28/02/2024 | 06:00
L’humorista i guionista de La competència, de RAC1, Manel Vidal va fer fa uns dies un fil de Twitter molt canyero on es cagava en l’extrema dreta i com es passen el dia plorant contra la immigració, la substitució cultural i la fi del català. Començava així: “Soc català de 250 cognoms, independentista i nacionalista català i no puc més amb la plorera dels que diuen ‘és que aquí no hi cabem’, ‘és que som massa gent’, ‘és que ens dilueixen’, ‘és que mimimimi‘”.
La societat catalana ha hagut de currar-s’ho per fer que milers de persones acabades d’arribar –ja fos al principi del segle XX, als anys seixanta o ara als 2000– es transformin màgicament en catalans en pocs anys o en una generació. Sabeu com ho han fet fins ara? Fent que ser català molés, i fotent-li una mica de reducció de desigualtats i de redistribució de la riquesa. En Manel Vidal ho deia a la seva manera: “Tenim la capacitat de FER CATALANS no només follant. Ve gent i al cap d’uns anys els seus fills són catalans. Això és un SUPERPODER que tenim i que sovint donem per descomptat, però que no tothom té ni molt menys”.
Catalunya ja no serà el que el nacionalisme essencialista voldria que hagués estat. Catalunya ja no serà, per més que plori Sílvia Orriols i l’extrema dreta catalana, un país pur, blanc i de catalans amb vuit cognoms catalans. Però Catalunya, diguin el que diguin, té aquest superpoder (com segurament tenen altres nacions o cultures): la capacitat de fer catalans, el som un sol poble del PSUC, la immersió lingüística en una escola de Santa Coloma de Gramenet, el qui viu i treballa a Catalunya, les comissions obreres a les fàbriques del Baix Llobregat i del Vallès, el Barça com a eina d’integració i Lamine Yamal com a millor jugador de futbol català de la història.
Aquest cop, tornarà a funcionar. Però, si el “poder màgic” va funcionar en el passat, no va ser gràcies a la màgia: va ser gràcies a una política fortíssima de cohesió social liderada sobretot pels primers ajuntaments democràtics i gràcies a tenir una feina digna i estable, al fet que els fills de la classe obrera arribéssim a la universitat, a una TV3 potentíssima, etc. I, per tant, ara funcionarà si mantenim la immersió lingüística, i alhora desapareix la segregació escolar lligada a la condició social i ètnica; o si defensem l’ús social del català i alhora frenem l’augment de les desigualtats urbanes que fracturen el país en dos. Sense Estat del benestar, no hi ha país, ni llengua, ni cultura.
Ho explicava més acadèmicament la demògrafa i geògrafa Anna Cabré en una entrevista a Televisió de Catalunya.
Els altres catalans, 60 anys després
“Una nit que vam anar a donar una injecció a un malalt d’una barraca vam veure catorze persones en un mateix compartiment, i vam haver de passar de puntetes per no trepitjar ningú. Cada nit havien de muntar i cada matí desmuntar les més complicades combinacions. Fins i tot havien posat un nen dins d’una mena de safareig. En un sol llit, quatre persones, com sardines a la llauna, capiculats, caps i peus barrejats. Aquests amuntegaments, amb la seva seqüela o ròssec d’amoralitats, deixadeses, negligències i abandonaments, destrossen la vida.” Aquest és un dels fragments de l’obra Els altres catalans, publicada per Paco Candel (Casas Altas, 1925 – Barcelona, 2007), que just aquesta setmana compleix 60 anys. No podia ser de més actualitat.
Candel, que es va criar als anys quaranta a la barriada de Can Tunis, donde la ciudad perdía su nombre, coneixia bé aquells racons d’una immigració menystinguda per la dictadura i pels prohoms de la burgesia catalana. Les perifèries de totes les ciutats catalanes, amb un èmfasi especial a l’àrea metropolitana de Barcelona però també a Ripoll, a Figueres, a Tarragona, a Berga o al Pont de Suert, van créixer i créixer, caòticament i amb pèssimes condicions de vida, amb l’arribada de milers de persones de totes les Espanyes empobrides.
Seixanta anys després, el nou barraquisme ha tornat i els drames migratoris es repeteixen com a tragèdia al Mediterrani. Dels controls franquistes quan el Transmiserià arribava a Barcelona, a les tanques amb ganivetes de Ceuta i de Melilla. De les barraques del Somorrostro a les naus ocupades del districte 22@. De Linares, Múrcia o Galícia… a Quito, el Panjab i Bamako. Salvant les distàncies, i sent conscients que les comparacions són odioses i impossibles. Ahir com avui.
Tres de cada quatre catalans són migrants o familiars de migrants
Catalunya ha estat, des de la fi del segle XIX, terra d’acollida. 1.183.598 catalans, segons dades oficials de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), són nascuts en altres comunitats de l’Estat espanyol. La majoria provenen d’Andalusia —sobretot— i, en menor mesura, de Castella i Lleó, d’Extremadura i d’Aragó. El 1964, segons el Centre d’Estudis Demogràfics, per primer cop el 50% de la població catalana havia migrat o era filla d’emigrants de la resta de l’Estat. De fet, un estudi recent del mateix Centre afirma que avui tres de cada quatre catalans són migrants o tenen algun familiar directe que ho és, sigui fruit de l’emigració d’altres parts de l’Estat o de la internacional.
Ara, a més, cal sumar-hi que 1.650.048 catalans són nascuts a l’estranger. Nascuts, eh, per tant, ni comptem els fills de la immigració, ni gent que va arribar amb pocs anyets de vida. Segons dades oficials, el 23% de la població pràcticament acaba d’arribar-hi. Després de l’any 2000, 1,7 milions de persones han fixat la seva residència a Catalunya. De fet, el 49% de les persones nascudes a l’estranger que resideixen a Catalunya hi han arribat entre el 2011 i el 2020. Tot ha passat molt ràpid.
Pots plorar… o pots lluitar
Catalunya ja no serà el que era al segle XIX. A Catalunya ja no es parlarà únicament català. I a Catalunya ja no serem gairebé tots blanquets. Pots plorar, com fan l’extrema dreta i el nacionalisme essencialista, o pots lluitar. Lluita pel català, per un país cohesionat, per defensar la cultura. Però, recorda-ho, el problema principal de la immigració no el tens tu; el tenen els migrants: els xavals que curren sense contracte 60 hores la setmana de cambrer al bar on demanes cafè amb llet o amb gel; les dones que cuiden el teu avi o àvia i cobren quatre duros, sis dies la setmana tancades i amb només dues hores lliures el dia, i no, doncs així no podran fer el curset gratuït de català. Ells tenen el problema; no tu.
Vinc del futur per dir-vos que això ja ha passat a Catalunya, i, malgrat el menysteniment que van patir els que hi acabaven d’arribar, malgrat els Ciutadans i malgrat els mals moments, va anar prou bé. Conec gent de tots els extraradis barcelonins, on el català és minoritari, que posen al seu fill Biel, i a la filla, Ona, i que els parlen català amb unes castellanades que no agradarien gens als puristes de la llengua, i que a mi m’encanta. Hi ha gent que celebra alhora Nochebuena i el tió, i sí, joder, s’equivoca i en diu “cagatió” del tió que ha comprat a la botiga de xinesos de sota de casa, i què? Un dels cantants catalans més escoltats a Spotify al món es diu Morad i, tot i que ell s’ha definit com a marroquí, va néixer a l’Hospitalet de Llobregat i és tan català com qualsevol.
“Catalunya serà impura, o no serà”
No tot serà ideal per als essencialistes, sinó que serà millor. La Catalunya del futur, com ens va ensenyar Lluís Cabrera, “serà impura o no serà”, i això serà millor que la Catalunya del segle XIX i la Renaixença. La nova Catalunya potser no pronunciarà del tot bé la vocal neutra ni la essa sonora, però es farà del Club Súper 3 –ara SX3–, tornarà a patir per les derrotes del Barça post-Messi i, atenció, votarà en les eleccions catalanes de les properes dècades. Canviarà aquest país petit, i molarà molt més.
Com deia Candel a Els altres catalans l’any 64: “Aquests fills dels no-catalans han arrelat en aquesta terra no dels seus avis. N’absorbeixen la saba i hi deixaran la llavor.” I, ara, el 2024, els altres catalans d’avui ho tornaran a fer. Patiran el racisme i la xenofòbia, però ells seran els supercatalans del 2044. Sense fer bonisme. Cal ser conscient que el que passa avui en molts barris amb taxes d’immigració fora de mida no és cap camí de roses. El que passa a les escoles segregades amb taxes del 40% d’alumnat que acaba d’arribar no és gens idíl·lic. Hi ha conflicte. Hi ha problemes. No ens entendrem els uns i els altres. Cauran hòsties. Ja ho hem viscut, ja sabem de què va. Però tatua’t això: “N’absorbiran la saba i hi deixaran la llavor”.
