17/01/2023 | 06:00
Portes dècades sent una figura referencial en la difusió dels boscos i de la natura. On comença aquesta història?
Crec que va molt lligada a la meva procedència familiar. Vinc d’una família molt humil de pagesos pobres. Era gent molt lligada al bosc. El meu avi feia carbó, era un carboner de la Cerdanya. La meva àvia era d’Arbúcies, i el meu pare feia desembosc. L’activitat principal d’aquesta zona del Montseny no era la ramaderia ni l’agricultura, sinó l’activitat forestal. Hi havia molts oficis relacionats amb el bosc. Amb 11 o 12 anys, jo ja ajudava el pare i la mare a anar a collir aglans per engreixar els porcs. El porc era la proteïna i era molt important a les famílies modestes. Aquest aprenentatge empíric popular, més tard l’he aplicat en molts llocs on he fet recerca.
“Mandela ens va dir que la gran causa pel futur de la humanitat era la lluita pel medi ambient”
Però de treballar al bosc a estudiar-lo durant tota una vida hi ha un gran pas.
Em vaig comprometre a lluitar pel medi ambient a partir d’un fet. De joves ens passàvem tot l’estiu al riu en unes aigües netes plenes de peixos. Era el nostre espai lúdic: no hi havia piscines i, per tant, anàvem al riu. I un dia van començar a instal·lar les fàbriques, als anys seixanta. Van ocupar molta gent, això és veritat, però un dia el riu baixava d’un color, i un altre dia baixava d’un altre. Al principi, els nois i noies d’aquí ho vèiem com un miracle, que un dia baixés de color vermell! I aquesta joia va desaparèixer quan vam veure que els pares regaven i se’ls moria tota la collita. I llavors vaig dir: jo donaré la meva vida perquè la Tordera torni a ser el que havia sigut.
Dècades més tard, Nelson Mandela us entregava el premi Global 500.
Això ha estat una de les coses més notòries de la meva vida, perquè Mandela és d’aquestes personalitats que la humanitat ens regala amb comptagotes. Va ser una sorpresa, realment. I resulta que ell ens va dir, als 10 guardonats, que no oblidéssim mai que la gran causa de lluita i de futur de la humanitat és la lluita pel medi ambient. Això va ser una altra caiguda de cavall. Té un sentit crític social molt important. La idea és que, si no subvertim el model econòmic, no anem enlloc, diguem-ne. Fins a un cert moment, semblava que el medi ambient era la defensa dels quatre ossos panda, de quatre floretes… I no, hem de subvertir el model econòmic i social. No és una qüestió burgesa d’anar a empaitar la mallerenga d’aixelles grogues o la florida de clavellines.
Llavors no es pot ser de dretes i defensar la natura?
Hi ha un conservacionisme que és molt de dretes, eh? Si la lluita pel medi ambient no té incorporada aquesta dimensió de subversió social, si només és la biodiversitat, això a mi personalment no m’interessa. Si només és la salvaguarda d’aquella planta o d’aquell animal sense tenir en compte la gent del territori, això jo ho trobo enormement reaccionari.
Però de què estem parlant? Quin és aquest conservacionisme de dretes?
Hi ha un pensament, que, a més, a Catalunya tenim instal·lat, que diu que hem de tornar al Wilderness, a la naturalesa salvatge. Diuen que hem de tornar als boscos intocats, al bosc no magrejat i no intervingut pels humans. En la part més extrema, es planteja que la humanitat som una arna per al planeta, i que, fins que nosaltres no desapareguem, no haurem redimit els nostres pecats ambientals.
“Em van demanar que em sumés contra el Parc Tramuntana, i no ho he fet perquè estem en una situació d’emergència”
Una de les fractures de l’ecologisme actual és la implantació de les energies renovables. Hi ha un sector que diu que multiplicar les renovables ha de ser la prioritat, i un altre exigeix que el model sigui més respectuós amb el territori rural. Com ho veus tu?
Això no ho resoldrem aquest matí! [Riu.] Pot ser que no hi hagi solució, perquè aquestes forces es neutralitzen. Quan això passa, es produeix un enroc antagonista en què desapareix qualsevol variable d’intel·ligència. Aquesta incapacitat realment de negociar i de buscar solucions amb una situació d’emergència és un mal indicador. Que les Nacions Unides han declarat d’emergència climàtica; això és increïble!
