22/10/2020 | 06:00
Les protestes que acaben en aldarulls al carrer no són un fenomen nou a Barcelona. Les lluites per la millora dels serveis públics, per reivindicar el dret a l’habitatge o contra l’especulació han omplert els carrers especialment els anys de la ciutat preolímpica, quan es va configurar la ‘marca Barcelona’ i el model urbanístic actual. Una de les revoltes que van tenir més impacte fou, l’any 1990, l’anomenada ‘intifada del Besòs’, la revolta dels veïns d’aquest barri –el més perifèric al nord de Barcelona– després de l’anunci que les administracions tenien intenció de construir-hi habitatges de protecció oficial per a veïns provinents del barri limítrof de la Mina. Què hi havia darrere les protestes? Quines van ser les reaccions dels poders públics? Trenta anys després, què n’ha quedat de les mobilitzacions?
Revolta enmig del barraquisme vertical
Darrera setmana d’octubre del 1990. El so de cassoles es barreja amb el de les pedres colpejant l’asfalt. Un soroll metàl·lic d’utensilis de cuina que es confon amb el xiulet agut dels rocs topant amb els cotxes de policia. Les passes ràpides dels agents reculant davant la tempesta veïnal aixeca un núvol de pols a terra. La boira entre els carrers estrets, apuntalats per alts edificis a banda i banda, l’anomenat barraquisme vertical, fa difícil la visibilitat. Només algunes torxes de foc, còctels Molotov casolans, canvien el gris pels tons taronja. La protesta la formen 2.500 veïns contra desenes d’agents policials. Hi ha trets en una direcció i l’altra. L’escena es repeteix durant cinc dies. L’aixecament va acaparar molt d’espai als mitjans per l’espectacularitat de les imatges, recollides posteriorment a documentals com ‘Besos al Besòs‘.
La revolta urbana es produeix en un barri fronterer entre Barcelona i Sant Adrià de Besòs, un dels més desafavorits de la capital catalana. Sense pràcticament equipaments municipals, amb una alta migració interior i amb una renda bruta familiar disponible de 830 (en milers de pessetes), a la cua de Barcelona, amb una mitjana de 1.300 a principis dels noranta.
Mitjans com ‘La Vanguardia’ no dubten d’etiquetar els fets com a ‘intifada del Besòs’, un paral·lelisme directe amb la ‘guerra de les pedres’ a Palestina. La construcció d’habitatges de protecció oficial (HPO) al Besòs, destinats principalment a veïns de la Mina i d’altres barris vulnerables de l’àrea metropolitana, va despertar un vendaval de protestes. Rere les manifestacions, la premsa hi va veure expressions de caràcter racista contra els veïns que havien d’ocupar aquests immobles, sobretot persones d’ètnia gitana. Ràpidament, però, un sentiment va emergir més enllà d’aquesta visió: els manifestants van mostrar descontentament davant l’Administració per la manca d’infraestructures i van criticar que no comptessin amb ells a l’hora de plantejar obres públiques.
Un barri sense equipaments
Al juliol del 1990, durant el mandat socialista de Pasqual Maragall (1982-1997) a Barcelona, el Consell Comarcal del Barcelonès i la Generalitat van signar un conveni per a la construcció de 194 habitatges socials. Abans, però, el 1984 ja va haver-hi un primer intent per construir 218 habitatges de protecció oficial al Besòs que va ser avortat pels veïns de la zona. Sis anys després, a principis dels anys noranta, Barcelona ja es troba immersa en una transformació radical de cara a uns Jocs Olímpics que s’han d’inaugurar en menys de dos anys. La construcció –o destrucció, com la van anomenar antropòlegs com Manuel Delgado– de la ciutat suposa la revisió dels barris més populars de la capital catalana. La transformació afecta especialment el litoral, i barris com la Mina encapçalen el procés de maquillatge que temps després es coneixeria per la ‘marca Barcelona‘.
La Mina tenia, a principis dels noranta, encara més marcat l’estigma de la drogoaddicció i de la delinqüència
Els pisos de protecció oficial que l’Ajuntament volia fer al Besòs, situats a la plaça de la Palmera (localització), van encendre els veïns, que lluitaven contra un pla municipal de construcció d’habitatges socials en uns terrenys previstos per a equipaments, pràcticament inexistents a la zona. El solar, ara plaça de la Palmera, deu el nom a una arecàcia que un habitant del barri havia plantat com a reclam d’un espai amb més zona verda. Els veïns van concebre la proposta de convivència amb els habitants de la Mina com una forma d’acabar de precaritzar el barri. La Mina tenia en aquella època encara més marcat l’estigma de la drogoaddicció i de la delinqüència. “Al Besòs hi havia veus poc assenyades que atiaven el foc dient que allà no volien gent de la Mina; i a la Mina, també veus poc assenyades que animaven a lluitar contra els racistes del Besòs, sense analitzar res més de fons de la qüestió”, dicta l’historiador Josep Maria Monferrer a ‘Història del barri de la Mina’ (2014).
