distribució dels drets de propietat. Les distintes codificacions d’aquests drets, com ens ha explicat recentment la jurista Katharina Pistor, són totalment rellevants perquè determinen les formes específiques de funcionament del capitalisme i, per tant, ens assenyalen les palanques per les quals podrien endegar-se les forces de canvi. En aquest sentit, els debats actuals han tornat a posar sobre la taula la centralitat dels règims de propietat: des dels nous drets de propietat col·lectiva i altres formes de propietat pública, fins a la regulació dels preus de lloguer o la reglamentació de la competència, per posar-ne només uns exemples.

L’aposta del constitucionalisme d’entreguerres per democratitzar el món econòmic i social es va apaivagar durant el segle XX

Més de 100 anys després de la promulgació de l’article 27 de la Constitució de Querétaro, les lluites per les maneres de constituir, fomentar, donar accés o limitar els drets de propietat (privada, pública, comuna, mixta…) continuen definint en gran mesura el nostre panorama polític. Malauradament, l’aposta del constitucionalisme d’entreguerres per democratitzar el món econòmic i social es va apaivagar durant la segona meitat del segle XX i va quedar arraconada per l’embat del neoliberalisme. Potser ja és hora de tornar-la a encetar.

* La versió completa d’aquest article ha sortit publicada a la revista ‘Eines 43 Actualitzar la política lingüística‘, editada per la Fundació Josep Irla.