Però concretament què s’hauria de fer? Per exemple, en el debat sobre el parc eòlic marí Tramuntana, a l’Empordà, o sobre els macroparcs de renovables fets per grans empreses… quina política seguiries?
En el tema del cap de Creus, la líder del moviment contra el Parc Tramuntana és una estimada amiga, una paisatgista. Em van demanar que m’hi sumés, i no ho he fet. No m’hi he adherit perquè estem en una situació d’emergència. La meva missió és que no ens passi com a aquell pagès de la muntanya: feia temps que deia que no es trobava bé i que, quan fou un mort, el combregaren. És a dir, que li va arribar l’hòstia i ja el van haver de posar en un calçador. No sé si s’entén la metàfora! Estem en una situació d’emergència tan gran que en aquests moments no s’ha de mirar si el sexe dels àngels és nen o nena. No es veu enlloc una via d’esperança, de coherència, de seny. Hem entrat en una voràgine que a mi em tremolen les cames. En aquests moments de crisi tan forta, que és civilitzatòria, no podem estar tocant el violí mentre se’ns està cremant el bosc.
Com a referent de l’educació ambiental, què creus que hauria de saber sobre la natura un alumne que acaba l’ESO?
Els seus formadors l’haurien d’haver capacitat per entendre que això va molt seriosament, però sense espantar-lo. És prou conegut i demostrat que, si espantem, el destinatari no respon bé, sinó que mira cap a un altre costat. Els nois i les noies, els hem de capacitar per comprendre. Se’ls ha de donar una caixa d’eines per entendre que som en un moment gravíssim i entendre com s’ha produït tot això. Han de poder entendre per què ha passat això.
Malgrat el mal diagnòstic, s’han de mantenir els missatges positius?
Segur. Missatges positius des del realisme, no idiotes. Al llarg de l’evolució, els humans hem superat moltes crisis, però hi ha molts mals indicadors. S’ha de dir que en alguns aspectes s’ha millorat. Els rius d’aquí, per exemple. Ara tornem a tenir la llúdriga. A mi no m’interessa la llúdriga, sinó el que m’està dient el fet que hagi tornat la llúdriga. Vol dir que les bandes de peixos han augmentat, que la càrrega orgànica ha desaparegut… Això és la biodiversitat! També tenim instruments legals com els espais naturals protegits. Hi ha molta gent que viu la natura, no de pagès ni en el sector primari, sinó vigilant-la i estudiant-la.
Però encara hi ha projectes sobre la taula amb un alt impacte ambiental, com l’ampliació de l’aeroport de Barcelona o la construcció del Hard Rock
Aquest model nostre de mobilitat i de consum és un desastre. És que no ho aguantarem. Més mobilitat aèria, més ampliació de l’aeroport… Ja es veu que és una voràgine. S’hauria de parar, és clar que sí. L’única via possible de superar aquesta crisi tan notòria és l’economia circular. Tallar tant com es pugui la dependència amb els hidrocarburs, perquè aquest és el gran verí. I buscar l’economia regenerativa, diguem-ne. Que allò que poses en marxa es pugui regenerar sense costos energètics ni socials.
“Com el Vallès no hi ha res. Dos turons fan un polígon i quatre pins un bosc encès”
Al Vallès es planteja una gran obra per completar l’autovia B-40, una idea molt semblant al Quart Cinturó.
En això del Quart Cinturó a mi em va il·lusionar molt la resposta de la gent del territori l’última vegada. En el seu moment, el poeta sabadellenc Pere Quart, va fer un vers que deia: “Com el Vallès no hi ha res. Dos turons fan una serra i quatre pins un bosc espès”. Doncs fa un temps vaig adaptar-ho al segle XXI: Com el Vallès no hi ha res. Dos turons fan un polígon i quatre pins un bosc encès. És la meva visió: polígons pertot arreu i porcs per aquí, porcs per allà… I després hi ha això dels focs. Si això no ho para ningú, anirà tot cremat.
Què vols dir amb “anirà tot cremat”?
Si el bosc va augmentant, és una cosa que no es pot parar. És increïble perquè, a més, des de l’ambientalisme hi ha qui diu que un bosc no es pot tocar.
A priori, la idea de tallar arbres no sembla gaire sostenible. Per què ho hem de fer?
És el més sostenible que hi ha, perquè el bosc és una massa orgànica que està creixent contínuament de dues maneres. Si hi ha una família pagesa, i abandonen la masia… Al Montseny ja han tancat 700 masies des de l’any 1960! Si s’abandonen feixes i pastures, tot allò al cap de 10, 15 o 20 anys serà bosc. I el bosc va sol! L’arbre va creixent i no depèn ni de FECSA, ni de la nuclear, ni de la Generalitat… Funciona sol, amb una energia que cau del cel, amb unes fulles que fan de captadores d’aquesta energia i la transformen en matèria. Per tant, si tu estàs en condicions de fer un pla de gestió sostenible, i tant que sí que en pots anar traient l’excedent! El bosc és en si mateix una fàbrica de la qual no has de treure els fems ni els residus. Estic parlant de Catalunya, eh? No s’aplica a l’Amazònia.
Ara mateix està declarada la sequera en moltes zones de Catalunya. Què s’ha de fer amb els boscos per evitar això?
Aquí, més boscos vol dir molta menys aigua. Assequen els aqüífers. En alguns llocs de Catalunya hem passat de tenir 2.000 arbres per hectàrea a tenir-ne 20.000! Pensa: si tu tens 10 geranis a casa i de cop en poses 100, la demanda hídrica com anirà? Molta més demanda d’aigua. Si, a més, la temperatura augmenta pel canvi climàtic, cosa que implica que plou menys… Això ho vaig estudiar als boscos de Montana, als Estats Units, i també aquí: com més arbres i més temperatura, molta més demanda d’aigua.
“Aquí, més boscos vol dir molta menys aigua”
Per tant, hem de tenir menys boscos?
Hem passat, des dels anys seixanta fins ara, de menys d’un 40% de superfície forestal a un 70%. I, a més, els arbres són molt més grans i n’hi ha molts més per hectàrea. Aquest any, molts d’aquests arbres que veiem secs, al Montnegre, al corredor del Montseny… no és que s’hagin assecat: són morts! Aquestes alzines i aquests roures s’han mort per l’estrès hídric.
L’emergència climàtica està en boca de tothom: sembla el més urgent; però, en canvi, no es parla tant de la crisi de biodiversitat. És menys greu?
La biodiversitat, per a mi, és el millor bioindicador de l’actual crisi ambiental. Digue’m quins peixos tens al teu riu i et diré l’estat de salut d’aquest riu. El mecànic del poble, la perruquera, la gent més senzilla… a partir d’aquesta biodiversitat, pot entendre si anem bé o malament. Perquè no sempre tota la biodiversitat és bona.
La biodiversitat no és sempre bona?
Si aquí augmenta la població de rata de claveguera, que és biodiversitat, el que m’està indicant és que hi ha una pertorbació. La biodiversitat és com l’analítica mèdica: en principi, és un indicador.
“A mi no m’interessa la llúdriga, sinó el que m’està dient el fet que hagi tornat la llúdriga”
Però, a banda de ser un indicador, no és molt perillós per si sol que hi hagi una extinció massiva d’espècies?
Això és una altra cosa. Però, en principi, la biodiversitat d’una zona és la que et pot donar una informació més fina i visible sobre l’estat del teu entorn. I en la natura i el medi cal la visió holística: tot hi interactua. L’inconvenient més gran del canvi climàtic és que l’increment del diòxid de carboni no es veu. I els humans són com sant Tomàs: si no ho veig, no m’ho crec. Com mobilitzes, llavors? Aquest és un tema clau, perquè, si tu dius que ara buidaran una pedrera aquí, o que han fet un abocament, o un incendi… pots socialitzar i pots conscienciar i motivar. Però el diòxid de carboni… no es veu.
Per acabar: què penses de la nova fornada d’activistes ecologistes, de tots aquests moviments juvenils que han sorgit des de l’aparició de Greta Thunberg?
Jo crec que tenen tota la raó, aquesta canalla. No veuen clar el seu futur, però no el laboral, sinó el seu futur existencial. Estan espantats. No sé per on ens sortiran; però, com que cal una subversió i una radicalitat, són una esperança. La capacitat reactiva actualment de manifestar-se i de mobilitzar-se per aquests temes, jo la veig molt baixa, i aquesta esperança, encara que sigui remota, la tinc en aquestes generacions que ara tenen 16 o 17 anys i estan molt emprenyats. Però no és un tema dels biòlegs ni de joves: s’ha de mobilitzar tota la societat. Ens hem de mobilitzar. És l’única via.
