20/11/2025 | 06:00
On comença la militància antifranquista de Carles Vallejo?
Com a fill de rojos i de perdedors de la guerra —no pas derrotats—, a casa sempre hi va haver una transmissió de valors i del que hi va passar. Jo era conscient que fora de casa hi havia una societat hostil i que no podia explicar les coses de què parlàvem pels riscos que comportava. Però d’alguna manera vaig mirar de traspassar aquesta actitud crítica als meus companys d’estudis.
D’on eren els teus pares?
La meva mare era modista; els seus pares es van establir al Poblenou als anys vint amb l’emigració murciana que va venir per les obres del metro de l’Exposició Universal de 1929. L’avi era militant de la UGT i treballava al port, i la part del meu tiet era de militància anarquista, que era la majoritària al barri. El meu pare havia nascut a Toledo i treballava de sabater a Madrid. Durant la II República es va implicar en el moviment esportiu i cultural com a president de la Federación Cultural Deportiva Obrera, participant en l’organització de l’Olimpíada Popular del 36. Es va afiliar a la Joventut Socialista Unificada d’Espanya, va ser un dels fundadors del 5è regiment… i president del Madrid Football Club, l’actual Reial Madrid, durant uns mesos.
!
Després de l’alçament militar, la Federación Cultural Deportiva Obrera es va fer càrrec del club, i el meu pare va fer-hi de president un temps abans de tornar a l’exèrcit. En acabar la guerra, va arribar el periple: camp de concentració de Rota, consell de guerra i presó de Sevilla. Per fortuna, en va poder fugir i es va establir a Barcelona, on va muntar una petita empresa. Era l’única sortida que tenien molts republicans fitxats.
“El barri de la SEAT és la darrera colònia industrial de Catalunya”
Abans d’entrar al PSUC, milites al Sindicat Democràtic d’Estudiants?
Sí. Fugint de l’escola pública adoctrinadora, els meus pares m’havien dut a l’escola italiana, on no hi havia l’elitisme de la francesa o l’alemanya. I el 1966 entro a l’Escola Industrial, on esdevinc responsable d’organització del Sindicat. És el moment de més auge i repressió del sindicalisme d’estudiants, però encara no percebíem tant els riscos. No sé si per inconsciència, pel fet de ser joves o perquè no havíem viscut de prop la repressió directa, la qual cosa va permetre que l’activisme dels sindicats d’estudiants creixés.
Més endavant, el fet d’haver estudiat a l’escola italiana et permetria entrar a la SEAT com a traductor.
La SEAT havia estat fundada el 1950 amb capital públic de l’Institut Nacional d’Indústria (INI), una part de capital del Banco Urquijo i amb la FIAT com a soci tecnològic. Per això necessitaven traductors italians. Jo vaig entrar-hi l’any 1969, quan s’estaven fent els treballs tècnics de la fabricació del SEAT 127 per tal de substituir el 600. El primer que hi vaig fer va ser traduir els manuals tècnics del cotxe, perquè era un model FIAT i tot venia en italià. Era un tipus de feina que, a diferència de la dels obrers dels tallers, em permetia una certa llibertat de moviments, cosa que vaig aprofitar per distribuir fulls clandestins i mantenir contactes sense aixecar sospites.
Com era la fàbrica aleshores? Quina era la seva relació amb el franquisme i quins mecanismes de control obrer desplegava?
A finals dels anys seixanta, la SEAT, que sempre havia estat presentada com a empresa model del règim, era la concentració obrera industrial en un sol recinte més gran d’Espanya: 25.000 treballadors i escaig a la Zona Franca. Arquitectònicament —amb tallers separats i amb un sistema de tanques que recordava un camp de concentració— i organitzativament —amb militars a la direcció, guàrdies civils i policia armada jubilada als sistemes de vigilància i una xarxa de delators i col·laboradors connectada amb la Brigada Político-Social, que va arribar a infiltrar-s’hi—, l’empresa havia estat dissenyada per evitar que aquesta concentració obrera derivés en conflictivitat laboral. També cal tenir present el paternalisme autoritari que es projectava al barri dels habitatges de la SEAT que es van començar a construir el 1953. Tots els serveis per als obrers (pisos, escoles, servei mèdic, instal·lacions esportives…) també exercien un control directe sobre ells, perquè, en cas de ser acomiadats de l’empresa, també perdrien els beneficis, a l’estil de les colònies industrials. De fet, el barri de la SEAT és la darrera colònia industrial de Catalunya.
“Als anys setanta sabíem que la repressió tindria una resposta immediata dels nostres companys i companyes”
A la fàbrica ja feia uns anys que les Comissions Obreres clandestines confrontaven la complicitat del Sindicat Vertical amb el règim. A finals dels anys cinquanta, s’havien desenvolupat les primeres vagues, però tu expliques al còmic La SEAT: motor de llibertat que l’entrada de treballadors joves va suposar un trencament en les maneres de fer de la lluita sindical.
La feina que s’havia fet fins aleshores era molt clandestina, la qual cosa no tenia prou repercussió en el conjunt de la fàbrica i dels treballadors. Nosaltres vam posar-nos al capdavant de les reivindicacions laborals de forma més oberta, tal com ens havia orientat el PSUC. Aprofitàvem les pauses de l’entrepà, per exemple, per fer assemblees espontànies on es tractava dels problemes de ritmes de treball, de salut o de seguretat que hi havia, o per debatre sobre el conveni col·lectiu. Tot plegat va crear un major nivell de consciència que va derivar en protestes, vagues i recollides de signatures i en la creació de plataformes reivindicatives que buscaven guanyar les eleccions sindicals organitzades pel Sindicat Vertical.
Te la jugaves.
Però érem conscients que, si ens posàvem al capdavant de les reivindicacions, la repressió que podia arribar tindria una resposta solidària immediata dels nostres companys i companyes. Com així va ser. Les mobilitzacions laborals van anar conscienciant el conjunt de la plantilla de la necessitat de lluitar per un sindicalisme amb democràcia i llibertat.
En el teu cas, els riscos que corríeu es van traduir en una detenció quan no feia ni un any que treballaves a la fàbrica, oi?
Sortint de casa, anant cap a la Zona Franca, tres membres de la Político-Social es van abraonar damunt meu. A la bossa duia fulls clandestins amb un poema de Rafael Alberti contra el procés de Burgos que havia condemnat a mort diversos militants d’ETA [“Si los condenas a muerte / si los matas, / ellos serán los seis clavos / de tu caja”, diu el poema]. Després vaig saber que m’havien fet seguiments i que m’havien regirat els calaixos a la fàbrica.
“Això va ser el més dur: estar sol, aïllat, i no saber fins quan estaries en mans dels teus botxins”
I després, 20 dies a l’infern de la Via Laietana.
Aleshores s’havia decretat l’estat d’excepció, i això significava que la policia et podia mantenir detingut més enllà de les 72 hores que marcava la llei. Teníem formació per resistir les tortures aquells tres dies, però no indefinidament. I això va ser el més dur: estar sol, aïllat, i no saber fins quan estaries en mans dels teus botxins. Això va ser el més dolorós del procés, a banda de les tortures físiques a què vaig ser sotmès. És difícil d’explicar. Cada dues, quatre o sis hores, em colpejaven entre mitja de dotzena de policies, insistint en les parts toves, em penjaven emmanillat com una gallina, simulaven un afusellament, utilitzaven el mètode de la bossa per asfixiar-me…
S’acaba sanant mai?
És un trauma que portes per a tota la vida, però t’hi has de sobreposar perquè has de parlar en nom d’altres persones que no n’han sortit vives o que són incapaces de parlar-ne. Jo tinc moments d’amnèsia, però sí que hi ha elements que et queden gravats, com el xoc que et provocava el fet que el cap dels torturadors, Genuino Navales, tingués una aparença afable (tenia l’edat del meu pare, segurament era un bon veí i un bon pare) i alhora apliqués les pitjors tortures. “Yo soy policía profesional con Franco, seré policía profesional con la democracia y seré policía profesional cuando gobiernen los tuyos”, em deia.
En alguna entrevista expliques que, durant el captiveri, a la teva família li van donar la teva roba tacada de sang. Creus que és un gest que explica la naturalesa d’aquell franquisme dels anys setanta?
Una de les coses que hem d’aclarir a la societat és que el franquisme va ser una dictadura fins al final. No és cert que fos cap dictablanda, ni que els seus últims anys són els que van preparar Espanya per a la democràcia. Cal recordar que va morir matant i torturant fins al final.
“L’ocupació de la SEAT i l’assassinat de l’obrer Antonio Ruiz Villalba van avançar la fundació de l’Assemblea de Catalunya”
Després d’aquests 20 dies passes a la Model i des d’allà presentes, junt amb altres companys de la SEAT també detinguts, la vostra candidatura a les eleccions sindicals del maig del 1971. Què és el que va passar?
El Sindicat Vertical no va admetre la nostra candidatura, però el nostre nom va ser a les butlletes, i vam resultar els més votats. No vam ser reconeguts oficialment, però altres candidats demòcrates com Pedro López Provencio, Adriano Maseda i altres companys també van ser elegits. Poc després, però, van ser acomiadats pel fet de defensar els drets dels treballadors, i això va generar una nova campanya de mobilització i de denúncia que es va estendre a l’opinió pública. Aquestes mobilitzacions van agafar volada fins a arribar al moment culminant de la lluita obrera a la SEAT.
18 d’octubre de 1971: milers de treballadors aturen la fàbrica i exigeixen la readmissió dels acomiadats a les oficines centrals de la Zona Franca. Qui va prendre la decisió de reprimir la protesta de forma violenta?
Hi va haver contactes directes de la direcció de la SEAT de Barcelona amb la de Madrid i amb el ministre de Governació, i les ordres taxatives del Govern van ser de no cedir. La resposta va ser la repressió. La Guàrdia Civil i la Policia Armada van envoltar la fàbrica i després de tres tocs de corneta van entrar-hi a cavall amb metralletes i bombes de fum. Allò va ser l’inici d’una batalla campal en tots els tallers que es va allargar fins ben entrada la nit i que va deixar molts ferits de bala, entre d’altres, Antonio Ruiz Villalba, un obrer no especialment implicat en la lluita sindical que moriria 15 dies després. Va ser una actuació temerària en un lloc de risc amb gasos i productes químics i inflamables.
Fins a quin punt aquella ocupació va suposar un punt d’inflexió per al moviment obrer i la lluita antifranquista?
En primer lloc, va suposar un salt qualitatiu per al conjunt de la plantilla de la SEAT. Molts treballadors i treballadores, com Isabel López [una altra de les protagonistes del còmic i primera secretària general de CCOO a la SEAT], van fer un pas endavant en el seu compromís en veure com actuaven les forces de seguretat, passant a un estadi de consciència política més alt que després van traslladar als barris on vivien. Després del locaut, durant 15 dies va haver-hi intents de tornar a posar la fàbrica en marxa, i no va ser possible. És admirable el grau de consciència i de lluita que es va demostrar després d’una experiència tan traumàtica com aquella. El 18-O va marcar la continuïtat de la conflictivitat laboral fins a la Transició.
“De polítiques de memòria, en fa tothom, també el franquisme per enaltir la División Azul”
I va donar un altre caire a aquella dita que deia “Cuando la SEAT estornuda, España se resfría”, suposo.
La dita expressa molt bé també la idea del contagi de la lluita que van despertar els fets. Molts sectors industrials i estudiantils es van declarar en vaga en solidaritat amb la SEAT i va haver-hi manifestacions molt potents. A Bellvitge, a la ciutat satèl·lit de Sant Ildefons, a Badalona, es va coordinar l’acció i la distribució de propaganda. La solidaritat va ser molt potent. Crec que és un fet històric constatable que els fets van activar i avançar la reunió fundacional de l’Assemblea de Catalunya el 7 de novembre, en la qual es va dedicar un minut de silenci en homenatge a Ruiz Villalba.
Com interpretes aquell moment, ara que el treball i la societat no semblen bategar a l’uníson?
El teixit productiu d’aleshores era totalment diferent. Nosaltres estàvem immersos en la societat fordista taylorista. Érem la Xina d’Europa: les multinacionals aprofitaven els baixos costos derivats de la manca de llibertats. I en aquest context és quan, amb el plantejament, sobretot de les forces d’esquerra i comunistes, d’unir les forces del treball i de la cultura com a elements activadors de l’antifranquisme, hi ha molt contacte des de sectors estudiantils, però també professionals. Els col·legis professionals feien declaracions contra la repressió, contra les penes de mort…
Què passa durant la Transició i l’inici de la democràcia perquè la memòria antifeixista no hagi arrelat com en altres països?
Espanya no va sortir alliberada del feixisme o del nazisme, com va passar a la resta d’Europa. Vam patir 40 anys de dictadura i de guerra freda i, per tant, no vam poder activar una memòria antifeixista com en altres països. Malgrat les situacions polítiques diverses, els partisans a Itàlia o els resistents a França són herois. Aquí els guerrillers eren delinqüents. Quaranta anys de dictadura van significar polítiques d’adoctrinament i de memòria franquista, perquè, de polítiques de memòria, en fa tothom. Les del franquisme van enaltir la guerra, la División Azul, la croada i els seus màrtirs. Arribada la Transició, una gran part de la societat estava tan traumatitzada pel dolor i per la repressió que creia que era millor no parlar del passat. Aleshores no vam tenir la correlació de forces favorable suficient per aconseguir una ruptura democràtica. I tots vam començar a treballar per resoldre els problemes materials dels activistes antifranquistes que sortien d’anys de presó amb problemes de salut, amb problemes econòmics, amb vides destrossades. Va ser la generació dels nets la que va posar a l’agenda el debat de la memòria tant a Catalunya, canviant el paradigma amb la creació del Memorial Democràtic a Catalunya, com a Espanya, amb l’impuls de la Llei de memòria històrica del Govern de Rodríguez Zapatero el 2007.
“Qualsevol intervenció per la veritat i la reparació jurídica continua topant amb la Llei d’amnistia del 1977”
El 2022 s’aprova a Madrid la nova Llei de memòria democràtica. Quines oportunitats i limitacions presenta?
S’hauria hagut d’avançar molt més i destinar més recursos a les polítiques de memòria, entre d’altres, a les polítiques de fosses. La Llei està infrautilitzada i sobretot, es troba amb l’oposició de les regions on governa la dreta amb l’extrema dreta. Hi ha un petit avenç, que és la creació de la Fiscalia de Drets Humans i Memòria Democràtica, que pot esclarir, motu proprio o a sol·licitud de les víctimes, la veritat judicial del que va passar perquè té accés a les fonts arxivístiques que nosaltres no tenim. El problema és que no passa d’aquí. Qualsevol intervenció per la veritat jurídica i per la reparació jurídica segueix topant amb la Llei d’amnistia del 1977.
Què hem de fer, doncs?
Seguir lluitant, com sempre.
Amb aquest topall concret de la Llei d’amnistia, vull dir.
Hi ha membres dels partits que van donar suport a la Llei de memòria democràtica que interpreten que la Llei d’amnistia no ha de bloquejar el procediment. Però ja sabem quina és l’extracció del poder judicial, i alguns jutges ho estan interpretant d’una altra manera.
En el cas de la teva denúncia, desestimada als tribunals espanyols, dius que la jutgessa del Jutjat d’Instrucció número 18 va argumentar que durant el franquisme no hi havia el delicte de tortura.
És patètic. Quan nosaltres argumentem que les tortures són crims de lesa humanitat i, per tant, imprescriptibles, ells responen que Espanya no havia signat els acords internacionals referits a la tortura. Els nostres juristes consideren que són arguments que no tenen la categoria per impedir arribar al procediment d’investigació penal que preteníem en els jutjats d’instrucció i, després, en el Tribunal Constitucional. Però segueixen agafant-se a la irretroactivitat i a l’amnistia de víctimes i victimaris. Hem de seguir batallant en l’àmbit jurídic, però també en l’àmbit parlamentari, per trobar la fórmula que anul·li aquesta interpretació de l’amnistia.
“Aquest és el repte que tenim: saber lligar les lluites per una societat millor amb la lluita de les llibertats i l’antifeixisme”
Confies que aquest camí arribarà a bon port?
No em plantejo aquest procés amb confiança o sense. És la nostra cultura de resistència que ve del franquisme. No ho veiem com a persones il·lustres que creuen que tot anirà com hauria d’haver anat. Ho fem per oferir una eina més de reivindicació i per posar en l’àmbit de l’opinió pública la necessitat de seguir lluitant.
Et preocupen l’increment de les posicions de dretes entre els joves i les repercussions que això pugui tenir pel que fa a la memòria i al revisionisme?
No podem separar la lluita antifranquista i la lluita per la memòria democràtica de la realitat social. En aquests moments som en un canvi de paradigma històric: les noves generacions viuen pitjor que els seus pares, amb totes les conseqüències que això comporta pel que fa a atur, precarietat, impossibilitat de crear una pròpia personalitat i una vida pròpia perquè no pots accedir ni a l’habitatge… Hi ha un malestar general que l’extrema dreta canalitza presentant-se com un partit antisistema. Jo el que dic als joves és que el més antic dels sistemes és el sistema feudal i dictatorial. Aquest és el repte que tenim: saber lligar les lluites per una societat millor amb la lluita de les llibertats i l’antifeixisme. Ara bé, tampoc hem de pensar que el jovent és d’extrema dreta. La majoria no estan en aquesta corda. El 90% de la nostra feina com a entitat es concentra en el món educatiu i veiem que els joves la reben d’una manera molt positiva.
