08/05/2024 | 06:00
A Ripoll, hi viuen 10.731 persones, i al districte de la Florida – les Planes, a l’Hospitalet de Llobregat, 49.282. Diferències substancials pel que fa al tros de terra que ens toca a cadascú. Un quilòmetre quadrat amb 146 personetes no és el mateix que un quilòmetre quadrat amb 61.603. Tanta gent preciosa que viu a Ripoll i per només 1.400 vots parlem tothora de l’alcaldessa antipàtica que crida a la defensa de la Catalunya blanca. La Florida, mentrestant, travessa la campanya empaperada de banderoles verdes amb cares i missatges racistes que criden a l’autodefensa de l’Espanya blanca. Tot són facilitats per a la convivència. La majoria dels veïns migrants, rebent amenaces de la Catalunya i l’Espanya blanques, i la resta de veïns i veïnes, bombardejats amb violacions, substitucions i robatoris massius d’ajudes i de feines.
A qui parlen les banderoles verdes, si el 52% dels habitants de la Florida – les Planes han nascut a l’estranger? Justament a la meitat que se sent molt més en minoria del que està. Els de les banderoles, ja els coneixem perquè apareixien pels mercadillos abans de ser diputats i muntaven concentracions contra la inseguretat. Les mateixes concentracions, les mateixes pancartes, les mateixes persones, les mateixes dades falses i els mateixos lemes en tots els barris pobres. Igual que els vots de Sílvia Orriols, no eren tants, però han estat capaços de moure els partits principals cap a les seves posicions, o d’animar-los a perdre la vergonya. Malgrat que l’abril de 2023 la majoria dels partits van signar un compromís per no utilitzar la migració en campanya, com que tota la vida és precampanya i hi ha mil maneres de vincular la immigració i la delinqüència sense trencar les normes, ja s’han ocupat de fer operacions policials o enquestes municipals abans de la primera enganxada de cartells. Quan diem que Europa està girant cap a l’autoritarisme, parlem d’això.
Tota aquesta gent que presumeix de dir el que ningú no s’atreveix a dir, embrutant i embrutint tot al seu pas, ha demonitzat de manera irresponsable pobles com Ripoll i barris com la Florida. Morad, el músic i cantant que segurament és escoltat pels joves en tots dos llocs, va dir en alguna ocasió que, mentre ell la petés, Vox no arrasaria. No sabem què deu pensar d’Orriols. Morad no els confronta, mai no ho ha fet directament, perquè, com ha repetit en més d’una ocasió, al seu món la política i els polítics no existeixen. Apel·lava més aviat a la seva capacitat i la dels seus, perfectament espanyols i catalans, de dir-hi la seva. Expulsat ara del seu barri per una ordre judicial, no és més que un xaval molt jove que ha fet unes coses bé, i d’altres, com el cul. Potser si hagués viscut a Ripoll, amb tants de metres quadrats mig buits, hauria gravat els seus vídeos ben lluny dels veïns, i els seus temes es cantarien a Eufòria (mode ironia). Però amb moltes ganes i poca vista, va convertir una plaça molt petita en un plató, en un barri superpoblat, en unes hores i amb unes maneres molt poc respectuoses amb la resta dels veïns. El problema, en realitat, és que 30 tios com ell, junts, de nit, al barri, poden fer por.
Morad és un model per a la seva gent per fer realitat la possibilitat de sortir de la pobresa amb el teu talent
Per descomptat que és un heroi i un model per a molts joves. Lògic i normal si vius en un barri on es fan operacions coordinades de les diferents forces policials amb perfilament racial, i després la regidora del barri parla de neteja, de llei i d’ordre a Facebook, tot imitant el pitjor Xavier García Albiol. A aquests xavals que identifiquen amb raó o sense, els ha donat una identitat. És un model per a la seva gent pel que significa el seu èxit, per fer realitat la possibilitat de sortir de la pobresa amb el teu talent i pels teus propis mitjans, i un heroi també perquè els ajuda materialment, i, com en el cas de tots els ídols de totes les generacions més joves, admiren la seva capacitat de saltar-se les normes.
És curiós perquè a l’Hospitalet de Llobregat s’han inventat un districte cultural, una idea, pel que sembla, del filòsof Josep Ramoneda, i ell posava molt en valor les aportacions musicals de les comunitats migrades, i va arribar a proposar un festival internacional de músiques radicals o d’arrel. Mai el projecte no ha anat per aquí, però no hi ha més música d’arrel que la que fa Morad i molts i moltes com ell que segueixen les seves passes. Morad omplirà el Sant Jordi i seguirà sortint només a la secció de successos, però l’escolten milers i no només als barris empobrits. També l’escolten a les escoles concertades i en barris sense problemes. És fascinant veure com xavals amb tan poca vida al carrer connecten tant amb aquesta idea de l’MDLR, de ser i estar al carrer. Ressona com una necessitat d’espai i de llibertat d’uns adolescents massa dirigits i protegits.
Aquests mateixos xavals miren els vídeos de Zazza, el youtuber que ensenya els barris més perillosos del món i que també va venir a la Florida. Quina decepció, pobre home. Un barri avorrit per a ell. Un barri on viu moltíssima gent supernormal, i on també malviu molta gent, i on només una petitíssima part d’aquests es busca la vida de la pitjor manera. L’estigma amplificat només serveix per enviar youtubers i més policia al barri, però no les desenes d’educadors i de mediadors que es necessiten. Molts d’aquests barris que la dreta i l’extrema dreta han posat sota el focus no són barris model de convivència i bon rotllo, no poden ser-ho, però tampoc no són llocs superconflictius ni invivibles. Són barris pobres, complexos i abandonats a la seva sort des de fa anys. Són el fruit d’una segregació residencial que va començar des del seu mateix origen, i el resultat d’haver-los ignorat durant dècades.
Molts vots de la ultradreta surten d’aquí: de la frustració i la ràbia d’haver-ho fet tot com calia i no arribar a final de mes
És clar que, si només mires les enquestes, a l’Hospitalet els resultats són els que són. Si a la gent, en l’àmbit personal, la preocupa l’atur, la situació econòmica o la hipoteca, a escala de ciutat això es tradueix en el fet que els problemes de la ciutat són la immigració, l’incivisme i la inseguretat. Hi ha una relació claríssima entre la por i la incertesa personal respecte al futur, i la necessitat de trobar responsables al teu voltant. Una altra cosa és que, d’aquestes pors, els polítics vulguin o puguin fer-se’n càrrec, i, si ni saben ni poden ni volen, millor tirar de bocs expiatoris.
Tornant a Morad, a peu de carrer el que es veu és que l’odien profundament tots els que són o van ser fills i germans responsables que tampoc no van estudiar per falta de ganes o de diners. Els que treballen des dels 17 anys, i es lleven a les cinc del matí per anar a treballar en curros de merda, i mai no han prosperat per poder marxar del barri. Aquells que veuen com triomfa un paio que ha fet tot el contrari del que han fet ells, que han complert les regles i han confiat en el sistema. Molts vots de la ultradreta surten d’aquí. De la frustració i la ràbia d’haver cregut en el sistema, d’haver-ho fet tot com calia i no arribar a final de mes, mentre et sembla que tothom ho té molt més fàcil.
Entre un concert de Morad o un míting d’Orriols, som milers que sabem on preferim ser
I després et trobes amb Sant Cugat. Allí i arran de les preguntes sobre immigració que es van incloure, amb molta mala llet, en l’enquesta municipal d’opinió, més de la meitat de la població ha dit que cal acollir tanta gent com sigui possible, i que les migracions no posen en risc ni les tradicions ni la llengua. No hi ha més preguntes, senyoria. Quan et sents segur des del punt de vista personal i econòmic, no és tan fàcil que puguin jugar amb les teves pors.
Entre un concert de Morad o un míting d’Orriols, som milers que sabem on preferim ser. I on preferim que siguin els nostres fills o les nostres nebodes. I quins són els pobles, els barris i les ciutats del país futur.
