Crític Cerca
Opinió
Sergi Picazo

Sergi Picazo

Periodista i editor de CRÍTIC

La pandèmia de la soledat

Biblioteques, escoles, bars, pistes de bàsquet… que salven vides. Una de les coses més perilloses per la salut d'una societat és la individualització

26/01/2022 | 06:00

Persones esperant i avançant en una cua per rebre la vacuna de la Covid-19 / ACN

El 12 de juliol de 1995, una massa d’aire tropical d’una calor asfixiant va fer que la ciutat de Chicago arribés a patir temperatures per sobre dels 40 graus. La ciutat va batre el rècord de consum energètic, la pujada de la demanda va sobrecarregar la xarxa elèctrica i va provocar apagades a 200.000 llars. Les bombes d’aigua es van espatllar. Els edificis eren autèntics forns. Els més rics van fugir fora de la ciutat, mentre que la gent més gran i dels barris més pobres va col·lapsar els hospitals per malalties causades per la calor i per problemes respiratoris. A les funeràries hi havia cues amb camions plens de cadàvers. Entre el 14 i el 20 de juliol d’aquell estiu van morir només a Chicago 739 persones.

Hi va haver una investigació sobre les causes de la tragèdia. Per què alguns havien mort –o patit moltíssim–, i d’altres només havien passat calor? Primera obvietat: la majoria dels morts van ser persones d’edat avançada i amb un estat de salut feble. Segona obvietat: disposar d’un aparell d’aire condicionat va reduir el risc de mort en un 80%. I tercera obvietat: d’entre els 10 barris amb major mortalitat, en 8 vivien majoritàriament afroamericans pobres. Però, atenció, els investigadors van trobar un nou indicador que els va sorprendre: tres barris pobres, majoritàriament llatins i afroamericans, i amb una proporció elevada de gent gran, es van colar a les estadístiques entre els barris amb menor mortalitat.

L’aïllament social als barris pobres havia estat una de les causes principals en les taxes de mortalitat per l’onada de calor: viure sol era un factor de risc perquè sovint la gent no reconeixia els símptomes de la gravetat de la malaltia causada per la calor, i, en canvi, tenir una relació estreta amb un veí o fins i tot amb una mascota va augmentar les probabilitats de supervivència; les dones, pel fet de tenir vincles més sòlids amb amics o comerciants del barri, van sobreviure més que els homes, i, fins i tot, les comunitats llatines, amb vincles i espais físics socials més sòlids, van superar millor la situació que altres grups ètnics de la ciutat pel sol fet de viure en pisos compartits amb molta gent i en barris densament poblats on morir sol és pràcticament impossible. Viure en aquells barris de Chicago que, tot i ser pobres, eren plens d’escoles, de cafeteries, de parcs, de biblioteques, de perruqueries, de pistes de bàsquet, de supermercats, d’associacions veïnals i d’esglésies, va fer que l’estadística es trenqués.

“Infraestructures socials”: els palaus del poble!

Aquest text és un extracte del primer capítol del llibre Palacios del pueblo (Capitán Swing), elaborat pel sociòleg i investigador d’estudis urbans Eric Klinenberg. Allà s’explica, amb exemples i estudis científics, com, per sobreviure al capitalisme i les seves catàstrofes, a més de la renda per capita, del nivell educatiu o de l’estat de salut, hi ha un factor menys estudiat clau: la rellevància de les “infraestructures socials”. “Quan la infraestructura social és sòlida, fomenta que amics i veïns tinguin relació, es donin suport i col·laborin entre si (a vegades fins i tot, formen associacions, sindicats, cooperatives, partits…); quan està deteriorada, inhibeix l’activitat social i obliga que les persones s’hagin de buscar la vida per si soles. La infraestructura social té una importància tremenda perquè les interaccions cara a cara –a la sortida de l’escola pública, a la cua del forn de pa o al bar de la cantonada– enforteixen la vida pública”.

Les persones estableixen més vincles en llocs que compten amb infraestructures socials no perquè vulguin forjar una comunitat, sinó perquè és inevitable que les relacions prosperin quan les persones tenen un tracte perllongat i recorrent entre elles, i s’adonen que tenen problemes similars, i que junts són més fortes a l’hora de fer-hi front. Això ha passat sempre als pobles o, fins i tot, en barris obrers amb forta cohesió social. I, quan no ha deixat de passar, com en grans urbs com ara Barcelona, hi ha projectes d’acció comunitària impulsats des dels Serveis Socials, com, per exemple, Radars, on veïns, comerços, farmàcies, entitats socials i equipaments públics creen una xarxa de contactes informal “per pal·liar els efectes de la soledat no volguda i prevenir situacions de risc de les persones grans”.

Biblioteques, escoles, bars, pistes de bàsquet… que salven vides

Quins serien, a Catalunya, els palaus del poble? Alguns són públics, com els hospitals i els CAP, les escoles, les biblioteques, els locals per a jubilats, els centres cívics, els parcs infantils o les pistes esportives, però també les voreres, les places, els bancs per seure al carrer, les zones verdes que conviden la gent a sortir al carrer; d’altres són privats, com llibreries, bars, restaurants, perruqueries, botigues de barri, i llocs on es veu bé que la gent s’ajunti i es quedi una estona amb independència del que hagi consumit, o com esglésies, clubs esportius, cooperatives de consum, sindicats o associacions de tota mena; d’altres poden ser comunitaris, com casals, ateneus o horts urbans, però també es podrien mencionar espais naturals, com els boscos, les platges o les lleres dels rius.

“Construir amb el suport de l’Estat o de la ciutadania espais on pugui reunir-se tot tipus de gent és la millor manera de reparar les societats fracturades en les quals vivim”, diu Klinenberg al llibre. Aquests espais, generalment físics, no virtuals, servirien, doncs, per tenir una societat del benestar i més igualitària, i tenen un paper en la reproducció de la vida, en el coneixement d’informació entre persones o en la creació de xarxes d’ajuda mútua. “En el millor dels casos, l’existència d’aquests espais pot condicionar quines oportunitats tenim de gaudir d’interaccions socials, encara que sigui només per dir bon dia o per fer un pagament. En el pitjor dels casos, sobretot quan es produeix una crisi greu, pot suposar la diferència entre la vida i la mort”.

Són espais que permeten una conversa, potser breu, però que pot servir per saber si el veí del tercer segona té un problema gros, dels que es veuen a la cara, i necessita que l’acompanyin a l’hospital, o per descobrir que la mare del Nil, company de classe del teu fill, viu sola i no podrà pagar el lloguer el mes vinent, i se li escapa un comentari que potser la salvarà d’un desnonament. Klinenberg posa les escoles com un exemple paradigmàtic d’infraestructura social, i aquí rau la importància de mantenir-les obertes passi el que passi. Sobretot si passés alguna cosa greu. “En ciutats i en barris que no comptem amb gaires recursos socials o espais públics per poder trobar-se… les escoles constitueixen una part fonamental de les infraestructures socials que van més enllà de la qüestió acadèmica. Les escoles, sobretot si estan ben organitzades, tenen recursos i un bon nombre de professors, enforteixen les xarxes de suport i milloren de manera radical la vida dels pares i dels fills. Quan no és així, el més probable és que cada família faci la vida pel seu compte”.

Hi ha profes d’institut que poden evitar que aquella noia acabi suïcidant-se perquè a la sortida del col·le hi ha una plaça on pares i nens parlen 10 minuts abans de marxar cap a casa, i la veu d’alarma aquell dia va córrer molt ràpidament entre tota la comunitat de l’escola. Hi ha metges del CAP que coneixen tots els seus pacients pel seu nom de pila, i saben si un d’ells no pot pagar el rebut de la llum, i el poden redirigir als Serveis Socials. Hi ha una parella al tercer primera que van anar a comprar durant la pandèmia cada setmana perquè la senyora Dolors no hagués d’arriscar-se a agafar el virus, i que, quan fa més d’una setmana que no la veuen, i piquen al timbre. Hi ha mares soles que s’adonen a l’àrea de contes infantils de la biblioteca del barri que altres mares soles estan passant pels mateixos dilemes, i decideixen la manera d’ajudar-se.

Klinenberg, però, va més enllà de la munió d’exemples (també) individuals per mostrar com la rellevància de les infraestructures socials rau, en realitat, en la suma quotidiana i perpetuada durant dècades de tots aquests petits gestos, converses i espais físics, i que, quan es donen en el si d’infraestructures socials i amb un Estat del benestar ben finançat, poden convertir-se en els majors contribuents de les polítiques socials d’igualtat.

La pandèmia individual mata més

Precisament, doncs, davant la pitjor pandèmia de salut i una crisi econòmica brutal, salvar i millorar les infraestructures socials d’un país pot arribar a salvar vides: són un mur de resistència davant problemes com la soledat, les malalties mentals, l’atur, el fracàs escolar, la pobresa… Per això, una de les coses més perilloses d’aquesta pandèmia de la Covid-19 és la individualització, la distància social (fins i tot entre famílies i amics) i la impossibilitat de trobar-se en espais físics per explicar-se els problemes, els malestars, físics, mentals o econòmics, que tenim. El problema no és que l’Estat hagi fallat en la lluita contra la pandèmia. El problema no és que la lluita contra la pandèmia s’hagi privatitzat. El problema és que, malgrat la demostrada importància de metges i d’infermeres de la sanitat pública, la lluita contra la pandèmia s’està individualitzant.

Si et contagies, és culpa teva, per no haver complert les restriccions. Si tens tos i mocs, tanca’t tu a casa, i pensa com pots protegir els teus pares, fills o germans. Si tens símptomes i t’has de fer un test, ja pots trucar al CAP, que, després de buidar-los de recursos i de personal, no podran fer-te ni tan sols una PCR, i al final hauràs d’anar tu directament a la farmàcia, pagar-te un test de la teva butxaca i fer-te’l tu mateix a casa teva sense tenir ni idea de com es fa. Si et trobes malament, no podràs veure un metge, i t’hauràs d’automedicar com bonament puguis. Quan et trobis millor, decidiràs tu mateix posar fi a la teva autoquarantena, i tornar a treballar, si no és que has seguit treballant durant la baixa.

Ah, i sobretot, aïlla’t, tanca’t a casa, no parlis amb ningú, no expliquis els teus problemes a ningú. El teu veí ha esdevingut un contagiador potencial d’una malaltia mortal.

Així serà la (nova) individualització de la pandèmia. Un esglaó més d’una societat neoliberal, individualista, egoista i que viu/pateix/mor en soledat.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies