Crític Cerca
Foto: PABLO IBÁÑEZ
Entrevistes

Alicia Valero “No trobar el que busquem a les botigues serà el pa de cada dia”

Alicia Valero (Saragossa, 1978) és una referència en l’estudi del consum de recursos. Fa 18 anys que ho estudia des del Centre d’Investigació de Recursos i Consums Energètics (Institut CIRCE). Dirigeix el grup d’investigació d’ecologia industrial del mateix centre, i també fa classes en diversos graus i màsters de la Universitat de Saragossa. Enguany ha publicat Thanatia. Los límites minerales del planeta (Icaria), un llibre en format d’entrevista on divulga la crisi dels materials juntament amb el seu pare, també expert en la qüestió. En la vessant acadèmica, Valero ha estat més prolífica: 126 publicacions i nombrosos reconeixements internacionals. El seu camp d’estudi pot semblar tècnic i concret, però ens permet entendre millor què passa amb les Play Stations, a SEAT o en el conflicte afganès.

28/09/2021 | 07:00

La fàbrica més gran de Catalunya, SEAT, està en ERTO. El major productor de cotxes del món, Toyota, ha anunciat que abaixarà un 40% la seva producció mundial de cotxes aquest mes de setembre. Què està passant amb els microxips? És una crisi de setmanes o va per llarg?

Les fàbriques de microxips són molt poques en tot el món i estan concentrades a Àsia. Hi ha hagut una demanda brutal de microxips no sols a causa de l’automoció, sinó en general de tots els aparells elèctrics i electrònics. S’hi ha sumat el fet que algunes fàbriques van haver d’estar parades per la pandèmia, i tot això ha provocat seriosos problemes de proveïment. El sector està bastant preocupat perquè no sembla que passi ràpidament. El 2022 és segur que continuaran les aturades, i és possible que s’allargui al 2023. A més, hi ha el problema que els cotxes tenen microxips relativament barats i senzills, que només tenen funcions com apujar o abaixar una finestreta. La priorització dels fabricants és cap als microxips de major valor afegit, com els dels ordinadors. Els automòbils són al final de la llista. Hi ha algunes circumstàncies puntuals relacionades amb la Covid-19 en aquesta crisi que no conec bé perquè no en sóc experta, però no deixa de ser la punta de l’iceberg del que vindrà en el futur.

Per què és la punta de l’iceberg?

Perquè tenim una demanda creixent exponencialment i uns recursos del planeta que són els que són. No es pot suportar aquest creixement amb els recursos que hi ha. Si fas comptes, veus que la població augmenta a una taxa de l’1% anual. I que la depredació de recursos creix més, fins a un 3%. No sols hi ha més gent, sinó que la gent que hi ha vol més. En una generació haurem consumit tant com en tota la història de l’ésser humà. És claríssim que això esclatarà d’alguna forma. Ja estem vivint aquestes conseqüències; els microxips en són només una mostra. Però realment totes les matèries primeres estan sofrint pujades brutals, perquè la demanda puja de manera exponencial i no hi ha fàbriques que siguin capaces de donar proveïment ni recursos suficients per proveir-les. Tenim un problema seriós que cal abordar immediatament.

“La crisi dels microxips és només la punta de l’iceberg del que vindrà”

Però, si no tenim pensat comprar cap cotxe… això ens pot afectar igual a curt termini?

Per començar, l’economia de llocs com Martorell es pot veure molt afectada. Jo he vist afectacions en el meu entorn. Hi ha amics dels meus fills que volen una Play Station, i a la botiga no n’hi ha. O gent que necessitava un sofà inclinable i aquest no arriba perquè faltaven microxips. No és un problema del sector de l’automòbil; ara tot funciona amb electrònica.

Quina és la teva previsió sobre els recursos que fallaran?

