La derrota

Una de les millors seleccions de futbol de la història mai no va guanyar res. Però la seva derrota els va fer immortals. La Taronja Mecànica, l’equip dels Països Baixos als anys setanta, liderada per l’indomable Johann Cruyff i entrenada per Rinus Michels, va popularitzar una nova manera de jugar, el futbol total, i avui encara és recordada per la seva creativitat ofensiva. Aquella selecció orange va perdre de forma consecutiva les finals del Mundial de 1974 i de 1978 i va caure en la pròrroga de les semifinals de l’Eurocopa del 76. Però, com dic, aquelles dures derrotes els van fer immortals.

Perdre, caure derrotats, reprimits, censurats, engarjolats o, fins i tot, penjats a la forca. L’únic tret comú de moviments socials i polítics de l’esquerra mundial és que sempre, o gairebé sempre, han caigut derrotats. Avui l’esquerra europea i llatinoamericana viu hores baixes. L’extrema dreta i la dreta populista i xenòfoba avancen. Els dos grans moviments socials contestataris de la darrera dècada a Catalunya, l’iniciat amb el 15-M i les alcaldies d’esquerres, i el moviment independentista català, majoritàriament d’esquerres, es troben en un estat de depressió. Molts amics i companys que fa 10 o 15 anys vivien en una mena d’eufòria activista avui diuen que estan tristos, esgotats, que no hi ha res a fer, frustrats, desorientats i, a més, cabrejats amb uns suposats “líders traïdors”. Som en una mena de burnout polític. Som a l’era de l’esgotament.

Enfront de la depressió, cal memòria. Enfront de la resignació, cal conèixer les experiències dels que han precedit. Hem passat moments pitjors, i hem tornat a vèncer. Ser d’esquerres és viure en la derrota i, alhora, somiar la victòria.

Fills de mil derrotes: de la Comuna a les bullangues catalanes

Al llibre Burnout. La experiencia emocional de la derrota política (Verso, 2024), la investigadora social Hannah Proctor es fa una pregunta: “Com segueixen endavant els que lluiten per un món millor després d’enfrontar la impotència de la derrota?”. Revolucionaris i militants del passat expliquen com van mantenir viva “l’esperança davant del fracàs polític” des de la Comuna de París fins als espartaquistes de Rosa Luxemburg, passant per activistes pels drets civils als Estats Units, anticapitalistes a Londres o feministes contra el patriarcat encara imperant.

“Com segueixen endavant els que lluiten per un món millor després d’enfrontar la impotència de la derrota?”

A Catalunya tenim una llarga experiència de derrotes, fracassos i decepcions polítiques al llarg de la història. Des del segle XIII hi ha catalans que es revolten. L’any 1285 es va produir una de les primeres rebel·lions d’un territori que ja començava a dir-se Catalunya: la revolta de Berenguer Oller, una protesta a Barcelona liderada per petits menestrals i comerciants que van aconseguir el suport del “poble menut” contra les rendes i censals que s’havien de pagar a “clergues, prohoms i burgesos”. Es proposaven atacar, segons les cròniques, “tots los rics hòmens de la ciutat”. La cosa va acabar fatal. Van penjar Oller i set dels seus companys de files. Allò va provocar una enorme commoció a la ciutat. Tanmateix, els catalans van seguir revoltant-se, protestant, protagonitzant bullangues, revoltes i protestes als carrers. Tossudament alçats. Fins avui.

• 

  'Burnout: La experiencia emocional de la derrota política'

  Escrit per Hannah Proctor, investigadora de la Universitat de Strathclyde, a Glasgow, i especialitzada en teories de la psiquiatria radical.

  El llibre Burnout: la experiencia emocional de la derrota política explora com els militants han dotat de sentit el seu propi esgotament: des dels revolucionaris de la Comuna de París exiliats després de la seva derrota, fins a bolxevics exhausts recuperant-se en sanatoris.

  (Verso Books, 2024)

Salut mental, cures i activistes socials: encara són tabú?

Les qüestions emocionals i psicològiques tenen molt més a veure del que creiem amb la gestió de la derrota política. Després de llegir i entrevistar desenes d’activistes de diferents èpoques, Hannah Proctor explica que “fins i tot els revolucionaris que es mostraven contraris a les qüestions psicològiques” admetien que molts companys de trinxera acabaven “enfonsant-se en la depressió o buscaven ajuda terapèutica per mantenir el seu compromís polític”. Parlem de lluites socials i polítiques històriques que han acabat amb repressió, presó, exili, pèrdua del lloc de feina, aïllament social o familiar i, en alguns casos, la mort de companys de lluita. Poseu-vos al cos dels militants d’esquerres a l’Argentina de la dictadura, dels independentistes algerians contra l’ocupació francesa o dels exiliats catalans després de la derrota de la Guerra Civil.

La majoria de les revoltes han acabat amb repressió, presó, pèrdua de llocs de feina, exili o, fins i tot, la mort

Avui dia, segons la investigadora de la Universitat de Strathclyde, a Glasgow, i especialitzada en teories de la psiquiatria radical, “és més habitual” que els moviments socials i polítics reconeguin l’esgotament, defensin les cures i promoguin espais de suport mutu. Tot i això, la salut mental als espais d’esquerres tampoc no és avui un tema principal ni públic. “Rastrejar les històries d’esgotament polític implica sortir dels grans escenaris públics i buscar als espais tancats de la llar, la presó o l’hospital. Són fenòmens que es troben als marges dels relats històrics”, destaca Proctor.

Què fa la gent després d’haver patit una derrota social o política?

L’esquerra sol caure en la nostàlgia d’un temps passat millor. Ai, que fotuda és la melancolia d’esquerres, com diria Enzo Traverso. Les derrotes revolucionàries del passat havien servit de mite i d’orgull per a generacions. Inspiraven els nous moviments radicals. Aprenien dels errors, i s’hi llançaven de nou per poc que recuperaven forces. El futur era un món millor. Els fills de mil derrotes tornaven a la càrrega. De derrota en derrota fins a la victòria final. Ara, però, només queda la nostàlgia –o la ràbia– d’allò que no va poder ser.

Burnout es pregunta què fa la gent després d’haver patit una derrota social o política després d’un llarg període de compromís col·lectiu. Es retiren? Se’n van a casa? Mantenen la flama de la lluita viva en la seva vida quotidiana? Què fan els vençuts amb els seus dies i amb les seves nits? Buscaven consol entre camarades? Es llançaven a noves lluites? Desapareixien en la soledat i renunciaven als seus antics compromisos? Quins mètodes van fer servir per sentir-se millor?

El pitjor escenari després d’una derrota política és caure en el cinisme i canviar de camisa. Les urgències i les presses provoquen frustració, i la frustració provoca resignar-se i abandonar la causa. Això ja és un problema. Però el pitjor són els que, després de la derrota i la repressió, passen al bàndol guanyador pel pur cinisme del “no hi ha res a fer”.

Què ens ensenyen les derrotes del passat? Llegiu Rosa Luxemburg

Rosa Luxemburg, la gran revolucionària, hores abans de ser assassinada, va enviar un article al mitjà Die Rote Fahne, que significa ‘La Bandera Roja’, òrgan d’expressió de la Lliga Espartaquista. Es va publicar el 15 de gener de 1919. Es titulava “L’ordre regna a Berlín”. Avui, més de 100 anys després, val la pena llegir-lo sencer, sobretot llegiu-lo els que estigueu cansats, frustrats, tristos i cabrejats, amb les darreres derrotes. Al llibre Burnout es reivindica aquest vell pamflet de Luxemburg. I, sincerament, no he trobat un final millor per aquest text a CRÍTIC.

Rosa Luxemburg, el 1919: “On seríem nosaltres avui sense aquelles derrotes del passat?”

“Què ens ensenya tota la història del socialisme i de les revolucions modernes? La primera espurna de la lluita de classes a Europa, l’aixecament dels teixidors de la seda de Lió el 1831, va acabar amb una dura derrota; el moviment cartista a la Gran Bretanya també va acabar fracassant; l’aixecament del proletariat parisenc, en els dies de juny de 1848, va finalitzar amb una derrota aclaparadora, i la Comuna de París es va tancar amb una nova derrota. Tot el camí que condueix al socialisme està pavimentat amb res més que amb estrepitoses derrotes.”

“Però, al mateix temps, la història marxa inexorablement, pas a pas, cap a la victòria final. On seríem nosaltres avui sense aquelles derrotes, de les quals hem d’extreure la nostra experiència històrica, comprensió, força i idealisme? Avui, mentre avancem cap a la batalla final de la guerra de classes proletària, ens trobem sobre els fonaments d’aquestes mateixes derrotes, i no en podem prescindir de cap, perquè cadascuna contribueix a la nostra força i comprensió.”