‘La SEAT: motor de llibertat’, epíleg de Jordi de Miguel

“Tot es resumeix amb una paraula: solidaritat”, repeteix l’extreballador de la SEAT Pedro López, a cobert del sol que una tarda de maig crema l’asfalt de la plaça d’Espanya. “Solidaritat amb els condemnats del procés de Burgos, solidaritat amb els acomiadats per l’empresa, solidaritat amb els que vam ocupar la fàbrica… Solidaritat i confiança: senties que, arribat el moment, els teus companys farien el mateix pas que tu”.

També la lectura és un acte solidari. També aquest còmic se sosté en la confiança que, pàgina per pàgina, el lector acompanyarà els seus autors en una cerca comuna. El que se cerca és l’eco d’una Barcelona modelada per les lluites obreres. Una Barcelona de maons rojos que, malgrat l’amenaça gentrificadora, es resisteix a ser esborrada i que, junt amb la plaça del Moviment Obrer, té a la Marina un punt de trobada ineludible. Coordenades 41.35972212349327, 2.1377997364773744: aquí, just davant de l’Escola SEAT, comença el passatge d’Antonio Ruiz Villalba. 

Enmig de la batalla campal desfermada per les forces de l’ordre el 18 d’octubre de 1971, la policia mata l’obrer Antonio Ruiz Villalba

Nascut el 1938 a Jerez del Marquesado (Granada), el soldador de la secció 33 del taller 1 Antonio Ruiz Villalba no va destacar mai per la seva militància sindical. No participava en les Comissions Obreres que l’oposició antifranquista, liderada pel PSUC, va impulsar a les fàbriques per minar els fonaments del règim, ni era un assidu a les assemblees que a l’hora de l’entrepà van forjar una alternativa democràtica al Sindicat Vertical. El 18 d’octubre de 1971, però, no va dubtar a unir-se als milers de treballadors que van ocupar la SEAT per demanar la readmissió dels representants sindicals acomiadats.

Aquell fou un acte de desobediència massiu que calia sufocar d’arrel. Per això la negativa a negociar la readmissió, per això la brutal repressió, la irrupció violenta, el ball de la sang. Enmig de la batalla campal desfermada per les forces de l’ordre, vuit bales esquincen
la història. Antonio Ruiz Villalba és ferit greument per la policia: 15 dies després, esdevé “el primer mort com a conseqüència de la conflictivitat laboral a Catalunya del tardofranquisme”, com explica l’historiador David Ballester a Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya. El crim, mai investigat, engreixaria l’historial d’impunitat del règim i estremiria la societat catalana. El 7 de novembre, la sessió constituent de l’Assemblea de Catalunya guarda cinc minuts de silenci per Ruiz Villalba. Les fàbriques de mig país es convulsionen. De què està feta la distància que ens separa d’aquell moment?

En les entrevistes elaborades per documentar el còmic La SEAT: motor de llibertat, la fàbrica es revela com el mirall còncau d’un temps en què la vida, el treball i la cultura formaven elements indestriables. L’esperança no entenia de torns. Tot formava un tot. Un 600 no era un 600. Símbols d’innovació i de la represa de Barcelona com a motor econòmic, els cotxes de la SEAT representaven una aspiració de mobilitat i de llibertat que el franquisme no va poder contenir, malgrat els esforços esmerçats des de la seva creació.

El 1950, la seva tradició industrial i automobilística (amb la Hispano-Suiza i Motor Ibérica al capdavant), la connexió marítima amb la seu torinesa de la FIAT i l’excepcionalitat impositiva del port havien fet de la capital catalana la seu idònia de la fàbrica insígnia del règim. Amb la modernitat dels nous edificis per bandera, Barcelona i la Zona Franca se situarien a l’avantguarda de l’arquitectura industrial. Però també del control obrer.

Barcelona i la Zona Franca se situarien a l’avantguarda de l’arquitectura industrial. Però també del control obrer

Des del primer moment, el règim cedeix la direcció de l’empresa a l’estament militar i dissenya un entramat complex per evitar la rebel·lió interna. L’adopció de criteris fordistes (producció en cadena, divisió de tasques, control de temps) facilita la contractació i vigilància d’una mà d’obra barata que, passats els filtres policials, ha d’assumir els valors promulgats per l’empresa: disciplina, obediència i ordre.

El paternalisme és l’altra cara d’aquest control. Deia l’escriptor francès Paul Valéry que cap poder no és capaç de sostenir-se només amb l’opressió dels cossos; que es necessiten “forces fictícies”. És a dir, relats. L’anomenat “barri de la SEAT”, aixecat al voltant dels habitatges i serveis que l’empresa ofereix als seus empleats (un luxe per als qui fugien de la misèria del camp), és l’escenari on aquestes forces fictícies entren en joc. Unes forces que presenten el desarrollismo com una via de progrés inqüestionable i que, malgrat la repressió, la tortura i la presó que les sostenen, són esquerdades amb perseverança pels treballadors.

Com una premonició, entre el 20 i el 22 de setembre de 1971, un seguit de tempestes inunden la fàbrica. El dic del franquisme està a punt d’esclatar. L’empresa ha crescut (23.524 empleats el 1970) i els ritmes de treball, també. Paral·lelament, les Comissions Obreres s’han reactivat amb saba nova, mobilitzant el descontentament al voltant d’un nou conveni col·lectiu i de les eleccions sindicals que, infiltrades en
les llistes del Sindicat Vertical, guanyen les candidatures demòcrates. La resta és història del moviment obrer.

Avui, la SEAT segueix sent una de les empreses amb major afiliació sindical del país

Des d’aquell 18 d’octubre, la popular dita “Cuando la SEAT estornuda, España se resfría” no només al·ludirà a l’enorme pes que per a l’economia espanyola seguirà tenint l’empresa, sinó també al poder de mobilització d’una classe treballadora que havia encès de forma irreversible la metxa de la conflictivitat. “El 18-O ho va canviar tot”, insisteix Carles Vallejo al despatx del Memorial Democràtic dels Treballadors i Treballadores de SEAT. Per a molts, com Isabel López, el que es va viure aquell dia va constituir l’empenta definitiva per implicar-se en una lluita que, ja en democràcia, abanderaria una pluralitat de sindicats. Avui, la SEAT segueix sent una de les empreses amb major afiliació del país.

Com podem, en temps d’oblit i de foscúria, conservar el llegat d’aquests homes i dones? Deia l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán que “quan els espanyols van pujar per primera vegada al volant del 600, van començar a allunyar-se del seu passat per iniciar una excursió de cap de setmana de la qual encara no han tornat”. Mig segle després, el cap de setmana ha arribat a la fi, i és aquell passat obscur, en les seves formes renovades, qui ens obre la porta de casa. Les pàgines que heu llegit tenen la voluntat de foragitar la nit amb l’exemple dels qui van plantar-li cara.

• 

  'La SEAT: motor de llibertat', de Jordi de Miguel i Cristina Bueno

  Mentre recorren els carrers de la Marina, l’antic barri on hi havia la SEAT, un grup d’extreballadors de l’empresa rememora les lluites obreres viscudes a la fàbrica, en especial la vaga que hi va tenir lloc el 18 d’octubre de 1971, en plena lluita de la Barcelona antifranquista. El còmic repassa la relació de la SEAT amb la ciutat des que es va crear l’empresa el 1950, i descriu els mecanismes de control per sufocar rebel·lions internes. La repressió policial va acabar amb la mort a trets del treballador Antonio Ruiz Villalba, i va marcar un abans i un després per al moviment antifranquista i la lluita sindical.

  La SEAT: motor de llibertat, de Jordi de Miguel i Cristina Bueno. Barcelona Llibres, 2025.