Si fas una anàlisi de com estem extraient els recursos des de l’any 1900 i de quanta matèria primera queda disponible per explotar, t’adones que, si seguim a aquest ritme, hi ha bastantes matèries primeres que tindran un gran problema de subministrament. Sobretot, si consideres la transició digital i la transició a les energies netes. Tot això requerirà una sèrie d’elements que són escassos a la natura.

I, si aquests materials van buscats, no es podran trobar noves mines?

No hi ha mines operatives suficients. I obrir una mina nova implica, de mitjana, uns 15 anys, i molts problemes ambientals associats. Ningú vol una mina a prop. No és tan fàcil obrir una mina, com hem vist a Càceres. Encara que fóssim capaços de trobar nous jaciments, que per descomptat se’n trobaran, el problema està en el fet que els seus minerals estaran cada vegada més diluïts. Això és com el petroli: la rendibilitat serà cada vegada pitjor. És aritmètica. Una altra cosa és que no vulguis veure el problema.

“En una generació haurem consumit tant com en tota la història de l’ésser humà”

Qui no vol veure el problema?

La Comissió Europea ja està dient que cal apostar per nous jaciments en el territori perquè depenem d’altres països. Però, quan he assessorat comitès de la Comissió Europea i explicava que calia reduir, se’m tiraven a la jugular. Deien que es tractava de continuar creixent econòmicament. Però tres més u són quatre. I, si en tens cinc, només et queda un marge d’un. I, si segueixes creixent a un ritme d’u, només et queda un any. Alguna cosa cal fer. Ara la transició energètica està plantejada per no superar els 2 graus i arribar a zero emissions el 2050. O s’inverteix seriosament en mines i en la recuperació de materials, o no hi arribarem.

Foto: PABLO IBÁÑEZ

Ens hem d’acostumar a no trobar el que busquem a les botigues?

Crec que serà més el pa de cada dia, sincerament. Òbviament, tot això s’ha vist agreujat per la Covid-19, i, quan els preus pugin molt, al final torna a baixar la demanda i tot es torna a canalitzar durant algun temps. L’economia depèn de moltíssims factors. Però el que és cert és que, si existeix un factor limitant, aquest factor és el físic, el dels recursos que hi ha. Haurem d’assumir que, si no tinc una Play Station, mala sort i m’aguanto, perquè senzillament no hi ha microxips per oferir-me aquesta consola. Personalment, estic pendent que arribi l’uniforme de gimnàstica dels meus fills, i m’han dit que fins al gener o al febrer no arribarà perquè els vaixells xinesos no estan arribant. Fixa’t que estem parlant d’un tèxtil, ni tan sols d’una cosa electrònica. Això serà cada vegada més quotidià; haurem de tornar cada vegada més a les arrels d’allò local. La globalització actual, a banda de l’impacte ambiental de portar uns pantalons des de la Xina, ens fa molt vulnerables. Tard o d’hora —i jo crec que més d’hora que tard— toparem amb aquests límits.

Què vol dir d’hora?

Hem realitzat corbes d’extracció de recursos minerals. La conclusió general és que el pic de la major part dels recursos pot arribar abans que acabi aquest segle, i molts d’aquests abans del 2050. Això, comptant amb les reserves minerals que hipotèticament existeixen al planeta i que encara no hem detectat, i també amb una tecnologia futura que podria arribar a extreure-ho. Si comptem només les reserves que coneixem actualment, els pics s’avancen moltíssim. Aquí el problema és que la demanda està augmentant exponencialment i no hem entès el que significa el consum exponencial. No ho tenim interioritzat; pensem en lineal. Però, precisament quan va arribar la pandèmia, vam experimentar en primera persona el que implica una transmissió del virus exponencial. Sense confinament, en pocs dies ens n’hauríem infectat tots. Amb ritmes diferents, però és la mateixa lògica del que estem fent amb els materials.

“Els fabricants saben que no hi haurà bateries suficients per a tots els cotxes que esperen”

Tornant a SEAT: això vol dir que la promesa de fabricar 500.000 cotxes elèctrics cada any és inviable?

Jo he treballat amb SEAT analitzant com dissenyar vehicles per evitar aquests colls d’ampolla. Si la demanda de vehicles i la d’energies renovables augmenten de la manera que es preveu en els Acords de París contra el canvi climàtic, ens podem trobar amb límit de subministrament de plata, cadmi, cobalt, crom, coure, gal·li, indi, liti, manganès, níquel, plom, platí, tel·luri o zinc abans del 2050. Aquests són els elements necessaris per a les bateries dels vehicles, però també per a les energies renovables i en general per a tota l’electrònica. El teu ordinador també té bateria; tot competeix amb tot. Ara com ara, no hi ha bateries suficients. Jo crec que els fabricants de vehicles saben que no hi haurà bateries per a tots els cotxes que esperen. El cobalt, per exemple, és molt crític i està concentrat en molt pocs països.

Si les empreses automobilístiques ho saben… per què no actuen d’una manera diferent?

Els fabricants estan creant acords amb els països proveïdors per assegurar el subministrament de materials. Renault i Volkswagen ja preveuen que les bateries es quedaran en propietat del fabricant. Això et dona una idea de com estan de preocupats, de com són d’estratègiques les bateries, i de com estan d’escèptics els fabricants respecte a les previsions que ells mateixos diuen. El que no farà un fabricant és llançar missatges apocalíptics.

FOTO: PABLO IBÁÑEZ

SEAT us demana que analitzeu si tindran materials per als seus cotxes?

Sí, el nostre grup de recerca ha fet diversos projectes amb ells. Abans que ocorregués el problema dels microxips, nosaltres ja els vam fer una anàlisi de diversos models de SEAT dient-los quines eren les peces crítiques que té el vehicle, i com caldria dissenyar-les per millorar. Saps quines eren les peces crítiques? Justament l’electrònica, els microxips. Això va ser el 2018. Ja els estàvem dient que ull amb aquestes peces, perquè depenen d’uns materials molt escassos. I bé, ja ho veus. Els fabricants són conscients que han de repensar la manera de fabricar, i ara han vist les orelles al llop amb el tema dels microxips.

“Passarem de ser dependents del petroli a ser multidependents de tota la taula periòdica”

I els governs, en són conscients? Com està de preparat l’Estat espanyol en aquest tema?

No estem preparats ni molt menys. Ens hem fet vulnerables intentant fabricar de manera més barata en altres països. Si fabriquen uns altres el que és teu, aparentment tu no tens els problemes d’emissions contaminants. I hem pensat: que fabriquin els xinesos! A curt termini podia ser una estratègia, però a l’hora de la veritat, si els xinesos diuen que no subministraran xips o terres rares, aquí es para l’economia. No tenim fàbriques, ni matèries primeres, ni una indústria capaç d’obtenir matèries primeres de les escombraries que estem generant.

Però avui en dia ja som dependents del petroli i del gas d’altres països, i no ens va tan malament.

El problema és que volem deixar de cremar combustibles fòssils, perquè és el que cal fer, però ho volem fer amb el mateix ritme de creixement. Els aerogeneradors, els vehicles elèctrics, les plaques solars…; tot això és necessari, i tot això està basat en materials que són molt crítics. Passarem de ser dependents del petroli a ser multidependents de tota la taula periòdica. Pot haver-hi escassetat de liti, pot haver-hi escassetat de manganès, de cobalt… No tots aquests elements estan situats a l’Aràbia Saudita.

Qui s’està preparant millor?

El liti és a Bolívia, l’Argentina i Xile. El cobalt, sobretot al Congo. Les terres rares, a la Xina. Però sobretot serem dependents de la Xina. Ells tenen o bé els recursos o bé el processament i refinament dels recursos d’altres països. I està comprant terrenys ingents d’Àfrica i de l’Amèrica Llatina que contenen recursos. Són la fàbrica del món i saben que qui tingui els recursos tindrà el poder. La Xina té, des de fa dècades, una política d’acaparament, o com a mínim d’assegurar-se’n el subministrament. Els altres països no ho han sabut veure. Nosaltres en serem més aviat uns espectadors.

“A l’Afganistan hi ha reserves minerals estratègiques”

Alguns països petroliers, a l’Amèrica Llatina i a l’Orient Mitjà, han patit inestabilitat política i guerres com a conseqüència de la lluita pel seu petroli. Pot passar el mateix amb països que tenen molts recursos minerals?

Això ja està ocorrent al Marroc. Els conflictes que hi ha pel Sàhara Occidental no són per apoderar-se del desert. Són perquè tenen les majors reserves de fòsfor del planeta. El fòsfor és l’or verd, perquè és la matèria primera dels fertilitzants, i potser podem viure sense microxips però no sense alimentació. Les plantes necessiten aquest fòsfor. Avui en dia hi ha molta menys fam al món perquè va haver-hi una revolució de l’agricultura amb els fertilitzants. La productivitat dels camps va augmentar molt. Però s’han tirat tants fertilitzants als camps que hi ha uns problemes de contaminació brutals. I estem veient una desaparició de sòl fèrtil. O trobem una altra revolució verda en què no necessitem aquests fertilitzants minerals, o ho tenim difícil. En el cas de l’Afganistan, no m’atreviria a dir que ha estat determinant perquè desconec el background del país. Però l’any 2007 ja era un dels països estrella en cerca de noves reserves d’elements com el liti. Si ara mateix els xinesos la tenen bona amb els talibans és perquè hi ha unes reserves estratègiques que interessen. Òbviament, de rerefons del conflicte pot haver-hi molts altres factors, però per descomptat a l’Afganistan hi ha reserves de diverses matèries que són estratègiques.

Molts economistes defensen que és possible seguir creixent sense consumir tants materials, perquè en una economia digital ja no faran tanta falta, i llavors no caldrà patir per l’escassetat. Com ho veus tu?

Precisament són les tecnologies digitals les que més matèries primeres escasses necessiten. Això, per començar, però és que, a més, la història ens diu que, cada vegada que hem millorat l’eficiència d’algun equip, ha ocorregut un efecte rebot. Els cotxes ara són més eficients que mai, però utilitzem la millora per fabricar molts més cotxes. I, al final, el que tens és un augment exponencial de la depredació dels recursos. Cal buscar l’eficiència, evidentment; però, si això no va acompanyat de repensar el model de societat que tenim, difícilment ho canviarem. Cal replantejar-s’ho tot molt seriosament. En el fons, la pandèmia ens ha ensenyat molt d’això: el que cal fer és abaixar la corba.

Foto: PABLO IBÁÑEZ

“Estem aturant fàbriques de cotxes de 1.000 quilos perquè ens falten microxips de 3 grams”

Una de les apostes podria ser que tots aquests materials es reciclin!

En el cas dels cotxes, hem fet estudis per veure com es podria fer un reciclatge millor. I actualment tots aquests elements que són crítics els estem perdent. Quan portes un vehicle a desballestar, li treuen les rodes, els fluids, el catalitzador…; això, amb sort. Els acers del cotxe, que són ultraresistents, s’ajunten amb les xapes de qualsevol electrodomèstic, i l’acer que queda és de baixa qualitat, amb impureses. De tot això, se’n diu que actualment es reciclen els vehicles en un 95%, que és allò a què obliga la legislació. Però en realitat el que es recicla és un 95% del pes, i els minerals crítics es perden a l’abocador o queden diluïts en la mescla d’alumini. Ara per ara, no existeixen processos millors que recuperin aquests elements, els que són en els microxips i que són essencials. No serà fàcil, però cal entendre com és d’estratègic recuperar aquests elements. Ara mateix estem aturant les fàbriques de vehicles de 1.000 quilos perquè ens falten uns microxips que poden pesar 3 grams.

Digues algun exemple de mineral desconegut per al gran públic que utilitzem molt i que trobarem a faltar aviat

El tel·luri, per exemple. S’empra en els nous panells fotovoltaics, perquè són més fins i eficients. Però no hi ha mines de tel·luri, perquè són elements que surten del refinament d’altres elements majors, com el coure. És a dir, que estan supeditats a la producció d’aquests minerals majors. No obriràs una mina específicament per al tel·luri si el que en pots treure són uns grams per tona. Amb l’indi passa el mateix: és un material que fa que puguis moure la pantalla del mòbil amb el dit. I és necessari per als LED. I una sola companyia xinesa subministra una gran part d’aquest indi.

I les terres rares? Per què són importants?

Se’n diu terres rares d’un conjunt de 17 elements de la taula periòdica. Algunes són molt crítiques per a les energies renovables, com el neodimi i el disprosi. Amb aquests dos materials fan imants molt forts, uns imants que són necessaris per a qualsevol motor. Tot motor que produeix i consumeix electricitat té terres rares: ordinadors, càmeres, vehicles… Qualsevol cosa que es mogui ho té: fins i tot un sofà inclinable. Però no fa falta fixar-se materials tan concrets per adonar-se de la gravetat de la situació. El sector de la construcció està tremolant pels preus de les matèries primeres que no són rares. La fusta està pujant moltíssim. L’alumini i el coure també. De moment, els promotors estan assumint aquesta pujada de preus, però no sé quant temps aguantaran així. Al final ens repercutiran. Tot està relacionat amb el consum exponencial. Per algun costat ha d’explotar.

Si falla algun d’aquests materials, és possible que trobem alternatives per fabricar a partir d’altres coses?

Sempre es busquen alternatives. Tot és reemplaçable. Però en el sistema de producció actual no ho és, perquè tot es basa en el just in time. Si necessito una comanda de microxips, és per a demà. Hem d’anar cap a un model diferent, d’estocs més grans, de més flexibilitat, perquè les cadenes de subministraments cada vegada són més febles. La Xina ja va fer un embargament de terres rares el 2010 i els preus van pujar de manera brutal. Pot tornar a ocórrer que es freni bruscament la circulació de qualsevol d’aquests materials, com estem veient ara amb els xips.

“O canviem el model, o la falta de recursos ens farà canviar bruscament el model”

Si no hi ha prou materials per fer la transició energètica, ens veurem forçats a incomplir els objectius perquè no hi haurà alternativa a cremar gas i petroli? Què podem fer per deixar de contaminar sense esgotar els materials?

No crec que seguim cremant combustibles fòssils al ritme actual perquè, com explica Antonio Turiel, ja hi ha desinversió per part de les petrolieres. Ja no busquen noves reserves. I s’estan tancant les centrals de carbó. És a la ment de tots que hem d’anar cap a les energies renovables. Però hi ha un problema: l’extracció de minerals necessaris per a la transició energètica és a base d’energia fòssil. Ara mateix, la mineria ja és el 10% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. Si la demanda augmenta, també ho farà l’extracció de minerals. L’impacte climàtic d’aquesta mineria en el futur serà major. Podrem descarbonitzar l’economia tal com està pensat? Jo crec que no, perquè no s’ha tingut en compte aquest factor, i descarbonitzar el sector de la mineria és molt complicat. Si no ens podem desenvolupar amb les renovables, tornarà aquest vell debat de si allargar la vida de l’energia nuclear. Però això últim ja no és ciència, sinó la meva opinió. En tot cas, crec que no ens podrem desenvolupar tal com havíem pensat. Hi haurà aturades econòmiques i baixarà el PIB. O canviem el model, o la falta de recursos ens farà canviar bruscament el model.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies