Crític Cerca
Opinió
Arantxa Tirado

Arantxa Tirado

Politòloga i coautora del llibre 'La clase obrera no va al paraíso'.

Barris, inseguretat i esquerra: una relació incòmoda?

L'esquerra no té un discurs clar sobre la delinqüència: és molt fàcil ser políticament correcte quan no vius la injustícia en la pròpia pell

23/10/2020 | 06:00

Una persona gran empeny el carret d'anar a comprar al barri d'Horta a l'abril del 2020 / XAVI HERRERO

Al maig passat, enmig de la pandèmia, em va arribar per WhatsApp un vídeo d’uns fets gravats al costat del carrer on vaig viure la major part de la meva vida, al barri del Carmel. Un grup d’homes de negre, armats amb pals i encaputxats com si formessin part d’un escamot, colpejaven amb extintors i donaven puntades contra la porta d’un edifici on vivien quatre presumptes “okupes” que eren, segons els agressors, els delinqüents responsables d’una sèrie de robatoris que s’estaven produint al barri.

Aquestes persones no solament trencaven l’estat d’alarma per sortir al carrer i agrupar-se quan no era permès, sinó que ho feien per cometre un acte d’agressió que rebia l’aplaudiment públic de molts veïns i veïnes a les xarxes socials on es va compartir el vídeo. Tot i que l’Associació de Veïns i Veïnes del Barri del Carmel declarava que aquestes manifestacions eren minoritàries, i explicava que portaven temps mitjançant amb les autoritats per solucionar el problema de convivència en aquella zona del barri, el cert és que la resposta de “prendre’s la justícia per la pròpia mà” contra els presumptes delinqüents era vista instintivament amb bons ulls per molts veïns i veïnes, fins i tot per qui em va enviar el vídeo, votant d’Ada Colau.

A hores d’ara sembla evident que la crisi econòmica, aprofundida per la pandèmia, està arrasant els barris obrers a tot l’Estat. Amb aquesta crisi, estan proliferant problemes que venien d’abans però que, ara, agafen força atesa la situació econòmica desesperada en què es troben moltes famílies: impagaments de lloguer o d’hipoteques que es transformen en desnonaments violents, ocupacions d’habitatges evitar dormir al ras o robatoris per tal de poder viure davant unes perspectives laborals limitades per la Covid-19.

Els mitjans de comunicació amplifiquen el fenomen

Tot i que les ocupacions d’habitatges o els robatoris són minoritaris als barris, el seu impacte és molt gran en l’imaginari col·lectiu, incrementat per uns mitjans de comunicació, sobretot audiovisuals, que porten mesos sobredimensionant els casos més sensacionalistes. Els mateixos mitjans que van anar al Carmel a fer sang després dels fets de maig, portant a tot l’Estat un conflicte veïnal puntual. Gràcies a la seva tasca qüestionable, que fa passar allò que és anecdòtic per quelcom de quotidià, molts veïns i veïnes de classe treballadora viuen amb por que algú es fiqui a casa seva si surten a fer un tomb un cap de setmana o creuen que tornem a viure a la Barcelona dels anys vuitanta, quan als barris obrers era freqüent ésser assetjat per algun pobre heroïnòman que necessitava pagar la seva dosi del dia.

En un moment en què el gran problema generalitzat és l’accés a l’habitatge, sobretot en ciutats com Barcelona, però no solament, ja que al conjunt de Catalunya els lloguers van pujar 30 vegades més que els salaris els últims cinc anys, segons ens expliquen des del Sindicat de Llogaters, sembla que la preocupació predominant és la por de l’ocupació. Aquesta dissociació és, per si mateixa, greu i parla d’una incapacitat de l’esquerra institucional i de les organitzacions socials de fer arribar dades tan contundents, per culpa també d’uns mitjans hegemònics que ho impedeixen, tot s’ha de dir. Però potser és encara més greu el seu resultat, mesurable en la demonització i culpabilització de les persones desnonades pel fet de no poder pagar lloguers o hipoteques, que exerceixen els mateixos veïns i veïnes.

Fa alguns dies, una família era desnonada d’un pis a la zona alta del Carmel, propietat d’Oleguer Pujol Ferrusola, persona sobre la qual planen molts dubtes quant a la legalitat de la seva riquesa (ni es digui de la seva legitimitat). Els veïns desnonats, d’origen magrebí, van rebre el suport d’un grapat de veïns, veïnes i col·lectius del districte d’Horta-Guinardó i barris limítrofs. Però també van patir una campanya de descrèdit. S’afirmava que eren “okupes” i que, mentre no pagaven lloguer, es passejaven en un cotxe d’alta gamma que s’haurien comprat fa poc. Una idea repetida per veïns i veïnes a les xarxes i al boca-orella, que les organitzacions socials van haver de sortir a desmentir.

Com hem arribat a aquest punt en què treballadors i treballadores surten en defensa d’un propietari pertanyent a la burgesia més cleptòmana, que, a més, presumptament, d’embutxacar-se milions gràcies a comissions, contactes polítics i nepotisme, fa negoci amb la necessitat de la nostra classe, en comptes de donar suport a uns veïns que estan patint allò que alguns altres podrien patir en un futur o, fins i tot, ja han patit?

