11/10/2022 | 06:23
No puc més. No arribo a tot. No em dona la vida. No tinc temps. Estic estressat. No dormo bé. He tingut ansietat. No puc concentrar-me. No funciono com a pare. No funciono a la feina. Vull treballar menys. He deixat la feina. Així començava un article titulat “No puc més”, que vaig fer jo a CRÍTIC basant-me en el teu llibre i el No puedo más, d’Anne Helen Petersen. Per què estem tan esgotats?
No només és esgotament, sinó culpabilitat. Quan dius “No tinc temps”, no estàs dient només que no tinguis temps per atendre una persona, un amic, un fill…, sinó que t’estàs autoresponsabilitzant d’un fracàs. No és quelcom de conjuntural: no se soluciona descansant i agafant unes vacances. No és només un problema individual. És un problema estructural de la societat contemporània com a resultat de viure sota un sistema econòmic i social com el neoliberalisme. Estem esgotats perquè ens imposem unes expectatives molt altes i, en aquest sistema, ens veiem com a petites empreses on el nostre horari laboral és de 24 hores, set dies a la setmana. Mai podem descansar. Les tecnologies digitals no ens permeten desconnectar mai, fins i tot si apaguem el telèfon i ens esborrem de les xarxes socials, perquè l’impuls de respondre i d’estar al dia ens passarà per sobre.
No pots viure fora del món tecnològic digital?
Pots decidir, si tens una situació d’un cert privilegi, renunciar a les tecnologies. Però això no impedirà que el món tecnològic t’afecti. Pots no tenir mòbil… i això no impedirà que Airbnb faci que el lloguer de casa teva pugi i que no arribis a final de mes.
“La majoria de treballadors avui dia no poden renunciar a tenir un ‘smartphone‘”
Podríem realment renunciar a les noves tecnologies digitals?
Avui dia hi ha un discurs culpabilitzador contra la gent i, sobretot, contra els joves per l’ús que fem de les tecnologies digitals i dels telèfons mòbils. Ara s’ha posat de moda la idea que cal renunciar a la tecnologia, deixar les xarxes socials, anar a passar el cap de setmana a un centre de desintoxicació sense wifi, esborrar-se les apps del mòbil… La idea del detox digital té un biaix de classe importantíssim. Molts dels que defensen aquestes idees són els anomenats tech avengers, que són aquests exdirectius de Facebook o de Google que de cop i volta s’adonen que les tecnologies són dolentes i s’han d’abandonar. Però, novament, aquí no parlem de solucions individuals, sinó del fet que el món empresarial i laboral s’ha transformat. Per tant, la nostra experiència laboral es veurà afectada per les tecnologies i pel nou capitalisme de plataforma vulguem o no.
Sovint s’oblida que hi ha gent que, per qüestió de classe social o de no tenir garantida una feina segura, no pot no estar a les xarxes socials o renunciar a un telèfon mòbil si vol aconseguir una feina millor. Ha de vendre’s contínuament a Instagram, però per necessitat, no pel fet de ser un narcisista.
Hi ha persones que no es poden escapar de les tecnologies perquè han de contestar correus electrònics des del mòbil perquè els ho exigeix la seva feina, i no poden renunciar-hi. Hi ha persones que necessiten el telèfon per tenir una feina, i, fins i tot, al seu mòbil personal han d’instal·lar-se l’aplicació que fan servir a la seva feina. Què pot fer un repartidor de Glovo si no té mòbil? La majoria de treballadors avui dia no poden renunciar a tenir un smartphone.
“Això no és una batalla entre generacions: l’esgotament d’avui dia té causes socials
i pot afectar tothom”
Generació de vidre, ens diuen. “Una guerra hauríeu hagut de patir”. “Nosaltres pagàvem hipoteques amb interessos altíssims i vivíem en pisos petits famílies de tres, quatre o cinc fills”. “Vam emigrar des del camp i vam arribar a Catalunya amb una maleta i quatre pessetes”.
La idea de contraposar precarietats ja és estranya. No és bo tampoc convertir-ho en una batalla entre generacions. Cal escapar-se del tòpic generacional! El que m’interessa és posar el focus en el fet que aquest esgotament social d’avui dia té unes causes estructurals socioeconòmiques i poden afectar a tothom tingui l’edat que tingui. Però, amb un matís: la crisi permanent a partir del 2008 afecta de ple sobretot la generació que aleshores s’està incorporant al món laboral. Els que tenien 18 anys l’any 2008 han viscut sempre en crisi, han tingut molts problemes per mantenir una feina més de dos anys seguits i per accedir a un habitatge digne. Però els problemes de precarietat, de pressió de les noves tecnologies o d’estrès laboral els patim tots: els joves i els que tenen 60 anys, estan a l’atur i no poden jubilar-se.
Buscant a Google, em surten uns quants llibres d’autoajuda titulats Sé tú mismo, Vence tu miedo o El poder de confiar en ti. En canvi, el títol del teu llibre, No siguis tu mateix, sembla el d’un llibre de contra-autoajuda.
Cal trencar la lògica dels discursos d’autoajuda. Hi ha tota una sèrie de discursos, que venen de l’autoajuda i també del món empresarial, que ens encoratgen a convertir-nos en una petita empresa en la qual t’has d’autoexplotar per convertir tota la teva vida en una cosa productiva. Als nens ja se’ls encoratja des de petits a estudiar molt i fer classes extres d’anglès. Als adults se’ns demana optimitzar totes les nostres tasques i autoactualitzar-nos contínuament. Això s’ha viscut especialment en la vida dels millennials, i ho estem veient en la crisi de salut mental que estem patint. Cal trencar amb la lògica de produir més i més, de no parar la màquina, de seguir endavant… i, en canvi, cal visualitzar com algunes formes d’improductivitat ens poden ajudar a trobar imaginaris col·lectius de com construir i viure d’una forma diferent.
“Estic en contra de l’autosuperació i de no tenir límits; per això reivindico el no siguis tu mateix”
El problema no és només perdre la feina o els amics. El problema és que el que està en joc és la nostra identitat.
Hi ha un discurs emocional sobre la construcció del si mateix. Hi ha un discurs sobre l’autosuperació i la idea de superar els nostres límits; per això reivindico el no siguis tu mateix. Perquè en aquesta persecució infinita del si mateix hi ha un imperatiu de productivitat constant. El sistema obliga a passar-ho tot pel filtre de la identitat. En el món postfordista, hi ha un esborrat entre la persona pública i la persona privada. La nostra existència és una possible inversió econòmica. Serveix per aconseguir un millor lloc de feina, una millor parella, més capital social. El filòsof Michel Foucault ja va parlar de l’empresari de si mateix, i de les tecnologies del jo. La nostra identitat es converteix en part d’aquest sistema d’explotació i estem, per tant, obligats a rendibilitzar-nos a nosaltres mateixos. No es tracta ja del vell esperit romàntic d’autenticitat… sinó que avui dia tenim la necessitat de construir una imatge suposadament natural i autèntica, sobretot a les xarxes socials. L’autoexposició del jo és el nostre engranatge a partir del qual treballar.
Si fa no fa, dius que, quan ens sentim esgotats i angoixats, el problema no som nosaltres, individualment, sinó que el problema és el sistema, és el capitalisme?
No és que tu no arribis, no és que tu estiguis esgotat, no és que tu no tinguis forces… Cal desplaçar el focus. Les condicions estructurals, que venen marcades per la classe, pel gènere, per la condició sexual, determinen la nostra vida i t’orienten cap a unes eleccions de vida. És un problema pensar que pots conquerir la felicitat o la vida bona sense tenir en compte les teves condicions socials i econòmiques. S’ha sobrevalorat la capacitat d’escollir i la llibertat dels individus; el clàssic discurs del somni americà, de no tens límits, de tu pots aconseguir el que realment vulguis. Aquests discursos no només afecten la nostra relació amb el món laboral, sinó també el nostre ideal de felicitat. Com diu l’escriptora i investigadora Sara Ahmed, si seguim pensant que el nostre malestar és temporal i que depèn només de nosaltres superar-ho… no atacarem les causes del malestar.
Però… hi ha gent amb unes condicions socials i econòmiques bones, i que tenen problemes de salut mental o que estan esgotats, no? Culpar de tots els nostres mals el sistema també pot ser desresponsabilitzador del poc que sí que podem decidir? Són dubtes que em sorgien llegint el teu llibre…
I tant, i tant. Tot és més complex. Hi ha molts estudis que parlen dels condicionants socials de la salut mental. Molts dels problemes psicològics tenen origen al món del treball: ja sigui per mobbing, pel fet de treballar massa hores, per l’estrès i la pressió… Sovint es fa servir la frase “Tu no necessites un psicòleg: necessites un sindicat”; però sí que és veritat que aquest tipus de frases poden ser reduccionistes. Hi ha psicòlegs i psiquiatres que, davant d’un pacient amb un quadre d’ansietat o de depressió greu, necessiten ajudar-lo individualment, fins i tot amb medicació, malgrat que sàpiguen que les causes de fons del problema són estructurals o són culpa de la seva feina o de les seves condicions de vida.
“Tenim una relació malaltissa amb el treball: vivim en societats ‘treballocèntriques'”
Quina relació tenim, actualment, amb la feina, i per què provoca sovint tant d’estrès?
Tenim una relació malaltissa amb el treball: vivim en societats treballocèntriques. La gent sol definir-se pel seu treball. Fins i tot, la majoria de les esquerres marxistes donen un paper al treball importantíssim i, quan fan la crítica al treball, només critiquen les condicions d’apropiació del treball o la plusvàlua, però no es qüestiona el rol del treball com a font d’autonomia i d’autoestima. Ja no podem seguir parlant del treball com ho feien Karl Marx o Hannah Arendt. Ja no som l’animal laborans.
Per què?
Perquè tota la nostra existència s’ha convertit en una línia ininterrompuda de feina. Tot és treball. El que mengem, les sèries que veiem, com dormir: tot és feina. Cal, per tant, replantejar-nos el concepte del treball actualment. Això, però, no vol dir que el treball, en bones condicions econòmiques i socials, no pugui convertir-se en una font de valor i de creixement personal.
Però per què és diferent com treballaven els meus pares i avis… i com treballo jo? Els treballadors d’abans, sobretot la gent de classe obrera i del món agrari, treballaven tots els dies de la setmana, amb jornades llarguíssimes, amb salaris baixos i, a més, amb un esgotament físic duríssim.
Hi ha, sobretot, dues diferències. La primera: el treball avui dia forma part de la identitat. La feina no és una cosa que fem —encara que fos en jornades de 16 hores diàries!—, sinó una cosa que ets. Quan fracasses en el que fas, pots aprendre a fer-ho millor. Quan fracasses en el que ets, falles com a persona. I la segona: la precarietat laboral. Abans les jornades eren extenuants i esgotadores, i, si parlem de la gent del camp, a més estaven sotmesos als canvis de temperatures i de si plovia o no. Eren feines dures, però sabien que estaven construint alguna cosa de futur. En el context postfordista, i després de la crisi del 2008, bona part dels llocs de treball a la societat són temporals i precaris. No saps quina feina podràs fer d’aquí a tres mesos. No pots construir una vida a llarg termini. Avui parlem molt de la lenta cancel·lació del futur.
“Tenir una feina vocacional ens serveix per justificar les hores extres, no veure la família o un sou baix”
Hi ha un mem que cites al llibre que diu alguna cosa així com: “Tingues una feina vocacional… i no pararàs de treballar en tota la teva vida”.
Això és l’expressió màxima de com convertir la feina en la nostra identitat. Si tens una feina vocacional i t’encanta el que fas… serà molt més fàcil justificar-te per fer infinites hores extres, cobrar un salari baix, treballar els caps de setmana, deixar de banda les amistats i la família… El problema, a més, és que el discurs neoliberal intenta convertir qualsevol feina en una vocació. Treballis del que treballis, has de demostrar el teu compromís amb l’empresa. La sociòloga Eva Illouz explica com a partir dels anys seixanta els departaments de recursos humans de les empreses van començar a interessar-se en la felicitat dels seus treballadors i busquen la manera que se sentin realitzats. L’empresa es converteix en la teva família. T’ho has de passar bé a la feina. Això arriba a l’extrem quan les tecnològiques de Silicon Valley acaben convertint les oficines en espais amb jocs, cafeteries, amb sofàs per descansar i el rotllo afterwork. Fins i tot hi ha qui defensa que una part del salari del treballador es dona en forma de salari emocional. No et paguen amb diners, sinó amb experiències o amb visibilitat.
Quan és vocació neoliberal… i quan és militància i compromís? Hi ha molts activistes socials, treballadors de cooperatives o d’entitats socials però també metges i infermeres, treballadors socials o professors que creuen en allò que fan i s’hi dediquen en cos i ànima, de vegades fins i tot deixant-s’hi la salut. Però, en un moment de societats líquides, també és rellevant el compromís, en el sentit que exposa la filòsofa Marina Garcés.
Per mi, és compatible fer la crítica contra un nou model laboral que esborra les esferes entre vida personal i laboral… i alhora defensar que la feina que fas tingui molt de valor social i que gaudeixis fent-la. Això passa en el món laboral i també passa en el món de l’activisme social. Hi ha activistes socials que acaben cremats, que treballen fins a altes hores de la nit, hi ha dinàmiques de Silicon Valley en l’activisme, i és perillós. Però és veritat que totes aquestes són activitats col·lectives, amb una finalitat que sobrepassa els interessos individuals, i, quan estàs fent això, no estàs invertint en la teva start-up, sinó tot al contrari.
