Qui és qui a la Fundació Princesa de Girona

Els grans empresaris continuen tenint un corredor segur i directe entre els seus despatxos i la direcció de l’Estat gràcies a la simbiosi en organitzacions de la reialesa com la Fundació Princesa de Girona. Però qui en forma part i quin paper té aquest organisme selecte, creat l’any 2009 i del qual Felip VI té la presidència honorària?

La Fundació és una organització “privada” constituïda el 2009. La presidència d’honor la representa Felip VI “en nom de la seva filla la princesa Elionor”. José García Abad, autor del llibre d’investigació El malvado Ibex, sobre les relacions entre el poder i la corona, explica que la seva creació “formava part d’un intent de la corona per tenir una imatge més popular dins de Catalunya”.

La vicepresidència de l’ens va a càrrec del president de la Generalitat, segons es pot llegir a la seva web. Fins al 30 de setembre, un asterisc (*) especificava el següent: “En data 22 de juny del 2018, l’actual M. Hble. Sr. President de la Generalitat de Catalunya, el senyor Joaquim Torra, va renunciar a la vicepresidència d’honor de la Fundació Princesa de Girona”. La nota ha estat eliminada després de la inhabilitació de Torra per part del Tribunal Suprem.

Meritocràcia i grans fortunes

Mèrits, exemplaritat, joventut emprenedora i innovadora, capacitat d’assumir riscos i la motivació, el lideratge i el compromís personal, igualtat d’oportunitats, mentoring professional, desenvolupament professional, aprendre a emprendre… Són conceptes que es repeteixen de manera contínua a la web de la fundació. Una oda al discurs de la meritocràcia que s’esfondra en arribar al Patronat, eminentment compost per “fills i néts de”. Hi trobem, per exemple, Juan Claudio Abelló Gamazo, fill de l’empresari multimilionari Juan Abelló, la tretzena persona més rica d’Espanya; Fernando Abril-Martorell, fill del vicepresident del Govern amb Adolfo Suárez, o Javier Botín O’Shea, fill de l’expresident del Banc Santander Emilio Botín.

La llista segueix: María Dolores Dancausa, filla de l’alcalde falangista de Burgos i un dels fundadors de la Fundació Nacional Francisco Franco; Rafael del Pino Calvo-Sotelo i Juan Ignacio Entrecanales Franco, hereus de les constructores Ferrovial i Acciona, respectivament. Tot això, en la fundació dedicada a la filla de l’únic càrrec públic hereditari. Així, un total de 90 membres componen el Patronat a títol personal o en representació d’una gran empresa, des de Telefónica fins a Indra, des de PRISA fins a Iberdrola. El requisit és senzill: pagar. “Les aportacions periòdiques que els patrons realitzen anualment a la Fundació estan establertes pel Patronat per a l’exercici 2016 en un màxim de trenta-tres mil euros (33.000 €)”, expliquen a la web.

El Patronat de la Fundació Princesa d’Astúries

Una mica més selecte és el Patronat de la Fundació Princesa d’Astúries, compost per 24 personalitats que representen grans empreses com ArcelorMittal, Mapfre, el BBVA, el Banc Santander, Abengoa… Des del 2016 fins a l’actualitat, l’organisme ha perdut noms de rellevància com Florentino Pérez (ACS), Francisco González (BBVA), Isidre Fainé (CaixaBank), Borja Prado (Endesa), José Ignacio Sánchez Galán (Iberdrola), Juan Miguel Villar Mir (OHL), Antoni Brufau (Repsol), Esther Alcocer Koplowitz (FCC), Ana Patricia Botín (Santander), José Lladó (Técnicas Reunidas) o José María Álvarez-Pallete (Telefónica). En total, en aquests moments, 18 de les 35 empreses de l’Ibex formaven part del Patronat de la Fundació. Només Josep Oliu (Banc Sabadell) i Gonzalo Urquijo (ArcelorMittal/Abengoa) s’hi mantenen des de llavors.

El sociòleg i periodista Andrés Villena, autor de Las redes de poder en España (Rocaeditorial), explica que la monarquia també obté beneficis d’aquesta simbiosi amb els poders econòmics, en assentar en l’imaginari de la ciutadania la imatge del rei i en atorgar-li legitimitat “com un intermediari, una mena de ministre d’Exteriors etern, un ambaixador perpetu amb altres països”.

Aquesta relació també es fa palesa en altres organitzacions no vinculades directament a la corona com el Real Instituto Elcano, un think tank en el qual el rei ocupa la presidència d’honor i el Patronat està compost per polítics en actius i expolític (entre els quals, tots els expresidents del Govern fins ara), a més de representants de les grans empreses espanyoles, molts dels quals també tenen seient en el Patronat de la Fundació Princesa de Girona o de la Fundació Princesa d’Astúries. El mateix passa amb la Fundació Carolina, que té l’objectiu de “fomentar les relacions culturals i la cooperació en matèria educativa i científica entre Espanya i els països de la Comunitat Iberoamericana de Nacions”.

Segons exposa Villena, el professor William Domhoff explica al seu llibre Who rules America? el paper de les fundacions com a element per perpetuar el paper de la classe dominant. “Són llocs de reunió i punts de trobada. A més, serveixen perquè els grans empresaris donin una visió en la qual l’interès empresarial s’identifica amb l’interès nacional”, explica el sociòleg. Villena defensa que els beneficis de les grans empreses “depenen molt del BOE, de les decisions polítiques. Per això cal ser prop de les institucions de l’Estat. És una bona estratègia per recollir grans beneficis: formes part del govern corporatiu de la nació”.

El contrast entre Felip VI i Joan Carles

Les formes han canviat a La Zarzuela. Sembla complicat que, avui dia, vegem Felip VI acceptant un iot valorat en 3.000 milions de pessetes (uns 18 milions d’euros) pagat per empresaris balears a raó de 100 milions per barba. O anant-se’n al Brasil a veure la Fórmula 1 amb la invitació de la família Botín, propietària del Banc Santander. O col·locant els seus familiars en empreses com La Caixa o Telefónica. “Felip VI el que intenta és distanciar-se del seu pare, que va ser una cosa que li va proposar el Govern”, assegura el periodista José García Abad.

No obstant això, també creu que ho té difícil perquè, a part de successor, són pare i fill: “La tasca és complicada, però no li queda cap altre remei”, sosté. El sociòleg i periodista Andrés Villena també considera que aquests canvis de comportament entre els dos reis obeeixen a una “estratègia de màrqueting” del nou monarca: “Felip VI vol tenir un perfil més moderat i evitar qualsevol mena d’escàndol. És una relegitimació del poder de rei que ha de llaurar”.

García Abad ha investigat durant anys la relació entre Joan Carles de Borbó i els poders econòmics, iniciada en casar-se amb Sofia de Grècia, el 1962, quan la banca va organitzar una col·lecta “per fer-li un fastuós regal de noces”. La resta de la història és prou coneguda: l’amistat amb empresaris com Mario Conde, Emilio Botín, César Alierta, Isidre Fainé, Juan Miguel Villar Mir… La intermediació del monarca va ser clau, per exemple, perquè un consorci d’empreses espanyoles, capitanejades per Villar Mir, obtingués el contracte milionari de l’AVE a la Meca.

El rei emèrit està sent investigat ara per haver cobrat suposadament una comissió milionària. Va ser també Joan Carles I qui va atorgar el títol de marquès a l’empresari el 2011. No obstant això, existia una segona línia d’empresaris que l’únic que havien de fer per ser prop del rei era “aportar diners quan ell ho demanava”, assegura García Abad.

La versió original d’aquest reportatge es va publicar en castellà originalment a la revista ‘La Marea’ i ha estat editada per CRÍTIC.