23/11/2020 | 06:00
Segons l’informe de l’Organització Internacional del Treball d’aquest mes de setembre, l’aturada temporal de moltes empreses per afrontar la pandèmia causada per la Covid-19 ha provocat la pèrdua de 495 milions de llocs de treball, un 17,3% del total, arreu del planeta. Els països més afectats són els de renda mitjana baixa. El Banc Mundial, que tenia com a objectiu per al 2030 eliminar la pobresa extrema (viure amb menys d’1,9 dòlars el dia), pronostica que, a conseqüència de la crisi sanitària global, aquest col·lectiu augmentarà en 60 milions de persones fins a arribar a un 9% de la població mundial.
Com ha assenyalat el premi Nobel Amartya Sen, el món ja tenia problemes molt greus abans de la pandèmia del coronavirus: la desigualtat creixia desmesuradament entre països i dintre dels països. Als Estats Units, milions de persones no tenien cobertura sanitària; a Europa, la mal calculada austeritat va impedir protegir els més vulnerables; arreu del món, des del Brasil fins a Bolívia, passant per Polònia i per Hongria, creixen els polítics antidemocràtics.
Riquesa concentrada
La situació actual reflecteix la deriva del sistema capitalista, intensificada durant les darreres quatre dècades, cap a una forta concentració de la riquesa i un augment creixent de les desigualtats, com ha demostrat l’economista Thomas Piketty en les seves obres seminals El capital al segle XXI i Capital i ideologia. Les tesis de l’investigador francès aprofundeixen les desenvolupades pels premis Nobel Paul Krugman, Robert Solow, Joseph Stiglitz i l’obra de Gabriel Zucman, La riqueza oculta de las naciones. Tots aquests treballs mostren el fracàs de les organitzacions multilaterals, com el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM) i l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), per reequilibrar el capitalisme. La realitat és que, com ha assenyalat l’Informe sobre la desigualtat, de Piketty, Zucman, Facundo Alvaredo i d’altres, un 1% de les persones amb més recursos aconsegueix un 20% dels ingressos totals, mentre que el 50% de menys ingressos s’ha de conformar amb un 10% del total.
La tesi de Piketty és que el creixement més ràpid de les rendes de capital que el del PIB comporta un fort augment de les desigualtats que amenaça la mateixa economia de mercat, la cohesió social i la justícia, que són els valors en què es fonamenten les democràcies occidentals.
La crisi del capitalisme ja va ser reconeguda obertament a l’agost del 2019 per la influent organització Roundtable Business, que agrupa els màxims directius de les corporacions principals dels Estats Units (Apple, Amazon, ATT, IBM, BlackRock, Goldman Sachs, JP Morgan, Citigroup, Exxon, Ford, KPMG i Pfizer, entre d’altres). Els executius d’aquestes companyies reconeixien que havien de canviar el principi que els havia guiat fins llavors, que prioritzava l’obtenció de beneficis a qualsevol preu, per incloure també com a objectiu de les corporacions els interessos dels clients, dels treballadors i dels proveïdors, així com la protecció del medi ambient i donar suport a la comunitat en què es desenvolupen. És clar que tot plegat no deixaven de ser bones paraules que no han tingut cap conseqüència pràctica, però és un indicador molt clar que els mateixos capitalistes reconeixen la fragilitat del sistema.
La inviabilitat del sistema es pot veure des d’un punt de vista més humà si es considera el sofriment que està comportant un sistema basat en la competitivitat extrema. Els investigadors Anne Case i Angus Deaton, premi Nobel d’economia, són autors del llibre Muertes por desesperación y el futuro del capitalismo, en el qual exposen els estralls que estan provocant als Estats Units els suïcidis, l’alcohol i les drogues. Segons els autors, l’onada de morts per desesperació ha significat un augment de 600.000 persones blanques de la franja d’edat entre 45 i 54 anys, entre el 1999 i el 2017. Afirmen que el sofriment, els problemes de salut i els trastorns mentals es concentren sobretot en la població no titulada.
A remolc del sistema financer
El deteriorament del sistema és conseqüència de la falta de correcció de les falles provocades per la financerització de l’economia registrada durant els anys anteriors a la crisi del 2008. La financerització va significar que les activitats econòmiques principals es condicionessin als interessos del sistema financer, és a dir, a l’obtenció del màxim de beneficis. Espanya va ser un exemple paradigmàtic d’aquesta evolució. Entre el 1996 i el 2010, els bancs van obtenir 169.281 milions d’euros de guanys, i van arribar a un màxim de 25.112 milions el 2007.
Després del desastre financer del 2008, tota la política monetària ha estat condicionada per prioritzar la salvació del sistema bancari. Entre el 2008 i el 2017, el sistema bancari europeu ha rebut un total de 665.132 milions d’euros en ajudes públiques directes de capital, i el dels Estats Units, 245.000 milions de dòlars. Tot i així, mentre que els Estats Units han recuperat totes les ajudes i, a més, han guanyat 53.000 milions de dòlars, a Europa s’han perdut 219.000 milions d’euros de les ajudes.
A Espanya, la crisi bancària va comportar la destrucció de més de 3,5 milions de llocs de treball (l’atur hi va superar els 6,2 milions de persones), l’expulsió d’unes 400.000 famílies de les seves llars i l’estafa de milions de persones, que van perdre els seus estalvis amb productes com les participacions preferents. Les males pràctiques bancàries han ocasionat més de mig milió de demandes, un 97% de les quals han acabat en la condemna de l’entitat financera.
Les mesures emprades per la Reserva Federal dels Estats Units o pel Banc Central Europeu (BCE) han consistit a abaratir el preu del diner fins al 0% o taxes negatives, i comprar quantitats ingents de deute públic i privat per reanimar el sistema. La Reserva Federal i el BCE han doblat els seus balanços, que podrien superar els 8 bilions d’euros en cada cas a finals d’any. Tanmateix, l’esforç no ha aconseguit aixecar la taxa d’inflació fins a l’objectiu fixat entorn del 2%. Tot al contrari: el risc de la perillosa deflació (caiguda generalitzada dels preus) es manté.
Adéu als vells dogmes
Aquesta realitat posa de manifest un dels problemes més seriosos del capitalisme, i és que ja no serveixen les regles amb què ha funcionat durant dècades. Així, podem veure com la creació massiva de diners pels bancs centrals ja no produeix inflació. En matèria monetària també es considerava impossible l’existència de tipus negatius, el que els banquers consideraven un contradeu, i resulta que, des del 2014, s’han convertit en la normalitat per al BCE.
Tampoc no es compleix la regla que, quan l’atur baixa, pugen els salaris. De la mateixa manera que l’augment del salari mínim no destrueix llocs de treball, com ja va demostrar, el 2015, l’economista Paul Krugman. En aquests moments, la Comissió Europea és la gran impulsora de l’establiment de salaris mínims i del foment de la negociació col·lectiva. Unes reivindicacions fins fa poc només plantejades pels sindicats.
El resultat és que les polítiques clàssiques no han funcionat per estabilitzar el sistema financer. El president del Consell de Supervisió del BCE, Andrea Enria, ha assenyalat que el volum de pèrdues bancàries per crèdits fallits podria arribar a 1,4 bilions d’euros, cosa que significa un augment impressionant respecte a la situació existent el 2019 (170.000 milions d’euros).
El que realment està preocupant les autoritats monetàries europees, però, és que el poder dels bancs, tot i que cada vegada són més grans, està sent substituït pels gegantins fons voltor, que s’escapen completament de la regulació financera. El BCE ha expressat la seva preocupació pel domini creixent dels grans fons d’inversió (Blackstone, Cerberus, Lone Star o Goldman Sachs) en el mercat europeu de crèdits fallits, en el qual han adquirit més de la meitat de les operacions per preus irrisoris. Una pràctica que ha comportat el perjudici consegüent per a les entitats financeres venedores i sobretot per als deutors víctimes d’execucions hipotecàries que han perdut la casa i arrosseguen un deute per a tota la vida.
Hipotecar les generacions futures
La foscor del sistema financer mundial es veu agreujada per una massiva evasió fiscal a través dels paradisos fiscals, que els organismes internacionals estimen en 650.000 milions de dòlars anuals. La pèrdua d’ingressos resulta molt problemàtica en un moment en què els estats necessiten els diners per salvar empreses i llocs de treball. Quan, des d’un punt de vista ideològic, el pensament capitalista neoliberal insistia en la conveniència de reduir el pes de l’Estat en l’economia, resulta que les necessitats provocades per la pandèmia exigeixen més recursos públics més que mai.
La resposta ha sigut un augment extraordinari del deute global, que, segons l’Institut Internacional de Finances, ja arriba a 258 bilions d’euros, un 331% del PIB mundial. L’augment ha sigut també significatiu en el cas del deute públic, que ha passat del 82,8% del PIB el 2019 al 101,5% previst per al 2020, segons l’FMI. Els tipus d’interès negatius del preu del diner poden crear una falsa imatge dels riscos reals existents especialment per a algun país com Espanya, on el deute públic pot arribar al 128% del PIB el 2022, segons el Banc d’Espanya.
La conseqüència immediata és que es traslladen les despeses actuals a les properes generacions. Els joves tornaran a ser per segona vegada els grans perdedors de la crisi. De fet, ja ho són ara amb una taxa d’atur que, segons l’Eurostat, l’oficina d’estadística de la Comissió Europea, s’eleva al 41,7%, 10 punts més que fa sis mesos.
Europa respon d’una manera diferent
A diferència del 2008, en què la tònica van ser les polítiques d’austeritat i les pujades dels tipus d’interès amb l’objectiu de salvar el sistema bancari, aquesta vegada les decisions polítiques tenen un sentit completament diferent i tenen més en compte la realitat social. La presidenta del BCE, Christine Lagarde, ha continuat la política monetària expansiva del seu antecessor Mario Draghi, i ha optat per mantenir els tipus negatius i comprar tot el deute públic i privat que ha sigut necessari. D’altra banda, el Consell Europeu ha aprovat la creació d’un fons Next Generation EU, de 750.000 milions d’euros, que es finançarà amb deute comú assumit per la Comissió Europea. El BCE ha demanat que aquest fons temporal es converteixi en permanent.
Sembla, doncs, que la Comissió Europea està comprenent la necessitat de canvis urgents en les seves polítiques i en el seu discurs tant sobre el medi ambient com sobre les condicions socials. La presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, ha elevat del 40% al 55% l’objectiu de la reducció d’emissions de gasos contaminants per al 2030. Al mateix temps, s’ha fixat com a objectiu crear “una economia humana que ens protegeixi a tots contra els grans riscos de la vida (la malaltia, els accidents, l’atur o la pobresa)”. I ha manifestat amb solemnitat que “la dignitat de la feina ha de ser sagrada” i que “les zones sense LGBTQI són zones sense humanitat i no tenen cabuda en la nostra Unió”.
L’emergència de noves propostes
De totes maneres, la profunditat de la crisi és tan gran que el paquet de mesures aprovat a Brussel·les serà molt insuficient. Qualsevol solució ha de tenir en compte tres aspectes nous: la degradació del medi ambient, el creixement de la pobresa i l’aparició emergent de la Xina com a nova potència mundial.
Potser hauríem de tenir en compte les propostes de Piketty, que propugna superar el capitalisme i la propietat privada i substituir-lo pel socialisme participatiu. La seva idea és crear “una veritable propietat social del capital” amb un sistema fiscal just. El sistema recolzaria en tres grans impostos: un impost progressiu anual sobre la propietat, un impost progressiu sobre les herències i un impost progressiu sobre la renda nacional.
La crisi actual, a més, ha demostrat la necessitat d’un major protagonisme de l’Estat, com estem veient amb la demanda creixent de mesures per salvar les empreses i les persones. Fa falta un “Estat emprenedor” que “inverteixi i assumeixi riscos”, com ha suggerit Mariana Mazzucato, professora d’Economia del University College London Institute for Innovation and Public Purpose.
Sigui com vulgui, és esperançador que les institucions europees comencin a recollir les reivindicacions dels moviments socials, veritables motors del canvi, i s’obrin pas noves propostes transformadores, encara que sigui amb tant de retard i després de reconèixer els danys ocasionats per les polítiques dogmàtiques imposades pels lobbys econòmics amb uns resultats tan negatius.
