11/07/2024 | 06:00
“Hi ha una allau d’immigrants!”, “Primer els de casa!”, “La immigració és un problema; no tinguis por d’admetre-ho”, “L’esquerra ha de parlar d’immigració”, “Els immigrants s’han d’integrar”, “La cultura dels immigrants esborra la catalanitat”, “Estem patint una islamització”… Totes aquestes frases formen part d’un debat públic i privat que està agafant embranzida en els últims temps, a mesura que certs sectors de la societat semblen escorar-se cap a posicions de tancament identitari.
Aquests marcs estan tenint una traducció electoral. Els resultats en les eleccions catalanes, amb la irrupció d’Aliança Catalana; l’èxit de forces d’extrema dreta en les europees del 9 de juny, o l’enfortiment del partit de Marine Le Pen a França són només tres exemples de la translació política d’unes idees excloents que tornen a l’Europa del segle XXI. Ara, però, amb uns nous protagonistes com a boc expiatori dels mals socials: els immigrants.
Altres forces polítiques s’estan sumant als discursos de la ultradreta, sigui per un càlcul estratègic de disputa electoral, sigui perquè comparteixen principis o interessos. Així, vam poder sentir fa dies al portaveu del PP estatal demanar que es despleguin vaixells de guerra per barrar el pas a l’arribada de caiucs. Tot i que la política migratòria de la Unió Europea no es troba molt distant d’aquestes premisses securitàries, aquest discurs obertament bèl·lic era políticament incorrecte fins fa dos dies. Només el verbalitzaven amb aquesta sinceritat líders com Giorgia Meloni a Itàlia i altres caps de partits d’extrema dreta. A l’actual conjuntura ja no. De fet, els membres del G-7 en la seva última reunió van decidir, fins i tot, adoptar la política migratòria de Meloni, deixant clar que els països més desenvolupats del món comparteixen les interpretacions de la ultradreta que veuen en el desplaçament de poblacions una nova amenaça econòmica, cultural o política.
L’argumentari per justificar l’exclusió dels nouvinguts en un territori que es considera propi i exclusiu dels que ja hi viuen porta temps preparant-se. Requereix l’elaboració de tota una sèrie de representacions que serveixen per mobilitzar les parts més irracionals de l’ésser humà, com són els prejudicis. Apel·lar a l’odi i a la por és cabdal per a la ultradreta i sembla que proporciona bons resultats electorals. D’aquesta manera, les persones que han nascut en un altre Estat passen a ser criminalitzades, assenyalades com a responsables de la inseguretat als barris, de la pèrdua dels valors d’Occident, d’un fantasmagòric “reemplaçament demogràfic”, dels problemes de la classe obrera —com si elles no formessin també part de la classe obrera— o, inclús en el nostre cas, d’un retrocés de la llengua i la cultura catalanes per culpa d’uns immigrants que “no s’integren”.
Justificar la xenofòbia en nom de la defensa de la classe obrera
La instrumentalització dels interessos de la classe obrera per legitimar postures racistes i xenòfobes per part de la ultradreta no és nova. El que sí que és un fenomen nou, però amb reminiscències històriques, és trobar autoproclamats comunistes usant els mateixos arguments de la ultradreta a l’hora d’abordar la relació de la classe obrera amb la mà d’obra migrant. Són el tipus de “marxista” que faria tornar a dir a Karl Marx allò de “jo no soc marxista” —frase que va fer servir per diferenciar-se d’aquells que es declaraven els seus seguidors sense conèixer veritablement les seves idees. El preocupant és que qui ven aquest marc no són només grupuscles polítics pròxims al neofeixisme o al falangisme espanyol, com pot ser el Frente Obrero a escala estatal, sinó també certs militants o simpatitzants dels partits comunistes que, en els últims anys, estan fent una delirant deriva roig-i-bruna.
Autoproclamats comunistes usen avui els mateixos arguments de la ultradreta a l’hora de parlar de la mà d’obra migrant
L’exemple paradigmàtic el tenim a Alemanya. El nou partit Aliança Sahra Wagenknecht per la Raó i la Justícia (BSW, per la sigla en alemany), comandat per l’exlíder de Die Linke, va obtenir més del 6% dels vots en les europees amb un discurs de limitació de la migració. En una entrevista a la revista marxista New Left Review, Wagenknecht parlava de la necessitat de regular la migració. Es mostrava crítica amb el “règim de migració neoliberal”, però l’ús d’aquesta etiqueta, o la seva suposada crítica al capitalisme, no acaben d’amagar un discurs que, si no és exactament calcat del de l’extrema dreta, s’hi assembla massa. I no només perquè el seu partit hagi avalat el discurs de l’existència a Europa de “societats paral·leles d’influència islamista”, un element central en l’argumentari de l’extrema dreta islamòfoba.
De fet, Wagenknecht adopta una part del discurs de Meloni quan diu que “és molt millor que la gent pugui trobar educació i ocupació als seus països d’origen, i ens hauríem de sentir obligats a ajudar-los en això”. Tant Meloni com Wagenknecht han arribat a parlar de l’intercanvi desigual entre països i de fuga de cervells del Sud global. Un discurs al qual, aparentment, podria donar suport qualsevol persona d’esquerres. No obstant això, l’enfocament no és tal.
A l’entrevista, la líder alemanya posa èmfasi en la idea dels recursos escassos, en com l’arribada de sol·licitants d’asil que fugen de les guerres impacta i “crea una intensa competència” que “alimenta la xenofòbia”. Diu que “no és just per als nouvinguts, però tampoc és just per a les famílies alemanyes que necessiten un habitatge assequible, o els fills de les quals van a escoles on els professors estan completament desbordats perquè la meitat de la classe no parla alemany”. Wagenknecht introdueix l’element de classe en afirmar, tot seguit: “I això és sempre a les zones residencials més pobres, on la gent ja està sota estrès”.
El que fa “l’esquerra” que critica la immigració és, en realitat, dividir la classe obrera en línies nacionals
Certa esquerra aplaudeix Wagenknecht perquè expressa el que molts pensen i, a més, ho diu amb la legitimitat de defensar la classe treballadora davant els problemes derivats d’un Estat sobrepassat per l’arribada de refugiats. Però el que està fent, en realitat, és dividir la classe obrera en línies nacionals, una idea denunciada fa segles pel mateix Karl Marx. Aquest va analitzar els conflictes que hi havia també en la seva època entre treballadors anglesos i irlandesos; però, a diferència de Wagenknecht, va donar una resposta política en la unitat de lluita de la classe treballadora. Un element absent en aquestes noves forces suposadament d’esquerres, que sempre parlen implícitament en la mateixa lògica de divisió que fa servir la ultradreta entre autòctons i els de fora. Un discurs antiimmigració, el de Wagenknecht, que, al cap i a la fi, no deixa de ser més que una postura nacionalista que no dona resposta als desafiaments globals des d’una perspectiva de classe.
És evident que una posició veritablement anticapitalista no apuntaria només a la descripció de la disputa per recursos escassos entre els de baix, sinó a denunciar els de dalt i exigir un nou repartiment per a tothom, sense distinció d’origen ni de moment d’arribada. Es tracta de polititzar les desigualtats en lògica vertical, no horitzontal, evitant la confrontació entre els pobres per les engrunes.
L’esquerra ha de parlar de migració? Sí, però no comprant el marc de la ultradreta
L’exemple de Wagenknecht ens serveix per il·lustrar les dificultats de l’esquerra a l’hora de parlar de migració amb un discurs diferenciat del que té la ultradreta. Aquestes forces han aconseguit arreu que moltes persones, fins i tot progressistes, acabin assumint els seus marcs d’anàlisi on es presenta la immigració com un problema vinculat amb la inseguretat i la delinqüència.
No obstant, per no ser acusada de racista ni xenòfoba, hi ha qui defensa el dret a immigrar però destaca els impactes negatius en la convivència pel suposat augment de la delinqüència, contraposant els nous immigrants amb els ja els establerts, i insinuant que els primers són els responsables de la inseguretat. És curiós que, per a aquestes persones, els problemes de convivència s’expliquin per l’arribada de treballadors immigrants i no pels problemes d’infraestructures, serveis, finançament, ensenyament, etc., que comparteixen el conjunt d’habitants. Encara és més curiós que vulguin presentar els seus prejudicis com a fets inqüestionables. Vinculen la immigració amb més delinqüència fent servir dades aïllades, esbiaixades, sense anàlisi prèvia o directament falses. Però obvien nombroses altres dades i estudis dels especialistes de l’àmbit de la criminologia o la sociologia, que desmunten les seves premisses demostrant que no tenen cap base empírica. Com explica el politòleg i criminòleg Albert Sales, a l’Estat espanyol la migració ha augmentat en les últimes dècades en paral·lel a la disminució dels delictes.
A l’esquerra no li caldria haver de posar dades sobre la taula per desmuntar els discursos de qui vol esperonar la xenofòbia antiimmigració. Això no significa infravalorar les problemàtiques que es poden presentar als barris obrers per la manca de serveis per a tothom, per xocs puntuals de convivència entre persones, inseguretat, etc. Fer-ho és important per evitar que d’altres canalitzin el malestar amb les seves receptes excloents. Però una cosa és reconèixer l’existència de certes situacions i una altra de ben oposada interpretar aquests esdeveniments com a responsabilitat exclusiva de l’arribada de treballadors d’altres parts de l’Estat o del món.
Convé no oblidar que estigmatitzar immigrants va de bracet amb l’estigmatització de barris sencers per part de persones que diuen que defensen la classe obrera però no han trepitjat un barri obrer en sa vida. Per això potser no han hagut de conviure amb veïns de totes les parts del món i presenten una imatge molt llunyana de la realitat majoritària de convivència als barris obrers on els treballadors de diversos orígens comparteixen espais.
Als barris obrers hi ha problemes puntuals entre veïns, és clar, i fins i tot hi pot haver una minoria de gent que tingui problemes amb un veí o una veïna d’un altre origen nacional o cultural. Però això només provoca incomoditat i respostes xenòfobes entre les persones que volen trobar explicacions basades en prejudicis. Aquestes persones existeixen, sens dubte, però segurament en molta menys proporció que als barris benestants. En tot cas, la classe treballadora conscient no cau en el parany de convertir un problema amb un veí determinat en representatiu del comportament de tota una col·lectivitat. Pensar que l’origen nacional és el que explica les accions de determinades persones, fins i tot quan són delinqüents, suposa fer dels casos particulars una universalitat. Això és el que fa la ultradreta i el que no ha de fer mai l’esquerra.
Davant dels neguits d’un sector de la classe treballadora que enfoca malament el seu enemic, l’esquerra ha d’ajudar a identificar quines són les causes estructurals que expliquen els problemes de la nostra classe i que tenen un nom: capitalisme. Trencar el fals mite que acusa els immigrants de rebre tots els ajuts és una de les maneres concretes de fer-ho també. Però, a banda de mostrar les dades, l’esquerra ha de dir clarament, sense por, que en una situació de carestia, s’han de repartir els pocs recursos amb equitat. No es tracta de fer acontentar les persones amb l’statu quo ni de convèncer-les des de l’alliçonament extern, sinó des de la vivència compartida de les mateixes carències. I, evidentment, sense perdre de vista mai i recordant sempre que ser d’esquerres significa, primer de tot, lluitar perquè hi hagi recursos per a tothom, no tancar la possibilitat que altres puguin tenir-hi accés perquè han arribat després.
La integració dels immigrants: quan els immigrants “posen en perill” la “nostra cultura”
Els barris populars, sigui a l’àrea metropolitana o a l’interior de Catalunya, han estat sempre el lloc d’arribada de diverses onades migratòries. Es calcula que el 65,8% de la població catalana actual és immigrant o descendent d’immigrants. Sobta que, essent moltes persones filles de la migració ,hi persisteixin prejudicis contra els nouvinguts, també entre gent que ha estat protagonista, directament o en l’experiència familiar, d’aquest fenomen en un altre moment històric.
Aliança Catalana ha posat sobre la taula discursos obertament xenòfobs. Però n’hi ha d’altres veus que, escudant-se en la defensa d’una llengua i una cultura minoritzades, expressen prejudicis semblants al voltant de qui ve de fora. A Sílvia Orriols, la líder d’Aliança Catalana, la detectem perfectament, però per què ens costa tant veure la xenofòbia o els prejudicis antiimmigració dels discursos fets des d’un nacionalisme català conservador i, inclús, presents entre algunes persones que es consideren progressistes?
A Catalunya hi ha qui, escudant-se en la defensa de la llengua, té prejudicis similars als de Sílvia Orriols
Aquests arguments supremacistes els podem trobar, de manera subtil, darrere una mirada que concep els immigrants com a menors d’edat, objectes abans que subjectes, que s’haurien d’adaptar a la imatge o a les necessitats dels que van arribar abans a un territori que es presenta com a propi. A vegades es tracta de discursos que semblen fets amb bona intenció però que són igualment autoritaris i reaccionaris. Són aquells que diuen que els immigrants s’han “d’integrar” en la nostra cultura i respondre al perfil de catalanitat (o espanyolitat) que s’estableix com a ideal. I no, per integrar no ens referim al fet de conèixer i fer servir la llengua pròpia de Catalunya, el català, que hauria de parlar tothom que visqui en aquest territori. Ens referim a la idea d’integració vinculada a l’adopció de determinades pràctiques culturals associades a imaginaris que es consideren garants d’una identitat que representaria les essències de la catalanitat. Una lògica que pobles com el gitano coneixen bé, ja que porten segles patint l’exigència d’”integració” malgrat ser part de la societat catalana des de fa segles.
Deixant de banda el fet que cap identitat cultural no és estàtica ni es viu igual per part dels diversos habitants d’un mateix territori, s’oblida que les diverses cultures han estat el resultat d’un procés d’interacció entre poblacions, que portaven maneres de fer i viure que s’han anat agregant o modificant amb l’intercanvi amb d’altres. És un procés dialèctic on ambdues parts es transformen i que, si no hi ha elements de violència colonial, no ha de ser pas negatiu. No cal ser un expert en antropologia per adonar-se’n. Només cal conviure amb persones nascudes en altres territoris per comprovar-ho. L’essencialisme de qui pensa que hi ha una catalanitat —o una espanyolitat— inamovible, que respon a una sèrie de paràmetres idíl·lics en la seva ment, en els quals han d’encaixar tots els que venen de fora si volen ser acceptats, és un discurs il·lús, a més de reaccionari.
Per tant, presentar els immigrants com a font del problema de retrocés de la “nostra cultura” o de la “nostra llengua”, inclús des de posicions de suposada esquerra, no deixa de ser un exercici de criminalització que allunya els immigrants de la possibilitat d’un apropament més fluid a la societat d’acollida. Sovint, els anomenats guetos es generen no només per una voluntat de continuar amb els costums d’origen, sinó perquè no es percep tampoc de l’altra part una receptivitat a ésser acceptat amb les característiques pròpies. El més greu, però, és que, en un context com l’actual, aquests arguments que s’enfoquen a preservar la cultura pròpia acaben donant legitimitat a les posicions excloents de l’extrema dreta.
Algunes idees finals
Potser el problema de tot plegat parteix d’una premissa errada: creure que els immigrants són un altre quan, en realitat, els immigrants som tots i totes. Per tant, parlar d’immigració és parlar de nosaltres, del nostre passat i potser del nostre futur. La nostra condició d’immigrants depèn del moment històric i del territori i, permeteu-m’ho, en última instància el planeta Terra no és de ningú, sinó de tothom, i les fronteres són una construcció humana. Es tracta d’una elaboració històrica que pot servir per erigir murs entre persones, justificar processos de despossessió de determinats pobles amb menys poder o encapsular nacions, com bé sabem a Catalunya. Per tant, l’establiment de fronteres i d’impediments a la immigració és una decisió política que pot i deu ser impugnada per reclamar la construcció d’una altra realitat on els éssers humans tinguin la mateixa llibertat de moviment que té el capital en aquest món. Un capital que, per cert, guanya molt més amb una mà d’obra immigrant sense drets.
No ens deixem enganyar: són les mateixes classes dominants del capitalisme que estan exhaurint els recursos i els acaparen de manera obscenament desigual les que afirmen que no n’hi ha per a tothom. Distingir en aquest repartiment per a baix els treballadors “autòctons” dels immigrants, com fa la ultradreta, implica negar que la classe obrera és tota una, malgrat les seves diferències internes, i que enfrontar els seus membres en línies de divisió per origen nacional no ha estat mai la característica d’una esquerra que es vulgui considerar emancipadora. No es tracta d’un oblit ingenu, sinó d’una estratègia per afeblir-nos col·lectivament. Al segle XIX, la divisió de la classe obrera en lògica nacional era, per Marx, el secret de la seva impotència i el motiu pel qual la classe capitalista mantenia el seu poder. El món del segle XXI és molt diferent, sens dubte, però hi ha veritats, aquestes sí inalterables, que faríem bé a no oblidar per no perdre’ns en aquests temps de confusió ideològica.
