12/09/2024 | 12:30
L’historiador nord-americà Oscar Handlin començava el seu llibre Els desarrelats dient que “una vegada vaig pensar a escriure la història dels immigrants als Estats Units. Després vaig descobrir que els immigrants eren la història dels Estats Units”. Les paraules inicials d’aquest llibre, que va guanyar el Pulitzer d’història, foren escrites el 1951. Avui el desqualificarien com a woke i rius de tuits, sorgits “espontàniament” de grups de WhatsApp compartits, l’insultarien sense treva per haver-se atrevit sols a dir-ho (evidentment no es llegirien el seu llibre, però ja sabrien absolutament de què anava). El treball de Handlin va inspirar a John Fitzgerald Kennedy, anys abans d’accedir a la presidència, a escriure el 1959 Una nació d’immigrants. En aquesta obra recollia les paraules d’un altre president, en aquest cas Franklin Delano Roosevelt, “Recordeu, recordeu sempre, que tots nosaltres, vostès i jo, som descendents d’immigrants i de revolucionaris”. Roosevelt i Kennedy –qui ho hauria dit amb els problemes derivats de la segregació racial als quals no van posar solució–, també wokes.
De fet, woke s’ha tornat la paraula de moda per desqualificar les esquerres en l’últim bienni a casa nostra. Tanmateix, no deixa de ser curiós que les veus arreu, tant catalanes com espanyoles, quan utilitzen aquest terme ho facin denunciant el globalisme o el cosmopolitisme multicultural. El terme no pot ser més forà (i per això l’han hagut de complementar amb “buenismo” o “bonisme”). Té l’origen en els moviments afroamericans dels anys trenta i va ser de nou posat en circulació al segle XXI pel moviment Black Lives Matter com una invocació a restar despert (stay woke) contra qualsevol forma de discriminació o d’injustícia. Però fou a partir de l’acció dels sectors conservadors i d’extrema dreta dels Estats Units que es va convertir en un insult. Significat que és el que hem rebut nosaltres. Una part de les esquerres ni sabien que eren wokes quan ja eren insultades com a tals.
Una inversió del significat dels termes, segons el qual serien precisament els moviments del tipus Black Lives Matter els opressors, que no s’acaba aquí. Més enllà, ara serien les mateixes esquerres les responsables principals de l’emergència de l’extrema dreta. I ho són en la mesura que no “permeten” tenir debats oberts sobre el que “realment està passant”. Absència en el debat públic d’una agenda securitària que ho redueix tot (sigui la immigració, l’educació o la moralitat) a un problema de crisi d’autoritat. Una absència, un silenci, que tots notem cada dia. És prohibit parlar-ne, sens dubte. De fet, els pocs que ho intenten sempre comencen dient allò de: “Ara diré el que no es pot dir”. I, ments preclares com són, tot seguit ho diuen (dia a dia, setmana a setmana). Encara més: quan ho diuen, ho fan amb la seguretat que realment és el que pensa tothom, encara que no s’atreveixin a expressar-ho. Són la veu d’un poble oprimit, enfront dels bàrbars que els assetgen protegits per les esquerres woke. Responsables elles soles de l’ascens de les noves dretes.
Les extremes dretes no creixen ara a costa de l’esquerra; creixen a costa de la dreta tradicional
Val a dir que les extremes dretes (o els d’extrema necessitat com els agrada qualificar-se) a casa nostra no creixen electoralment ara a costa de les esquerres. De fet, les extremes dretes creixen a costa de les dretes tradicionals que intenten constantment adaptar les seves agendes a elles, fent-los passades de gol cada dia. El resultat d’aquesta història és conegut: cap de les dretes tradicionals majoritàries de l’Europa continental, ja fossin liberals o conservadores, del primer terç del segle XX, no va sobreviure al món posterior a la Segona Guerra Mundial. L’experiència de ser finalment fagocitades per un feixisme que pretenien poder controlar, i a voltes utilitzar, va marcar la fi de la seva història. Però que la història sigui coneguda no ens diu res sobre que no pugui tornar a passar (malgrat que la història no sempre es repeteix encara que rimi) o sobre el nostre propi present.
En aquest, nostre, present, hem passat d’una Europa que volia ser en la seva retòrica un model de drets i llibertats com a forma específica d’inserció en la globalització a una Europa que es percep a si mateixa com a fortalesa. El Vell Continent seria un “jardí”, mentre que “la major part de la resta del món seria una jungla, i la jungla podria envair el jardí” segons ens va il·lustrar el representant de la política exterior de la Unió Europea. I d’aquí cap a baix. També Catalunya i Espanya estarien amenaçades per una invasió a la qual s’hauria de respondre, i Vox i Aliança Catalana en serien la resposta principal.
De fet, hi ha molta més gent interessada en l’existència d’aquests espais polítics que no pas votants té, ja que permeten crear noves agendes i polítiques. El problema no són ells, sinó l’onada reaccionària des de la qual són impulsats, a voltes fins a curtcircuitar els mateixos relats nacionals. En aquest sentit, aquests dies que vivim una merescuda reivindicació del paper de la lluita veïnal a partir d’El 47, aquesta és llegida a voltes també com una forma d'”integració” a Catalunya que s’ha de celebrar. Això no obstant, a peu seguit, sense gairebé ni respirar, ens posem a parlar del “problema” d’integració dels nous fluxos migratoris del segle XXI. En el primer relat, Catalunya seria terra d’acollida; en el segon, a Catalunya no hi cap més gent. El primer seria el d’una part de les esquerres; el segon, el de la dreta (o el de l’extrema necessitat). Però pot ser que ens atrevim d’una vegada a anar més enllà.
Catalunya: terra d’acollida o no hi cap més gent?
Catalunya en el canvi de segle va passar en molt poc temps dels famosos “Som 6 milions” als 7,5. Un creixement que es va estancar amb la crisi del 2008, però que ha tingut prou força, especialment a partir del 2014, per fer-nos arribar a la “Catalunya dels vuit milions“. En aquest sentit, el canvi poblacional és tan sols equiparable al viscut durant el període franquista, amb algunes diferències no menors. Si en el primer cas l’arribada de nous pobladors es va concentrar en les zones industrials, en aquest cas la seva distribució territorial està sent molt més àmplia (només vuit municipis en van quedar exempts). Però, si això ens parla d’un impacte més ampli en les diferents realitats catalanes, tanmateix, aquest canvi poblacional no va suscitar un debat equiparable al viscut als anys setanta sobre quina era aquesta nova Catalunya ni les seves conseqüències en la transformació de la catalanitat.
El Procés va generar una dinàmica on es debatia la construcció d’un Estat propi, donant per suposada la immanència d’una “nació secular” i, quan la possibilitat d’un Estat desaparegué de l’horitzó, només quedà per a alguns sectors l’angoixa de veure’s en un país en el qual no es reconeixien. Un angoixa on no hi ha sortida, més enllà de: control, deportacions, tancament i autoritarisme. De fet, ni això és una sortida, més enllà de la realitat del dirigent de Vox de Mallorca que, mentre blasma contra els migrants, els explota a la seva empresa.
Tampoc la sortida de mantenir la idea de Catalunya com a terra d’acollida no és suficient. No és tan sols un problema de valors de la societat receptora –encara que sí de les seves polítiques públiques– ni d'”integració” dels nous habitants. El problema és el “nosaltres” i l'”ells”. Deien Alfonso Carlos Comín i Juan García Nieto, quan parlaven sobre la migració catalana els anys seixanta i setanta, que aquests “más que grupos ‘integrados’ fueron ya grupos ‘innovadores'”. Els habitants dels nous barris no s’integraren a Catalunya; la construïren i, en fer-ho, conjuntament amb d’altres, integraren una nova realitat. No eren objectes d’una acció; eren els seus subjectes, eren protagonistes i com a tals no actuaven com “immigrants” cercant integrar-se. Per les esquerres, aquest és el problema: com construir un nou “nosaltres” on la diversitat s’integri en una realitat transformadora dels diversos orígens que doni forma a un país. Un país que s’ha construït i ha perviscut precisament així. Més enllà de tots aquells que aspiren a suprems sacerdots del temple, Catalunya només pot ser com a àgora.
Aquest camí és el que ha intentat seguir La França Insubmisa, no partint del relat que “altres” feien sobre els seus “defectes”, i finalment foren les banlieues, que tots els analistes deien que tradicionalment no votaven, les que salvaren la República de l’extrema dreta (encara que ara Macron es disposa a regalar-los-la). Deia el bonista Roosevelt: “Recordeu, recordeu sempre, que tots nosaltres, vostès i jo, som descendents d’immigrants i… de revolucionaris”.
