Cerca
Opinió

Trump, Le Pen i els caps rapats del barri del Carmel

Un fantasma recorre Europa: una nova extrema dreta populista marca l’agenda mediàtica i a internet i suma cada cop més votants. Aquest 2025 tindrà quotes de poder polític mai vistes des dels anys trenta

20/01/2025 | 06:00

Donald Trump, a Brussel·les / CONSELL EUROPEU – ACN

Als anys vuitanta i noranta, tots els xavals sabíem perfectament per quins carrerons, parcs o escales no havies de passar per no topar la colla de caps rapats fatxes del teu poble o del teu barri. Jaquetes bomber, roba militar, cares de tios cabrejats, música màkina, cascs de moto al colze, fumant o menjant pipes. Més valia evitar-los. Una tarda d’hivern vaig topar-los de cara a les escales de la plaça de Salvador Allende al barri del Carmel de Barcelona. Em devia despistar. Un d’ells em va veure, i va venir cap a mi, amb crits de “Córtate el pelo o te lo vamos a cortar nosotros”. Vaig mirar a terra, mai els hi havies de mirar als ulls per no trobar-te un “tú qué miras?”, i vaig accelerar. Un dels altres quillos va interrompre’l: “Tranqui, que lo conozco, es del barrio”. Aquell dia me’n vaig deslliurar pels pèls. Però… quantes vegades no ens en vam deslliurar? Quantes vegades ens van atracar per robar-nos 400 peles? Quantes hòsties ens van fotre en un camp de futbol? Aquells caps rapats fatxes van terroritzar una generació amb pallisses, intimidacions, baralles i, quan la cosa escalava, ganivetades i assassinats: de Guillem Agulló a Roger Albert.

Aquells caps rapats, sobretot amb força a la Catalunya metropolitana, eren la guàrdia d’assalt de la ultradreta del moment. Eren la carn de canó. Molts, d’origen obrer i sense estudis; alguns, pijos amb molta adrenalina. Van controlar grups radicals del món del futbol –Boixos Nois, Brigadas Blanquiazules–, es van ficar al submon de les discoteques de música electrònica i van generar una xarxa d’espais propis com l’antiga Llibreria Europa o alguns bars d’extraradi. Quan complien 18 anys, la cosa canviava. Alguns no van saber aturar-se a temps: es van passar amb les drogues, van acabar palmant pena de presó per delictes amb violència, van tenir males experiències per culpa de la testosterona… No fan gens de pena. Però, al capdavall, els que controlaven el cotarro de l’extrema dreta els van deixar tirats, i, després que tots els seus grupuscles polítics postfranquistes fracassessin elecció rere elecció, van decidir canviar el rumb a partir dels anys 2000.

Avui, dia de la coronació del magnat Donald Trump com a president dels Estats Units, ja es pot dir ben clar: la nova extrema dreta populista i radical ens està guanyant la partida. Això només és el principi. El centreesquerra i el progressisme liberal no saben ni poden competir. Primer, perquè ells ofereixen hedonisme, plaer a curt termini, individualisme i sálvese quien pueda, i el centreesquerra progre ofereix lleis, llarg termini, tristor i una espècie d’ètica omnipresent del mal menor. I, segon, perquè el centreesquerra va a totes les batalles culturals que li plantegen amb la por al cos, amb el relat subjacent de “no vivim en un estat de bé ideal, però tenim sort de no viure en un estat de mal mortal”, en paraules del filòsof francès Alain Badiou.

Trump, Milei, Meloni, Orbán o Le Pen s’uneixen a la internacional del ‘malisme’ amb Putin, Erdogan i Netanyahu

Els mapes són bàsics per entendre el món que vivim, com diria Enric Juliana, i avui dibuixen una internacional del malisme en creixement. El trumpisme, i tot el moviment neoconservador i ultrareligiós que li dona suport, controla la primera potència militar. Tindrà un peu a l’Amèrica Llatina gràcies als nous líders d’una dreta populista renovada, amb personatges clau com Bukele, a El Salvador, i Milei, a l’Argentina (en l’espera d’un possible retorn de Bolsonaro, al Brasil, el 2026). L’expansió de l’autoritarisme conservador i nacionalista és, però, global: Putin, a Rússia; Xi Jinping, a la Xina; Modi, a l’Índia; Erdogan, a Turquia; Netanyahu a Israel, o els aiatol·làs, a l’Iran.

