26/06/2024 | 06:00
Vas començar la teva carrera professional fent recerca en desforestació a l’Amazònia. Ho vas deixar i, anys més tard, et dediques a crear una organització ecologista. Ja no és útil la ciència per confrontar la crisi ecològica?
El discurs de les dades científiques no ens ha funcionat. L’ecologisme enganxat només a les xifres no ha servit. Al Brasil vaig veure que no generava un impacte real produint articles acadèmics. Sentia que la urgència era enorme, i que calia anar als llocs més incòmodes, que no n’hi havia prou estudiant la natura. És clar que hem de produir coneixement. Però també s’ha fet evident que no n’hi ha prou a repetir una vegada i una altra les evidències que ja tenim per aconseguir la transició ecosocial.
En quin punt som?
Una enquesta recent deia que el 44% dels catalans parla més d’un cop per setmana de canvi climàtic, i que és el tema que més interès desperta quan surt als mitjans. Fenòmens com la crisi energètica o la sequera han ajudat a fer que sigui més present en el dia a dia. Cada cop hi haurà més conflictes ecosocials que agafin centralitat política: la revolta pagesa, les protestes contra el turisme… Si no tenim aigua, hem de parlar de què fem amb la poca que ens queda. Tot plegat fa que el xoc entre el model econòmic i la vida sigui fa cada cop més evident. A la vegada, cada cop hi ha més gent que pensa que no hi ha res a fer, i es va estenent la sensació que no tindrem futur. Això és perillós.
“Fa 30 anys que s’explica que amb canvis individuals es pot fer front al canvi climàtic. És mentida”
Un dels conflictes més centrals ha estat el del Hard Rock. Els partits que s’hi oposaven amb més força ni tan sols han obtingut representació a Tarragona. Què n’hem d’aprendre?
La meva interpretació és que l’ecologisme necessita propostes concretes. Tothom sap que diem que no al Hard Rock i que fa falta un canvi de model. Però quin és el nostre model? Quina alternativa estem oferint per garantir una vida bona al Camp de Tarragona? El Hard Rock els oferia llocs de feina… i nosaltres què oferim? Crec que no hem fet cap proposta realment aterrada per al Camp de Tarragona, amb dades, amb xifres de llocs de treball. Si ens quedem amb el brindis al sol de dir que volem un canvi de model, és difícil connectar amb la gent.
Algú et podria dir que ja s’ha explicat, això, que l’alternativa és el decreixement.
D’acord, però el decreixement no és una cosa concreta. Necessito que em concretis què passa a Tarragona i què passa a Lloret de Mar. O a la plana de Vic, que és un territori on la carn està absolutament imbricada en la cultura: quina proposta tindrem quan demanem tancar les macrogranges? I podríem seguir amb Barcelona, on volíem reduir les places hoteleres per la sequera. Havíem previst un possible xoc amb les treballadores del turisme si la cosa hagués anat a més? Els símptomes de la crisi ecosocial continuaran venint i seran cada cop més grans, però l’ecologisme ha d’oferir un rumb.
I si l’ecologisme no fa això…
Doncs ens allunyem de molta gent. Ens hem centrat molt a situar els límits: diem que necessitem decréixer en el turisme, en l’agroindústria, en l’aigua, en l’energia… I sí, ho hem de seguir dient, perquè aquests límits són realment necessaris; però, per guanyar, necessitem ser també els que busquen garantir una vida digna per a totes les persones. Necessitem un ecologisme que proposi.
“A Gràcia pots accedir al menjar ecològic; als barris perifèrics de Barcelona, no…”
Digues-me algunes mesures ecologistes que podrien millorar la vida de la gent.
Per exemple, en el cas de l’aigua, garantir 100 litres d’aigua al dia per a tothom. Gratuïts, que no s’hagin de pagar. I, a partir d’aquí, que la factura sigui molt progressiva, i que a partir d’un cert consum excessiu et tallin l’aigua, que no en poguessis tenir més encara que la volguessis pagar. O sobre les piscines: garantir que tothom tingui accés a una per refrescar-se a l’estiu, alhora que posem límits a les piscines turístiques que no acceptin ser accessibles per a tothom. I, en termes més generals, una de les mesures clau per fer la transició ecològica seria la renda bàsica universal.
Què té a veure una cosa amb l’altra?
