16/01/2025 | 06:00

Aquest desembre, a l’Escola Veïnal de Tardor de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC), es produïa un debat singular sobre la memòria del nostre país. Entorn d’una taula sobre la pel·lícula El 47, es reunien el director, Marcel Barrena (que hi intervenia mitjançant un vídeo gravat prèviament des d’un hotel), Valèria Ortiz, presidenta de l’Associació de Veïns de Torre Baró, boliviana que fa més de 20 anys que viu ja a la nostra/seva terra, i Lluís Cabrera, activista veïnal de Nou Barris i fundador del Taller de Músics. Marcel Barrena, en un discurs particularment interessant, defensava que portar els relats “perifèrics” de la història de la conquesta de les llibertats al centre de l’imaginari col·lectiu no era incompatible amb l’èxit.
No li faltava raó. El 47 és la pel·lícula en català més vista dels últims 40 anys i, conjuntament amb Casa en flames, de Dani de la Orden, també d’aquest 2024, ara mateix ja sumen més d’un milió d’espectadors en sales. Tanmateix, i precisament per aquest èxit, la seva irrupció no està exempta d’una certa polèmica. En aquella assemblea de veïns, tots els elements foren posats sobre la taula: l’ús de la llengua en el film, la representació de les assemblees veïnals de Torre Baró, la seva autenticitat històrica, etc. Entre aquests, en destacava un: les omissions.
Pel president de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (FAVB), Camilo Ramos, l’eliminació de tota referència directa a la presència decisiva a Torre Baró, i per extensió a tots els barris populars, dels quals aquest barri barceloní esdevé un petit cristall universal, de la militància política i sindical (majoritàriament del PSUC i de Comissions Obreres) elidia un component central de l’antifranquisme. Contràriament, per als veïns de Torre Baró, presents en aquesta trobada, això era una llicència ficcional i allò realment important era que el film era una oda a l’èpica fundacional d’un barri. Oblidat encara ara, era posat en aquesta obra al centre de la memòria de la llibertat d’un país. Ho deien ells i elles, ho diu la “veu en off” de la Joana, la filla d’en Manolo Vital al film, que obre El 47: “Aquesta és la història del meu barri, de la meva família, de la meva ciutat, del meu país”.
Torre Baró podia ser un barri marginat pel franquisme, però era al cor del desplegament de l’antifranquisme
En un altre moment, però, al mateix barri, ciutat i país, segons ens relata un informe policial, l’11 de juny i el 4 de juliol del 1966, noranta-tres treballadors i treballadores es reunien a la llar d’infants del barri de Torre Baró, coneguda per la “guardería de las monjas”. En un moment en què els drets de reunió, d’associació i d’expressió eren absolutament prohibits, introduïa l’acte una assistenta social (no sabem si era l’altra gran protagonista de la pel·lícula, la Carme Vila, interpretada admirablement per la Clara Segura) per parlar sobre una nova orientació de lluita sindical que es troba en l’origen de l’expansió de les Comissions Obreres a Catalunya als anys seixanta. Decidien alhora iniciar uns cursos de formació al barri que durarien tres mesos, per abordar temes com “Pasado, presente y futuro de los Sindicatos Libres”, “El derecho a huelga, como arma única de los obreros” “La mujer y los Sindicatos Libres”.
No era un acte isolat: durant aquells anys, Torre Baró es convertirà en el centre de reunió de treballadors de diverses fàbriques de Barcelona, com ara La Maquinista Terrestre i Marítima o la Hispano Olivetti; alhora que una primera associació de veïns ja des del 1966 lluitava per demanar la pavimentació dels carrers, escoles o aigua, mentre al barri apareixien pintades de “Democràcia i Amnistia”; o bé se celebrava el diumenge 24 de juliol una festa, amb veïns de totes les edats, pel trentè aniversari de la fundació del PSUC. Tot això, en plena dictadura franquista, acompanyat, a més a més, de manifestacions que acabaran amb detencions com la de l’1 de maig de 1967. Torre Baró podia ser un barri marginat pel franquisme, però era al cor del desplegament de l’antifranquisme, de la reconstrucció de la raó democràtica i del naixement i l’eclosió de la cultura de la protesta que va impregnar la societat catalana als anys setanta. Una societat que trobava i teixia els espais de llibertat precisament en les seves “perifèries”.
Al film ‘El 47’, els anys seixanta no existeixen; tampoc el PSUC i les Comissions Obreres, si no és de forma elidida
No obstant això, El 47 no es desenvolupa als anys seixanta. La pel·lícula, a partir d’una breu introducció de la lluita per construir el barri propi enfront de l’acció de les autoritats, fa un salt fins al 1978. Els seixanta no existeixen; no existeixen llavors tampoc el PSUC i les Comissions Obreres, si no és de forma elidida; sí que existeix, per contra, Pasqual Maragall, com a llicència cinematogràfica (en realitat, ell no hi era, en els fets narrats). De fet, en aquest últim cas, sembla situar-se la seva decisió de presentar-se com a alcalde en els mateixos fets narrats, establint una continuïtat directa entre les lluites i la seva alcaldia posterior. Certament, és una llicència artística en un relat que vol condensar molts missatges i que alhora decideix situar en el centre un cert desencant avant la lettre (patent, per exemple, quan la pel·lícula s’aproxima a les resistències al conflicte laboral en un moment en què Espanya se situaria al capdavant de la conflictivitat obrera de tots els països de l’OCDE i Catalunya seria a l’avantguarda de la mateixa dins de l’Estat). Una certa descreença en la lluita que afecta tant el Manolo Vital com la Carme Vila o la mateixa Joana i que la mateixa pel·lícula acaba per redimir. Però tot això vol dir que el fil roig del nostre país no hi és present?
El 47 s’inicia amb la cançó, gairebé inaudible, d’“Anda jaleo, jaleo”, poesia de García Lorca convertida en himne de la Guerra Civil. Una presència sorda que es va repetint amb una cadència constant durant tota la pel·lícula amb una altra cançó: “Gallo Rojo, Gallo Negro”. Aquesta estableix en aquest sentit una relació específica amb el personatge de la filla del protagonista, la Joana. Ella, inicialment, sent vergonya de viure al barri, canta en una coral al centre de la ciutat on és elegida per interpretar “El rossinyol” (una cançó que aquí apareix desproveïda de qualsevol connotació política, més enllà de representar la societat benpensant, tot i que, quan la va cantar Joan Baez el 1974, prenia tot un altre significat), mentre apaga a casa el “Gallo Rojo” —“la cançoneta de sempre”— que posa el seu pare. Tanmateix, en el que per a mi és el veritable final de la pel·lícula, la Joana, amb el seu pare pres després de segrestar l’autobús, sola a l’escenari, un cop apagat el “d’un bell boscatge, rossinyol, d’un vol…”, esclata entonant el “Gallo Rojo, Gallo Negro”, i deixa l’espectador absolutament corprès. Però qui és el “Gallo Rojo”? El pare, la mare, el barri, la lluita sens dubte, però d’on ve, què representava, quin era el seu rostre?
La cançó “Gallo Rojo, Gallo Negro” va ser composta per Chicho Sánchez Ferlosio als anys seixanta
El fil roig és elidit en el “Gallo Rojo”. Una cançó que, malgrat que molts pensin el contrari, no va ser escrita ni cantada durant la Guerra Civil, sinó que va ser de nou composta durant aquests anys seixanta absents per Chicho Sánchez Ferlosio. Un Sánchez Ferlosio que el 1978, moment en què es desenvolupen els fets narrats a El 47, treia el disc A contratiempo, on recollia la memòria de la resistència per impugnar un present fet de massa oblits. Poc després, mentre es desenvolupava el que Germán Labrador ha descrit com la cultura bífida —el fenomen pel qual es genera una cultura d’esquerres mainstream plenament integrada en el mercat, mentre el seu element contracultural i disruptiu sobreviu als marges—, es retirà a Sóller amb la també cantant Rosa Jiménez Díaz. Allà, explorà un missatge llibertari després dels seus anys de compromís comunista, tal com relata Fernando Trueba en el documental Mientras el tiempo aguante (1982).
Tanmateix, sense la seva obra a contracorrent difícilment existiria el nou present d’una cultura de masses depurada pel mercat. En la llavor del compromís previ d’aquesta cultura i història, que va portar a anys de lluita, tortures i presons, es troba l’exuberància de l’explosió de l’altra a partir del 1978, però semblaria que, perquè aquesta es realitzi en tota la seva plenitud i pugui ser apropiada i beneïda per tothom, cal difuminar una part del seu propi passat. Però, com deia Walter Benjamin, “existeix una cita secreta entre les generacions que foren i la nostra […] ens ha estat donada una prima força messiànica sobre la qual el passat exigeix drets”. El resultat és commovedor, ja que la llavor, la força del canvi, continua continguda dins, malgrat que pràcticament tan sols es pugui intuir. Subjau, tanmateix, una pregunta necessària: calia elidir aquesta realitat, calia amagar per tan sols suggerir la integritat d’una experiència col·lectiva? Com es canta al final del film, “qué desencanto si me borrara el viento lo que yo canto…”, o dit, de nou, en paraules de Lorca, amb la veu de Camarón, “el sueño va sobre el tiempo flotando como un velero… Nadie puede abrir semillas en el corazón del sueño… El tiempo le hace creer que nace en aquel momento…”.