A la mateixa Unió Europea, les coses s’estan complicant: Giorgia Meloni governa Itàlia després que el sorprenent grup dels Germans d’Itàlia guanyés les eleccions, el 2024 vam veure victòries de l’extrema dreta als Països Baixos, a Àustria i, per primer cop des dels anys trenta, en länder alemanys com Turíngia i Saxònia (on van quedar segons); i tot això se suma al panorama dretanós a l’Europa de l’Est, des d’Orbán a Hongria fins a les eleccions romaneses suspeses després que hi guanyés l’extrema dreta pro Putin. El Govern francès de Macron està, com es va demostrar provocant la caiguda del gabinet del ministre Barnier, en mans del poderós Reagrupament Nacional de Marine Le Pen. Atenció, ja que aquest 2025 hi ha eleccions en països europeus que tenen una dreta populista i xenòfoba molt potent: Alemanya, Polònia, Noruega i la repetició romanesa.

El món es troba avui en una cruïlla perillosa. Vivim una època de militarisme i de neoimperialisme. L’ombra de l’extrema dreta s’estén cada cop per més països del Nord i del Sud global, i la guerra torna a aparèixer al tauler d’escacs de la geopolítica mundial.

Lepenització dels esperits

La història ens ajuda a entendre coses del present. Avui, el nou Front Nacional (FN), ara anomenat Reagrupament Nacional (RN), és la principal alternativa de govern de la dreta francesa, un partit “normalitzat” i amb el qual ja es pot pactar a la França d’Emmanuel Macron. Això no havia estat així fa uns anys. Fundat el 1972, el Front Nacional va néixer amb uns vincles molt evidents amb el nazisme, el règim de Vichy o els colons blancs a Algèria. Jean-Marie Le Pen va liderar el partit durant els anys vuitanta i noranta, amb un discurs econòmicament liberal, moltes dosis de catolicisme conservador i polèmiques ficades de pota contínues pel seu discurs antijueu i pel negacionisme de l’Holocaust perpetrat pels nazis. Era repulsiu per a la majoria de la gent.

Això va anar canviant a poc a poc a mesura que l’extrema dreta va saber explotar la ràbia d’un pou de votants obrers desencantats a les zones que s’estaven desindustrialitzant, sobretot el nord-oest, a la zona de Pas de Calais. Va apostar, aleshores, per una campanya a favor de l’Estat del benestar —però només per a francesos—, en contra de la globalització liberal i de les deslocalitzacions de fàbriques i, com a boc expiatori, van escollir la immigració i l’islam. Marine Le Pen va impulsar la “desdemonització” del Front Nacional. Fins i tot va expulsar el seu pare del partit que havia fundat pels seus comentaris homòfobs i per haver dit que l’Holocaust va ser només “un petit detall de la història”.

L’estratègia de Marine Le Pen de camuflar caps rapats i vells nazis i centrar-se en la immigració està funcionant

Als anys vuitanta, l’FN de Le Pen pare es quedava sempre en un 10% dels vots tant en les eleccions franceses com en les europees. Ara, però, l’RN de Le Pen filla està a punt de fer el sorpasso: en les legislatives de 2024, va superar el 37% del vot en la segona volta, i en les presidencials de 2022, va arribar a un 41% del vot en la segona volta. Le Pen pare era d’extrema dreta, sens dubte; i la filla, malgrat el canvi de jaqueta, també ho és, i, de fet, és molt més perillosa políticament.

Aquest viatge del Front Nacional i dels Le Pen a França exemplifica perfectament el camí emprès per l’extrema dreta populista almenys a Europa i als Estats Units. Un dels factors que expliquen el seu creixement ha estat la intel·ligent estratègia de la nova extrema dreta populista per camuflar els caps rapats neonazis i violents dels anys noranta i presentar-se públicament, d’una banda, en política amb senyors amb corbates sortits de facultats d’Economia i dones joves blanques per trencar amb l’estereotip dels vells franquistes, feixistes o nazis dels anys trenta… i, d’altra banda, a les xarxes socials amb personatges suposadament emprenedors contra els impostos, criptobros i cossos musculats al gimnàs. Contra la immigració i l’islam, d’una banda, i a favor de l’hedonisme, de les llibertats individuals i del consumisme, de l’altra.

Influencers’, ‘criptobros’ i altres mites de la dreta digital

Aquest ascens global de l’extrema dreta té lloc en un moment històric de clara hegemonia cultural dels valors del neoliberalisme. La lògica cultural del capitalisme tardà s’ha imposat amb efectes globals, fins al punt que alguns autors assenyalen que ens trobem en una etapa que podem anomenar “societat del cansament” (Byung-Chul Han) o “realisme capitalista” (Fredric Jameson, Mark Fisher). Una majoria social exhausta per l’autoexigència de rendiment ha resolt acceptar que no hi ha alternativa al sistema capitalista (“és el que hi ha”); cansats, angoixats, deprimits, cremats o autoresponsabilitzats pel fracàs de fites que no arribem a assolir, se’ns fa molt difícil imaginar noves formes de vida (i d’utopia) que siguin radicalment diferents d’allò que vivim. No hi ha cap altre món possible, diuen.

En aquest context, triomfen valors com l’individualisme, l’hedonisme i el sálvese quien pueda. Internet i les xarxes socials digitals s’han convertit en un espai de relació entre persones —sobretot pels joves— obligatòria i amb finalitat de lucre. Centenars de milions de joves (i no tan joves) s’han lliurat a una forma nova de capitalisme dels signes (anomenat semiocapitalisme pel filòsof marxista Franco Berardi, que monetaritza coses tan diverses com la visibilitat a les xarxes, les interaccions humanes, la validació social i el temps de connexió a internet.

Un nou capitalisme influencer que, segons l’investigador d’estudis de comunicació, Christian Fuchs, propaga una ideologia que sublima l’èxit (= fama + diners) a través de l’individualisme radical, la narrativa del subjecte sense límits i la construcció de subjectes amb vides mercaderia bastides amb sexisme i estètica de perfecció. “Voler és poder” esdevé la consigna per defecte, una mena de mantra que la nova extrema dreta fa servir amb finalitats reaccionàries; no es tracta de crear consciència col·lectiva sobre la capacitat de revertir les situacions d’explotació o d’opressió, sinó d’oferir una explicació total per reduir-les a una qüestió de voluntat. Qui no pot és que no vol.

El ‘malisme’

La nova estratègia d’aquesta nova dreta sense complexos és parlar sense pèls a la llengua i associar-se a allò políticament incorrecte. És el llenguatge dels criptobros i dels influencers i, alhora, és l’estratègia de l’assessor en comunicació d’Isabel Díaz Ayuso, Miguel Ángel Rodríguez (M. A. R.). El llibre Malismo, de Mauro Entrialgo, recentment publicat, explica com el malisme és un mecanisme de propaganda, utilitzat per polítics, mitjans de comunicació o influencers digitals de dretes, que consisteix a fer públics —fins i tot amb ostentació— accions o desitjos que tradicionalment haurien estat reprovables per a una majoria de la gent.

La dreta es vanta de dir “les coses pel seu nom”. Però això té una possible esquerda: enfront del ‘bonisme’, el ‘malisme’

“En la política és on aquest fenomen establert en la darrera dècada a Occident resulta més cridaner”, assegura l’autor. Una regidora de l’Ajuntament de Madrid va arribar a fer un vídeo en què s’alegrava de la destrucció d’infrahabitatges de persones sense llar. Trump diu que podria matar algú a trets a la Cinquena Avinguda i no passaria res, o que es planteja envair per la força Groenlàndia, i no passa res. Ayuso sembla que digui “fill de puta” al president del Govern, i se’n riu després dient que havia dit “me gusta la fruta”.

Però, com diu Entrialgo, “el malisme també és molt present en qualsevol forma de comunicació a petita o gran escala: els bars de moda es posen noms canalles, als concursos de televisió són ben rebudes les figures de poder que humilien els seus concursants i el nou cristianisme neopentecostal que triomfa als nostres barris ja no és una religió d’amor, sinó una d’odi al diferent”. Dir les coses pel seu nom ha tingut èxit fins ara, però té, però, un possible forat: el malisme, precisament. La dreta acusa sovint l’esquerra de bonisme. Doncs, se’ls podria acusar a ells de malisme?

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies