‘El 47’: la dignitat de la perifèria i l’oblit de la política

El 47 està arrasant als cinemes de Barcelona i més enllà. Amb unes 170 còpies de sortida per a sales de tot Espanya, la pel·lícula de Marcel Barrena ha aconseguit més de 75.000 espectadores i espectadors en la primera setmana de projecció, una xifra que després del seu segon cap de setmana en cartellera encara s’ha incrementat molt més. Estem acostumades a aquestes xifres quan es tracta dels blockbusters de Hollywood, però no per a una pel·lícula de cinema social feta a casa que, a més, ja s’ha situat com la segona millor estrena en català de la darrera dècada.

El 47 narra la història del segrest de l’autobús número 47, el maig de 1978, per part del líder veïnal i treballador de Transports de Barcelona Manolo Vital (encarnat pel sempre excels Eduard Fernández) amb l’objectiu de demostrar que el transport públic podia pujar fins al barri de Torre Baró. És un monomite, un viatge de l’heroi, potser en certa manera individualitzat i despolititzat, però que alhora és la història dels veïns i de les veïnes d’un dels barris perifèrics més vulnerabilitzats de Barcelona.

Però podria ser la història de molts altres barris de Catalunya i —salvant potser la derivada lingüística, retratada magistralment— també d’arreu d’Espanya. És la història d’aquelles persones que encara avui, com ahir, viuen darrere de la muntanya. I, al seu torn, també és la memòria de les nostres mares i àvies que van venir des de Múrcia, Extremadura, Andalusia o altres indrets, amb una mà al davant i una altra al darrere, sense saber llegir ni escriure, i que van treballar i lluitar per construir llocs més habitables i més justos.

‘El 47’ s’inscriu de ple en un cinema social honest, compromès i gens impostat

Des del punt de vista cinematogràfic, cal destacar que Barrena ens submergeix amb intel·ligència, tendresa i humor en les emocions d’uns personatges marcats per la precarietat econòmica i l’aïllament social respecte a la resta de la ciutat. La pel·lícula para atenció als detalls i al primer pla, però també a uns escenaris urbans que parlen per si sols i que relaten la duresa del dia a dia de les classes treballadores que resistien —i resisteixen— en uns marges invisibilitzats per a bona part de la ciutadania. No és anecdòtic el fet que, a banda de l’ús intel·ligent d’algunes imatges d’arxiu per situar-nos enmig del trànsit de la Barcelona de l’època, algunes preses que ens ubiquen al barri de Torre Baró dels anys setanta no són decorats ni cap recreació digital, sinó plans filmats directament del paisatge del barri tal com és avui, en ple segle XXI.

Com han fet abans altres cineastes com Ken Loach, Nanni Moretti,  Andrea Arnold, Robert Guédiguian, Belén Funes, Marc Recha, Laura Ferrés o el mateix Carlos Saura, Marcel Barrena s’inscriu de ple amb El 47 en un cinema social honest, compromès i gens impostat. És un cinema de denúncia i realista que no fa concessions, però que alhora sosté l’esperança i proveeix les classes populars d’una certa èpica i d’una construcció de genealogia de classe molt allunyada dels relats burgesos i afrancesats que contribueixen a la imatge d’aparador asèptic de les nostres ciutats.

Així, el director de l’Hospitalet construeix un relat ancorat en la memòria d’un petit barri barceloní que no arriba als dos quilòmetres quadrats i que voreja només els 3.000 habitants i ens fa mirar allò local, en un context i una època molt concrets, per reflexionar sobre les estructures que perpetuen la injustícia i les desigualtats arreu, també avui dia. També ens fa pensar sobre la solidaritat i la importància de la comunitat.

El 47 és, per tant, una pel·lícula que ens sacseja la identitat a aquelles que som hereves d’un Nou Barris de barraques, cases barates, pisos minúsculs i sense asfalt on, als anys setanta, molts taxistes es negaven a pujar, però amb una vocació d’universalitat. Perquè la història de Torre Baró i de Nou Barris és la història de la Barcelona dels barris i és també la història de moltes ciutats metropolitanes d’aquí i d’allà. El 47 és la pel·lícula (no un documental) que fins ara no tenia el moviment veïnal i que li faltava a Barcelona.

La ciutat que en el seu moment, el 2001, va vibrar amb el documental de José Luis Guerín En construcción estava molt necessitada a la gran pantalla d’un relat digne, emotiu i real que no sigui el màrqueting turístic d’aparador, i sense ànima, que Woody Allen va filmar el 2008 a Vicky Cristina Barcelona i que l’Ajuntament ha remasteritzat ara, per a Louis Vuitton, amb la Copa Amèrica. No obstant, i per això El 47 està tenint èxit més enllà de la capital catalana, aquesta és la pel·lícula de tot un temps i d’un país, la Catalunya dels altres catalans, que Paco Candel ja va novel·lar a Donde la ciudad cambia su nombre i que Josep Maria Huertas i els huertamaros del periodisme van fixar en paper de diari.

Aquell episodi de 1978 no va ser el primer ni l’únic segrest com a forma de protesta veïnal

Convé recordar (i això no ho explica Barrena) que al segrest de l’autobús 47 protagonitzat per Manolo Vital a Torre Baró s’hi va sumar, el mateix dia, el segrest d’un altre autobús, el 2, a Ciutat Meridiana, i que els dos conductors i alguns veïns ocupants dels vehicles van acabar a la comissaria de Sant Andreu. Però aquest episodi de 1978 no va ser el primer ni l’únic segrest com a forma de protesta veïnal. Entre el maig i el juliol de 1974, altres veïns i veïnes de Nou Barris, en concret de Verdum i Roquetes, van segrestar per tres vegades l’autobús 11 i el van fer pujar fins a la part alta del barri, on l’Ajuntament deia que era impossible que arribés el transport públic.

El 1977, els veïns de la Prosperitat (un altre cop Nou Barris) van segrestar l’autobús 12 i el van passejar per tot Barcelona, incloent-hi la plaça de Sant Jaume i davant de la casa de l’alcalde Josep Maria Socías Humbert, per reivindicar habitatge digne per als barraquistes del que avui és la plaça d’Ángel Pestanya. No cal dir que la policia també hi va intervenir aleshores i que una cinquantena de segrestadors, amb la dirigent veïnal Maruja Ruiz al capdavant, van acabar a la prefectura de la Via Laietana.

Més enllà de Barcelona, durant els anys setanta i vuitanta va haver-hi segrestos d’autobusos com a forma de protesta veïnal, i amb un protagonisme actiu de les dones, a Santa Coloma de Gramenet o a Badalona, al barri de Pomar. I encara als anys noranta, en la Barcelona postolímpica, va haver-hi intents més o menys reeixits de segrestar autobusos com a forma de protesta veïnal i demanda de transport públic en barris com la Taxonera i Sant Genís dels Agudells.

De ben segur que l’èxit d’El 47 farà aflorar arreu d’Espanya i, fins i tot, de l’estranger altres casos similars: de protestes veïnals i d’exemples de (auto)construcció de barris obrers. Perquè aquesta és, en realitat, la pel·lícula que, d’una manera o d’una altra, va viure molta gent treballadora de molts llocs diferents. Per això la història que ens explica Barrena i que interpreten magistralment Eduard Fernández i Clara Segura va molt més enllà d'”El rossinyol” (tot i la meravellosa veu de la Júlia Sesé) que integra la seva banda sonora.

L’única crítica de fons que mereix ‘El 47’ és un cert biaix en la memòria democràtica i l’oblit de la política

És justament la banda sonora l’únic que salva, però només per a iniciats, el que probablement és l’única crítica de fons que mereix El 47: un cert biaix en la memòria democràtica i l’oblit de la política i d’aquella citació de Gramsci que diu que les idees i la lluita no viuen sense organització… també quan es tracta de segrestar un autobús. La cançó clau (i també preciosa) d’El 47 no és “El rossinyol“, sinó “Gallo rojo, gallo negro”. Es tracta d’una cançó original de Chicho Sánchez Ferlosio, escrita i enregistrada amb pseudònim a principis dels anys seixanta a Suècia, quan el seu autor, fill del poeta i dirigent falangista Rafael Sánchez Mazas, militava al Partit Comunista d’Espanya. La cançó va ser introduïda clandestinament a Espanya amb alguns discs de vinil i es va començar a popularitzar a través de les emissions radiofòniques de La Pirenaica, però fins a mitjan anys 70 no es va poder adquirir ni escoltar amb normalitat.

És en el significat de classe i antifranquista d’aquesta cançó, “Gallo rojo, gallo negro”, clau en el relat i l’emotivitat d’El 47, on s’ha de saber veure el Manolo Vital que, a banda de fundador i president de l’Associació de Veïns de Torre Baró, Vallbona i Trinitat, nucli irradiador del potent moviment veïnal de Nou Barris, era també un actiu militant comunista del PSUC i de CCOO. Barrena, capaç d’inventar-se amb enginy un cameo històricament fals d’un jove socialista Pasqual Maragall que interpreta Carlos Cuevas dalt de l’autobús de Manolo Vital, obvia en tot moment la militància política i sindical del veí i conductor protagonista de la gesta. Per què? La pregunta queda oberta.

A banda del “Gallo rojo” com a codi secret per a persones iniciades, només en dos moments més de la pel·lícula hi ha alguna pista sobre la militància política i sindical del protagonista. En una de les escenes de les cotxeres d’autobusos s’entreveu fugaçment un cartell signat per Comissions Obreres, però cal mirar dues vegades la pel·lícula per identificar-lo. I, com a mínim, cal tenir un doctorat en història de la Transició i del moviment obrer per saber interpretar que aquelles escenes ocorren dies, setmanes o mesos abans del segrest de l’autobús, el 7 de maig de 1978, coincidint de facto amb la celebració de les primeres eleccions sindicals democràtiques, àmpliament guanyades per CCOO. Fins aleshores, en les relacions laborals operaven formalment encara els representants dels treballadors elegits en les llistes del Sindicat Vertical franquista.

L’altre moment, aquest més clar, en què es donen pistes sobre la militància comunista del protagonista (però sense citar mai el PSUC) és quan Manolo Vital, al menjador de casa, diu a la seva dona Carmen Vila: “Yo soy el rojo que se casó con una monja”. En aquesta frase també s’intueix tota la història dels capellans i de les monges que van arrelar les seves vides als barris obrers i a les perifèries urbanes, com molts altres cristians de base. Però aquesta és una altra història que potser cabria també en un documental o en una sèrie i que, en qualsevol cas, encara està per portar al cinema.

El film és un artefacte poderós per abordar problemàtiques socials que avui continuen sent urgents

Una pel·lícula (no pas un documental) de 110 minuts implica tries i estratègies. I el fet és que, descuits o imprecisions històriques a banda, El 47 és una oportunitat i un artefacte poderós per abordar problemàtiques socials que avui continuen sent urgents i per albirar també el nefast futur dels barris populars si els moviments socials i veïnals es desmobilitzen. Hi ha històrics dirigents veïnals, sindicalistes i gent de Nou Barris, dones i homes socialment molt conscienciats i militantment compromesos, que han vist la pel·lícula i troben justament a faltar-hi més presència d’aquesta dimensió comunitària, obertament política i organitzada.

Però, quan hi ha històrics dirigents veïnals, sindicalistes i gent de Nou Barris (sovint els mateixos que tenen capacitat crítica) que ploren d’emoció amb El 47, és per algun motiu. O per molts motius. Perquè fins ara no s’havien vist mai reflectits al cinema. Perquè reconeixen en Eduard Fernández i Clara Segura aquell Manolo Vital i aquella Carmen Vila que havien conegut i amb qui havien lluitat. O perquè, senzillament, en els actors protagonistes (i no només en alguns dels extres escollits en un càsting a Torre Baró) s’hi reconeixen elles i ells mateixos. O la seva família, amistats, veïnes i veïns o companyes i companys de feina i de lluita. En definitiva, a El 47 s’hi veu la realitat encara viva, punyent i ben present de la classe treballadora, de la gent migrant i dels nostres barris.

* Sònia Herrera Sánchez és investigadora i docent, experta en cine i estudis feministes. Marc Andreu Acebal és historiador i periodista.