Les dues morts de Roger Albert

El 10 de desembre de 2004 va morir en un llit de l’Hospital de la Vall d’Hebron el jove Roger Albert Giné. Tenia 25 anys. Feia gairebé quatre mesos que estava en coma, des de la matinada del 15 d’agost. Albert, implicat en el moviment punk i llibertari del barri de Gràcia de Barcelona, va ser apunyalat amb un ganivet d’escorxar de vuit centímetres, marca Andújar, comprat en l’armeria Diana de València. L’autor de la ganivetada mortal es deia Aitor Dávila Córdova i era un cap rapat neonazi. Formava part d’un grup de com a mínim vuit joves d’estètica skinhead que aquella nit, la primera de les festes de Gràcia, havia decidit sortir “a netejar el carrer”. La frase, segons consta en la instrucció del cas, la va dir un dels neonazis imputats en la causa quan el cos d’Albert ja era a terra.  

Vint anys després del crim, CRÍTIC s’ha submergit en un cas que va deixar moltes incògnites obertes per reconstruir els fets que van envoltar l’assassinat de Roger Albert. Ho fem a partir de la sentència del cas i d’una trentena d’escrits de l’acusació particular, que va encapçalar en el seu dia un jove advocat de 29 anys, Andreu Van den Eynde. Anys més tard, Van den Eynde destacaria en la defensa d’Oriol Junqueras, de Raül Romeva i d’altres presos polítics del referèndum de l’1 d’Octubre. 

CRÍTIC ha parlat amb diversos amics de Roger Albert i amb una membre del jurat que va jutjar l’assassí l’any 2006

Per completar el relat, CRÍTIC ha parlat amb diversos amics de Roger Albert i també ha localitzat i entrevistat una de les persones que van formar part del jurat que va valorar els fets, I. S. A., que explica quin era l’ambient entre les nou persones que van deliberar sobre la culpabilitat dels neonazis. També hem entrevistat J. W. N., en Petter, un amic de Roger que va ser present a l’estació de Fontana l’agost de 2004. Han passat 20 anys del crim, però la majoria dels entrevistats prefereixen reservar la seva identitat. 

Què se n’ha fet dels neonazis implicats?

El resultat del judici va ser agredolç. Dávila va ser condemnat a 11 anys de presó, però no per assassinat, sinó per homicidi, la qual cosa implicava una pena menor. La família de la víctima mai no ha rebut cap tipus d’indemnització, perquè Dávila es va declarar insolvent. Mai no ha mostrat públicament penediment pels fets.

La investigació va deixar preguntes sense resposta. La samarreta de l’assassí, tacada amb la sang de la víctima, mai no va ser aportada com a prova en el judici perquè la policia no la va confiscar. L’arma del crim no va ser analitzada fins mesos després dels fets. En fer-ho, no s’hi va poder trobar cap empremta. Aquesta imprecisió va ser clau per absoldre Emilio Cortés, un altre neonazi implicat en els fets que, segons l’acusació particular, havia comprat el ganivet i l’havia facilitat a Dávila en el moment de l’atac.

Aquest mitjà també ha seguit la pista del grup de neonazis que va acompanyar Dávila i Cortés aquella nit. Dos d’ells van ser acusats el 2007 d’un robatori amb violència a Olot, pel qual van ser condemnats a un any de presó. Un tercer, que va ser testimoni protegit de la defensa durant el judici, ha estat posteriorment candidat de Democracia Nacional i d’altres organitzacions ultres. 

Aquesta és la història de les dues morts de Roger Albert, militant punk: la de l’apunyalament del 15 d’agost de 2004, que el va deixar inconscient en un llit, i la del seu traspàs definitiu el 12 de desembre següent. Però també la mort social: la de l’oblit mediàtic i social dels fets, trencat només de forma periòdica pels seus companys i amics amb pintades, cartells i manifestacions: “Mai no mor qui mai s’oblida”. 

El ‘bypass’ neonazi

Divendres, 14 d’agost de 2004. És la primera nit de la Festa Major de Gràcia. Aquell dia, un grup de com a mínim 8 caps rapats d’extrema dreta van decidir sortir de festa per celebrar l’aniversari d’un d’ells. L’Emilio, un dels integrants del grup, havia fet 25 anys el dia 10 passat. Al grup hi havia, com a mínim cinc nois i tres noies. A més d’Aitor i d’Emilio, responien als noms d’Ismael Ventura Carrillo, Melissa Pérez Blanes, Raúl V. C., Alfonso D. C., Diana P. B. i Sara C. F. Segons recullen els escrits de l’acusació particular, “tots ells anaven vestits amb indumentària skinhead, calçant botes militars, cabells rapats i samarretes amb simbologia d’ultradreta”.

Durant un temps, l’assassí de Roger va freqüentar els ambients d’esquerres i antifeixistes de València

Entre tots destaca Aitor Dávila, de 25 anys, natural de València. Aquell dia llueix una samarreta de la selecció espanyola i el cap ben rasurat. No sempre havia estat així: els inicis d’Aitor i d’Emilio en el món skinhead havien estat militant en ambients d’esquerra, pròxims als SHARP, sigla en anglès de Skinheads Against Racial Prejudice (‘skinheads contra el racisme’). Però va arribar un moment en les seves vides que va fer el que l’historiador Carles Viñas, especialista en el moviment skinhead a Catalunya, anomena “el bypass“. Així ho explica Viñas al llibre Tots els colors del negre del periodista Jordi Borràs. Borràs, de fet, va conèixer en Roger Albert a la seva infantesa i joventut: van compartir cau al carrer Ros de Olano.

El periòdic L’Avanç, en un reportatge elaborat després de l’assassinat de Roger, traça la trajectòria de Dávila a partir de testimonis que l’havien conegut. Dávila, en aquell temps, era “independentista, vegetarià i molt fanàtic del futbol”. L’Avanç fins i tot publica una foto d’Aitor a la grada del Llevant. Durant un temps, l’assassí de Roger Albert va simpatitzar amb Força Llevant, un grup de seguidors d’esquerres d’aquest club valencià, fundat per militants de Maulets. Ironies de la vida: en el nucli impulsor d’aquest grup hi havia Guillem Agulló, el jove antifeixista de Burjassot assassinat per un grup de neonazis l’any 1993.

“Sieg Heil” al carrer Verdi

Amb el temps, però, Dávila i Cortés havien anat derivant cap a posicions d’extrema dreta. Emilio, de fet, es movia pel barri de Gràcia. Fins al punt que el propi Jordi Borras el va conèixer tangencialment. Ho explica també a Tots els colors del negre: “Jo el coneixia de lluny, de quan ell freqüentava ambients independentistes i antifeixistes de Gràcia. De fet, teníem una amiga comuna que me’l va presentar, tot i que ja el tenia vist de voltar pels bars”. A Emilio li deien Nosfe, de Nosferatu. “Qualsevol que l’hagués vist sabria per què”.

El 14 d’agost de 2004, però, la militància antifeixista d’Aitor i d’Emilio és només un record. Aquell dia, el grup es passeja pel barri de Gràcia fent ostentació d’una simbologia no gaire habitual a les festes. Busquen brega. Segons recull l’escrit d’acusació, al llarg del vespre tenen diverses topades. Colpegen un vianant, A. M., que posteriorment ho explicaria al judici. En un moment, fins i tot els atura la Guàrdia Urbana.

Cap al vespre, a l’altura del carrer Verdi amb Astúries, el grup topa amb una parella que acaba de sortir del restaurant xinès Os Panda. Un dels nazis s’apropa a la noia i li murmura a cau d’orella amb to amenaçant: “Sieg Heil”. Són només uns segons. El jove que l’acompanyava recorda 20 anys després que gairebé ni se’n va adonar. Té 25 anys. Respon a les inicials J. W. N., però en els ambients llibertaris del barri tothom el coneix per Petter. És un dels millors amics de Roger Albert.

Anterior Següent

Roger Albert, militant ‘punk’ 

Qui era Roger Albert? En una conversa amb CRÍTIC, Petter glossa una mica la figura del seu company: “El Roger era una persona molt autèntica. Venia d’una família amb totes les facilitats del món; però, quan va complir 18 anys, se’n va anar de casa. Era molt espavilat, de seguida se’n van sortir. Va viure en cases okupades, i era l’informàtic de tots els okupes. Avui sembla mentida, però en aquell temps es reciclava molta tecnologia. Dins d’una capsa de sabates, el Roger et feia un ordinador”. 

La seva passió era la música: tocava en diversos grups, havia gravat i fet de tècnic d’algunes bandes a Blokes Fantasma, un històric edifici okupat del barri de la Salut que des del 1993 és l’epicentre d’una nodrida escena contracultural. “Si alguna cosa li agradava, era la música sorollosa”. Petter el recorda també com una persona implicada en el moviment llibertari: “Havia estat a l’Ateneu Llibertari de Gràcia del carrer Perill, l’obria si no recordo malament el dimecres, i també en portava la comptabilitat”. El recorda com una persona alegre, contenta i que “mai estava de bajón”. 

Anys després del crim, el seu grup d’amics va decidir posar una placa commemorativa al lloc dels fets. Com l’havien d’esmentar? “Recordo que, quan vam fer la placa, algú del grup va dir: ‘Jo hi posaria anarcopunk’”, diu en Petter. “Ell tenia una tendència llibertària; però, si alguna cosa era segur, era punk”. I així va ser. La placa diu així: “Carrer de Roger Albert, militant punk, assassinat per neonazis el 14 d’agost de 2004 a Fontana”. La placa, la van penjar a l’antic edifici de la Telefónica del carrer Gran de Gràcia. Davant per davant de l’estació de metro. 

“Estem netejant el carrer d’escombraries”

Què va passar a l’estació de metro de Fontana la matinada del 15 d’agost? La versió de les víctimes i la dels acusats és radicalment contradictòria. Els neonazis, durant el judici celebrat l’any 2006 a l’Audiència de Barcelona, van negar ser skinheads i van acusar el Roger i els seus amics d’iniciar una baralla. Parlen d’un grup de 20 persones que va perseguir-los “amb pals i cadenes”. Ningú no va veure d’on va sortir el ganivet. A preguntes de l’acusació, Dávila també va negar haver-se desfet de l’arma en una claveguera en un lloc proper al lloc dels fets. Simplement, “va agafar una ‘navalla petita de terra’ i va començar a fugir, i després la va llençar”. 

La versió dels amics de Roger Albert, recollida en els escrits d’acusació, afirma que el grup de neonazis, després de protagonitzar una sèrie d’incidents al llarg de la tarda, es va trobar “de forma casual” amb un grup de nois a Fontana, entre els quals hi havia Roger Albert. “A la vorera de davant de la parada de metro de Fontana, el grup dels acusats comença a increpar i amenaçar el grup on hi havia el Roger”, diu l’escrit.

Segons l’acusació, Cortés va treure el ganivet d’escorxar i el va passar a Dávila, que va atacar “de forma ‘sorpresiva'”

Un dels acusats, Ismael Ventura, que finalment no va ser jutjat, va situar-se davant del Roger “amenaçant-lo directament i donant-li cops amb una cadena”. Era el més alt del grup i lluïa uns ostensibles tirants. Segons l’acusació, va ser en aquell moment quan Emilio Cortés va treure el ganivet d’escorxar i el va passar a Aitor, que “de forma sobtada i sorpresiva va abraonar-se sobre el Roger, que era distret per Ismael”. Segons l’escrit d’acusació, amb Albert a terra ja dessagnant-se, Ventura va arribar a llançar un fitó de ferro sobre el cos de la víctima i va romandre al lloc dels fets “fent salutacions nazis” i cridant “estem netejant el carrer d’escombraries”, “Acción Radical” (nom del grup que va assassinar Guillem Agulló) i “Sieg Heil”.

La samarreta extraviada d’Aitor Dávila

Quan el setembre de 2004 Andreu Van den Eynde es va fer càrrec del cas i va llegir l’atestat policial sobre la nit dels fets, va pensar que hi havia algun error. “No podia entendre com el biaix de la policia era tan evident”, explica 20 anys després en una conversa amb CRÍTIC. “Segons l’atestat, la persona que era a l’hospital semblava pràcticament l’agressor, i els que li havien tallat el coll eren les víctimes. Es va construir la hipòtesi d’una baralla que no va existir, en què els punks i els okupes eren els dolents”.

Van den Eynde va assumir la causa a partir de la proposta dels amics de Roger Albert i amb el suport de la família. “Em va arribar un grup de joves destrossats, que patia per uns pares que passaven uns moments molt durs”. Recorda la instrucció com “una cursa d’obstacles”. La policia no va prendre declaració als amics del Roger aquella mateixa nit. Tampoc no va fer que cap testimoni presencial reconegués els autors de l’agressió (no va passar-los fotografies ni de bon tros va fer rodes de reconeixement). I, a més, es va perdre una prova essencial, la samarreta de l’agressor.

Dávila va ser detingut poc després dels fets, però va quedar en llibertat nou dies després

Els testimonis presencials havien identificat que la persona que havia clavat la punyalada duia una samarreta de la selecció espanyola. Aitor Dávila va ser detingut poc després de l’atac, però només va passar a la presó nou dies: va quedar en llibertat provisional en l’espera de judici. Quan va quedar en llibertat, no se li va retenir la samarreta amb la qual havia ingressat a la presó. Tampoc les vambes que duia posades. “Era una prova que hauria permès una identificació més fàcil”. Durant el procés, un dels arguments de la defensa per exculpar l’acusat és que aquest només tenia unes taques de sang “petites” al pantaló. 

Instrucció per un delicte de lesions

El cas va anar a parar al Jutjat d’Instrucció núm. 11 de Barcelona i el va investigar la Policia Nacional, perquè en aquell moment els Mossos d’Esquadra encara no s’havien desplegat completament a la ciutat. Però amb Albert en coma i la seva vida penjant d’un fil, es va començar a instruir com un presumpte delicte de lesions. Dávila no va tornar a ingressar a la presó fins al 13 de desembre de 2004, tres dies després de la mort de Roger Albert. La resta dels seus companys mai no van trepitjar un centre penitenciari per aquells fets.

Roger Albert va morir a l’Hospital Vall d’Hebron el 10 de desembre. En Petter només va poder visitar-lo un parell de vegades aquells mesos: “No tenia forces. Recordo agafar el metro a Fontana per anar-lo a veure i acabar vomitant abans d’arribar-hi”. En alguns moments “hi va haver una certa esperança” de recuperació, però mai gaire. L’esclat de ràbia després de la seva mort va ser impactant: una manifestació va recórrer els carrers del centre de Barcelona. Aldarulls, detinguts, policies ferits. I després, silenci mediàtic. 

Informes contradictoris i arma mal custodiada 

El ganivet amb què es va cometre l’atac duia la sang del Roger i va ser localitzat per la policia sota una reixa de claveguera del carrer Rambla del Prat, a pocs metres del lloc dels fets. Segons l’acusació, una única persona no hauria pogut per si sola amagar l’arma sota la reixa, però la instrucció va donar per bo que Dávila, simplement, l’havia abandonat allí. Era o no era, però, una arma il·legal?

En un primer atestat elaborat la nit dels fets, l’agent de policia que va recollir el ganivet ressenya que fa entrega d’“una arma blanca, amb empunyadura de color marró, arquejada, que presenta a la part central una fulla de doble tall, un de serra i un de tall”. Les armes de doble tall són considerades il·legals segons el Reglament d’armes. Però, mesos després, un informe de la Brigada Provincial de la Policia Científica de Barcelona va determinar que l’arma homicida tenia un sol tall. Davant la contradicció, el juliol de 2005 l’acusació particular va demanar al jutge que sol·licités a la Guàrdia Civil que ho aclarís. Al final, es va considerar una arma d’un únic tall.

Durant el judici, un agent de la Brigada Científica de la Policia Nacional va explicar que no va rebre l’arma per analitzar-la fins cinc mesos després del crim, i que aquesta no tenia cap empremta dactilar perquè no va ser degudament “custodiada”. Així ho va recollir la crònica judicial d’El Periódico. L’agent va explicar que li van entregar l’arma dins d’un sobre de paper tancat, però no en va poder extreure cap conclusió perquè “o l’havien netejat o l’havien utilitzat diverses persones”. En ser una arma “característica”, que, segons l’agent, només pot trobar-se en botigues especialitzades, hauria pogut passar per moltes mans: “Tothom vol tocar-la”.

Un judici “suggestiu” i una absolució per un sol vot

El judici a Aitor Dávila i Emilio Cortés es va celebrar amb jurat popular el novembre de 2006 a l’Audiència de Barcelona. “Llavors això del jurat encara era una cosa una mica incipient”, recorda Van den Eynde. “La tendència dels jutges era simplificar molt les investigacions perquè el que arribés davant del jurat fos poc complex”. El jurat s’havia de pronunciar sobre la culpabilitat dels acusats, i el magistrat és qui acabaria fixant la pena.

Al final, només dos dels vuit acusats van arribar a judici. Per a la resta dels imputats, la causa es va arxivar.  Van den Eynde també creu que la vista “va tenir un punt una mica suggestiu”. “El biaix de la investigació es va traslladar a la direcció del judici. Crec que el jurat va ser suggestionat contra els nostres interessos”. 

El jurat popular també va recomanar l’indult del condemnat

Els nou membres del jurat van declarar culpable Dávila, però no d’assassinat, sinó d’homicidi, i això implicava una pena més baixa. Per un sol vot no es va considerar provat que Cortés facilités l’arma del crim al seu company, cosa que va implicar la seva absolució. El jurat també va recomanar l’indult del condemnat. Aquest fet va generar indignació en el grup d’amics d’en Roger, malgrat que, en tots els casos amb jurat, aquest està obligat a pronunciar-se sobre si recomanaria o no aquesta mesura de gràcia. 

“Què és una jaqueta ‘bomber’?”

Una de les membres del jurat que no va estar d’acord amb la decisió va ser una dona que respon a les inicials I. S. A. i que en aquells moments tenia 34 anys. Disset anys després, CRÍTIC l’ha localitzat i ha accedit a parlar d’un judici i una sentència que “no em va deixar gens tranquil·la”. “No hi estava d’acord en absolut: hi havia moltes proves i testimonis que deien que Cortés havia passat el ganivet. Fins i tot va declarar la persona que l’hi havia venut”. 

I. S. A. té un record viu d’aquells dies: “Els acusats van arribar tot repentinats, amb cabells, camisa… Els feien bastants preguntes sobre l’aspecte que tenien la nit dels fets, i les respostes estaven molt preparades. Un d’ells va dir que duia el cap rapat perquè a l’agost fa calor. Els van preguntar si anaven amb jaqueta bomber [marca associada al moviment skinhead] i un va dir: ‘Què és una jaqueta bomber’?”. També recorda el moment de la declaració de la mare del Roger Albert: “Només en veure-la, ja impressionava. Estava molt serena i va respondre a tot el que se li preguntava mirant els acusats”. 

El jurat va deliberar sobre la seva decisió en un hotel de Castelldefels. El debat es va allargar fins ben entrada la nit. “Va ser de pel·lícula: ens hi van portar amb cotxes policials per la ronda amb les sirenes enceses”. El grup era molt divers. “Les persones més grans recelaven d’imposar una condemna dura, perquè els dos acusats eren joves i sortirien de la presó amb 50 anys. Hi va haver molta discussió. Vaig tornar a casa amb un sentiment confús. És cert que t’ho has de pensar molt abans de condemnar algú, però era tot tan clar…”. 

El cap rapat insolvent

La sentència de l’Audiència de Barcelona sobre el cas de Roger Albert té data de 27 de novembre de 2006, la signa el jutge José Carlos Iglesias Martín, i condemna Dávila a 11 anys de presó. També absol Emilio Cortés. Un resultat molt lluny de les aspiracions de la Fiscalia i de l’acusació particular, amb peticions de pena que s’elevaven a més de 20 anys. Van den Eynde creu que el resultat va ser satisfactori, sobretot si tenim en compte el punt de partida: “Vam aconseguir demostrar una veritat. Teníem l’expectativa de poder ampliar-ho a la resta del grup, però no va ser possible”.

Dávila va ser condemnat a pagar una indemnització de 90.000 euros a la família, que mai no es va fer efectiva

L’acusació particular va recórrer contra la sentència al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). El setembre de 2007, el TSJC va donar la raó a la família i va ampliar la pena d’11 a 15 anys, a més d’ordenar que es repetís el judici per a Emilio Cortés. Però l’any 2008 la Sala Penal del Tribunal Suprem va fer revertir aquesta decisió: 11 anys i res de repetir el judici. Cas tancat.  

La sentència va fixar també una indemnització per a la família de 90.000 euros, però aquesta mai no es va arribar a fer efectiva. Dávila es va declarar insolvent. El novembre de 2009, l’acusació particular va sol·licitar ser informada de la situació penitenciària de Dávila, intern en aquell moment a Brians II. En aquell escrit, l’advocat feia constar que “l’intern no ha efectuat encara cap mena de reparació, ni econòmica ni simbòlica”. Encara més: els pares de Roger Albert van haver de fer front al pagament de la meitat de les costes processals, en no concretar-se l’acusació inicial d’assassinat.

Una sol·licitud d’indult no atesa 

El pres fins i tot va demanar l’indult. En un escrit de l’abril de 2011, Van den Eynde va oposar-se a la seva concessió. No consta que l’hi arribessin a concedir: els delictes d’homicidi reben pocs indults, i el nom de Dávila no apareix en la base de dades El Indultómetro. No hi ha constància d’en quin moment va quedar en llibertat, però les tres quartes parts de la condemna les va complir l’any 2012: “No hi va haver cap mínima intenció de reparació del dany. Mai va mostrar cap penediment”, diu l’advocat. 

Tampoc no van mostrar penediment la resta dels seus companys. D’Emilio Cortés se’n perd la pista, per bé que el fotoperiodista Jordi Borràs afirma que se’l va trobar anys més tard fent de vigilant de seguretat en un concert. “En veure’l al control d’accessos, vaig posar-me a la cua d’una altra porta i, quan hi vaig entrar, vaig trucar als organitzadors del festival, a qui coneixia. Els vaig fer cinc cèntims de la situació. Van anar a buscar el cap de l’empresa de seguretat i, després de parlar amb ell i explicar-li qui era el seu treballador, li vaig demanar que fes el favor de treure aquell individu de la porta. Cal dir que, per a sorpresa meva, ho va comprendre i al cap de 10 minuts en Nosfe va desaparèixer del mapa. Des de llavors, no n’he sabut res més”.

Què se n’ha fet del grup neonazi de Fontana?

I de la resta dels neonazis implicats en els fets… què se n’ha fet? Ismael Ventura Carrillo i Melissa Pérez Blanes, que van ser processats però mai no van arribar a judici, van ser jutjats el novembre de 2011 per un altre cas: un robatori amb rerefons racista. La Fiscalia els demanava cinc anys de presó per haver robat i agredit tres joves a Olot l’octubre de 2007, amb l’agreujant d’haver actuat per motius racistes, antisemites o discriminatoris i d’abús de superioritat. Els dos skinheads, juntament amb un tercer cap rapat, van atonyinar i robar tres joves. El Jutjat Penal núm. 4 de Girona va acabar condemnant Ventura a un any de presó per robatori amb violència. L’Audiència provincial va confirmar la pena i no hi va veure cap agreujant, tot i que els denunciants van declarar que els tres atacants havien dit que els atonyinaven “perquè eren SHARP”. 

També resulta ressenyable la trajectòria posterior d’un dels testimonis aportat per la defensa dels caps rapats, Juan Vicente Llopis Mafe. Llopis, que va arribar a tenir la condició de testimoni protegit, va declarar amb l’objectiu d’exculpar Dávila i Cortés. Però la seva trajectòria posterior acredita que tenia una connexió si més no ideològica amb els acusats: al llarg dels darrers 20 anys, ha format part de forma reiterada de llistes electorals de partits d’extrema dreta. El 2015 va ser candidat per Coalición Nacional (llista impulsada per Democracia Nacional) en les eleccions a les Corts Valencianes. El 2011 també va provar sort amb Democracia Nacional. El 2008 va ser candidat de la llista de Democracia Nacional per la província de Guipúscoa en les eleccions al Congrés.

La línia del front 

Han passat 20 anys des de l’assassinat de Roger Albert. Els seus amics i el grup de suport han seguit recordant-lo any rere any amb actes, jornades i protestes. Enguany, coincidint amb el vintè aniversari, hi ha hagut també una manifestació per les festes de Gràcia i un concert punk que se celebrarà el 14 de desembre a Blokes Fantasma. Però la sensació de manca de reparació sura en l’ambient, així com diversos debats pendents, com el dret a l’autodefensa davant de les agressions feixistes. Andreu Van den Eynde explica que “hi ha una discussió de fons que no vam abordar en el judici: podem tolerar en els nostres barris un escamot de neonazis armat sembrant el terror? Què passa quan als barris entra el virus del terror i de la violència?”. 

Aquesta mena de debats no van entrar a formar part del judici: “L’Estat no pot tolerar que es qüestioni el seu monopoli d’actuació, o que es digui que la seva policia té un biaix”. Anys més tard, creu que el judici es va centrar a dirimir la responsabilitat dels fets, però no s’hi va analitzar el paper del Roger en tots aquests fets. “Al Roger li hem de reconèixer que, en aquell moment, ell va ser qui va ser en la línia del front. Que quan un grup de skinheads estava sembrant el terror en unes festes populars, ell s’hi va posar davant. I ser en la línia del front de vegades vol dir patir-ne les conseqüències. Ell, per desgràcia, va fer aquest pas”.