Cada vegada serà més fort el xoc entre el clima i el model productiu del país. Per sortir-ne, haurem de reconvertir tota la indústria, i això és un procés lent. Mentre fas això, no pots deixar en cap moment la gent al carrer: tothom ha de poder viure d’alguna cosa. Potser no es tracta que la renda sigui universal, sinó fent que els serveis públics arribin molt més lluny que ara, no ho sé. Però ha de ser alguna cosa que cobreixi les necessitats de tota la gent que treballa en el turisme, per exemple. Caldran polítiques com la reducció de la jornada laboral i repartir el treball, també. El cas és que la transició ecològica ha de ser desitjable per una majoria social. Si fer-la vol dir fotre gent al carrer, evidentment, no serà desitjable.
La revolta de la pagesia també ha posat sobre la taula algunes d’aquestes tensions. Una part dels pagesos rebutjaven les mesures de protecció de la natura, perquè els fan la vida més difícil. S’han de suavitzar aquestes normes?
No, no s’ha de ser suau. El que passa és que estem carregant als pagesos tota la responsabilitat de fer la transició agroecològica, mentre que Mercabarna està controlat per distribuïdores privades i allí només un 12% dels aliments que hi circulen venen de Catalunya. A Gràcia i a les Corts hi ha llocs on es pot accedir a menjar ecològic i de proximitat, però als barris perifèrics de Barcelona no. I la compra pública del menjar de les escoles i dels hospitals… també podria ser tota de proximitat si ens hi poséssim. Totes aquestes coses podrien formar part d’un pla de xoc per salvar la petita pagesia, i també altres mesures com una renda bàsica pagesa. Cal collar molt més la distribució i el consum que no pas la pagesia. El problema és que les polítiques verdes actuals no és que siguin massa dures; de fet, són clarament insuficients. El problema és que no van a l’arrel ni incorporen la justícia social, i llavors generen rebuig.
“La zona de baixes emissions vol no imposar massa… i el resultat és que els rics la poden esquivar”
En l’àmbit del transport, polítics com Ada Colau han apostat per posar límits al cotxe. Fora de l’àrea Metropolitana de Barcelona, això sovint es veu com una reivindicació d’urbanites privilegiats.
Els cotxes s’han de treure de Barcelona, és així. Un terç de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) a la ciutat són dels cotxes. I, si ho penses bé, no té cap mena de sentit que la major part de l’espai públic sigui ocupat per objectes privats. Qui més fa servir cotxe a Barcelona és la gent que té més recursos, no la gent que en té menys: Ves a una escola de Sarrià a les nou del matí i compara-ho amb una de Nou Barris… Veuràs com arriba la gent! Hi ha un problema de fons, aquí, que és que tenim una cultura del cotxe molt arrelada. Culturalment, el cotxe és com una cosa que vertebra les nostres ciutats i la nostra vida, és un tema de prestigi.
Què en penses, doncs, de les crítiques que s’han fet des de l’esquerra a polítiques com la zona de baixes emissions (ZBE) pel fet de ser elitistes?
El peatge urbà seria una mesura més interessant que la ZBE. Et permet que sigui gratuït per a qui ho necessiti per treballar, i, en canvi, no fa que comprar-te un cotxe elèctric nou et salvi de la restricció. Les excepcions del peatge es podrien incorporar amb perspectiva de classe. La ZBE, de nou, és una política que, tot i ser molt tova, no inclou la major part de la gent. És un exemple més de les polítiques que es queden a mig camí: intenten ser ecologistes, però sense imposar massa, sense qüestionar el model econòmic, i el resultat acaba sent que els més rics sempre les poden esquivar. Això genera un malestar social contra les polítiques ecologistes, i és un desastre: ens acaben veient a nosaltres com els elitistes.
“Medi ambient, sostenibilitat… són idees buides i, per tant, fàcilment manipulables”
Què ha fet malament l’ecologisme per ser vist així?
El discurs del consum responsable ha fet molt mal. El fan sobretot les institucions, però una part de l’ecologisme s’hi ha acomodat també, ho reconec. He treballat molt en educació ambiental, i encara avui és superpresent a les escoles. Fa 30 anys que s’explica que amb la suma de canvis individuals podríem fer front al canvi climàtic, i és mentida. La gent encara pensa que baixar a comprar un tomàquet amb una tote bag és fer ecologisme… I pot ser interessant fer-ho, sí, però no parlem d’això, i menys davant la magnitud i la urgència que tenim al damunt. És un problema que tenim; ara molta gent creu que l’ecologisme és intentar salvar quatre ocellets i una planta, però hem de ser molt més que això. Som el projecte polític d’una nova societat.
S’ha caigut massa a culpabilitzar la gent de contaminar?
S’ha transmès que l’acció individual era la clau per salvar el medi ambient. Només el concepte ja és terrible: què pot significar menys que medi ambient! I el mateix amb la paraula sostenibilitat… Són idees buides, tothom pot estar-hi d’acord, són boniques, són naïf. I això fa que siguin fàcilment manipulables. Pot venir Salvador Illa i dir que fa polítiques sostenibles mentre amplia l’aeroport. I no és així: la crisi ecològica és un conflicte social. Passar calor al teu pis els mesos d’estiu és una qüestió política; que el meu fill no pugui fer jocs d’aigua a l’escola mentre no es limita res al turisme és una qüestió política.
“Pensar que no hi ha res a
fer fins que no superem el capitalisme és derrotista”
Estàs cridant a no fer accions individuals contra l’emergència climàtica?
No, però que tothom tingui clar que no és prioritari. Està bé fer-les perquè va generant un canvi cultural…; però, si tu tens un malestar per la crisi ecològica, participa en accions col·lectives. Per exemple: tu pots anar amb bicicleta durant anys, i això canviarà poques coses. Però, si t’organitzes amb gent del barri i feu una protesta perquè facin un carril bici… La potència d’una cosa tan petita com aquesta ja és molt més gran.
Però molta gent sent no té temps per anar a assemblees. Què pot fer la gent sense temps?
Els diria que, almenys, surtin al carrer tres cops l’any, en les manifestacions ecologistes que siguin rellevants. I que es facin de Som Energia i de les opcions que hi hagi en cada àmbit per transformar l’economia, i que votin partits amb programes ecologistes de veritat.
“Ningú està sabent transmetre amb claredat cap on hem d’anar”
I a la gent que sent que qualsevol esforç serà inútil perquè ja és una batalla perduda… què els diem?
Que els entenc, primer de tot. Perquè és un resultat d’aquesta inacció política i de la manca de respostes a l’altura de la crisi civilitzatòria que estem patint. Entenc aquesta incredulitat, si jo puc parlar d’això cada dia perquè estic en espais on treballem per trobar una sortida. Sense això, és molt dur mirar fredament les dades climàtiques. Crec que molta gent pensa que no hi ha res a fer perquè ningú està sabent transmetre amb claredat cap on hem d’anar.
Però com a diagnòstic, creus que tenen raó? És possible que ja no hi hagi res a fer?
Com a diagnòstic ho trobo erroni i irresponsable. Som en un moment de la història de la humanitat que és molt bèstia i encara hi ha una finestra d’oportunitat per evitar el pitjor. Per tant, continua sent el moment d’intervenir políticament; hem d’intentar-ho. Conformar-se a pensar que és culpa del capitalisme i, per tant, no hi ha res a fer fins que no el superem… és molt derrotista, porta a la inacció. Els fenòmens extrems com la sequera, els incendis o la crisi energètica aniran a més, i aquestes tensions portaran patiment, seran una merda, però també seran condicions de possibilitat per fer canvis i posar al centre del debat el bé comú. Poden passar moltes coses que encenguin la metxa. Però abans hem de tenir una proposta, saber generar esperança i tenir molta més organització. En part, és això el que estem intentant fer amb l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial.
Imaginem que hem aconseguit fer aquesta transició ecosocial desitjable. Com és la Catalunya del 2040?
Imagino molta menys gent vivint a Barcelona, i molt protagonisme de les ciutats mitjanes com Manresa o Igualada. I més temps disponible: per viure la cultura, per estar amb els fills, amb els avis, amb les amistats… D’aquest temps lliure en sorgirien moltes coses. També viurem situacions extremes, com sequeres dures, però amb molta més capacitat d’anar-nos-hi adaptant. Serà un país amb menys turistes, però les nostres vacances també seran diferents. Catalunya estarà connectada amb trens, i també podrem anar per Europa d’aquesta manera. Ara bé, no consumirem ciutats en un cap de setmana, perquè no ens farà falta: l’organització del treball haurà canviat molt. I no ens enganyem: en aquesta Catalunya continuarà havent-hi resistències per acceptar la transició. I tot això, després d’una dècada del 2030 que haurà estat molt conflictiva, però que haurà acabat amb uns ecologistes arribant a les institucions… i, aquesta vegada, fent-ho millor!