L’esquerra no té un discurs clar sobre la delinqüència i la inseguretat

És un fenomen complex i en cada barri hi ha una realitat segurament diferent; però, en termes generals, darrere de l’obsessió per l’ocupació hi ha un altre tema que va de la mà amb l’argumentari i del qual gairebé mai no se’n parla des de l’esquerra: la delinqüència als barris. Sabem que aquest és el tema preferit de la dreta i de la ultradreta, una excusa predilecta per justificar els seus discursos de mà dura i de criminalització dels immigrants, els quals s’acusa, sempre injustament, de ser els culpables de la majoria dels delictes. El problema s’agreuja perquè des de la nostra banda, a l’esquerra, no tenim un discurs clar en aquest tema o, si més no, no es percep així de clar entre el veïnat. Què hem de fer amb els que roben els veïns? N’hi ha prou a entendre les causes estructurals del seu comportament per solucionar-ho? Què fem en el curt termini, abans d’arribar a la somiada societat sense contradiccions on ningú no tindrà necessitat de robar?

La nostra teoria d’esquerres xoca amb la realitat

Sovint la nostra teoria d’esquerres xoca amb la realitat i optem, potser amb raó, per no abordar temes de l’agenda política que altres volen crear. Però, quan un treballador del taxi o un repartidor veu que li trenquen els vidres del vehicle amb el qual ha de guanyar-se el pa, per robar-li tres cops en menys de sis mesos, és normal que comenci a pensar que hi ha un problema de seguretat al seu barri. Tant fa si les xifres de Rio de Janeiro són pitjors o si parlar de delinqüència massiva a Barcelona, com la campanya dels mitjans a l’estiu del 2019 per tal de tacar la imatge de la gestió de l’Ajuntament, és una exageració. El fet és que la seva vivència quotidiana està marcada per una realitat que coincideix amb el que certes persones sobredimensionen amb una finalitat política.

Aquest veí, aleshores, pot ser una doble víctima: de la delinqüència dels pobres que roben altres pobres i de qui fa servir la delinqüència per treure rèdit polític en una lògica que no ajuda a la convivència al barri i, molt menys, a solucionar els problemes estructurals darrere d’aquesta delinqüència de baixa intensitat, que els veïns veuen d’alta intensitat perquè la viuen en la seva pròpia pell. Aleshores és quan arriba la televisió porqueria per fer-se ressò de la problemàtica, es provoca més rebombori i les veus dels qui demanen fer escamots veïnals per expulsar els delinqüents del barri són aplaudides per molts veïns, no necessàriament de dretes, que volen solucionar de manera immediata el seu problema però no fan una anàlisi del que està passant i per què. I potser no la fan perquè els manquen referents polítics que els donin una lectura alternativa, des d’una perspectiva de classe, del que està passant i per què.

Perquè, què es fa des de l’esquerra institucional i els seus partits referents? Ignorar aquest tema com si no existís. Deu ser perquè l’esquerra institucional que ha de solucionar aquestes problemàtiques no viu als barris on succeeixen? Podria ser també. De vegades, quan es parla de classe obrera des de fora, es pot arribar a mitificar la nostra classe que, evidentment, per als qui tenim consciència i orgull de classe, és un model de virtuts que ha demostrat i demostra que l’ésser humà pot assolir quotes de sublimitat en el seu despreniment i en la seva lluita. Però també sabem que la necessitat econòmica sense consciència pot esdevenir un còctel mortal per als interessos i la convivència col·lectiva.

Per això, els qui hem nascut en barris obrers i hi hem viscut gairebé tota la nostra vida sabem reconèixer aquestes actituds entre els nostres, i no les aplaudim, ans al contrari. Per exemple, els veïns que lamenten que un altre tingui una plaça d’aparcament per a minusvàlids al carrer dient “quina barra té perquè jo tinc aquesta malaltia i no me la donen” en comptes de pensar “que bé que el meu veí pot tenir aquesta plaça garantida per la immobilitat de la seva sogra” són exemple de com l’esperit egoista existeix, mina la convivència i obre la porta a la lluita entre pobres per les engrunes que els de dalt ens deixen.

És molt fàcil ser políticament correcte i bon ciutadà quan no vius angoixat per arribar a final de mes

Si, a més, davant la problemàtica de trobar aparcament als barris per als qui tenen cotxe (sigui per treballar o perquè volen i poden tenir cotxe) es respon des de certes veus d’aquesta esquerra ridiculitzant aquestes persones, donant-los lliçons prepotents de “millor mobilitat”, sense aturar-se a convèncer la gent dels barris de la necessitat d’una transició cap a un altre model de ciutat, tenim el còctel perfecte perquè hi hagi gent que pensi que els problemes que tenen els qui dissenyen les ciutats des dels seus despatxos no són els mateixos que tenen els ciutadans dels barris de la perifèria, molts dels quals, construïts sobre colls. I, ja que hi som, si la gent treballadora percep que les mesures ecològiques de reducció de cotxes de l’Ajuntament s’oposen a la seva manera de guanyar-se la vida, i ja prou feines té per tractar de guanyar-se la vida en una realitat on el fil entre la pobresa i la precarietat és massa fi, la gent acabarà rebutjant l’ecologisme, percebent-lo com quelcom d’aliè. És dramàtic afirmar això, però potser hi ha gent que encara ha d’entendre que és molt fàcil ser políticament correcte i bon ciutadà quan no vius angoixat per arribar a final de mes o no pateixes la injustícia a la teva pell.

El barri de la Mina / JORDI BORRÀS

Bombardeig de valors individualistes i neoliberals

Sens dubte, el bombardeig incessant de valors individualistes i neoliberals des dels mitjans contribueix a transformar la percepció de les persones. Però, ens atrevim a plantejar com a hipòtesi, també l’absència d’una esquerra organitzada al territori, amb prou força per trencar en el dia a dia les mentides, els prejudicis i les pors que la dreta i la ultradreta escampen per tota via. Una esquerra potent a les institucions però sobretot en un ampli teixit associatiu, que vagi més enllà dels activistes de sempre, molt meritoris però sovint endogàmics i minoritaris als barris de la perifèria, que lluiten per l’interès col·lectiu però sense aconseguir eixamplar la seva base. O, a vegades, fins i tot patint les mateixes campanyes de desprestigi per part d’altres veïns del barri que aposten per vies de solució paral·leles a l’organització veïnal tradicional i a les noves maneres de fer barri. Són els veïns que consideren que els problemes s’han de resoldre amb polítiques de mà dura, amb la creació de patrulles de vigilància veïnal (un eufemisme que solen defensar els militants o simpatitzants de la ultradreta) o optant per augmentar la vigilància i el control policials. Veïns amb discursos demagògics que fan servir les xarxes socials per sobredimensionar els problemes existents agreujant la percepció d’inseguretat, que es fa servir per validar, conscientment o inconscientment, la penetració de les idees de la ultradreta als barris més marginats. El missatge es potencia avui dia per les xarxes socials, en plataformes com Facebook, on proliferen grups de veïns i veïnes on es poden llegir comentaris de tot tipus, Twitter i, sobretot, via WhatsApp, l’aplicació que millor arriba als perfils de treballadors d’una edat determinada, que són potencialment més porucs i conservadors.

En determinats temes, l’esquerra sembla desarmada i la seva capacitat d’argumentació no arriba ni convenç

Evidentment, l’anterior no s’ha d’entendre com un aval a les idees reaccionàries que la dreta i la ultradreta proposen sobre la delinqüència o sobre qualsevol altre tema, i que poden ser repetides per veïns i veïnes que connecten amb aquestes idees, a vegades sense adonar-se del que estan defensant en el fons. Més aviat, es tracta d’entendre per què en determinats temes l’esquerra sembla desarmada i la seva capacitat d’argumentació no arriba o no convenç.

Potser la millor manera de desmuntar els valors reaccionaris i els prejudicis existents a la nostra classe és fent-ho des de la mateixa vivència compartida de qui pateix aquestes problemàtiques, per tal de tenir legitimitat entre els teus. Per això és tan important que se senti cada cop més la veu dels veïns i de les veïnes que comparteixen els valors d’emancipació col·lectiva de l’esquerra, i que viuen als barris donant exemple a la seva vida d’una manera diferent de relacionar-se, amb empatia, solidaritat, preocupació pels altres, col·laboració per resoldre els problemes col·lectius, etc. Allò que va ser característic de les associacions de veïns i veïnes de tota la vida, liderades per quadres polítics, molts cops comunistes, que donaven lliçons de vida només amb el seu comportament quotidià.

Una experiència que es va perdent, malgrat l’arribada de noves generacions a aquestes associacions, sumades a noves formes d’organització. I que avui, a més, està essent atacada per l’emergència de veus que li volen treure la seva legitimitat històrica. El mèrit que tenen els qui, enmig de l’apatia col·lectiva fomentada pel sistema, s’organitzen per resistir i lluitar per un món millor als barris, no ens pot impedir veure que encara són minoria i que tenen el repte de convèncer una societat cada cop més individualista. I no, no ens hem d’acontentar amb l’existència d’alguns activistes i militants en un mar d’individualisme. Tampoc pensant que tenim els i les nostres a les institucions i amb això se solucionaran tots els problemes. La fita última de qualsevol esquerra que es consideri a si mateixa radical hauria de ser transformar de soca-rel el sistema, no solament gestionar-ho, i això no es podrà fer mai sense el conjunt de la classe treballadora que viu als barris la qual espera solucions que, molt sovint, aquesta esquerra no sap com donar-li perquè, tal vegada, li manca haver viscut el que es viu als barris per tal d’entendre (no pas necessàriament justificar) moltes coses.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu els podcasts de '5 dies de fúria' i el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida'

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies