Ciutats invisibles “Els llocs que mai no surten a les fotos d”El temps’ de TV3″

Començo per una ximpleria però que crec que és significativa de qui mira i cap a qui es dirigeix TV3: a les fotos boniques de natura que envien els teleespectadors a El temps de TV3 hi surten poquíssimes o pràcticament zero imatges d’espais naturals, rius i muntanyes del Baix Llobregat o del Barcelonès Nord. Per què passa això?…

Montse Santolino: La pregunta també hauria de ser al revés: per què nosaltres no enviem fotos a El temps de TV3? Doncs, primer, perquè segurament la majoria de la gent del barri ni veu El temps de TV3 ni tan sols sabria com ha d’enviar aquestes fotos. Segon, perquè no ens han ensenyat a estimar les ciutats on vivim. Hem interioritzat a foc el relat del fet que vivim en barris o en ciutats de merda. No sabem trobar-hi el que és bonic. Creiem que hi ha una Catalunya bonica, i sabem que no som nosaltres. La Catalunya bonica és la Cerdanya i és l’Empordà. Estem educats per pensar això, i per això ni tan sols sabríem trobar la bellesa del nostre entorn. I, tercer, sovint la gent de barri obrer no és capaç de trobar l’òptica naturalista: és a dir, en barris com el meu, amb una altíssima densitat de població, amb tot de ciment, sense zones verdes… com sortirà d’allà algun nen o nena que valori la natura? No tenim ni arbres! Quina imatge té del paisatge de Catalunya un nen del barri que no ha sortit pràcticament mai a la natura en la seva vida?

O, també, m’he fixat molt que en programes turisticonaturals de TV3, tipus Aire lliure o El paisatge favorit de Catalunya, i tots els similars que han vingut després, pràcticament no en surt cap que sigui el Baix Llobregat o al Barcelonès Nord, però tampoc els agrada gaire ni el Pla d’Urgell, ni la conca d’Òdena, ni la Costa Daurada: “De les dunes del delta de l’Ebre als cims del Pirineu, el caliu humà que impregna el barri antic de Tarragona o les formes humanes i animals de Montserrat”, deia el lema del programa.

Marc Andreu: Hi ha una explicació racional i, després, hi ha explicacions potser més primàries. Racionalment, aquesta falta d’atenció de TV3 cap a la perifèria s’explicaria perquè hi ha estudis que demostren que TV3 no és el canal de televisió més vist en alguns barris o zones de l’extraradi de Barcelona, i, aleshores, com fan els altres mitjans, TV3 focalitza el seu target i fa prevaler la gent que l’està veient. Tanmateix, hi ha una explicació més primària: els mitjans de comunicació, els fan persones, i les persones viuen i són d’uns llocs determinats que els influeixen, i segurament pocs periodistes viuen als barris obrers de l’extraradi barceloní. Al final, sovint, s’acaba fent una informació esbiaixada, conscientment o no, per l’experiència d’uns periodistes en concret.

M. S.: És clar! Què passa a TV3 i en altres mitjans de comunicació? Doncs que la majoria de periodistes, sobretot els que decideixen coses importants, acostumen a ser de classe mitjana, o mitjana-alta, i tenen una edat i uns orígens familiars molt similars, i tot això condiciona la visió que tens i la visió que dones sobre Catalunya. Ja us puc assegurar que al barri de la Florida, de l’Hospitalet, no hi ha gaires periodistes vivint. Un dels problemes de com expliquem les perifèries és que, sovint, la majoria de la gent que escriu, que pensa, que relata el que passa al país, no prové dels barris obrers de les perifèries ni hi viu.

M. A.: Jo recordo ser a Ciutat Badia una nit d’un Barça-Madrid, i sentir més celebracions amb els gols del Madrid. Jo recordo un dia d’aquells de grans cassolades de protesta pel Procés i que les ràdios connectessin amb el barri de Gràcia, amb Girona, amb Lleida, etc., i, segons deien, tot Catalunya estava picant cassoles, però jo, que en aquell moment era a Sant Ildefons, ciudad satélite, a Cornellà, i no sentia res.

Raúl Montilla: El debat, però, és bastant profund perquè aquí entra el tema de què és Catalunya i què no.

Marc Andreu: “Nou Barris és perifèria… i ja no us dic Salt o la Mariola de Lleida”

Aix, què és Catalunya? La gran pregunta. Per aprofundir en què és Catalunya, definim, però, què és centre i què és perifèria? L’antropòleg Manuel Delgado explica sempre que “centre i perifèria no són valors espacials, sinó polítics i econòmics”, i posa aquest exemple: “Pedralbes és a la perifèria i és claríssim que és un centre, en tant que genera plusvàlues, mentre que el Raval és un barri marginal que és al centre de la ciutat”.

Perifèria és només el cinturó roig de Barcelona? Es pot ser perifèria i viure al centre de Barcelona, la capital del país? Perifèria són alguns municipis de les Terres de l’Ebre o de l’entorn de Figueres, que tenen alguns dels barris i pobles més castigats econòmicament? Perifèria és la Franja? Algunes zones del Pirineu?

M. A.: Perifèria, si en fem una definició geomètrica, és el que és lluny del centre. Però perifèria, si el centre és allà on hi ha poder polític i econòmic, podria ser també allà on hi ha pobresa i abandonament. Perifèria es defineix sovint a partir de la subjectivitat de cadascú. Si jo soc el centre, perifèria és el que està allunyat de mi. Si visc a l’Eixample, Nou Barris pot ser la perifèria… i ja no us dic Salt o la Mariola de Lleida. Però depèn de la perspectiva amb la qual t’ho miris. Cal evitar tòpics i estereotips.

M. S.: La perifèria és, per mi, allà on no és el poder, i el centre seria allà on s’encarna el poder. Molta gent, doncs, es considera perifèria. Quan dius que l’àrea metropolitana de Barcelona és la perifèria de Barcelona, sempre hi ha algú de Lleida o de Tarragona que, amb raó, et diu que ells també són perifèria. A Catalunya la desigualtat està tan estesa, i hi ha tantes desigualtats de tants tipus que les perifèries són molt més grans i nombroses que el centre.

R. M.: Però també s’ha de dir que ara hi ha una mena d’orgull de perifèria, un orgull de barri. Jo sempre m’he mogut amb gent que es reivindica pel seu barri, i no amaga que és de Bellvitge o de Can Vidalet o d’on sigui. Això va per modes.

Montse Santolino: “Allò de l’Alizz va ser una campanya de màrqueting. En canvi, els mitjans no parlen mai del Morad en positiu”

El músic Alizz reivindicava fa poc en una cançó l’orgull musical de barri, que va generar molta polèmica a les xarxes socials perquè hi deia, si fa no fa, que alguns músics del Baix Llobregat ho estaven petant a Espanya i mundialment i, en canvi, a Catalunya no tenien gaires espais destacats als mitjans de comunicació. Fins i tot hi ha hagut polèmica sobre si Estopa, que són de Cornellà i canten en castellà, havien de rebre la Creu de Sant Jordi o no. Potser aquestes són polèmiques fake o absurdes, eh, no ho sé, però se’n parla.

M. S.: Jo soc d’Estopa, a muerte, i això de l’Alizz, ja no ho sé. Allò va ser una campanya de màrqueting espectacular per posar-se al centre del debat, i just ho va fer quan llançava una cançó i tocava a la Mercè. Ell sabia que dient això es liaría parda, tothom en parlaria i ell ho petaria. L’Alizz, per mi, no és la perifèria cultural. És de Castelldefels, d’acord, però en realitat és un tio amb molt de poder en la indústria musical, és un productor amb no sé quants premis Grammy i que produeix als millors músics del moment; ara mateix ell és a l’elit musical… Però és cert que hi ha un altre debat, que ell també proposava, que és reflexionar sobre què és i què no és la cultura catalana: què és al centre de la cultura catalana? Les músiques urbanes són cultura catalana? Què és més culte, la música clàssica i el Liceu? Què acostumen a destacar com a cultura als informatius de televisió i a la premsa? Les novetats literàries, les estrenes del Liceu, els grans concerts de música pop… Però hi ha un xaval al meu barri, a la Florida, el Morad, que era el més escoltat d’Espanya a Spotify, i aquí encara els mitjans no havien parlat d’ell ni presentat les seves cançons com es fa amb altres grups i estils musicals. Ni a TV3, ni a Rac1 ni en cap gran mitjà de comunicació. Hi ha un determinat gust cultural oficial i estàndard a Catalunya i a tot arreu que té més a veure amb els gustos culturals de determinades classes socials i dels gestors i crítics culturals.

M. A.: Jo també crec que hi ha alguns mitjans de comunicació i alguns recomanadors culturals que no identifiquen el que fan alguns artistes com el centre de la cultura, i els deixen de banda. Però el problema és quan gent com Estopa, Rosalía, Morad o Alizz són tan massius que es converteixen, malgrat tot, en el centre de la cultura. TV3 no sempre havia estat així. Als inicis, TV3 va popularitzar una sèrie britànica, que es deia Gent del barri, una comèdia que retratava la vida en un barri obrer i humil. Estava molt bé! Però, quan TV3 es va posar a produir directament aquestes sèries de migdia, la primera que van fer va ser Poblenou, i, tot i tenir-ho tan a prop, aquesta no retratava gens bé la vida del barri. La sensació que teníem molts veïns del Poblenou és que ens estaven explicant un barri que no tenia res a veure amb el barri que coneixíem. I ja no han tornat a fer una sèrie situada en un barri de la perifèria de Barcelona…

Raúl Montilla: “Quan els de Santa Coloma o d’Esplugues arribem a la universitat, ens trobem amb gent molt diferent, de Vic o de Girona… i ‘flipem'”

Quan i com vau descobrir vosaltres com era la vida més enllà dels barris obrers de l’àrea metropolitana?

R. M.: Per mi, el gran canvi va ser quan vaig arribar a la universitat. Quan érem joves, sortíem del barri poc i, quan sortíem, era per anar a la plaça de Catalunya o al McDonald’s del carrer Ferran, i hi anaves amb por que no t’atraqués el ionqui de torn. Però, quan els de Santa Coloma o els d’Esplugues arribem a la universitat, ens trobem amb gent completament diferent, gent de Vic, de Barcelona, de Girona… i flipem.

M. S.: Quan jo arribo a la Universitat Autònoma, als 18 anys, descobreixo que hi ha moltíssima gent que parla català. Hòstiaaa! És fort. I crec que entre gent que venia de Vic o de Girona, devia passar alguna cosa similar: devien pensar d’on surt tota aquesta penya? El problema, lamentablement, és que als xavals avui els passa més o menys el mateix. Noies jovenetes de la Florida, que porten mocador, arriben a l’Autònoma i flipen amb tota una Catalunya que no havien conegut fins aleshores. Els xavals del meu barri haurien d’anar de colònies a la Cerdanya, almenys per saber que aquells altres llocs existeixen. És impossible que reconeguin Catalunya com el seu país si no surten del barri, si no miren TV3… Molts d’ells no tenen ni idea de com és Catalunya. Tota la seva vida transcorre al barri i, com a molt, a l’estiu se’n tornen al Marroc uns dies com feia jo quan era petita i anava de vacances al poble dels meus pares. Segueixen, 40 anys després, sense trencar físicament aquestes barreres. Això dificulta, tot i que no sempre, que alguns d’ells es reconeguin com a catalans.

R. M.: Això és important. Ara hi ha una nova realitat dins d’aquests barris de perifèries metropolitans i en molts pobles de Catalunya: els nous veïns de la immigració, de la immigració d’ara. Per a ells ja no és que hi hagi una o dues Catalunyes. El tema és amb què o amb quin país s’identifiquen? Ells ens veuen a nosaltres com a diferents… com nosaltres veiem diferents altres persones a Catalunya. Això està canviant molt. Ho veurem en els propers anys.

Com a mínim, els fills de la classe obrera estan arribant a poc a poc a la universitat, i això comença a canviar coses. Però, Montse, tu has investigat què estudien aquests fills de la classe obrera?

M. S.: Hi ha una elit que surt dels barris obrers, i que aconsegueixen arribar a la universitat. Encara són pocs! Ho diuen les dades sobre desigualtat educativa. Els pocs que hi arriben, almenys segons les dades que tenim a l’Hospitalet de Llobregat, el que fan és estudiar Dret, Empresarials i Econòmiques. La majoria d’ells ho fa pensant a sortir del barri, pensant que la universitat serveixi per al famós ascensor social. I, després, hi ha un gruix de gent que, com els seus pares són humils i com hi ha tan poques beques, no poden passar-se cinc o sis anys estudiant carreres com Medicina, Arquitectura o enginyeries i, després, havent de fer màsters… sinó que han de fer carreres curtes, com infermeries, treball social, educació social, mestres i profes. Què no n’hi ha? Filòsofs, filòlegs, carreres relacionades amb l’art o la cultura.

No hi ha gaires periodistes ni directors de diari ni caps de secció que vinguin dels barris obrers de l’extraradi barceloní, i menys si és l’extraradi de Tarragona, de Lleida o de Salt.

R. M.: N’hi ha molts com jo. El director actual de La Vanguardia és de l’Hospitalet… i la seva directora adjunta és de Bellvitge.

M. S.: Potser ara sí que hi ha alguns periodistes coneguts que venen de les perifèries urbanes… però molts d’ells, almenys fa uns anyets, no s’atrevien a dir públicament d’on eren. No era la millor targeta de presentació en segons quins ambients. Molta gent no dèiem tan fàcilment i a la primera que la teva família era de classe baixa o que eres la primera filla a anar a la universitat. No feien bandera d’extraradi. Ara, però, ja es comença a dir molt més.

R. M.: S’ha de reivindicar, però, que hi ha hagut dues èpoques molt bones en el periodisme a l’extraradi de Barcelona. Als anys setanta i vuitanta, molts periodistes van explicar les lluites veïnals, les injustícies socials que patien, amb noms com Eugeni Madueño, Josep Maria Huertas Claveria, José Martí Gómez… i, després, els primers anys 2000 el boom dels corresponsals dels mitjans i de la premsa, ràdio i teles locals. Només al Baix Llobregat, va arribar a haver-hi uns 20 corresponsals de premsa. És veritat que la majoria d’ells eren gent que vivia a la comarca, i intentaves posar en valor el que passava aquí. Tot això desapareix, però, quan arriba la crisi econòmica de 2008. Comencen a tancar mitjans, comencen a retallar plantilles, i ara ja gairebé no queden corresponsals per l’extraradi barceloní. I és veritat que TV3, que sí que s’ho podria permetre a nivell de plantilla, no sol informar gaire del que passa per aquí.

Raúl, i com arriba un xaval del barri d’El Barranco, una barriada sense nom oficial entre l’Hospitalet i Esplugues, a ser redactor de Política del diari La Vanguardia?

R. M.: La Vanguardia ha canviat molt. No és la imatge que se’n podia tenir fa 30 o 40 anys. Vaig començar en mitjans petits, després vaig fer de corresponsal per a algun diari i, al final, vaig arribar a ser redactor fix en un diari.

Com s’expliquen les perifèries —siguin on siguin, a Salt, a Lleida o al cinturó de Barcelona— als mitjans de comunicació en general? Creieu que hi ha més informació de successos —policial—, accidents —i morts, sobretot per explosions de gas o incendis per culpa de la pobresa energètica— o delinqüència? I, en canvi, poca informació política o cultural? Poca informació en positiu?

R. M.: Depèn del mitjà de comunicació, depèn de l’època i depèn dels periodistes que hi hagi. Hi ha mitjans que han dedicat un esforç molt gran a explicar el que passa en el món local i als barris, i, si hi dediques espai, pot haver-hi espai per a notícies de drama, però també per explicar històries i fenòmens més a fons. Hi ha molts mitjans locals arreu de Catalunya. I, entre els diaris de Barcelona, per exemple, hi va haver moments en què El Periódico o La Vanguardia van dedicar molts esforços, redactors i pàgines a explicar els barris… És veritat que sovint, quan començaves, et deien allò que és més notícia el que comenci amb paraules com “polèmica”, “problemes”, “conflicte”, que no altres històries. Les notícies positives, en general, són més difícils de col·locar. Però, si un mitjà hi dedica espai i periodistes que treballen al territori, hi sortiran coses diferents. Molts cops, de veritat, la imatge que es representi sobre l’extraradi dependrà més de la sensibilitat del paio que ho escrigui que no del director del mitjà.

M. S.: Jo crec, però, que no depèn només d’un bon o bona periodista. El periodista ha d’aconseguir que el seu cap de secció, el seu director, el seu mitjà, li compri o no les seves propostes. I el problema és que, sovint, els mitjans compren històries extremes: quan parlen tot el dia de coses molt negatives i, de cop i volta, parlen d’alguna cosa superexitosa o positiva. Ni l’una ni l’altra representen bé la realitat del que passa als barris. El problema són les narratives binàries. Al barri de la Florida, a l’Hospitalet, ens passa: d’una banda, tot són notícies sobre inseguretat, delinqüència o, ara que és moda, el Morad i les seves coses; i, després, surt tot el contrari, fenòmens superidíl·lics, escoles miracle en barris degradats.