Contra l’atomització del malestar social, més sindicalisme de classe

“Si em trobo a la consulta amb una persona que té ansietat, li puc ensenyar tècniques de meditació, de relaxació […]. Si tu entrevistes cada setmana 20 persones i totes 20 t’expliquen exactament la mateixa història o històries molt similars, no pots pensar que tens 20 persones amb 20 problemes individuals.” Aquesta és l’afirmació del psicòleg Joan Soler en una entrevista que li va fer recentment 3Cat Info sobre l’augment dels problemes d’ansietat entre la joventut, i que s’ha fet viral en les últimes setmanes.

El que assenyala aquest especialista de la salut mental és una realitat patent que emana d’una accentuació dels estressors que impacten en el dia a dia de les persones joves, i que deriven en un augment dels diagnòstics de trastorns d’ansietat. Aquest increment segueix una tendència ascendent des del 2019 d’acord amb dades de l’Observatori de les Desigualtats en Salut, coincidint amb el primer any en què el suïcidi es convertia en la primera causa de mort entre la població jove. El percentatge de joves amb diagnòstic nou de trastorn d’ansietat afecta un 9% d’aquest grup demogràfic –un 2,5% té depressió diagnosticada–, amb un impacte tres vegades superior entre els joves amb menys renda; segons dades del sistema sanitari català.

L’any 2025, només un 14,5% de la població de 16 a 29 anys vivia fora la casa familiar

En efecte, el factor principal que explica aquest agreujament dels problemes de salut mental es resumeix en l’empitjorament de les condicions materials d’aquesta població, i la part troncal d’aquesta deterioració és el binomi que constitueixen els salaris baixos i l’augment del cost de vida. La pèrdua del poder adquisitiu està impulsada per una càrrega del lloguer d’habitatge que es menja actualment més del 98% del salari de les persones joves, segons l’últim informe de l’Observatori d’Emancipació. Fruit d’aquesta realitat, la pobresa ja no és una excepció entre la joventut; fins i tot entre aquella assalariada prop d’un 75% no estan emancipats, una dada que empitjora en el còmput total: l’any 2025 només un 14,5% de la població de 16 a 29 anys vivia fora la casa familiar.

Aquesta realitat emergeix d’un mercat laboral català en el qual més de la meitat (52%) de la creació neta d’ocupació ha estat en sectors per sota del salari mitjà atenent les dades de l’últim Informe Fènix. L’estancament dels salaris i la precarietat laboral conviuen amb un mínim històric en l’afiliació sindical a Espanya, que se situen en un 12,5% de les persones treballadores, i les més joves són el col·lectiu que menys s’hi adhereix, d’acord amb dades de l’OCDE.

Recuperant l’entrevista de l’especialista en salut mental Joan Soler, el seu argumentari acaba assenyalant aquest fet. Mitjançant la metàfora d’un rusc de vespes que tenim al lloc de treball, etziba que la gestió de les picades no es pot limitar a posar-hi pomada o tapar-se el cos: “Hi ha d’haver alguna cosa que puguem fer de forma col·lectiva. Aquí és on entren les diferents estratègies i dinàmiques que crec que haurien de venir de més amunt: a nivell polític, d’estructuració, a nivell d’organitzacions”.

La frustració individual és el primer pas cap a una resposta organitzada

Aquesta és una crida que no renunciem a l’excepcionalitat temporal de la crisi. A l’era de les policrisis i de la cronificació de malestars, lluitar contra l’abisme i la resignació és imperatiu. L’autoorganització és l’única eina que pot revertir les deficiències estructurals que emergeixen del nostre mercat laboral i de l’habitatge. En una dinàmica en la qual enfrontar-se individualment contra els lobbies extractivistes i rendistes és un fracàs anunciat, la unió de la majoria vulnerabilitzada és indispensable per seguir creient en la justícia social.

I, contràriament al que podria semblar, no cal anar gaire lluny per contrastar l’èxit de l’organització sindical. Al nostre país, el moviment prohabitatge –PAH, Sindicat de Llogateres o sindicats d’habitatge de barri–, els sindicats del sector de l’ensenyament o el Sindicat Popular de Venedors Ambulants en són exemples vius. Aquests espais d’autoorganització han aconseguit socialitzar la seva lluita, activar els més damnificats, interpel·lar la societat i canalitzar el malestar cap a la teulada dels causants. Han demostrat que la frustració individual és el primer pas cap a una resposta organitzada amb potencialitat d’acabar amb problemes estructurals. Cal aclarir que aquesta pal·liació del malestar individual és, i ha de ser, compatible amb fer un seguiment psicològic.

Tanmateix, en el context actual, creix la necessitat que, aprofitant l’auge i la normalització de l’acompanyament psicològic (especialment entre la joventut), hi hagi més membres d’aquest sector que, davant dels problemes del dia a dia dels pacients, receptin, entre altres remeis, la participació en espais d’autoorganització sindicals i veïnals. Urgeix que els especialistes de la salut mental incloguin dins del seu receptari “cremar el rusc de vespes”.

Per acabar, davant d’aquesta realitat, els sindicats majoritaris han d’assumir la seva responsabilitat: és difícil de justificar que en la situació asfixiant actual en la qual sobrevivim, s’hagin complert 14 anys des de l’última vaga general convocada per motius laborals i socioeconòmics. La reconstrucció del poder sindical no és compatible ni amb una mobilització feble ni amb la percepció que el sindicalisme laboral només hi és per apagar focs, sense possibilitat de transformar la realitat. L’estancament material i la feblesa del benestar de les noves generacions són cicatrius que ens fan més dèbils, condemnant la nostra societat a la fragmentació i a la derrota social.