La Girona que (ja no) enamora

La ciutat de Girona, a les portes de les eleccions municipals, es mira al mirall i (ja no) enamora. La realitat desigual va molt més enllà de la imatge idealitzada d’una Girona benestant i sense conflictes socials. De tots aquests, se’n poden destacar tres: la turistificació massiva del centre de la ciutat; un enorme problema d’accés a l’habitatge per la deixadesa o inacció política, i l’històric oblit municipal respecte als barris empobrits i perifèrics

El turisme que havia de salvar la ciutat, i que ara la condemna

Si alguna aposta política ha funcionat a Girona en els últims 10 anys, aquesta és, sense cap dubte, la turistificació de la ciutat. Després d’una hegemonia de més de 40 anys del PSC, l’entrada de CiU a l’Ajuntament el 2011, en plena crisi econòmica, va suposar el desplegament de la catifa vermella per a l’arribada de visitants aprofitant una conjuntura òptima basada en una premissa senzilla: la Girona que enamora ha de poder atraure viatgers consumistes i emocionar el turisme de masses.

I d’aquesta manera, coincidint amb la inauguració al gener del 2013 de la línia d’AVE que unia Girona amb Barcelona, amb Figueres i amb el sud de França, el govern liderat per Carles Puigdemont es va llançar en una extensa campanya de projecció internacional amb eslògans com “Girona emociona” o amb vídeos de promoció del festival Temps de Flors protagonitzats pel mateix alcalde en català, castellà, francès i anglès; mentre que, en els últims anys, el seu relleu, Marta Madrenas, s’ha centrat a afavorir l’assentament a la ciutat de ciclistes professionals i llurs comerços.  

Si bé aquesta aposta ha funcionat, amb un creixement en més d’un terç del nombre de viatgers a la ciutat, també ha transformat la ciutat a favor dels qui hi passen uns dies, i en detriment dels interessos de la població gironina o, si més no, obviant la repercussió per als veïns i les veïnes, especialment aquells que viuen al Barri Vell i als voltants. Curiosament, aquesta aposta modeladora de la ciutat fins a convertir-la en una ciutat aparador és l’única política pública destacable, amb molta diferència, d’aquests tres últims mandats del consistori sota el lideratge de l’espai convergent.

Una ciutat instal·lada en una inèrcia restrictiva de la garantia del dret a l’habitatge

La garantia del dret a un habitatge digne és una utopia a Girona. La falta d’una estratègia municipal ha portat la ciutat a liderar els rànquings més alarmants de les principals diagnosis al voltant de l’accés a una llar, especialment en l’àmbit del lloguer.

En els últims anys, Girona acumula pujades del preu de lloguer molt per sobre de la mitjana catalana. L’any passat l’augment de preus es va situar a Girona en més d’un 19%, superada només per la capital catalana, i la tendència no sembla aturar-se, atès que al llarg del primer trimestre d’aquest any s’hi ha registrat una pujada d’un 3,7%.

Girona és la ciutat amb més desnonaments per habitant de tot Catalunya, mentre hi creixen els pisos turístics

Aquest panorama, en un context nacional en el qual la majoria dels desnonaments són per impagament de lloguer, va convertir Girona l’any 2021 en el municipi amb més desnonaments per habitant, prop de 5 llançaments (4,91) per cada 1.000 habitants, molt per sobre de la ciutat en la segona posició, Mataró, amb 2,66 i quadruplicant la xifra de la ciutat més poblada del país, Barcelona, amb 1,05. A aquestes dades cal sumar-hi que el percentatge de pisos buits a Girona l’any 2022 va ser superior al 2,10%.

Paral·lelament, en un context de falta evident d’oferta de lloguer, l’Ajuntament segueix avalant la conversió de llars per a la població gironina en habitatges d’ús turístic, permetent que fins a un 15% dels pisos de cada barri acabin sent d’ús exclusiu dels visitants a la ciutat, quan els habitatges d’aquesta modalitat s’han multiplicat per 4 en els últims 8 anys, i han passat de 184 el 2015 a 748 el 2022, prop de dues terceres parts dels quals (un 65%) estan ubicats al Barri Vell.

Davant d’aquesta realitat, les entitats de la ciutat com són la PAH, el Sindicat de Llogateres, Més Barri Menys Pisos Turístics, la Fundació Ser.Gi, Som Sostre o la Xarxa Antiabusos Immobiliaris han anat exigint mesures pal·liatives a un Ajuntament que prioritza la bona relació amb les agències immobiliàries especuladores, tot i el col·lapse evident de la situació, la qual l’ha portat a derivar veïns que han sol·licitat empara al consistori a les assemblees de les entitats prohabitatge.

Un Ajuntament que governa d’esquena a la majoria

L’Ajuntament de Girona, com en tot el que fa, juga a universalitzar una visió de ciutat, la seva, i que és malauradament massa beneficiosa per a uns col·lectius, i flagrantment cega davant dels interessos d’altres.

En el cas de la cultura, és desolador comprovar com la proliferació d’espais d’oci en els últims anys, majoritàriament en forma de festivals, no s’ha traduït en cap cas ni en una oferta més diversa, ni en una descentralització del focus cultural. I és que el Barri Vell i els voltants continuen sent l’escenari imprescindible a trepitjar per accedir a la cultura a Girona, amb alguna excepció que se sol traduir en programacions comptades al parc del Migdia del barri de l’Eixample.

Pel que fa a les inversions i les ubicacions dels projectes principals de remodelació urbana que s’han fet en els últims anys, destaquen la reforma del carrer de la Creu que no satisfà ni els veïns, ni els comerços, i la de l’equipament del Modern, que sí que ha reforçat els espais culturals i l’oferta del cinema Truffaut. Ambdues inversions han anat a parar al Barri Vell i a l’Eixample, com si la Girona dels barris de Santa Eugènia, Can Gibert, Pedret o la Font de la Pólvora no existís.

Quan el govern de Junts s’ha girat cap a alguns d’aquests barris, ha estat, en el cas de la Font de la Pólvora, per ignorar una demanda històrica i urgent d’atenció a la pobresa energètica en aquest indret, que porta anys patint talls de llum, o en el cas de Santa Eugènia, per anunciar la inversió de 4 milions d’euros en l’impuls del “turisme sostenible a les hortes de Santa Eugènia”, que no entusiasma els veïns i les veïnes del barri, atès que no respon a cap de les seves reclamacions històriques.

Més enllà dels barris, cal destacar que dins del Ple de l’Ajuntament no hi ha cap persona d’origen estranger en un municipi en el qual més del 26% de la població és nascuda fora de l’Estat espanyol. Aquesta anomalia democràtica, que va més enllà del govern i afecta tots els partits que formen el Ple, s’afegeix a una llarga llista de canvis que necessita una ciutat que agonitza dins d’un cercle viciós d’immobilisme polític, i fa palesa la urgència d’un canvi que treballi la pal·liació de mancances socials, i que derivi en més apropament entre la Girona clàssica i la diversa.