15/12/2020 | 06:00
Imaginem societats on poder habitar els dolors i els malestars: parlar-ne, fer-los visibles, dotar-nos d’eines per afrontar-los, tenir espais en la vida pública per gestionar-los.
Quan ens vam veure després del confinament, una amiga em va explicar que aquell temps li havia servit per prendre decisions que feia anys que ajornava. A moltes persones, parar màquines ens va col·locar cara a cara davant dels fantasmes propis. Aquells esperits que ignoràvem o a qui fèiem el buit amb l’excusa de la pressa, dels horaris atapeïts, dels desplaçaments amunt i avall. Amb l’aturada no va quedar més remei que mirar-los als ulls, tot i que aguantar-los la mirada sovint cou i fa plorar.
El dolor és un problema que pertany al terreny individual i privat? Com actuem quan no ens sentim bé? Tenim por de ser excloses? Què vol dir cuidar-se? Per què utilitzem el llenguatge bèl·lic per parlar de malalties? Ens reconeixem només com a cossos sans?
Segons recull l’Institut Nacional d’Estadística, a l’Estat espanyol cada dues hores i mitja s’hi suïcida una persona. Se’n parla molt poc, del suïcidi, tot i ser la primera causa de mort no natural a l’Estat. Tampoc no se’n parla gaire, dels dolors i dels malestars, especialment aquells que no són físics. Tanmateix, augmenten les baixes per ansietat, per depressió, per estrès, les pastilles per dormir.
Des de fa alguns anys, diverses activistes reclamen polititzar el malestar, és a dir, foragitar-lo de l’esfera privada on queda ocult, per donar-hi una lectura col·lectiva i política. Potser hem oblidat que col·locar la vida al centre implica, també, situar els malestars al centre de les converses, de l’economia, dels llocs de feina, de les cures. El sistema capitalista genera innumerables obstacles i miratges que ens dificulten aprofundir en la vulnerabilitat pròpia, en allò que ens fa fràgils i dependents. I si aprofundir-hi ens fes persones més sàvies? I si ens ajudés a viure més plenament?
Què és la salut?
Socialment es vincula a la capacitat d’assumir uns hàbits i formes de vida saludables, des del punt de vista alimentari, físic, psicològic, de ritme de vida. És fàcil dir-ho, però en el sistema en què vivim i amb els valors amb què ens movem, és molt difícil dur-ho a la pràctica. Però penso que també hem d’entendre la salut com una recerca contínua sobre allò que ens passa, és a dir, una manera d’entendre la vida associada a la capacitat d’accedir a la mateixa natura, a qui ets tu. L’entenc com un procés, no tant com un estat al qual arribar.
Fer-nos preguntes sobre nosaltres ens ajuda a tenir una vida més saludable?
Quan una persona comença a fer-se preguntes sobre el sentit de la seva existència, sobre què és allò que la fa vibrar, què pot aportar al món o com el pot transformar, començarà a entendre el benestar d’una manera diferent. Per exemple, quan tinc qualsevol conflicte en la vida, si me’l miro amb curiositat, hi estableixo una relació diferent, en què no el vull esborrar. També des d’aquesta perspectiva, entenc la malaltia no només com quelcom a eliminar, sinó com un canal pel qual la meva ànima, el meu món, em dona missatges importants per a mi i per al desenvolupament de la meva comunitat. De fet, hi ha un factor de misteri que determina el curs de les malalties depenent de cada persona. És obvi que la medicina és molt important, però no és l’únic factor que fa que les persones estiguin vives. Una cosa és que el cor bategui, i l’altra sentir-se viva.
Aquesta capacitat d’escoltar-se és l’autocura?
Sí, per mi, l’autocura està associada a aquesta actitud d’obertura i de curiositat.
El capitalisme, sovint, ens marca un ritme frenètic de vida que no ens permet l’aturada. Avui dia, l’autocura és revolucionària?
Sí, i també és una militància. La Covid ens ha demostrat que hem de parar per connectar amb l’essència profunda del sentit de la vida.
Parar vol dir fer menys coses?
Parar vol dir tenir el coratge de relacionar-se amb l’exterior i amb l’interior. Des de la mirada blanca occidental, podria equivaldre a no fer res, a fer el gandul i a no aportar valor. Però, des de l’oriental, estar en un estat contemplatiu és una activitat. La Covid ens està ensenyant que necessitem més introspecció individual i col·lectiva, perquè les societats funcionin millor. És una qüestió de vida o mort.
“Cal aturar-se per connectar amb el fet de sentir. Les crisis són una crida a fer-nos certes preguntes”
Moltes persones, durant el confinament, s’han vist obligades a parar. I, en aquest aturar-se, s’han replantejat les relacions afectives, la feina, el lloc on volen viure. Per què no afrontem més sovint les pors i els conflictes?
D’una banda, perquè no tenim un context social i polític que ens ho faciliti. De l’altra, perquè, si vivim a la ciutat, el context físic tampoc hi ajuda. El contacte amb la natura és un acompanyament definitiu en aquest viatge. A més, hi ha una qüestió cultural: la introspecció no està valorada i a l’escola no s’ensenyen eines per desenvolupar-la. S’hi podrien fer classes de ioga, de respiració o de meditació, per exemple. Aquesta mancança provoca que, quan ens passen coses, no tenim habilitats per gestionar-les. I, a l’últim, perquè, quan t’atures, connectes amb el dolor, sovint afloren aspectes del passat que necessiten sanació. I fa por afrontar-lo sol, perquè no s’ha de fer; i espanta obrir melons sense saber si fer-ho ens portarà a un lloc millor.
Hi ha sortides col·lectives per poder cuidar-nos millor?
Només hi ha sortides col·lectives. No m’agrada posar l’accent en el “tu pots”, perquè tu pots si tens les eines, el coneixement, la consciència, si pots pagar-te la teràpia. Algunes persones tenim aquest privilegi, però la major part de la societat no el té. Hem de ser conscients dels privilegis, agrair-los i buscar maneres per posar-los al servei d’altres. I entendre que el benestar individual i el col·lectiu no es poden dissociar.
Què hauríem de canviar perquè el món en què vivim ens permetés aturar-nos per mirar endins?
Canviar certes cultures tradicionals establertes en tots els àmbits de la vida. Això facilitaria que les persones es poguessin desenvolupar en la seva plenitud, com a éssers espirituals, racionals i emocionals. Per nosaltres, això és la salut. En l’àmbit laboral, per exemple, moltes organitzacions es posen malaltes perquè no saben aturar-se per saber què estan fent. Cal repensar què és la productivitat. Sovint es creu que les aturades entren en conflicte amb la capacitat productiva d’una organització; però, justament, les que s’aturen són més productives. En l’àmbit de la parella, també cal espai per entendre les relacions des de llocs més lliures i responsables.
Venen temps que seran durs: d’incertesa, de crisi ecològica, econòmica, social, de cures. Quines idees ens poden ajudar?
Que cal aturar-se per connectar amb el fet de sentir. Que les crisis són una crida a plantejar-nos certes preguntes i a donar-hi respostes diferents. També, que hem de tenir prou valentia per posar un peu en territoris desconeguts i conviure amb la incertesa. Els moments de certesa són il·lusoris! Mai sabem res. Demà poden passar 30 milions de coses que queden fora del nostre abast, perquè la vida no ve marcada per les decisions que prenem, sinó per aspectes molt més complicats i rics amb els quals hem de dialogar. Hem de sortir del paradigma occidental del control, segons el qual el benestar i l’èxit depenen del fet que ocorri allò que havíem previst. Si connectem amb qui som, sabrem estar amb allò que emergeixi.
Hauríem de cuidar més l’espiritualitat.
Sí, i, malauradament, la mala relació que tenim amb la religió en aquest país provoca que, per a moltes persones, polítiques i activistes, incloure la dimensió transcendent sembla que impliqui fer un pas enrere. Per mi, en canvi, és una clau absoluta pels moments d’incertesa. Un dels reptes principals que tenim ara és entendre la transcendència com una font d’alliberament individual i col·lectiu.
* Aquest article apareix publicat originalment a la revista en paper ‘Crisi o Vida’, editada per CRÍTIC i Pol·len, i que podeu comprar a la nostra Botiga.