Crític Cerca
Entrevistes

Sandra Ezquerra “La precarització de les nostres vides fa difícil aturar-se a construir xarxa”

Sandra Ezquerra (Barcelona, 1976) és professora i directora de la Càtedra UNESCO Dones, Desenvolupament i Cultures a la Universitat de Vic. Les seves investigacions se centren en l’economia feminista i les cures remunerades i no remunerades.

15/12/2020 | 06:00

S’utilitza “persona dependent” com una patologia per descriure qui té dificultats per realitzar tasques amb autonomia. Hi ha cap persona al món que no necessiti els altres? Aquest és un petit mosaic de les nostres dependències i de les formes de cuidar-nos.

Una jornada laboral sencera. En l’interstici, els malabarismes de les cures quotidianes: omplir la cistella de la compra, fer rentadores, netejar, cuinar, preparar entrepans i carmanyoles. Si tenim criatures a càrrec, les activitats extraescolars perquè no estiguin massa temps soles a casa, les reunions amb la tutora, buscar cangur per resoldre imprevistos, l’estona fugissera de sopar i explicar-se el dia.

En l’interstici de l’interstici, apropar-se a casa dels avis per dur-los quelcom, netejar-los la casa, fer-los companyia. Moltes persones grans són assistides per dones migrades que han recorregut milers de quilòmetres per cuidar a qui estimem, treballant en una llar aliena i deixant de cuidar a qui elles estimen. És el fenomen de la cadena global de cures, que importa mà d’obra femenina dels països del Sud global per atendre les famílies dels països del Nord global.

Altres persones grans viuen en residències, les quals, durant la pandèmia, han restringit de manera estricta les visites de familiars. Al llarg d’aquests mesos, les famílies i els equips de les residències han denunciat manca de personal, de formació, de materials de protecció adequats. És possible aïllar-les del virus, sense condemnar-les a la tristesa? Existeixen altres models per cuidar les persones al final de la seva vida?

I a nosaltres, en temps de crisi, qui ens sostindrà si caiem mentre caminem per la corda fluixa? Comptem amb una xarxa que estigui disposada a recollir-nos? Que pugui fer-ho? A quantes persones del nostre entorn els expliquem les penúries? O estaríem disposades a demanar-los diners en cas de necessitat? A quines els demanaríem que ens cuidessin quan estiguéssim malaltes? Coneixem els nostres veïns i veïnes? Sabem què els fa perdre la son?

Com ho fem per sortir menys desiguals d’aquesta crisi?

La clau rau en si tot el desplegament de despesa pública es destina a salvar les empreses o les persones. No està havent-hi cap resposta contundent cap a les treballadores i desocupades que estan patint la crisi. Cal una repensada del sistema de benestar social perquè, en cas d’una nova pandèmia, això no es repeteixi.

Com seria, aquesta repensada, des d’una perspectiva feminista?

Ara mateix, les cures estan organitzades d’una forma que genera desigualtats en diversos eixos, particularment en l’eix de gènere. Cal regular la vida social de manera que el mercat laboral no engoleixi el temps de cura. Aquí hi ha moltes mesures: la reducció de les jornades laborals, igualar els permisos de maternitat i paternitat i allargar-los, que les cures no siguin precaritzades ni impliquin trepitjar els drets d’altres persones. I també suposa canviar l’imaginari actual, que la cura sigui central en les polítiques públiques. I, a l’últim, trencar la idea que som només les dones les que cuidem la resta: necessitem la implicació de tothom, independentment del gènere o de l’origen.

“L’afebliment dels llaços comunitaris ha tingut un gran impacte sobre les cures”

Arran del coronavirus, s’ha qüestionat el model de cura de gent gran a través de les residències. Com podem cuidar millor, com a societat, les nostres persones grans?

Si duem a terme això que he comentat, les podrem cuidar millor. Però, a més, hem de tenir en compte conceptes com la dignitat i l’autodeterminació de les persones grans. Sovint són infantilitzades. Han de poder triar clarament com volen ser cuidades, malgrat que sigui difícil perquè a vegades es troben en situació de gran fragilitat, amb dificultats per comunicar-se o gestionar desitjos i preferències. Per això calen recursos, tant en contextos residencials com als seus domicilis, com en contextos comunitaris. Un dels problemes principals és que, en els darrers anys, la cura de gent gran s’ha convertit en un sector econòmic molt important, amb capacitat de generar molt benefici. Les administracions públiques han externalitzat aquesta tasca a l’àmbit privat, i l’ànim de lucre té prioritat sobre la qualitat del servei.

Hi ha exemples transformadors de cura de gent gran?

Les experiències més interessants són les cooperatives d’habitatge de gent gran, que són iniciatives de persones que decideixen participar en la construcció d’un habitatge compartit i col·lectiu, en el qual puguin ser autònomes el màxim temps possible i rebre cura personalitzada. Són iniciatives de caràcter col·lectiu, que trenquen amb la burocratització i l’homogeneïtzació de la cura de persones grans. Una de les limitacions és que només persones amb recursos econòmics poden accedir-hi. Aquí és on l’Administració té un paper fonamental per fer-les accessibles a tothom.

La pandèmia també ha obligat a revisar el model de conciliació familiar i laboral en la cura d’infants. Existeixen propostes per millorar-la?

Els models de criança compartida són famílies que revisen el model pedagògic hegemònic i treballen a través d’una criança de l’aferrament, de la dimensió col·lectiva i l’autogestió. Rebutgen el model de les escoles públiques, que sovint funcionen com un aparcacanalla. El problema d’aquestes experiències és que els progenitors, i en un percentatge altíssim dels casos les progenitores, surten del mercat laboral durant algun temps per poder-se dedicar a la criança intensiva. Això implica que només hi participin famílies que es poden permetre que un membre no generi ingressos temporalment. A més, el fet que sigui la dona qui normalment duu a terme aquesta tasca implica una disminució dels seus ingressos directes, un impacte en les prestacions de pensions i desocupació i la reproducció de les desigualtats de gènere històriques en el model de cures.

Quin hauria de ser el rol de l’Administració pública?

Les institucions han de donar suport a les estructures comunitàries, com aquestes propostes o les iniciatives de suport mutu sorgides durant el coronavirus. Però cal anar amb compte que l’Administració no delegui la responsabilitat de la cura en les comunitats. Mentre el mercat laboral romangui intocable, amb jornades laborals com les actuals i la precarització, serà molt complicat que aquestes experiències siguin viables de manera generalitzada.

“La precarització de les nostres vides fa difícil aturar-se a construir xarxa”

Ens impliquem només en la cura de la família nuclear? On queda l’espai per a la cura col·lectiva o comunitària?

Crec que, clarament, tot l’afebliment dels llaços comunitaris ha tingut un gran impacte en la gestió de la cura comunitària, especialment a les grans ciutats. Això ens reclou a l’àmbit de la família per respondre les necessitats de cures. En contextos més polititzats, de manera proactiva, s’intenta anar més enllà de la família consanguínia en la implicació en la cura. Però la cura d’un nadó o d’una persona gran requereix una intensitat que necessita vincles molt forts perquè les persones siguin part estructural de la cura. Sovint les amistats tenen bona intenció, però no són capaces de seguir el ritme i donar-hi suport.

Se t’acudeixen accions per trencar amb aquest individualisme?

És complicat perquè no és fruit de les nostres decisions, sinó que el mercat laboral i els ritmes de l’organització de les ciutats estan construïts per promoure l’individualisme. Hi ha actes de resistència i, en situacions de dificultat, les persones, en general, hi responen amb solidaritat. Però la precarització de les nostres vides provoca que sigui difícil aturar-se a construir xarxa i recolzar-se en allò que tenim més a l’abast. Tot i que el fet que els avis no hagin estat disponibles durant la pandèmia ens ha obligat a ser més creatius. Això crec que és positiu perquè ens empeny a sortir de la casella de cures exclusivament familiar.

* Aquest article apareix publicat originalment a la revista en paper ‘Crisi o Vida’, editada per CRÍTIC i Pol·len, i que podeu comprar a la nostra Botiga.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies