15/05/2019 | 19:02
Una persona que viu al barri de Torre Baró –al districte de Nou Barris– viu de mitjana 9 anys menys que una persona que neix a Pedralbes. La distància entre aquests dos barris de la ciutat de Barcelona és de només 11 quilòmetres, uns 15 minuts anant-hi amb cotxe. Sovint, el teu codi postal pot perjudicar-te molt més que el teu codi genètic. Les estadístiques sobre desigualtat i segregació per barris dins la ciutat de Barcelona permeten veure com hi ha una correlació entre les diferències econòmiques en la renda i la resta d’indicadors socials, laborals, educatius i de salut. Els més rics viuen més anys, tenen millors feines i arriben més fàcilment als estudis superiors. Aquesta desigualtat es repeteix avui dia en gairebé totes les ciutats dels Països Catalans.
CRÍTIC denuncia així la desigualtat que encara existeix a Barcelona amb cinc mapes que mostren les diferències entre barris segons la renda ‘per capita’, l’atur, l’esperança de vida, els embarassos entre adolescents i la població amb estudis universitaris. Totes les dades són dades públiques elaborades pel Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona.
Una versió reduïda d’aquest reportatge es va publicar a la revista ‘Ciutats’, el dossier monogràfic sobre els reptes del món urbà que podeu comprar aquí per Internet,
Pedralbes, set vegades més ric que Ciutat Meridiana
La manera com es reparteix la riquesa a la ciutat és un dels millors indicadors que revelen les dues cares de Barcelona: la renda de les famílies que viuen al barri de Pedralbes és set vegades superior a la de les famílies de Ciutat Meridiana.
L’Ajuntament fixa en 100 la renda mitjana, que es calcula a partir de la taxa de llicenciats superiors, la situació laboral, el parc d’automòbils i la potència dels que s’adquireixen nous, i els preus dels habitatges de segona mà. Aquesta categorització considera que els barris de rendes molt baixes i baixes són aquells que se situen per sota de 63 i entre 63 i 79, respectivament, i els de rendes altes i molt altes, els que es troben entre 126 i 159 o per damunt.
Sobre la base d’aquests paràmetres, els districtes de Sarrià – Sant Gervasi, les Corts, l’Eixample i Gràcia són els més rics i se situen per sobre de la renda mitjana de la ciutat. Les xifres econòmiques dels dos primers, a més, els posicionen com a districtes de rendes molt altes i altes. A l’altra banda de la balança, el més pobre és Nou Barris, amb una renda mitjana molt baixa (55), just per sota de Sant Andreu, de Sants-Montjuïc i d’Horta-Guinardó.
Nou Barris concentra 9 dels 11 barris amb més atur
La taxa d’atur a Barcelona se situa per sobre del 10%, però la distribució dels aturats a la ciutat és una mostra més de la desigualtat existent entre els seus 73 barris. Les zones més benestants –el Tibidabo, Pedralbes i Sarrià– són les que concentren la taxa d’atur més baixa, que se situa fins a 11 punts per sota de la que tenen els barris amb rendes familiars més baixes i amb pitjor nivell educatiu –Ciutat Meridiana, Trinitat Nova i la Marina del Prat Vermell. Aquests acumulen un percentatge de desocupació del 14% o superior.
Barcelona va a dues velocitats pel que fa a les xifres d’ocupació. La situació s’ha anat estancant amb el pas del temps: els barris que encapçalen el rànquing d’aturats i, sobretot, els que els tanquen, s’han mantingut estables des del 2012 i fins al març d’enguany, segons les dades del Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona. Tot i així, globalment, entre les zones amb una major taxa d’aturats, eventualment també hi apareixen Vallbona, Trinitat Vella o Torre Baró. Nou Barris, doncs, concentra la major taxa d’atur: 9 dels 11 barris amb més població desocupada formen part d’aquest districte. Els altres dos, la Marina del Prat Vermell – Zona Franca i Trinitat Vella, es troben a les perifèries dels districtes de Sants-Montjuïc i Sant Andreu, respectivament. Per contra, els sis barris del districte de Sarrià – Sant Gervasi són els que presenten taxes d’atur més reduïdes de tota la ciutat.
Els veïns de Pedralbes viuen nou anys més que els de Torre Baró
En funció del lloc on viuen els veïns i les veïnes de Barcelona, la seva esperança de vida mitjana pot arribar a variar en nou anys: quasi una dècada. Aquesta és la cara més fosca de les desigualtats que travessen els barris de la ciutat: els homes i les dones que resideixen a la Maternitat i Sant Ramon, a Pedralbes o a Navas viuen de mitjana per sobre dels 86 anys. Per contra, els homes i les dones instal·lats als barris de Trinitat Nova i de Can Peguera no superen els 80 anys d’esperança de vida, i els de Torre Baró viuen fins als 77 anys.
Nou Barris és el districte que integra més barris en els quals els residents tenen una esperança de vida més baixa: en 4 dels 13, els barcelonins no superen els 80 anys. A l’altra banda de la balança, el districte de què formen part més barris amb l’esperança de vida elevada és Sant Martí, seguit de les Corts i de Sant Andreu. En tots aquests, els habitants viuen per sobre dels 85 anys. Els anys de longevitat depenen de factors diversos, com la contaminació de l’aire, l’alimentació, els hàbits de conducta, l’activitat física, el tipus de feines que s’aconsegueixen o, evidentment, el nivell de renda i d’ingressos econòmics.
A la Vila Olímpica hi ha 10 vegades més universitaris que a Baró de Viver
Les diferències en el percentatge de persones que arriben a la universitat per barris són abismals: als dos extrems hi trobem la Vila Olímpica, on més de la meitat dels residents tenen estudis superiors, i Baró de Viver, on els universitaris amb prou feines representen el 5% del total. Una de les múltiples causes dels problemes per accedir a la universitat de les classes baixes o mitjanes-baixes és la pujada del 67% que van patir les taxes universitàries l’any 2012 i que segueixen congelades des de llavors, malgrat que el 2016 el Ple del Parlament va aprovar una moció segons la qual, a partir d’aquell curs, s’havia de revertir l’increment començant per una reducció del 30% dels preus. A dia d’avui, això encara no ha succeït.
Però les diferències que existeixen en l’accés a la universitat entre els diferents barris de la ciutat comencen ja en etapes prèvies: D’aquesta manera, els índexs de fracàs escolar dels alumnes que estudien quart d’ESO a Ciutat Vella són vuit vegades superiors als dels alumnes de Sarrià – Sant Gervasi. Les condicions socials i econòmiques acaben determinant l’èxit educatiu, i és per això que, segons un informe encarregat per l’Ajuntament de Barcelona, els districtes de Ciutat Vella, de Nou Barris, de Sants-Montjuïc i de Sant Martí són els que acumulen un major percentatge de suspensos en les proves de competències bàsiques de primària i de secundària. Per contra, els millors resultats s’obtenen a les zones més riques: Gràcia, l’Eixample, Sarrià – Sant Gervasi i les Corts. Les causes de les desigualtats s’ubiquen en la segregació escolar, és a dir, en el fet que l’alumnat socialment desafavorit es concentri en uns col·legis determinats en lloc de distribuir-se de manera equilibrada en el conjunt de la xarxa escolar. Un exemple d’això és el fet que, a Ciutat Vella, 8 de cada 10 centres públics de primària i tots els de secundària són de màxima complexitat, mentre que no n’hi ha cap als districtes més benestants.
Els embarassos d’adolescents a Trinitat Nova multipliquen per cinc els de la mitjana de Barcelona
La taxa de fecunditat és la relació entre els naixements i el nombre de dones en edat fèrtil. A Barcelona, només un de cada 100 embarassos és d’adolescents, però la xifra de dones que queden en estat entre els 15 i els 19 anys no es distribueix de manera homogènia a la ciutat. Encapçalen el rànquing Trinitat Nova, Vallbona i les Roquetes, on més del 30% d’embarassos es corresponen amb dones que comprenen aquestes edats. La mitjana d’adolescents embarassades a Barcelona se situa al voltant del 6,5%, cosa que vol dir que a Trinitat Nova, amb el 36,1%, la taxa és més de 5 vegades superior a la del conjunt de la ciutat. A l’altre extrem, la Bonanova, la Vila Olímpica i les Tres Torres no van registrar cap embaràs d’aquestes característiques en el període entre el 2011 i el 2015.
La taxa de fecunditat entre les que tenen de 15 a 19 anys és la segona més baixa al conjunt de la ciutat, per sobre de les que tenen un fill o una filla amb més de 45 anys, que voreja el 2%. La mitjana d’edat de les mares a Barcelona se situa per sobre dels 33 anys i el nombre de fills per cada dona en edat fèrtil és d’1,1, una de les més baixes d’Europa. De fet, l’Estat espanyol i Catalunya són a la cua dels països comunitaris pel que fa a la fecunditat, que s’ha convertit en una malaltia social. Segons els estudis, el 25% de les dones nascudes el 1975 no es reproduirà en contra de les seves expectatives i desitjos, i el baix nombre de fills per mare respon “al retard de l’edat de la primera maternitat i a les condicions materials i familiars que envolten la decisió de tenir fills”.