Racisme o despreocupació institucional?
Si bé en un principi van aparèixer discursos que amagaven expressions racistes cap als veïns que havien d’ocupar els habitatges de protecció oficial, finalment es va imposar una altra lògica. “No volem que mogueu els veïns de zona, volem millors serveis per a tots”, expressaven els veïns als mitjans dies després de l’inici de les protestes. “Moltíssima gent feia anys que lluitava per dignificar aquest barri al ‘cul’ de Barcelona i la seva vida en aquests famosos accessos a la ciutat que concep l’Ajuntament, però es troba amb política que resulta un pas enrere”, dicta l’antropòleg José Mansilla, membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU) i autor del llibre ‘Ciudad de vacaciones. Conflictos urbanos en espacios turísticos‘ (2018).
Mansilla explica que “la gent del Besòs s’organitza paral·lelament a l’associació de veïns per crear la seva pròpia narrativa, perquè l’altra era una corretja de transmissió dels socialistes”. Segons l’antropòleg, “no deien res de racista contra els veïns de la Mina. Eren acusats de racistes per les institucions i els mitjans, que creen etiquetes”. L’èmfasi en l’esperit racista de la protesta per part d’alguns mitjans de comunicació és característic dels fenòmens ‘nimby’, concepte que fa referència a la sigla de l’expressió anglesa ‘Not in my back yard’ (‘No al meu pati del darrere’) i es fa servir per descriure l’oposició d’una comunitat a un equipament que, tot i ser necessari, no es vol a prop.
Tal com descriu Mansilla, en molts casos com el de la ‘intifada del Besòs’ la precarietat i la vulnerabilitat queden enterrades i es visualitza una “guerra de pobres”, quan el que hi ha al darrere dels enfrontaments és la sensació que “no es tenen en compte les necessitats reals de la població projectant segons quins equipaments”. Els ‘nimby’ acostumen a caracteritzar-se per la manca de planificació i la mala explicació de les infraestructures per part de les institucions. De fet, el ‘nimby’ és un fenomen constant i a Catalunya ha estat d’actualitat durant els últims mesos per les protestes veïnals –amb atacs fins i tot a infraestructures– vers centres de menors d’edat migrants no acompanyats, com el projectat l’any 2019 a Rubí. Finalment, l’Ajuntament i la Generalitat van decidir replantejar el projecte.
El moment àlgid dels enfrontaments al Besòs va ser el dia 25 d’octubre de 1990, quan es van comptabilitzar 17 ferits. Els incidents van seguir quatre dies més i es van produir 15 detencions. El dia 29, els veïns reunits en assemblea varen decidir posar punt final als aldarulls, tal com recull un document exhaustiu d’un dels membres de la comissió del barri, José Francisco Marín, i van començar la via de les negociacions, amb la mediació del Síndic de Greuges.
Si bé és cert que els veïns van obtenir els equipaments pels quals havien lluitat tants anys al Besòs, tot i que en un altre terreny proper, també és cert que d’aquell llegendari solar avui dia només en queden uns quants metres quadrats de zona verda. Els moviments socials del Besòs, però, ara gaudeixen de força i engeguen campanyes contra les deixalles i per tenir un barri més verd. L’esperit de la ‘intifada del Besòs’, ara sense pedres ni bales, continua amb l’objectiu de treure el barri del rànquing de zones més empobrides de la ciutat. L’alcaldessa Ada Colau va invertir 150 milions d’inversions del Pla de barris en l’eix Besòs en el seu mandat anterior. Però encara ara el barri és un dels que disposen de menys renda familiar. Segons dades de l’Ajuntament del 2018, és el 58è de 73 barris de la classificació de renda familiar disponible. I l’accés a l’habitatge suposa un 30% dels ingressos de les famílies.
Avui, el solar de la Palmera és ocupat per una plataforma comercial alemanya i al costat hi ha un bloc de pisos de preu lliure
La ‘intifada del Besòs’ va ser una protesta social extraordinària contra un model de polítiques públiques que es va acabar imposant, el de la ‘marca Barcelona’. Antropòlegs com Giuseppe Aricó, també de l’OACU, posen en dubte allò que proclamava Pascual Maragall que “la millora de l’espai públic és rellevant per a la resolució dels problemes econòmics i socials”. “La millora, quan es fa sense tenir en compte els veïns, no només no és una millora, sinó que pot enquistar les autèntiques demandes dels barris més empobrits”, afirma.
“Les noves retòriques políticoeconòmiques que van acompanyar el naixement d’un suposat ‘urbanisme democràtic’ van aconseguir apropiar-se, simbòlicament i realment, les motivacions reals que eren a la base de la ‘intifada del Besòs’, conclou l’expert en un article sobre els 25 anys de la protesta. I com a mostra: avui, el solar de la Palmera és ocupat per una plataforma comercial alemanya i, a la part més enganxada a la Mina, hi ha uns blocs de preu lliure, pensats per a –diu Aricó– “la classe social més adinerada”.
