01/03/2021 | 06:00
Catalunya és més gran que Bèlgica, però a penes ocupa un 0,02% de la superfície terrestre. Tenim més habitants que Bulgària, però som només un 0,1% de la humanitat. Catalunya constitueix un microcosmos de l’abisme ecològic que amenaça el planeta. Pel nostre model de vida fòssil, que supera en renda per capita Itàlia o la Xina, tenim una enorme responsabilitat en la preservació d’una Terra habitable.
Estem devorant a una velocitat vertiginosa les reserves ambientals del passat com si no hagués d’esdevenir-se el futur. Entendre això és crucial. La majoria dels països consumeixen molt per sobre de la seva capacitat biològica. Catalunya n’és un de ben destacat. Des del 2003, no s’ha actualitzat l’estimació de la petjada ecològica del nostre país per part de cap institució acadèmica o política. Malgrat això, Global Footprint Network ha calculat (amb dades del 2016) el dèficit ecològic de França (que consumeix 2,73 planetes equivalents) i d’Espanya (2,48). El Govern d’Euskadi ha calculat la seva petjada ambiental en 2,65 planetes equivalents. Sense por d’exagerar, doncs, podem conjecturar que, amb el sistema de vida actual, la petjada de Catalunya se situa en 2,6 planetes equivalents.
Cal dir, però, que no tot el territori té la mateixa responsabilitat. L’àrea metropolitana de Barcelona, que allotja un 43% de la població catalana en només un 2% de la superfície del país, té el rècord de petjada, amb 10,73. És a dir, sis vegades i mitja més que el límit mundial renovable per persona i any. L’expansió de la Gran Barcelona és el focus principal d’insostenibilitat d’una Catalunya que té un enorme deute ecològic amb el planeta.
Al segle XXI, Catalunya ha experimentat un salt demogràfic notable, d’un 28%, i ha sumat ja 1,7 milions d’habitants. Simultàniament, però, un terç del territori s’està despoblant. Mentre que el Barcelonès té uns 15.000 habitants per quilòmetre quadrat, al Pallars o a l’Alt Urgell a penes n’hi ha 14 en una superfície similar. Qualsevol millora substancial de la petjada ambiental haurà de prioritzar el reequilibri territorial, superar el biaix metropolità i litoral del país, i tenir en compte la factura climàtica, d’aigua i de residus que comporta. El desplegament massiu de l’agricultura orgànica de proximitat, del transport col·lectiu de baix consum fòssil i el reciclatge ambiental per part de les famílies i de les empreses són altres polítiques clau per a la reducció de la petjada.
Cap a un clima presaharià, sense neu i amb platges residuals
Les previsions climàtiques apunten que el 2050 la temperatura planetària excedirà l’augment d’1,5 ºC des de la Revolució Industrial. Si l’Acord de París no es compleix, la Universitat de Southampton alerta que les concentracions de CO2 el 2025 seran similars a les de fa 15 milions d’anys, quan el nivell del mar era 20 metres superior a l’actual. Segons els càlculs de l’equip de Steve Sherwood, del Centre de Recerca en Canvi Climàtic de la Universitat de Nova Gal·les del Sud, a Austràlia, l’augment de les temperatures serà d’entre +2,6 i +3,9 ºC. I, a la Mediterrània, més: segons el de Wolfgang Cramer, de l’Institut Mediterrani de Biodiversitat i Ecologia francès, els estius podrien ser un 40% més calorosos que la mitjana planetària. De fet, la temperatura al Mare Nostrum ja ha pujat 1,4 ºC. Al pla de Barcelona, el Servei Meteorològic de Catalunya ha registrat ja més de 100 nits tropicals (nits en què la temperatura supera els 20 ºC) l’any. Mentrestant, les temperatures del centre i del nord d’Europa cada cop s’assemblen més a les mediterrànies. Segons el grup de recerca Crowther Lab, Londres, París o Berlín gaudiran aviat de temperatures cinc o sis graus més altes que les d’avui.
Es preveu que a Catalunya els estius seran més calorosos i que caurà un 20% menys de pluja al litoral
Les previsions dels experts en canvi climàtic són severes: augment dels períodes de sequera, reducció de l’aigua disponible per al consum humà i per a l’agricultura i zones del territori que poden arribar a passar 100 dies seguits sense pluja. Al darrer Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya (2016), es preveu per a mitjan segle una minva d’un 9,4% de precipitacions a les comarques pirinenques, d’un 18,2% a les interiors i d’un 22% a les litorals. Els esdeveniments meteorològics extrems, com el temporal Glòria, aniran en augment, tant en violència com en freqüència, a causa de l’augment de la calor en la superfície marina. L’augment de la temperatura també compromet les glaceres de neu al Pirineu més enllà de la meitat del segle.
L’augment del nivell del mar pot fer desaparèixer les platges, el delta de l’Ebre i l’aeroport del Prat
Per al Comitè d’Experts del Mediterrani en Canvi climàtic (MedEC, en la sigla anglesa), l’increment del nivell del mar podria superar el metre abans del final del segle. En cas de complir-se la previsió, la desaparició seria un risc real per a espais com les platges del país o el delta de l’Ebre, però també per a zones urbanes costaneres molt poblades com el barri del Poblenou de Barcelona o la franja litoral de Badalona, que podrien quedar inundats, o infraestructures com les pistes de l’aeroport del Prat.
Els experts avisen també que les onades de calor seran molt més freqüents i mortals, especialment a les illes urbanes més denses. Les invasions de mosquits tigre proliferaran i ens haurem de protegir de malalties infeccioses com el dengue, la chikungunya, la febre del Zika o el virus del Nil occidental, que a l’estiu passat ja va arribar a afectar una part de la població de Cora del Río, a la conca del Guadalquivir. Previsiblement, la combinació de les sequeres amb la proliferació de noves plagues podria disminuir la productivitat de cultius com la vinya, l’olivera o els cereals.
Segons l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, la nostra contribució per capita a l’escalfament global és de 6 tones per habitant i any. Tot i que és inferior a l’espanyola (7,3 tones) i a l’europea (8,5 tones), és per sobre de la mitjana mundial (4,8). Des de l’any 1990 (el de referència al Protocol de Kyoto), Catalunya ha incrementat les seves emissions un 16%, mentre que al conjunt de la UE s’han disminuït un 24%. En el conjunt del planeta, les emissions han pujat des d’aleshores un 60%, segons Global Carbon Project.
El Ministeri per a la Transició Ecològica certifica que un 30% de les emissions produïdes a Catalunya provenen d’instal·lacions fixes. Més de la meitat, a les comarques de Tarragona. Les cinc primeres empreses líders en emissió són la petroliera Repsol, la gasista Naturgy, la química Dow Chemical Ibérica i les cimenteres Molins i Portland.
Dependents del carboni i assetjats pel tic-tac nuclear
Malgrat que al món el consum d’energia d’origen fòssil representa un 64,5% i el d’origen nuclear un 10,2%, a Catalunya el consum d’energies d’origen no renovable encara representa un 93% del consum, segons reconeix l’Institut Català de l’Energia. Un 68% prové del petroli i del carbó, i l’altre 25%, de la producció nuclear. Quant a la generació d’electricitat (que equival a un poc més d’un quart del consum energètic final a Catalunya), gairebé la meitat prové d’una font nuclear (un 49,1%) o bé de cicles combinats i cogeneració a partir del carbó (un 30,4%). Les renovables suposen, encara, a penes un 20,5% (dos terços, la hidroelèctrica; un 6,3%, l’eòlica, i un 0,9% simbòlic, la fotovoltaica).
L’energia que consumim a Catalunya prové en un 70% del petroli i del carbó i en un 25% de la nuclear
Segons els càlculs de l’Agència Internacional d’Energies Renovables, per complir l’Acord de París (és a dir, per no superar un augment de 2 ºC de la temperatura mitjana), el 2050 les renovables haurien de fornir un 65% de l’energia primària total al món, quadruplicant de llarg la seva aportació actual. A Catalunya, s’hauria de multiplicar per 9 el seu desplegament.
Pel que fa als sectors, la meitat de l’energia a escala mundial és destinada a usos industrials (incloent-hi la producció elèctrica i l’agricultura petroquímica), un 29% a usos residencials i comercials i un 21% al transport. A casa nostra, d’acord amb l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, tant els usos industrials (57%) com el transport (29%) tenen un pes molt més gran que els residencials i comercials, que sumen un 14%.
Pel que fa al transport, l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) certifica l’existència de 700 vehicles per cada 1.000 habitants: és a dir, Catalunya quintuplica la mitjana mundial i supera la mitjana europea. L’aeroport del Prat, del qual s’està estudiant l’ampliació, és el sisè amb més trànsit d’Europa, amb set passatgers per habitant i any. La manca d’inversió en transport col·lectiu, especialment en tren de rodalies i en línies de mitjana distància, així com l’enorme dependència del turisme per via aèria (un 73%), accentuen la manca d’alternatives de transport sostenible.
Però d’on provenen els combustibles fòssils que cremem? Pràcticament tots són importats de fora d’Europa. El petroli ve de Rússia, de Mèxic, de l’Aràbia Saudita, de l’Iran o de Nigèria. El gas arriba d’Algèria, de Nigèria, de Qatar o d’Egipte. L’urani d’Ascó I i II i de Vandellòs II l’importem de Rússia, d’Austràlia, del Níger i del Kazakhstan. Passa el mateix amb les primeres matèries minerals crítiques, és a dir, que escassegen i podrien afectar crucialment la transició digital (fibra òptica, telefonia intel·ligent) o la verda (vehicles híbrids, turbines eòliques o làmpades de baix consum). La UE en classifica 27. Les importem totes. Depenem sobretot de la Xina, però també del Brasil, de Rússia, de Sud-àfrica, dels Estats Units o del Canadà. Per això, com assenyala el director de Justícia Global de l’Ajuntament de Barcelona, David Llistar, “la petjada energètica real de Catalunya pesa molt més enllà dels nostres estrictes límits territorials”.
Finalment, les recents pròrrogues atorgades pel Govern espanyol de funcionament de centrals atòmiques han ajornat la desnuclearització del país fins a finals de la propera dècada i, en el cas de Vandellòs II, fins al 2034. A Alemanya el procés s’acomplirà a finals del 2022. Més enllà d’aquestes dates, els residus nuclears seguiran comprometent la vida de les properes generacions milers d’anys enllà.
Una agricultura pensada per a la indústria càrnia i l’exportació
El segle XXI és el de l’hegemonia del mode de vida urbà a tot el planeta. Des del 2007, hi ha més gent vivint a les ciutats que no pas al camp i a la muntanya. L’Organització de les Nacions Unides calcula que un 55% de la humanitat ja fa vida en àrees urbanes (a l’Europa Occidental, la xifra s’eleva a un 80%) i preveu que el 2050 seran més de dos terços. A Catalunya, el procés és similar: la proposta liderada per l’Ajuntament de la capital de crear una nova “Regió Metropolitana de Barcelona” (que passaria d’incloure 36 municipis a abastar-ne 164) encabiria ara mateix un 67% de la població del país. La consolidació d’aquest marc de planificació territorial metropolità sense una visió de conjunt del país podria accentuar el desequilibri territorial en favor de la residualització de l’espai agrari, pirinenc o interior.
Tinguem present que, segons l’Idescat, 24 comarques (més de la meitat) han perdut població en el darrer decenni, especialment a l’Alt Pirineu, a les Terres de l’Ebre i a l’interior de Tarragona i de Lleida (amb puntes de –12,7% a l’Alta Ribagorça, –12,3% a la Terra Alta, –10,0% a la Ribera d’Ebre i –9,6% al Pallars Sobirà).
Catalunya és lluny de la sobirania alimentària, i la producció està orientada cap a la indústria càrnia
La cooperativa Arran de Terra, dedicada a la dinamització local agroecològica, destaca que a l’arrel d’aquest fort contrast demogràfic hi ha la baixada sostinguda (d’un terç menys de rendiment en la dècada passada) dels guanys de la pagesia, una industrialització de la terra que comporta una forta concentració de les parcel·les (un 0,7% de les finques acaparaven un 21% de la superfície cultivada total) i una producció cada cop més orientada a la indústria càrnia exportadora amb importants costos energètics, hídrics i de contaminació per nitrats. A penes un 1% dels catalans (molt majoritàriament homes) treballen avui la terra, i dos terços dels pagesos i pageses tenen ja més de 65 anys.
L’agricultura ecològica ha crescut molt, però encara representa només al voltant d’un 5% de la superfície cultivada. Catalunya és molt lluny de la sobirania alimentària: a penes un 40% del que mengem es produeix a casa nostra.
Mentrestant, la terra cultivable minva de manera accelerada. Si el 1956 el sòl urbà a l’AMB ocupava un 15% de la superfície, el 2009 s’havia més que triplicat (fins a un 48%). L’abandonament dels conreus, que han passat d’11.000 hectàrees a 5.000, ha donat pas a un creixement dels boscos. Tot i així, una quarta part dels aliments que es consumeixen a l’àrea metropolitana encara es produeixen a pagès.
El xoc climàtic farà minvar almenys un 20% la disponibilitat d’aigua (molt més a les comarques sud), i, per tant, molta terra de secà ja no pot ser convertida en regadiu. Les solucions apunten, doncs, a la millora de l’eficiència en la tria dels cultius: el cultiu de carabassons, d’albergínies, de pebrots o de pomes és més eficient que el cultiu del blat de moro, del qual un 25% es destina a l’alimentació porcina i un altre 25% a l’exportació.
Deteriorament ràpid de la biodiversitat
La UNESCO advertia enguany que el col·lapse biològic del planeta s’apropa: una de cada quatre espècies que queden està en perill d’extinció i els boscos tropicals estan sent devastats, fet que obre noves escletxes de bioseguretat com palesa la pandèmia de la Covid-19. Des del 1970, la productivitat alimentària ha baixat un 23% a causa de la minva d’espècies pol·linitzadores. Malgrat l’abundància de tractats esperançadors, el patrimoni biològic comú està en risc com mai.
Un 75% de la flora i la fauna i els seus hàbitats a Catalunya estan en risc
Catalunya és un bon reflex d’aquest deteriorament ràpid de la biodiversitat. El doctor en biologia Josep Maria Mallarach, especialitzat en la conservació d’espais naturals, argumenta que, tot i que un 32% del territori terrestre gaudeix d’alguna figura de protecció, la superfície de més de la meitat d’aquestes zones és tan petita que no compleix el mínim per ser reconeguda internacionalment. A penes un 18% dels espais tenen un instrument de planificació. Mallarach denuncia la manca d’inversió en conservació i el fet que els delictes ambientals proliferin amb impunitat. Al medi marí, les reserves naturals són poques i només un 2% del litoral està protegit. La Llei d’espais naturals (1985) i la de protecció dels animals (1988) segueixen en vigor sense cap transposició de les directives europees.
Segons dades de la Generalitat, un 75% de la flora i la fauna i els seus hàbitats estan en risc. El delta de l’Ebre, en alerta roja pel xoc climàtic, és el més amenaçat. D’acord amb la federació d’ONG MIO-ECSDE, Catalunya lidera dins l’Estat espanyol la pèrdua de sòls per erosió (amb més de 23 milions de tones l’any). La mitjana de sòls en estat greu o molt greu voreja un 12%. A Tarragona un 42% dels sòls es troben en un estat molt greu.
Tot i la imatge de “país forestal”, la Institució Catalana d’Història Natural afirma que menys d’un 2% dels nostres boscos són madurs, resistents. L’informe FOREStimes, del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, calcula que en el darrer quart de segle els boscos han perdut un 17% de capacitat d’absorció de CO2. Marc Castellnou, cap del Grup d’Acció Forestal dels Bombers, alerta que els Pirineus podrien cremar sencers aviat.
Pel que fa als recursos hídrics, la contaminació i l’absència de gestió conservacionista i d’infraestructures fan que un 58% de la massa d’aigua dels nostres rius, embassaments, estanys i zones humides estiguin en mal estat. En un escenari de creixement demogràfic, els experts preveuen que el 2050 l’estrès hídric serà una realitat generalitzada arreu del país.
Greenpeace afirma que a Catalunya batem el rècord de destrucció litoral peninsular, amb un 26,4% de degradació per urbanització. Així ho palesen els conflictes territorials a la Costa Brava i als Pirineus, on persisteix un model basat en l’especulació urbanística i turística heretat de la dictadura.
La Mediterrània, un dels mars amb més biodiversitat del planeta, és líder mundial en sobrepesca: segons la FAO, un 62,2% dels peixos estan en perill d’extinció. Espècies clau com el coral vermell, que fan la funció dels arbres al medi marí, o les praderies de posidònia, una de les plantes endèmiques més difoses a la Mediterrània, voregen el col·lapse a curt termini. Aquests ecosistemes encabeixen una biodiversitat acolorida, absorbeixen diòxid de carboni i oxigenen les aigües tot fent-les transparents. Tot i així, encara no tenen una protecció rellevant.
Grans abocadors invisibles que hipotequen la salut
Catalunya duplica la mitjana mundial de producció de residus sòlids urbans (RSU), amb 1,40 kg el dia per habitant. Mentre que a escala global, segons el Banc Mundial, els RSU representen un 5% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, a Barcelona ciutat el seu tractament genera un 10% de les emissions totals.
La recollida selectiva (41%) s’ha estancat per sota de la mitjana europea (47%). Significativament, a l’AMB (36%) és de les més baixes del país. Mentrestant, segons dades de la Directa, la incineradora de TERSA (empresa pública controlada per l’Ajuntament de Barcelona) crema a Sant Adrià de Besòs un 15% dels RSU de l’AMB, un augment d’un 25% entre el 2014 i el 2018. Hi ha tres plantes incineradores més (a Mataró, a Girona i a Tarragona) i sis cimenteres (a Alcanar, a Montcada i Reixac, a Sant Feliu de Llobregat, a Sant Vicenç dels Horts, a Santa Margarida i els Monjos i a Vallcarca) que també en cremen. Les entitats ecologistes alerten que la incineració agreuja el problema climàtic i hi afegeixen que les emissions de dioxines i de furans impliquen un augment de càncers, de disfuncions hormonals i de l’ADN i l’aparició de diabetis.
Els residus industrials es mantenen estables des de fa una dècada, amb 3,8 milions de tones l’any, amb un augment lleuger dels classificats com a perillosos (provinents del sector químic, del farmacèutic i del metal·lúrgic), que ja suposen unes 500.000 tones anuals. En canvi, els de la construcció han disminuït a la meitat fruit de l’ensorrament del sector. Malgrat tot, representen encara uns 565 quilos per persona i any.
Altrament, la Societat Europea de Cardiologia denuncia que la contaminació de l’aire provoca gairebé nou milions de morts prematures cada any. La major part tenen a veure amb la crema de combustibles fòssils en el transport privat i de mercaderies i amb la producció d’electricitat. Segons l’Agència Ambiental Europea, a la UE suposaven unes 440.000 morts prematures el 2016, un 10% de les quals es produïen a l’Estat espanyol. A Barcelona capital, un 98% de la gent està exposada a partícules fines contaminants per sobre del màxim permès per l’OMS i la Directiva europea del 2008. L’Agència de Salut Pública de Barcelona calcula que, segons dades del 2019, moren abans d’hora un miler de persones cada any a la ciutat de Barcelona.
A més, Catalunya concentra gairebé la meitat del sector químic i petroquímic de l’Estat i ocupa el cinquè lloc en el rànquing europeu. Aproximadament una quarta part de la producció química a l’Estat es realitza a les comarques de Tarragona. L’accident de la planta d’IQOXE al gener passat, que va provocar tres morts i vuit ferits, és només la punta de l’iceberg. Encara avui no hi ha estudis oficials sobre la contaminació amb benzè i 1,3-butadiè, substàncies carcinògenes detectades a Constantí, al Morell i a Puigdelfí. Un mínim d’un quart de milió de persones hi estan exposades puntualment sense protecció real.
Risc de nous accidents nuclears a part (com el que va obligar a paralitzar Vandellòs I fa 30 anys), els residus radioactius constitueixen una hipoteca intergeneracional només comparable a l’emergència climàtica. Els isòtops del plutoni 239 tenen una durada tòxica de 24.000 anys. Segons dades d’ENRESA (l’empresa pública de residus radioactius), citades pel periodista Jordi Bigues a la Directa, en començar el 2017, les piscines de combustible irradiat al costat de les centrals nuclears espanyoles sumaven 5.000 tones, més de la meitat de les quals repartides entre Ascó, Vandellòs i Cofrents.
* Aquest article apareix publicat originalment a la revista en paper ‘Crisi o Vida’, editada per CRÍTIC i Pol·len, i que podeu comprar a la nostra Botiga.
