No dormir

Fa algun temps que no dormo bé. No sabria dir quan va començar. Ja portàvem uns quants mesos de pandèmies, d’estats d’alarma i de confinaments. Primer, en vaig culpar els veïns, que feien soroll. Després, vaig pensar que els despertars de la meva filla petita m’havien trasbalsat el son. Potser la culpa era del cafè, i vaig reduir-lo. Diuen que llegir en pantalles a la nit no és bo per agafar el son, i vaig deixar de treballar a les nits. Però seguia sense dormir bé, em costava adormir-me, o em despertava a les 3.20, o a les 5.43 i ja no dormia més. Potser era l’estrès 24/7, potser era la fatiga pandèmica, potser era la por de contagiar-me de la Covid, potser era l’excés de feina, potser era la recerca d’un lloguer. Potser és un tema de salut mental. Pensava que només em passava a mi, però vaig començar a preguntar i en van aparèixer tot de casos al meu entorn. Ostres, i si no era un problema individual, sinó un malestar social i col·lectiu?

Una altra nit ja és un quart de quatre de la matinada. Ulls oberts. Sensació de ja haver dormit tot el que he de dormir. Hores intentant dormir i no n’hi ha manera. L’endemà t’has de despertar a les set i ja veus que la cosa serà fotuda. Una altra nit són tres quarts de sis, i, tot i que el despertador no hauria de sonar fins a les vuit, veus que ja no dormiràs i decideixes aixecar-te precisament a avançar alguna cosa de feina. En aquelles hores, sobretot en moments lletjos i grisos com els d’avui, creixen els (nostres) monstres. L’angoixa és pitjor quan saps que hauràs d’esperar fins a la propera nit per tornar a dormir, ja que no pots parar durant el dia: nens a l’escola, hores a la feina, menjar malament, tornar corrent cap a l’escola, un vespre intens, i sant tornem-hi. El problema no és que et passi un cop, sinó que et passi gairebé cada dia. Entrar en bucle, i que, quan toqui l’hora de dormir, ja pensis… ai!

Des de l’inici de la pandèmia, els casos d’insomni sembla que creixen. No deu ser casualitat. Alguns parlen de covidsomnia o coronasomnia. Segons estudis de l’Institut del Son, els trastorns d’insomni afecten ja una de cada quatre persones, sobretot dones, treballadors essencials i migrants. L’estrès és un dels motius fonamentals per al mal dormir. Però, a més, segons diversos estudis científics publicats darrerament, els trastorns del son s’han convertit també una de les seqüeles més habituals després d’haver patit la Covid-19.

Ja fa un any, la Societat Espanyola de Pneumologia i Cirurgia Toràcica assegurava que la llarga durada de la pandèmia de la Covid-19 i les restriccions per combatre-la van provocar l’aparició de l’anomenada fatiga pandèmica, reconeguda fins i tot per l’Organització Mundial de la Salut, i que està associada també amb símptomes i malalties com els dèficits del son, a més de la irritabilitat, els mals de cap, l’ansietat o la depressió.

El portal especialitzat en medicina Redacción Médica explicava que moltes persones estan sotmeses a una gran ansietat i depressió (patologies més habituals entre les dones) en tenir problemes econòmics, laborals, de conciliació o familiars malalts, entre d’altres, i no són capaces de quedar-se adormides quan tornen a casa, cosa que es coneix per insomni de conciliació. També poden experimentar despertars durant la nit, cosa que s’anomena insomni de manteniment, o es desperten abans d’hora i no són capaces de tornar a adormir-se, l’insomni de despertar precoç. De fet, es calcula que un 10% de la població mundial ja patia insomni crònic abans de la crisi de la Covid.

L’insomni és vist com un problema personal. Gairebé fa vergonya fer perdre temps al teu metge per dir-li que no dorms bé. Però, descomptades les persones amb un problema d’insomni crònic, genètic o relacionat amb altres trastorns de salut, l’excés de casos d’un quant temps ençà s’hauria de començar a veure com un problema social, com un malestar col·lectiu, probablement, relacionat amb el model de vida que ens imposen/imposem. Potser cal parlar més, i sense tabús, de salut mental.

Som víctimes dels horaris de feina inacabables, d’un capitalisme 24/7 i de les pantalles dels mòbils?

“El veritable problema de qui té problemes de son no és la nit, sinó el dia”. Així ho explica David Jiménez Torres, autor del recent i premiat assaig El mal dormir (Libros del Asteroide). “Les hores de vigília són plenes d’inquietuds i de frustracions, però no exigeixen més esforç que mantenir-se estirat. Les coses es compliquen quan arriba el dia. Hi ha tantes coses a fer, i hem descansat tan poc. Per això, una de les angoixes de qui no dorm és com s’ho farà durant el dia següent“. De fet, l’autor es pregunta si, en realitat, som víctimes dels horaris de feina, d’un capitalisme 24/7 i de les pantalles dels nostres mòbils. La seva resposta, però, és més complexa i menys conclusiva: “No tot insomni és culpa de la industrialització, del capitalisme o de l’acceleració tecnològica”, assegura. Seria, certament, una resposta massa fàcil.

Hi ha de tot. Vides frenètiques que no descansen mai, un nou turbocapitalisme (i les seves necessitats) ocupant totes les parcel·les de la vida quotidiana, treballs precaris que ens exploten o en els quals ens autoexplotem, la pressió d’estar sempre bé, on fire i a tota marxa de les xarxes socials, la hipermaternitat o la hiperpaternitat, mares plorant d’esgotament i de frustració en llargues nits donant el pit, estudiants esgotant les últimes hores de biblioteca nocturna per aprovar l’examen més difícil, pantalles robant-te l’atenció fins a la matinada, generacions cremades, el “no em dona la vida”, el “no puc més”, el “no tinc temps per a res”. Tot suma perquè aquesta nit, malgrat que sembli paradoxal, no puguis ni tan sols descansar. Com més fatigat, menys dorms.

Al principi pensava que el problema era només jo. I jo, o tu, o ell, potser sí que som una part del problema, i hem de canviar coses de la nostra vida, i no només buscar culpables fora, per dormir millor (ai, per viure millor!). Sí, és cert. Però, potser, una de les coses de la nostra vida que cal canviar és un sistema depredador de somnis, i la seva merda d’algoritmes, estressos, ansietats, consumismes, individualismes. Zzzzzzzz…