Crític Cerca
Foto: David Fernández
Entrevistes

Rebeca Quintáns “Elionor no arribarà a ser reina”

Aquest 2020 ha fet 20 anys de la publicació del llibre ‘Un rei cop a cop’, que signava la periodista Patricia Sverlo. La primera biografia no autoritzada de Joan Carles I va ser editada per la revista basca Ardi Beltza, que dirigia el periodista Pepe Rei. Se’n van vendre milers d’exemplars tot i el boicot mediàtic. El llibre ja apuntava algunes de les claus de la corrupció borbònica avui molt present als mitjans. Ara sabem que Patricia Sverlo era en realitat el pseudònim emprat per motius de seguretat per la periodista gallega Rebeca Quintáns (Arzúa, 1964). El 2016 va publicar Juan Carlos I: la biografía sin silencios, una ampliació actualitzada de la seva investigació. Arran de la fuga del rei emèrit i dels nous capítols sobre els seus casos de corrupció, com les targetes black i els nous comptes en paradisos fiscals, hem parlat amb ella sobre la figura de Joan Carles i sobre el futur de la dinastia borbònica. 

10/11/2020 | 06:00

Moltes de les coses que avui comencem a saber ja van aparèixer al llibre ‘Un rei cop a cop’. Estem veient només la punta de l’iceberg de la corrupció monàrquica?

L’any 2000, quan es va publicar el llibre, ja hi vaig recollir moltes coses que els mitjans de comunicació oficialistes no s’atrevien a tocar i ara es comencen a saber. Però hi ha molt més. Quan vaig escriure el llibre, vaig tenir molts ítems sobre la taula, alguns dels quals no vaig poder confirmar i, per tant, no es van publicar. Per exemple, hi ha un tema que sovint s’esmenta en els cercles de poder: la possibilitat que el rei emèrit Joan Carles tingui accions d’empreses públiques privatitzades. Ho vaig tenir sobre la taula quan vaig escriure ‘Un rei cop a cop’ però no ho vaig poder investigar directament i, per tant, no ho vaig recollir. Caldria fer també el seguiment de possibles testaferros… El que va recollir el llibre estava confirmat per diverses fonts (encara que en reservés la identitat). En el seu moment em van dir que era molt valenta, però la veritat és que no vaig calcular el risc. Potser soc una mica insensata!

El llibre és una continuació de la teva tesi doctoral. Coneixes la psicologia del personatge. Segons la teva opinió, som davant d’una fuga definitiva o tornarà en cas que el reclami la justícia?

El fet de marxar d’Espanya no va ser una decisió que ell compartís. Va marxar forçat per la Casa Reial, perquè la situació era insostenible. I, encara que estigui a Abu Dhabi en una ‘suite’ de 12.000 euros la nit, no està content amb aquesta situació. No té intenció de tornar per posar-se a la disposició de la justícia, però tampoc crec que fer-ho o no fer-ho sigui una decisió exclusivament seva.

Foto: David Fernández

“Que Joan Carles acabi davant de la justícia no depèn d’ell, sinó de la voluntat de la Casa Reial i de Felip VI”

De qui és, doncs?

De la mateixa manera que se’l va forçar a abdicar i se’l va forçar a marxar d’Espanya, també se’l pot forçar a tornar-hi. L’autonomia personal de Joan Carles, per edat i per salut, està molt minvada. I cal ser conscients que ell tampoc gestiona plenament els seus recursos. Els seus fons personals són una fortuna impressionant, però estan dipositats en uns comptes corrents que, depèn del que passi, poden no ser d’accés fàcil. Al mateix temps, la seguretat del rei emèrit la paguem entre tots. Ell no pot fer i desfer a voluntat. Que Joan Carles acabi davant de la justícia depèn de la voluntat de la Casa Reial i, per tant, de Felip VI. I que el rei actual sigui sobirà o no per actuar en aquest sentit depèn del Govern. Un Govern que està deixant molta llibertat a la Casa Reial per decidir quina estratègia seguir.

Quins suports conserva el monarca emèrit?

Els qui en altres temps eren els seus amics poderosos ara donen suport a la línia actual de la Casa Reial i no es mullen per ajudar-lo a evadir l’acció de la justícia. Li poden prestar algun suport econòmic puntual, però no com durant els anys del franquisme i de la Transició. Estem parlant de suports que sempre són interessats. Què pot oferir ara Joan Carles a Ana Patricia Botín perquè aquesta li presti un suport com el que li va donar en el seu dia Botín pare? Res. La nova generació de grans empresaris dona suport a Felip.

