16/06/2020 | 07:00
La crisi de la Covid-19 ha tingut efectes sobre l’habitatge?
La pandèmia ha posat al descobert les conseqüències d’haver-lo deixat en mans del mercat durant dècades. Hi ha milers de persones que s’han vist obligades a seguir pagant lloguers demencials tot i perdre els ingressos, o que han hagut de passar el confinament en condicions inhumanes d’infrahabitatge, en pensions, en oficines bancàries o al carrer. S’ha parlat molt de la necessitat de defensar la sanitat pública, però la crisi també ens està enviant un altre missatge: si no transformem el sistema residencial i urbà, ens espera un futur molt negre. La casa és la partícula elemental de la dignitat humana, condició indispensable per poder dotar-nos de cures, de salut, d’educació i d’un hàbitat sostenible. Cal protegir la funció social de l’habitatge i convertir-lo en l’eix central del nostre sistema de benestar.
I la crisi econòmica que ha desencadenat el coronavirus, com impactarà en aquesta qüestió?
El preu de l’habitatge mai s’ha ajustat com ho hauria d’haver fet el 2008 perquè hi ha hagut esforços enormes per mantenir-lo alt artificialment. S’intenta prevenir que baixi el preu dels actius en mans de sectors privilegiats i d’una part important de les classes mitjanes més benestants, que basen les seves estratègies de reproducció i d’ascensió social en la inversió en actius immobiliaris. Durant l’última crisi, l’única manera d’impedir que hi hagués un ajustament de preus va ser, d’una banda, amb el bany de diner gratis del Banc Central Europeu; de l’altra, amb l’entrada de capital de les economies centrals d’Europa i de les economies emergents, sobretot la Xina, Rússia, i després els Estats Units a través dels fons d’inversió privada que provenien directament de Wall Street, i, finalment, amb la turistificació de l’habitatge. Tot això ara serà impossible, perquè aquests factors externs també estan en crisi.
De manera que, sense aquests factors externs, el preu de l’habitatge baixarà?
Som davant d’una crisi econòmica com no hem viscut mai abans, i qui digui el contrari menteix. Hi ha molta incertesa, però tot apunta que, en una primera fase, una bona part del sistema turístic patirà una erosió forta. En una segona fase, tot allò relacionat amb el sector immobiliari quedarà danyat molt seriosament, per molt que els ‘lobbies’ estiguin treballant per evitar-ho. L’impacte serà gran. Pensa que l’economia immobiliària és la principal infraestructura estatal, i a Catalunya, nacional. Si no hi ha sorpreses, ara hi haurà una depreciació forta, amb efectes col·laterals; de fet, els últims dies ja hi ha hagut una entrada massiva d’habitatges als portals immobiliaris amb descomptes del 10% i del 20%. I això que encara no s’han enfrontat a la demanda real de pisos que es produirà postcrisi sanitària.
Quina responsabilitat han tingut els governs en el fet que el preu de l’habitatge s’hagi mantingut tan alt?
Tots els esforços de les administracions públiques, especialment de l’Estat i de la Generalitat, han prioritzat que els preus es puguin sostenir alts artificialment. Si hi ha una davallada d’aquests preus, hi haurà una davallada de la riquesa de les grans famílies i dels grans poders econòmics del país, i això és el que estan intentant contenir. Els actius immobiliaris estan en mans d’unes famílies, que representen una part petita però important de les classes mitjanes i que són la base material i ideològica del règim del 78 a Espanya i a Catalunya.
Què vols dir?
És a dir, tant per a la nova convergència com per al PSOE, que són els dos partits que encapçalen ara els governs català i espanyol, ha estat importantíssim sostenir la riquesa patrimonial de les classes mitjanes benestants. Per què? Perquè són la seva base material, ideològica i cultural. Per a aquests sectors socials, els pisos i els locals han estat motor d’endeutament, de capacitat empresarial i de consum.
“La ruralitat entesa com a mode de vida al marge dels ritmes urbans no existeix”
En un article a la revista ‘Ciutats‘, de CRÍTIC, deies que no havien passat ni 10 anys de la fi de la bombolla hipotecària quan es va consolidar una nova bombolla, aquesta vegada amb efectes especialment severs sobre el lloguer. Això és cíclic? La baixada en el preu de l’habitatge producte d’aquesta crisi precedirà una nova bombolla a mitjà termini?
Pot passar, però és difícil que sigui a curt termini. I, a mitjà termini, ja ho veurem. Som en un escenari molt nou: és la primera crisi realment global, perquè en l’anterior hi havia països que van quedar fora de l’impacte econòmic. De fet, la Xina i altres països, sobretot els emergents, van ser la locomotora de la recuperació, i ara difícilment podran tenir aquest paper. Sí que hi ha fons d’inversió privada que intentaran captar els habitatges, locals, comerços o grans superfícies devaluades per fer-hi operacions especulatives, però seran operacions puntuals. A escala global, els mecanismes que s’havien utilitzat per reactivar el mercat immobiliari i els cicles de bombolla estan engripats.
Però Blackstone, en plena crisi del coronavirus, ha obert un fons de 9.800 milions d’euros a Europa –el més gran de la història– per invertir-lo en el nou escenari immobiliari. Entenc que l’operació és comprar barat ara i vendre car d’aquí a uns quants mesos.
És cert que Blackstone ha estat capaç de captar un flux de capital molt gran en molt poc temps. En conjunt, els fons ja han concentrat fins a 40.000 milions d’euros, una bona part dels quals els podrien destinar a adquirir estoc immobiliari. Així i tot, per molt que intentin fer adquisicions ara per especular a mitjà termini, dubto molt que puguin fer-ho en la dimensió que van fer-ho els anys passats. També cal tenir en compte que la crisi econòmica impedirà que puguin sostenir uns preus tan alts.
Tot i que sigui com a conseqüència de la crisi, per a les classes populars, que els propietaris es vegin obligats a abaixar el preu de l’habitatge és positiu, no?
Exacte. Per a una majoria social, que no pot ni podrà comprar un pis i que no participa en les estratègies de mobilitat social que comentàvem, que l’habitatge baixi de preu és una bona notícia. El problema és que, en la mesura en què l’economia productiva es paralitzi, creixerà la part de ciutadans que no pot viure del seu treball ni té accés a l’habitatge. Sense una intervenció pública forta que, d’una banda, limiti els preus i els reguli per evitar que tornin a pujar i, de l’altra, impulsi la renda bàsica universal, hi haurà una àmplia majoria de la societat que estarà condemnada a un empobriment molt accelerat. Cal capgirar aquesta situació de vulnerabilitat i convertir-la en una oportunitat per alliberar-nos de formes de submissió que hem acceptat durant molt de temps i de formes de treball innecessàries i supèrflues. Si hi ha una renda bàsica universal i una limitació dels preus, molta gent no haurà de vendre la seva força de treball a canvi d’unes condicions miserables, tindrà més marge per escollir a què vol dedicar les seves capacitats vitals i, al mateix temps, no haurà de patir per no poder garantir la seva subsistència.
Els darrers mesos també hem vist que la Covid-19 ha disparat l’interès de molta gent pel món rural i per anar a viure als pobles. Com ho valores?
Aquesta aspiració entronca amb una certa ideologia de classe mitjana que està allunyada de la realitat de la majoria de la gent. Som a les grans ciutats perquè allà s’hi concentren la majoria de les feines i tots els serveis s’articulen al seu voltant. Hi ha un exèrcit enorme de treballadors i de treballadores fent tasques essencials que no es poden substituir pel teletreball: neteja de cases i d’oficines, cura dels grans i dels petits, i un llarguíssim etcètera. Tot això està concentrat a les ciutats, i descentralitzar-ho es pot plantejar com a exercici de ciència-ficció; però, si no es desfà tota l’estructura productiva moderna de les àrees metropolitanes, seguirem anant cap a un model de concentració a les ciutats. Hi hauria d’haver un daltabaix molt profund en els pròxims anys perquè la gent pugui pensar a fer vida lluny de les ciutats. De totes maneres, tal com està configurat el món, la ruralitat entesa com un mode de vida al marge dels ritmes urbans ja no existeix.
I a què ha donat lloc?
Jo parlo més de ‘periurbanisme’ que de ruralitat. Existeix una espècie de ‘periurbanisme’, és a dir, de formes de vida més relaxades, aïllades dels centres urbans, però que en són absolutament dependents, per molt lluny que estiguin i per molt idíl·liques que puguin semblar.
“Ens indigna que un ‘pack’ de mascaretes es vengui per 150 euros? Amb l’habitatge turístic passa el mateix”
És a dir, existeix una relació de dependència entre el món rural o “periurbà” i les grans ciutats que buida de contingut els discursos que aposten pel “retorn a la ruralitat”.
La regió metropolitana està feta de molts centres urbans, a diferència del que passa en grans ciutats americanes, on hi ha un centre urbà a partir del qual es desencadena una espècie de taca d’oli de barris i de zones suburbanes vinculades a aquest centre urbà. Això és molt diferent del que hi ha a Europa, i particularment, al sud d’Europa. Catalunya és una malla urbana al voltant d’una estructura policèntrica, de molts centres urbans, i això fa que, per exemple, Sabadell o Terrassa, que són relativament a prop, tinguin una identitat, una cultura i una història molt diferents, i que es reivindiquin com a ciutats amb una singularitat que les diferencia clarament de Barcelona. Però, al mateix temps, és cert que Barcelona, cada cop més, està tenint una dinàmica i una dimensió de ciutat global que tendeix a fagocitar amb una facilitat relativa les ciutats de la seva perifèria. L’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya en mida, però la seva dependència i la seva proximitat amb Barcelona li dificulten molt construir una cultura i una economia pròpies i diferenciades de la capital.
El preu del metre quadrat a Barcelona és el més car de l’Estat espanyol. El lloguer ja supera els 1.000 euros de mitjana. Això també té efectes sobre les perifèries i les ciutats limítrofes?
Barcelona té el mercat de lloguer més gran de Catalunya i d’Espanya, però l’evolució dels preus en altres ciutats és paral·lela a l’evolució dels preus de Barcelona. I, com et deia, les pujades no han respost tant a un creixement de la demanda com a una entrada de fluxos altament especulatius en aquests mercats de lloguer. Es tractava de banyar el mercat. En aquest sentit, hi va haver un munt d’intervencions polítiques per reactivar els preus en tot el territori, els fons d’inversió van gaudir d’enormes privilegis fiscals i es va agilitzar l’expulsió del veïnat a través de canvis legals. Cal recordar algunes operacions com les de ‘Golden Visa’, que permetia adquirir el permís de residència a aquells que es compressin una propietat de 500.000 euros o més. I l’altre factor important va ser la possibilitat de convertir els habitatges en hotels clandestins, és a dir, el desviament de cases al mercat turístic, que empenyen a l’alça els preus dels pisos.
De fet, des de l’inici de la crisi anterior i fins a l’actualitat, els pisos turístics s’han multiplicat.
A principis de 2010-2011 hi havia uns quants milers d’habitatges turístics a Catalunya. Ara, n’hi ha més de 80.000 de registrats! És a dir, que aquesta quantitat no inclou els que operen sense llicència. Es tracta d’un creixement exponencial que va ser fruit d’una política del Govern d’Artur Mas: la ‘llei òmnibus’ que, novament, tenia l’objectiu de reactivar la inversió i l’apreciació dels preus en el mercat immobiliari. Fent una comparació simple, oi que ens indigna que un ‘pack’ de mascaretes, que hauria de valdre un euro, es vengui per 150? Doncs amb l’habitatge turístic passa exactament el mateix. L’error històric ha estat acceptar el concepte d’habitatge turístic, perquè l’estàs legitimant. És un mecanisme per poder especular amb el preu d’un bé de primera necessitat, i això és el que està passant amb les mascaretes. Ens hauria d’indignar igual.
Per impedir aquest creixement exponencial, diversos col·lectius socials defenseu la necessitat de regular els preus de l’habitatge. Alguns economistes, però, aposten per deixar que l’oferta augmenti. La fórmula que utilitzen és la d’un mercat de competència perfecta: l’oferta i la demanda s’equilibren i, d’aquesta manera, els preus s’autoregulen. Aquesta recepta és vàlida?
És una fal·làcia absoluta, perquè el mercat de l’habitatge no funciona com un mercat de competència perfecta. Els preus de l’habitatge no van començar a pujar quan va augmentar la demanda de lloguer durant els anys de la crisi hipotecària, sinó que han estat les expectatives de revaloració o de guany financer amb l’habitatge el que ha fet que els preus pugin. Ha importat ben poc si hi havia algú que pogués llogar els pisos; el que comptava eren les expectatives d’increment del preu a curt termini. De fet, la mitjana dels preus que s’ofereixen en els portals immobiliaris és molt per sobre dels 1.000 euros, i, en canvi, la realitat del poder adquisitiu de la ciutadania està sensiblement per sota dels 1.000 euros. Ara estem veient com les perspectives de baixada de preus de l’habitatge estan fent que alguns fons ja comencin a parlar de baixades del 10% i del 20%.
“Blackstone té una gran capacitat de xantatge sobre el Govern espanyol”
Això pot tenir també un efecte sobre la resta del mercat?
Exacte. Quan les expectatives van a la baixa, els preus es contagien d’aquestes expectatives i baixen. Per això dic que el funcionament d’aquest mercat té molt poc a veure amb l’ideal que surt als llibres de text de primer d’economia, on hi ha una oferta i una demanda que es regulen i acaben fixant un preu ideal. A banda, el problema del mercat d’habitatge és que opera amb un bé de primera necessitat, i hi ha tota una infraestructura social i cultural a la qual estem vinculats que limita molt la nostra capacitat d’elecció dins d’aquest mercat. Això fa que estiguem sotmesos a formes de xantatge econòmic molt fortes: si tu no pots pagar el pis, te n’has d’anar del barri. Això ho diuen els mateixos inversors, perquè l’últim que fa la gent és deixar de pagar la casa. Les taxes de morositat a Espanya són baixíssimes, i per aquest motiu els grans fons reconeixen que el lloguer segueix sent una inversió altament rendible, perquè poden apujar molt els preus i saben que la gent, per la seva situació de falta de llibertat real a l’hora d’escollir, ho acabarà assumint.
La regulació dels preus passaria només per construir més habitatge públic?
És evident que necessitem construir un sistema d’habitatge públic, perquè és l’única manera de garantir aquest dret universal de manera efectiva i segura. Ara bé, l’experiència de ciutats com Viena ens demostra que fins i tot aquelles amb el percentatge més alt d’habitatge públic del món han de regular els preus de l’habitatge privat. Ja pots desenvolupar sistemes públics que no podràs evitar, no només que s’especuli en el mercat privat, sinó que hi hagi pressions als polítics perquè privatitzin l’habitatge públic. Aquí ens cal ampliar aquest parc, que és pràcticament inexistent; però, al mateix temps, hem de tenir en compte que, en bona part, l’oferta ja existeix. Només a Barcelona, hi ha 9.600 pisos (sense comptar-hi els il·legals) que podrien ser habitatge protegit i que ara mateix són en el mercat turístic. Recuperant aquests habitatges, resoldríem bastant el suposat problema d’oferta que tenim a la ciutat. I també hi ha els pisos de la Sareb, que van ser avalats amb diner públic i que ara mateix estan sent gestionats per fons d’inversió privats que busquen treure’n el màxim rendiment. Tot això en conjunt constitueix un parc important de pisos que podrien ser destinats a habitatge assequible.
Un dels primers compromisos del Govern espanyol actual va ser, justament, la regulació del preu del lloguer; però, avui dia, aquesta mesura encara no s’ha desenvolupat. Per què?
El motiu principal és que hi ha una pressió molt gran del poder financer que va entrar a Espanya durant la crisi, i que encara no sabem quines contrapartides va aconseguir. El poder polític ha assumit les seves exigències. Quan hi va haver la crisi hipotecària i durant els anys posteriors, molts dels fons d’inversió de Wall Street veien el sector immobiliari a Espanya com un sector molt arriscat on podien tenir pèrdues. Va ser només a través de canvis legislatius enormes, de rescats directes i indirectes i d’ajudes i subsidis que aquests fons van decidir invertir aquí. La pregunta és: què se’ls va donar a canvi? Quins acords hi va haver? Perquè hi van ser; això és segur. I que Blackstone té una gran capacitat de xantatge sobre el Govern espanyol també és segur.
En quin sentit?
Fa algunes setmanes, va anunciar que faria una venda massiva d’habitatges amb una reducció de preus del 50%. Això, realment, es va produir només en els pisos que té a les zones de la Catalunya i l’Espanya buidades; per tant, l’amenaça tenia un component gran de ‘farol’. La jugada de Blackstone va consistir a dir al Govern de l’Estat que té la capacitat de fer que els preus baixin, i que això produeixi una davallada de l’economia immobiliària. Al marge d’això, hi ha acords no revelats que li permeten tenir una capacitat d’influència gran. Fixa’t que, quan l’executiu anterior va suggerir canviar la legislació d’arrendaments urbans, Blackstone va amenaçar d’anar-se’n. Quin va ser el resultat? Una resposta ràpida de l’Estat dient que no es regularien els preus. Ara és diferent, perquè la pressió social, de cada cop més partits polítics i de certes institucions, ha provocat que l’Estat comenci a assumir que algun tipus de regulació de preus haurà de fer.
“Que la gent pogués viure de lloguer sense que això fos sinònim de precarietat seria canviar de paradigma”
Ho pot haver assumit però no ho ha tirat endavant encara. I, sobre això, Podem n’ha fet, de la defensa del dret a l’habitatge, un dels seus cavalls de batalla principals. Per què, ara que són al Govern, no han desencallat la qüestió de la regulació dels preus? No s’ho creuen prou? No són prou valents? No tenen prou poder?
A Podem li passarà, durant tota la legislatura, que haurà d’escollir entre arrencar-li acords al règim del 78 i a l’Estat –que no és el PSOE; és la doctrina de l’Estat i els seus principis neoliberals en el terreny econòmic–, o sortir del Govern i obrir la porta a la ultradreta. En aquest marc, les ‘victòries’ dependran més de la capacitat de la ciutadania per organitzar-se que del Govern. De fet, la paralització dels desnonaments o la pròrroga dels lloguers a sis mesos ha estat, sobretot, producte de la pressió social i dels col·lectius en defensa de l’habitatge. I és cert que, de moment, són victòries modestes, perquè s’emmarquen en unes polítiques neoliberals que prioritzen el sector immobiliari i financer. Podem es troba en aquesta dicotomia i, al mateix temps, el PSOE ha d’escollir entre cedir una mica davant dels actors més populars de la societat, o arriscar-se a un trencament de Govern, que també obriria la porta a la ultradreta. No només a la dreta: també a l’extrema dreta, i crec que els votants d’esquerres d’Espanya no ho perdonarien. I, mentrestant, aquest estira-i-arronsa entre els dos partits del Govern, a qui més desgastarà serà aquells sectors que defensen posicions més progressistes si finalment no es veuen concretades en cap llei ni en cap política d’habitatge digne d’aquest nom.
Ara parlaves de la moratòria de lloguers o la suspensió de desnonaments, que això era previst per un període de sis mesos. Què passarà després?
El Govern espanyol ha de decidir si, passats els sis mesos, obrirà les portes a una onada massiva de desnonaments. Per molt que puguin abaixar els preus dels lloguers, les condicions de vida de la gent estan empitjorant i seguiran aquesta tendència. Llavors, l’executiu haurà de decidir entre permetre una crisi de l’habitatge que farà petita la del 2008, o evitar-la, fent front als poders econòmics. La ciutadania també hi ha de prendre partit, no només els càrrecs públics: depèn de nosaltres impedir que hi pugui haver una allau de desnonaments i un nou cicle especulatiu que ens porti a un escenari pitjor que el de la crisi anterior. Ens trobem en un moment en què, per molt que es puguin fer mesures pal·liatives que no evitaran la caiguda de l’economia, sí que poden establir les bases de la futura política d’habitatge. I això també té a veure amb el model econòmic i social que vulguem construir.
Com seria una política d’habitatge perfecta? Com s’hauria de definir?
No sé si hi ha una política perfecta; però, d’entrada, cal ampliar exponencialment el parc protegit de lloguer i regular el mercat privat. Així es garantiria la funció residencial de l’habitatge i es protegiria la ciutadania dels abusos. Poca broma: només que la gent pogués viure de lloguer sense que això sigui sinònim de precarietat, ja seria un canvi de paradigma. Tenim un model en el qual tot el que no comporti comprar un habitatge és sinònim de fracàs, perquè tota la legislació en fa, del lloguer, una opció de vida precària i inestable. Per canviar aquest enfocament, simplement caldria apropar-nos a models europeus, que fan que el lloguer assequible i altres maneres d’accedir a l’habitatge siguin una possibilitat molt real.
El lloguer ha anat menjant terreny a la compra? Perquè durant la darrera dècada hem vist que la compra ha estat una realitat cada vegada més minoritària.
L’accés a les hipoteques per part de les famílies ha baixat. No és una possibilitat a l’abast de la gran majoria de la població. Llavors, el lloguer seguirà sent una realitat, i, si fem que sigui una opció estable, permetrem que la gent no s’hagi d’endeutar ni d’hipotecar per accedir a l’habitatge. Això canviaria radicalment la vida de molta gent, perquè estar endeutat té un efecte molt gran sobre el conjunt de decisions que prenem en el nostre cicle vital. I que consti que estic sent extremament reduccionista amb el tipus de polítiques que es poden fer; no vull que sembli que amb això ja resoldríem el problema. Però mirem què passa en altres països i ciutats del nostre entorn. A Viena, la regulació del preu del lloguer està vinculada a models urbans molt diferents dels que tenim aquí: hi ha comunitats de llogaters que són les que prenen decisions sobre el futur del seu conjunt habitacional. No només els edificis, sinó que hi ha illes de cases senceres que s’organitzen entorn de comunitats.
Abans deies que el Govern havia de decidir si obriria les portes a desnonaments massius. Parlem de desnonaments i molt menys d’infrahabitatge, una situació que, en ciutats com Barcelona, afecta prop de 800 persones que viuen en barraques o en naus industrials abandonades. Els darrers anys, ha crescut també el nombre de famílies en pensions sense cuina, o en habitacions rellogades. Què passa amb elles?
Això és un fenomen del segle XXI. Fins i tot s’havia arribat a pensar que la realitat de les persones sense sostre o que viuen en condicions d’infrahabitatge era conseqüència d’una patologia, de problemes de salut mental, però el cert és que són producte de l’especulació immobiliària. El resultat és que aquells que estan en una situació de major debilitat en el sistema d’habitatge són també els que tenen una situació de major vulnerabilitat en el sistema laboral, persones sense permís de residència o de treball, o discriminades per la Llei d’estrangeria. I, en molts casos, hi ha famílies que es veuen obligades a pagar autèntiques barbaritats per habitacions rellogades, precisament perquè la seva situació no els permet trobar-hi alternatives.
“Hem de posar l’habitatge al centre de qualsevol programa de transformació social”
I de quina manera es podria revertir aquesta situació?
Una de les maneres de canviar-ho és el que ha fet Portugal: regularitzar les persones estrangeres que no tenien permís de residència ni de treball. Aquí hi ha una campanya per la regularització de les persones migrants i és cabdal, perquè això té efectes en l’habitatge, en el treball i en els drets en general. Avui dia, estan absolutament excloses de qualsevol forma de suport. El Govern espanyol parlava de no deixar ningú enrere; doncs aquestes són les primeres que estan quedant enrere, perquè són víctimes d’una forma d’explotació com és l’infrahabitatge o les habitacions rellogades. Víctimes d’algú que està especulant amb la seva misèria.
En una entrevista a David Madden, sociòleg expert en habitatge, la teva primera pregunta va ser aquesta: “La crisi de l’habitatge no és conjuntural sinó sistèmica: hi ha una contradicció entre l’habitatge com a casa —amb funció social— i l’habitatge com a mercaderia —com a producte que pot ser venut. Volem que l’habitatge sigui assequible, i al mateix temps creiem que ha de ser una inversió?”. Ara, respon-la, tu. Com es resol la dicotomia?
Implica desvincular l’habitatge del mercat financer i desmercantilitzar-lo. Garantir que sigui el que és: un dret fonamental, i posar-lo a l’altura de l’educació o de la sanitat. Això només s’aconsegueix amb un nivell molt alt d’intervenció pública i comunitària que li guanyi espais al mercat. Però no garantirem que l’habitatge sigui un dret amb el qual no s’especuli si no en fem fora tot un tipus d’inversor, o més aviat, de “depredador” financer i rendista, i si no desincentivem que el comú dels mortals vegi l’habitatge com una forma d’inversió. El canvi també està vinculat a la manera com es guanya la vida una part de la societat.
Què vols dir?
Els últims anys, una part de les noves classes mitjanes i les classes mitjanes antigues, que s’han reconvertit, han fet de l’ingrés de les seves rendes immobiliàries una forma de vida. Un negoci. Això és insostenible perquè és un joc de suma zero: la forma de vida d’aquestes persones va en detriment de la d’unes altres, que, per mitjà del lloguer, els transfereixen una part molt gran del que guanyen amb el seu treball. Aquí hi ha un element de classe molt clar: els propietaris de pisos que els posen en lloguer tenen uns ingressos de 37.000 euros anuals de mitjana, sense comptar-hi el que cobren d’aquests pisos. En canvi, la gent que viu de lloguer ingressa, de mitjana, una mica més de 20.000 euros. Per tant, hi ha una diferència. Canviar aquest model també ha de voler dir donar l’oportunitat a molta gent de guanyar-se la vida sense fer inversions especulatives amb l’habitatge.
En el teu article a la revista ‘Ciutats’ també plantejaves que “accedir a un habitatge assequible, viure al barri i fer projectes de vida estables dependrà, en última instància, del sistema d’habitatge que vulguem construir. Rescatar les ciutats del capitalisme rendista està a les nostres mans”. D’acord, però com ho fem?
A mi em sembla que la lluita per l’habitatge hauria de formar part de qualsevol programa de lluita pels drets. És fonamental que els sindicats del treball o les organitzacions ecologistes, per exemple, s’aliïn amb les que lluiten de manera específica pel dret a l’habitatge. Hem de ser capaços de posar l’habitatge al centre de qualsevol programa de transformació social i de lluita per la igualtat. Hi ha una economia extractivista i un poder polític i econòmic que insistirà en les mateixes receptes, encara que hi hagi una crisi fortíssima. Intentaran salvar la construcció per reactivar el cicle immobiliari i impulsar macroprojectes, que són una agressió ecològica contra els béns naturals i que tenen un impacte molt gran en les nostres ciutats i pobles. Això ens obliga a bastir propostes transformadores que vinculin els drets laborals i el dret a l’habitatge amb la protecció ecològica, i, per tant, avançar cap a un model on això quedi protegit. I no ho farem articulant propostes programàtiques ideals, sinó enfrontant-nos al poder econòmic.
