20/03/2023 | 06:00
A la majoria de xavals del barri del Carmel dels anys noranta ens tocava anar a instituts públics lluny de casa. Jo vaig estudiar al Menéndez y Pelayo, un institut públic que és a la Via Augusta, bona zona de Barcelona. Allà ens ajuntàvem els del Carmel amb els de Sant Gervasi, de les Corts o de Gràcia. Vaig descobrir un món increïble, i els meus amics em van ensenyar coses que jo no havia vist abans. No era només una qüestió de diners. Descobrir sense saber-hi posar nom que hi havia classes socials i una cosa anomenada capital cultural als 16 anys no va ser tan traumàtic: al revés, barrejar-nos entre xavals de barris, idees i orígens diversos ens va servir per aprendre molt i, probablement, algú de nosaltres encara va poder agafar el pedaç que quedava del famós ascensor social.
Els pares dels meus amics eren professors universitaris, periodistes, petits empresaris, professors de piano o activistes polítics, fins i tot, alguns d’ells eren més d’esquerres que nosaltres. Recordo que un amic vivia en un pis tan gran que utilitzaven una habitació només com a llibreria —mentre que el meu germà i jo dormíem en una llitera—, però gràcies a allò vaig poder llegir per primer cop Cien años de soledad i altres novel·les del boom llatinoamericà; un altre ens deixava el seu ordinador per fer-hi els treballs, i a casa d’un ens vam connectar per primer cop a internet l’any 1997; altres em convidaven a l’estiu als seus apartaments a la platja, des de Cadaqués fins a Torredembarra, o als seus pobles al Lluçanès o al Ripollès, i així coneixíem una Catalunya que no havíem vist mai; jo, que venia d’un entorn castellanoparlant total, vaig descobrir que tots els meus amics en realitat parlaven català, i encara recordo la primera maqueta d’Obrint Pas en una casset mal gravada que va portar a l’insti un col·lega. La meva adolescència als anys noranta va ser una descoberta de músiques, fanzins, pistes de bàsquet al carrer i bars alternatius del rotllo on acabàvem trobant-nos xavals de tots els barris de la ciutat sense gastar un duro.
Avui, però, vivim (cada cop més) separats socialment. Rics i pobres. Autòctons i immigrants. Els de Sarrià i els del Raval. Els de Sant Cugat i els del barri de Sant Cosme del Prat. Els de Matadepera i els de Salt. Estudis recents demostren com està creixent el fenomen de la segregació urbana i, en conseqüència, com això acaba ampliant les desigualtats en l’accés a la universitat, l’esperança de vida, l’estat de salut, l’alimentació, els embarassos entre adolescents, l’accés als espectacles culturals o, fins i tot, el tipus de transport que s’utilitza en el dia a dia.
Per què passa això? Una possibilitat a explorar: en les últimes dècades, han anat desapareixent espais que barregin i, per tant, ajudin a igualar comunitats ètniques i classes socials. “L’antítesi de la segregació no és la igualtat, sinó la barreja, la mixtura de diferents perfils socials en un context de vincles creuats”, subratllen els politòlegs Ricard Gomà i Ismael Blanco, al llibre ¿Vidas segregadas? (Re)construir fraternidad, que acaba de publicar-se. “Per tant, l’absència d’espais de barreja social quotidiana contribueix a la reproducció i ampliació de la desigualtat”. La inversió pública per millorar la vida dels barris vulnerables és imprescindible, però no suficient, veient que les desigualtats urbanes no han canviat gaire en les últimes dècades. Gomà i Blanco plantegen quin seria el seu escenari ideal: “Una societat ha de generar nivells elevats d’igualtat al mateix temps que promou la interacció entre grups socials en espais de quotidianitat com carrers i places; escoles, biblioteques i centres cívics; mercats d’aliments i centres de salut; o al transport públic“.
Dècades d’inversió econòmica als barris més vulnerables han dignificat les condicions de vida d’una forma significativa i, tanmateix, no han aconseguit reduir les desigualtats existents entre els barris més pobres i els més rics enlloc de Catalunya. La Llei de barris de la Generalitat, implementada pel Govern tripartit, ha servit per invertir, segons dades oficials, un total de 1.123 milions d’euros en barris vulnerables durant 17 anys. Els barris pobres de Barcelona, i en general de tot Catalunya, continuen sent els mateixos que fa 20 o 30 anys, i els barris i municipis rics, igual. En l’àmbit municipal, tothom sap que els municipis més rics, any rere any, serien —depenent de quin sigui l’índex amb què es compara— Sant Cugat del Vallès, Matadepera, Sant Just Desvern, Sant Quirze del Vallès o Alella, i, a l’altra banda, sempre repeteixen municipis com Salt, Lloret de Mar, Santa Coloma de Gramenet, Amposta i alguns barris de Badalona. Tot i això, en el marc de la investigació Barris i Crisi, el geògraf urbà Oriol Nel·lo demostrava amb dades que en barris on no s’havia intervingut a través de la Llei de Barris, la cosa havia anat força pitjor.
Una hipòtesi que ho explicaria, segons defensen els investigadors urbans Sergio Porcel i Fernando Antón-Alonso en un capítol del llibre, és que la pobresa urbana es concentra en uns llocs i, quan alguns dels seus veïns milloren socialment o econòmicament, el que fan és marxar del barri. Un exemple d’aquest fenomen s’observa en alguns municipis metropolitans de l’eix del Besòs i del Llobregat: “Tot i que la majoria d’aquests barris desafavorits han viscut una rehabilitació integral, no hi ha ha canvis significatius en el seu nivell de vulnerabilitat”, asseguren. Per què? Per l’anomenat “procés de filtratge poblacional”. És a dir, les llars amb més renda, amb estudis universitaris i autòctones són substituïdes per llars amb rendes més baixes. No tothom, però, pot sortir del barri. “Les persones d’origen migrant tenen més probabilitats que la població autòctona de quedar-se vivint allà”, asseguren. De fet, els estudis ja alerten que una segregació residencial ètnica s’intensifiqui a l’àrea de Barcelona en els pròxims anys.
Aquest és el mapa dels mapes d’una Catalunya segregada en dues: on la classe social acaba sent un determinant per a la salut, l’esperança de vida, el tipus d’alimentació, la mida i la qualitat de l’habitatge, l’accés a l’educació i als espectacles culturals, la possibilitat de passejar per zones verdes i per la natura, i, fins i tot, la participació política en les eleccions i els vincles socials comunitaris.
Comencem pel principi.
Mapa de Catalunya segons la renda disponible
Les zones més benestants de Sarrià – Sant Gervasi, de Sant Cugat, de Gavà Mar o d’Esplugues de Llobregat multipliquen per cinc la renda per capita de barris com la Font de la Pólvora, a Girona, o com el de Sant Roc, a Badalona. Els barris més rics, amb un índex socioeconòmic més elevat de Catalunya, són els barris barcelonins de les Tres Torres, el Turó Parc, la Bonanova o Pedralbes, on la renda mitjana no baixa dels 27.000 euros per capita de mitjana, algunes zones de Sant Cugat del Vallès, com ara el Parc Central i Torreblanca, i, finalment, en els últims anys, s’hi ha afegit la nova urbanització de Gavà Mar, on viuen molts futbolistes d’elit i alguns grans empresaris, i la zona d’Esplugues propera a Collserola.
Al contrari, els barris més pobres, amb l’índex socioeconòmic més baix, estan repartits arreu del país. La pitjor posició en les últimes dades publicades seria per a la Font de la Pólvora, a la perifèria de Girona, on la renda mitjana per capita no arriba als 5.800 euros, i on es combinen unes altes taxes d’atur, un 40% de població amb estudis baixos o sense estudis i un 80% de joves sense educació postobligatòria. Aquest rànquing de pobresa, el segueixen els barris de Sant Roc i la Pau, a Badalona; el nord-oest de Salt; el Fondo i Santa Rosa, de Santa Coloma de Gramenet; el sector oest de Figueres; el nucli antic de Balaguer; la zona de Can Puiggener, a Sabadell; Cerdanyola sud i Rocafonda, a Mataró; el sector nord-est de Tortosa; Ca n’Anglada, a Terrassa, i alguns barris de Canovelles.
Als barris vulnerables sovintegen els pisos petits, sobreocupats, amb menys llum i pitjor accés a serveis i zones verdes. Els municipis catalans amb pisos més petits i més gent vivint en cada pis se situen a les perifèries de Barcelona, de Tarragona o de Vic, al centre de Lleida o de Girona i, també, en bona part dels municipis de la costa catalana per l’alta presència d’apartaments turístics. Per contra, les seccions amb la mitjana de pisos més grans corresponen als barris barcelonins de Sant Gervasi, de Pedralbes, de les Tres Torres i de Sarrià i algunes zones de Matadepera, de Vilassar de Dalt, de Sant Quirze del Vallès, de Sant Cugat del Vallès i de Cabrils.
La dada exacta, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), és tremenda: més del 50% dels pisos als barris més empobrits de Barcelona, i entre el 30% i el 40% dels de l’Hospitalet de Llobregat, de Cornellà de Llobregat o de Santa Coloma de Gramenet tenen menys de 60 metres quadrats. A més, entre un 30% i un 40% d’aquests habitatges és ocupat per més de sis persones. Per contra, una de cada dues llars a Pedralbes o a Matadepera té més de 120 metres quadrats (algunes seccions censals del districte de Sarrià – Sant Gervasi arriben al 90%), i el nombre d’habitants per pis, en bona part d’aquestes seccions censals, és de 3 o 4 persones.
Mapa de Catalunya segons l’accés a l’educació
L’indicador de població amb estudis baixos assenyala el percentatge de població de 20 anys o més que és analfabeta o que té com a molt els estudis de primària. Les Terres de l’Ebre, la Catalunya Central, l’Alt Empordà o les comarques Ponent són les zones on hi ha, de mitjana, menys nivell d’estudis. Es tracta, en la majoria dels casos, d’àrees rurals.
Tot i això, les zones amb desigualtats educatives més extremes se situen dins de les grans ciutats. La zona amb més alt percentatge de població amb pocs estudis de tot Catalunya estaria situada a Salt (al sector nord-oest del nucli urbà), on el 56% de la població no té pràcticament formació educativa. Aquí, a més, tres de cada quatre joves no tenen estudis postobligatoris. Els barris més pobres de municipis com Santa Coloma de Gramenet, Badalona, Montornès del Vallès, Mataró i Martorell, així com el poble de Guissona i algunes zones de Figueres, són on el nivell d’estudis de la població és més baix. Al contrari, 18 de les 20 zones censals de tot Catalunya amb més població amb estudis superiors se situen exactament a Sant Cugat i al districte de Sarrià – Sant Gervasi. Els únics que aconsegueixen colar-se en aquest exclusiu rànquing de l’elit educativa són el barri de Montjuïc a Girona i el de la Vila Olímpica a Barcelona.
La segregació escolar, però, va des de l’escola bressol fins a la universitat. L’escolarització dels 0 a 3 anys, que té un cost rellevant per a les famílies, és molt menor als barris de renda més baixa. Segons l’Institut Infància i Adolescència, a la ciutat de Barcelona, les xifres d’escolarització al barri de les Corts, de renda alta, se situen al 61,2%, mentre que a Nou Barris es queden en el 36,5% i a Ciutat Vella cauen fins al 26%.
L’accés als estudis universitaris, segons el Consell Interuniversitari de Catalunya del curs 2019/2020, és un nou exemple de segregació educativa. Sant Cugat té més del doble de matriculats universitaris que Santa Coloma de Gramenet, tot i tenir menys habitants. I, a Matadepera van accedir aquell any 78 estudiants a la universitat pública, gairebé el doble dels 43 que hi van anar des de Salt. Cal tenir en compte que hi ha 30.622 saltencs, i només 9.496 matadeperencs.
Mapa de Catalunya segons l’estat de salut
“La malaltia més important del sistema capitalista no és el càncer, la sida, la tuberculosi, les malalties cardiovasculars ni la covid-19, sinó la desigualtat social i les greus conseqüències que aquesta genera en forma de desigualtats de salut”. Això asseguren els investigadors en salut pública Joan Benach i Juan M. Pericàs en el seu estudi per al llibre ¿Vidas segregadas? Fins i tot en ciutats amb bons indicadors sanitaris i una alta esperança de vida com Barcelona es produeixen diferències: les persones amb vides més dures, treballs més intensos i un menor accés a la sanitat emmalalteixen més. Això fa que, tal com subratllen sempre Benach i Pericàs, una persona de Pedralbes té una esperança de vida mitjana de 86 anys, i un veí de Torre Baró, a Nou Barris, es queda de mitjana en els 75 anys.
Les dades de l’Observatori de les Desigualtats en Salut, de la conselleria de Salut de la Generalitat, mostren que les àrees bàsiques de salut —que poden ser barris o pobles — amb menys esperança de vida mitjana serien els barcelonins Turó de la Peira i la Barceloneta, seguits de pobles de renda baixa o molt baixa com Deltebre i Alcarràs; els barris de Sant Cosme, al Prat de Llobregat; la Mina, a Sant Adrià de Besòs; Can Parellada – les Fonts, de Terrassa o el barri de Fortuny, de Reus.
L’alimentació saludable també està determinada per la segregació urbana i la classe social. Les investigadores Marta Garcia-Sierra, Elena Domene i Xavier Garcia assenyalen una dada bestial relacionada amb l’obesitat infantil causada, generalment, per una mala alimentació: un 7% dels nens barcelonins de 3 a 4 anys patien l’any 2019 d’obesitat infantil, però aquesta xifra varia notablement segons el barri on viuen: a Ciutat Vella la incidència era del 18,5% i, en canvi, a Sarrià – Sant Gervasi era del 5%. Creixen, doncs, alhora les dades d’obesitat infantil i els problemes de nutrició: ja abans de la pandèmia, segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, un 16% dels adolescents assistien a classe sense haver esmorzat.
Mapa de Catalunya segons la contaminació
La contaminació, tant de l’aire com dels aqüífers, produeix també una major segregació social urbana i empobriment dels municipis afectats respecte a les grans ciutats o als municipis residencials amb un alt poder adquisitiu. Ningú no vol viure al costat d’una cimentera fumejant 24 hores el dia, ni de les nuclears, ni patir per l’excés de nitrats quan obres l’aixeta d’aigua de casa. A Catalunya hi ha 95 instal·lacions industrials al règim regulador de la Unió Europea per a les empreses que emeten més gasos contaminants. Es concentren al Camp de Tarragona —sobretot per culpa de Repsol o de Dow Chemical—, a tota la perifèria de Barcelona —des de la tèrmica de Sant Adrià fins a la cimentera de Sant Vicenç dels Horts— i, en menor mesura, a les àrees industrials i obreres de la vall d’Òdena (Anoia), a les Terres de l’Ebre —a Alcanar, sobretot— i als municipis propers a la ciutat de Lleida —com Rosselló, Alcarràs o, una mica més enllà, Mollerussa.
La contaminació sota terra, als aqüífers, també està fent molt de mal a alguns municipis, sobretot en àrees rurals i amb un pes alt de la indústria ramadera i agrícola. Almenys 185 municipis catalans tenen aigües subterrànies contaminades per nitrats. Els pitjors resultats són al Maresme, una comarca amb una forta presència de cultius en hivernacle que requereixen molts fertilitzants. Segons registres de l’Agència Catalana de l’Aigua, les xifres també superen el llindar recomanable en municipis d’Osona, amb un problema històric de contaminació a conseqüència de les dejeccions ramaderes, i en localitats agràries del Bages, del Segrià i de les Terres de l’Ebre.
Mapa de Catalunya segons les zones verdes
Sant Cugat del Vallès i Girona són les ciutats amb més metres quadrats de zones verdes en sòl urbà per habitant de Catalunya i, de fet, són dues de les ciutats amb major renda per capita entre les ciutats de més de 50.000 habitants. No és el mateix, doncs, per a la salut física i mental d’una persona, sobretot d’un infant, viure a Sant Cugat que fer-ho en alguns barris de l’Hospitalet de Llobregat o a Santa Coloma de Gramenet. Els dos municipis de la perifèria de Barcelona tenen alhora una altíssima densitat d’habitants per quilòmetre quadrat i els pitjors percentatges de zones verdes per habitant. Els caps de setmana tancats a l’Hospi o a Santa Coloma impliquen moure’s entre carrers estrets de blocs d’edificis, manca d’espais naturals i asfalt pertot arreu.
Dels 23 municipis de tot Catalunya que tenen més de 50.000 habitants, 10 tenen una superfície de zones verdes en sòl urbà per habitant inferiors a 10 m²/hab. A més de l’Hospitalet i de Santa Coloma, destaquen en negatiu els casos de Reus, de Mataró i de Sabadell. La ciutat de Barcelona, malgrat el creixement dels parcs en l’última dècada, no en té prou per al volum d’habitants actual. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana que les ciutats han de disposar, com a mínim, de 10 a 15 metres quadrats d’àrea verda urbanes per habitant. En canvi, són molts els municipis de Catalunya que no arriben al mínim estipulat.
Mapa de la Catalunya sense transport públic
La desigualtat econòmica associada a la mobilitat és cada cop més rellevant. Segons dades de les investigadores Maite Pérez i Núria Pérez, publicades al llibre ¿Vidas segregadas?, la població de barris de rendes més baixes té una menor mobilitat i menys desplaçaments diaris que la població que viu en zones de renda més elevada. De fet, “els desplaçaments en vehicles privats motoritzats són més habituals a mesura que la renda creix. El problema és que no tothom pot tenir un vehicle propi. Segons les darreres enquestes de condicions de vida, l’any 2019 un 8,5% de les llars de l’àrea metropolitana de Barcelona no disposava de cotxe perquè no s’ho podia permetre. En canvi, el nombre de vehicles per llar augmenta quan la renda familiar és superior. Això, segons les autores de l’estudi, provoca que la població més pobra té menys possibilitats d’accedir a altres espais i infraestructures de la ciutat fora del seu barri i utilitzar-los.
Hi ha una Catalunya oblidada per la xarxa ferroviària catalana. Les línies de tren es concentren a Barcelona i segueixen un model radial que margina ciutats i pobles fora de l’àrea metropolitana. Les cinc àrees més oblidades de la xarxa ferroviària catalana són la Girona de costa i interior, el Pirineu, les Terres de l’Ebre i una gran part de la Catalunya Central, que actualment tenen gravíssims problemes de connexió per tren. Qui s’ho pot permetre escull el seu lloc de residència en funció també de les connexions de transport que tingui, sigui tren o metro, i, en canvi, els municipis més perifèrics o sense bona cobertura de transport públic queden més segregats encara. L’única excepció són les urbanitzacions o els barris extremament rics i que, generalment, no tenen accés al transport públic i depenen del cotxe privat.
Mapa de Catalunya segons les piscines
Les piscines són un aliat clau per combatre les onades de calor a l’estiu, però no tothom ho té igual de fàcil per accedir-hi. Sant Cugat multiplica per 74 el nombre de piscines de l’Hospitalet, i això que té menys de la meitat de població. A Cornellà de Llobregat, hi viuen 22 vegades més persones que a Begur, però a l’hora de refrescar-se guanya clarament el municipi empordanès: 1.804 versus 52. El mapa general mostra com Sant Cugat del Vallès (4.867), Lliçà d’Amunt (2.947) i Lloret de Mar (2.790) són les localitats amb més piscines de Catalunya. L’altra cara de la moneda és a l’Hospitalet o a Badia del Vallès, que són les ciutats amb menys concentració de piscines: només n’hi ha una per cada 5.000 persones. En la mateixa línia, trobem Sant Adrià, amb una piscina per cada 2.500 habitants, i Cornellà, una cada 1.700.
L’any 2019, el periodista Jorge Dioni va descobrir que Ciutadans havia guanyat les eleccions a la urbanització on viu. Dioni habita als afores de la Comunitat de Madrid, en un dels cinc milions d’habitatges construïts durant la bombolla immobiliària. A partir d’aquelles eleccions, va investigar sobre com el model urbanístic d’urbanització, piscina i cotxe ha transformat les relacions socials i el mapa polític electoral. D’aquestes reflexions, en va sortir La España de las piscinas (Arpa, 2021).
Dioni, en declaracions per al reportatge de CRÍTIC “El mapa de la Catalunya de les piscines“, denunciava que el model de segregació urbana actual provoca de retruc un creixement de l’individualisme i de les desigualtats socials. La idea que transmet és que, si el jardí comunitari i la piscina privada són l’únic espai de relació social, i has d’anar amb cotxe a l’escola privada o concertada, i al centre comercial més proper, això pot fer que, en general, només et trobis amb persones similars: “En aquests barris i urbanitzacions, doncs, es crea una homogeneïtat en funció del nivell de renda”, i la segregació es fa norma urbanística.
* Aquest article és, en bona part, fruit dels treballs periodístics elaborats per a CRÍTIC del periodista Manel Riu i del col·lectiu Storydata.