Hi ha diferències de criteri o polítiques entre Joan Carles i Felip?

Mai han tingut una bona relació. Felip sempre s’ha entès millor amb la seva mare. I encara ara, quan Joan Carles parla del seu fill en públic, es nota que vol marcar-hi distàncies. Són personalitats molt diferents. Felip apunta maneres en la política molt més dretanes i conservadores, seguint la línia de la mare, fins i tot amb una relació amb l’Església més estreta i molt hipòcrita, de defensa fonamentalista. Potser hi influeix el fet que la mare, que es va haver de convertir al catolicisme per casar-se amb Joan Carles, es va fer més papista que el papa. L’emèrit, en canvi, va tenir sempre bones relacions amb el PSOE, no perquè fos socialista –el PSOE tampoc és un partit socialista–, sinó per les circumstàncies històriques. El pare i el fill entenen la política de manera diferent i sempre han xocat.

Més enllà de factors polítics i ideològics, el rei emèrit i l’actual representen estils i personalitats molt diferents.

Joan Carles el podem definir amb el terme col·loquial ‘pichabrava’: és masclista i faldiller. Aquell Joan Carles dels anys vuitanta que veia una noia guapa per Televisió Espanyola i se la feia portar a La Zarzuela… Aquest és un estil que a Felip mai li ha agradat. Hi ha el tòpic del rei ‘campechano’, però els testimonis que m’han arribat sobre el seu caràcter van en una altra direcció. És una persona arrogant, classista i maleducada, que tracta malament la gent, amb una formació cultural molt pobra quant a lectures. La ‘campechanía’ amb els seus amics íntims la va tenir mentre li van ser útils.

Foto: David Fernández

“Quan va matar el seu germà, Joan Carles era major d’edat i sabia utilitzar una arma. Mai es van investigar els fets”

El retrat que fas de Joan Carles és brutal. D’ell has dit: “Va matar el seu germà, va trair el seu pare, va enganyar la seva dona, va abandonar la seva filla, ha utilitzat els seus amics i s’ha servit de tots els espanyols per al seu profit personal”.

És fort, però tot això són coses ben sabudes i documentades. L’episodi de la mort del germà apareix en la seva biografia oficial com un accident, i podem convenir que així va ser, però el cert és que mai es va investigar. I Joan Carles ja era major d’edat quan van passar els fets, era alumne de l’Acadèmia Militar de Saragossa i sabia utilitzar una arma. Va trair el seu pare perquè Joan de Borbó va renunciar al seu dret al tron posteriorment a la coronació de Joan Carles. Sabem pels testimonis de les biografies oficials que Joan va acceptar el nomenament del seu fill com a hereu per part de Franco, però no hi va estar d’acord. Ho va dir públicament. Joan Carles, doncs, va accedir al tron en contra de la voluntat del seu pare, i això és traïció. Sobre els enganys a la seva dona: hi ha publicat un llibre que quantifica les amants del rei en la xifra de 4.700.

4.700!

Dir-ne amants potser és dir molt, perquè durant una època Joan Carles hauria practicat això de “seleccionar” una noia que li agradava per la televisió i fer que la portessin a La Zarzuela pressionadíssima. Cap d’elles ho ha denunciat, tot i que això entra en el terreny del “Mee too” i no sabem què pot passar en el futur. Segur que moltes hi van anar obligades. Va abandonar la seva filla Cristina? Sí, amb el ‘cas Urdangarin’. Diego Torres, soci en els negocis d’Urdangarin, va aportar proves contundents que no van ser tingudes en compte i que explicaven fins a quin punt hauria estat involucrat Joan Carles en les activitats de la seva filla i del seu gendre. Urdangarin i Cristina van seguir l’estratègia judicial de protegir-lo, però a l’hora de la veritat Joan Carles els va abandonar a la seva sort judicial. Sobre utilitzar els amics: Manuel Prado y Colón de Carvajal, per no involucrar-lo, va assumir la culpa del ‘cas KIO’. Amb Adolfo Suárez van ser grans amics i col·laboradors i, quan ja no li va servir, el va abandonar i li va negar el suport, una cosa que Suárez mai li va perdonar. I sobre servir-se de tots els espanyols per al seu enriquiment personal, només cal anar seguint les informacions que estan apareixent, sobretot a la premsa estrangera.

És més fàcil avui que fa 20 anys denunciar els punts foscos de la monarquia?

Amb Joan Carles s’ha obert la veda, sobretot la premsa estrangera i la justícia suïssa. Circula molta més informació que abans, no només el ‘cas Corinna’, sinó també coses més antigues, dels temps de la Transició. Però amb Felip el silenci és absolut. Hi ha cadenes de televisió que poden passar hores parlant de Joan Carles i obviar que té un fill, que ara és rei, que coneixia les seves activitats i no hi va fer res.

Fins a quin punt les accions de Joan Carles impliquen el conjunt de la Casa Reial i en concret el rei actual, Felip?

Ja amb el ‘cas Urdangarin’ vam veure que els negocis de la Casa Reial es gestionaven de manera familiar i tots hi participaven una mica, incloent-hi Cristina, Elena i Felip. Les informacions de Torres, soci d’Urdangarin, implicaven també Felip i a la resta de la família. Es fa molt difícil creure que les informacions que ara estan apareixent eren desconegudes pels seus fills, tenint en compte que ja eren adults.

Foto: David Fernández

“El rei emèrit no va aturar el cop d’Estat; en tot cas, el que va fer és conduir-lo”

La figura del rei Joan Carles no té res de positiu? Es diu que va ser clau per aturar el cop d’Estat del 23-F.

Jo personalment no hi trobo res de positiu. Tot i que no va dirigir personalment la Transició, en va ser una peça clau per vendre-la com un pas a la democràcia que, en realitat, el que feia era protegir els crims del franquisme i que les elits del règim mantinguessin els seus privilegis. I el seu paper en el cop d’Estat del 23-F encara està per aclarir, però dir que va aturar-lo és dir molt: el que va fer en tot cas és conduir-lo, perquè era més un cop d’efecte que un cop d’Estat. Segueixo buscant en el meu interior, però de debò que no hi trobo res de positiu!

La Plataforma de Mitjans Independents ha publicat recentment una enquesta sobre la monarquia on la república guanya en el conjunt de l’Estat, però gràcies al suport majoritari que té a Catalunya. Les dades avalarien el que sovint es diu des de l’independentisme, en el sentit que a la resta de l’Estat la monarquia té suports molt sòlids.

Ho discuteixo sovint amb companys d’esquerres que molts cops diuen “jo soc republicà, però crec que a Espanya la majoria votaria a favor de la monarquia”. Jo no m’ho crec! Quan Podemos diu que és millor no fer un referèndum perquè hi guanyaria la monarquia, jo no m’ho crec. La monarquia no té un suport gaire sòlid. La millor enquesta seria fer un referèndum, perquè moltes de les que han anat sortint que denoten suport a la monarquia han estat molt cuinades. El dia que el rei va abdicar hi va haver manifestacions en ciutats grans i petites contra la monarquia. Això és un bon senyal. Una altra cosa és que no es pugui posar sobre la taula la possibilitat de fer un referèndum. Si es fes, la república tindria opcions d’imposar-se. Potser els resultats no serien inapel·lables, perquè les campanyes mediàtiques a favor de la monarquia serien molt contundents, però com a molt podrien evitar una derrota excessivament humiliant. Jo crec que Felip perdria el referèndum. Per això els poders de l’Estat mai l’han posat sobre la taula: ja vam veure què pensava Adolfo Suárez en el seu dia, i avui amb més raó.

La crisi oberta per la fugida de Joan Carles pot implicar que es posi en qüestió la institució monàrquica a Espanya a mitjà termini?

Si ho aprofitem bé, sí. En un moment de crisi de la institució, pot ser més fàcil una revisió crítica en l’àmbit parlamentari sobre la monarquia. La Casa Reial i els poders econòmics i financers estan intentant gestionar la situació perquè caigui només Joan Carles i la institució sobrevisqui. Però jo soc optimista i crec que no ho aconseguiran. La crisi és d’una dimensió difícil de gestionar. El temps juga a favor dels republicans. No crec que la nena Leonor arribi a ser reina.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (enviament: desembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies