07/10/2020 | 06:00
Javier de la Rosa, José Manuel Lara (ja mort), Isidre Fainé, Joan Gaspart, Isak Andic, Leopoldo Rodés o la família Daurella. Les agendes d’aquests il·lustres empresaris catalans s’han mantingut durant dècades fidels i col·laboradores amb la institució monàrquica tant en l’època de Joan Carles I com actualment amb el regnat de Felip VI. El gruix d’amics i simpatitzants dels Borbons a Catalunya no és menor entre l’elit empresarial del país, tot i els canvis polítics i socials dels últims anys. El monarca actual i el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, precisament participaran divendres en l’entrega dels premis de la nova edició de la Barcelona New Economic Week, organitzada pels empresaris del Consorci de la Zona Franca, un poder de l’Estat clau a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
L’avinguda Diagonal de Barcelona ha esdevingut una metàfora que exemplifica la relació dels Borbons amb l’empresariat del Principat. A principis del 2017, la plaça Joan Carles I, rebatejada així pocs dies després de l’intent de cop d’Estat del 23-F de 1981, passava a dir-se Cinc d’Oros. L’encreuament entre l’avinguda Diagonal i el passeig de Gràcia recuperava el nom amb el qual s’hi referien popularment els barcelonins. A pocs metres, s’ho mirava una de les institucions que apleguen més monàrquics de la ciutat, el Círculo Ecuestre. La metàfora del nomenclàtor, però, empaitava també el successor de Joan Carles I. El nou monarca veia com, pocs mesos abans de la celebració dels seus premis, l’avinguda Príncep d’Astúries del barri de Gràcia recuperava el nom original, Riera de Cassoles. I, per acabar-ho d’arrodonir, al mes d’agost passat l’Ajuntament de Barcelona retirava la Medalla d’Or de la ciutat al rei emèrit.
Un dels establiments icònics de la Diagonal barcelonina, l’Hotel Princesa Sofia, ha acabat en mans de l’empresari i exvicepresident del Barça Jordi Mestre (actualment al capdavant del Gremi d’Hotelers de Barcelona). El nou propietari rebatejava l’hotel amb el més neutral Diagonal Sofia. També marcava distàncies respecte al propietari anterior, el monàrquic Joan Gaspart, que veia com el seu imperi Husa Hoteles es marcia. De fet, l’Hotel Juan Carlos I, un altre establiment situat a la mateixa avinguda i que ha estat gestionat durant anys per l’empresari i expresident de L’FC Barcelona, es troba immers en un enrevessat procés judicial. Un deute de més de 15 milions d’euros amb la Seguretat Social és l’escull principal que enfronta Gaspart amb el propietari actual, el príncep saudita Turki bin Nasser bin Abdulaziz al-Saud. Les relacions entre les famílies Borbó i Al-Saud són estretes des de principis dels anys setanta.
El mateix hotel gestiona el Palau de Congressos de Catalunya, l’edifici on es van lliurar els premis de la Fundació Princesa de Girona l’any 2019. Una edició no exempta de polèmica, ja que la zona restaria acordonada amb motiu de les mobilitzacions convocades per col·lectius independentistes contraris a la presència de Felip VI i de la seva família. Curiosament, un entorn situat a mig camí entre el Reial Club de Polo i el Reial Club de Tennis de Barcelona (tots dos amb destacats monàrquics entre els seus socis i fundadors).
CRÍTIC ha seleccionat 10 catalans que han restat fidels, o bé per interessos o bé per conviccions, als dos darrers caps de l’Estat espanyol: Joan Carles I i Felip VI.
Javier de la Rosa, el ‘tallafoc’ de Joan Carles
L’empresari que acabaria a la presó arran dels casos Gran Tibidabo i KIO va ser, juntament amb el banquer Mario Conde, una de les amistats que més maldecaps van ocasionar al rei emèrit i al seu entorn. La feina de tallafoc per aïllar el monarca d’aquests assumptes tèrbols donaria els seus fruits. De la Rosa va arribar a afirmar haver fet un pagament de 75 milions d’euros a Manuel Prado y Colón de Carvajal, una mena d’assessor econòmic de Joan Carles I, per mirar d’influir a favor de Kuwait durant la invasió del país per part de l’Iraq de Saddam Hussein. Una quantitat definida com a “pagaments de guerra” per l’empresari i acceptada pel rei després de consultar-ho via telefònica amb el llavors president dels Estats Units George Bush.
De la Rosa hauria comprat per 12 milions de pessetes una foto del rei emèrit despullat per evitar-ne la publicació
De la Rosa, coneixedor de les aficions del monarca, també participaria en molts dels recaptes per aconseguir vaixells o cotxes amb els quals tenir-lo content. Entre d’altres, l’adquisició d’un Porsche 959 amb motiu del seu cinquantè aniversari. Un regal en què hi participaren més empresaris catalans: Alberto Folch-Rusiñol (de pintures Titan; el seu fill Joaquín és patró de la Fundació Princesa d’Astúries i conseller del Banc Sabadell), el farmacèutic Josep Maria Esteve (el seu fill Antoni també n’és patró de la fundació), Mariano Puig (Marc, el successor, es troba ara al capdavant del grup perfumista) o Pere Mir (empresari químic creador de la Fundació Cellex).
Un altre favor que se cita habitualment va ser la suposada compra per 12 milions de pessetes (72.000 euros) d’una foto del rei despullat mentre prenia el sol a la coberta del iot Fortuna l’any 1990, un fet que esmenta Santiago Miró al seu llibre avui descatalogat Zeta. El imperio del zorro (1997). Finalment, l’hi acabaria regalant al monarca. La possibilitat que aparegués publicada a la revista Interviú, propietat de l’empresari Antonio Asensio, era remota, tot i que sí que va aparèixer en una revista italiana. El rei gaudia de total impunitat per part de la premsa, com va assegurar el periodista i antic treballador del setmanari Santiago Miró: “Antonio Asensio, postrado servilmente a sus pies, ya se ha preocupado de que no se vuelva a molestar al monarca con fotografías comprometidas, y no le ha bastado el incienso existente en nuestro país para ofrecérselo como si fuera un dios”.
El que resulta curiós és saber que la filla de l’empresari, Gabriela de la Rosa, va ser parella del fill gran de Pilar de Borbó, la germana de l’emèrit. Una relació que no va quallar, però que coincidí en el temps amb el casament de Felip VI i Letizia Ortiz, esdeveniment al qual assistiria com a convidada. Val a dir que Pilar de Borbó va encreuar-se amb Javier de la Rosa a través del jutge corrupte Pascual Estevill. El marit de Pilar de Borbó, Carlos Zurita, havia estat conseller de l’asseguradora Banco Vitalicio, pertanyent al Banco Central Hispano. El banc era responsable d’emetre factures falses d’IVA amb les quals va defraudar Hisenda. L’assumpte es va saldar a casa de Macià Alavedra, exconseller d’Economia de Jordi Pujol, a canvi del pagament de 300 milions de pessetes per al jutge Estevill. S’evitava, així, esquitxar el rei emèrit.
En tot cas, Javier de la Rosa marcà una època en què cap nom rellevant de la política o de les finances catalanes no va romandre aliè al seu influx. Així, en una carta trobada entre la documentació de Quail (el hòlding que agrupava les inversions de Javier de la Rosa) la cadena hotelera HUSA de Joan Gaspart li assegurava una comissió de 200 milions de pessetes si aconseguia vendre a un grup kuwaitià els barcelonins hotels Ritz (actual Palace) i Princesa Sofia.
Josep Cusí: “Muy español, muy catalán y muy monárquico”
Aquest armador i enginyer informàtic ha estat un dels grans suports catalans del monarca. Sempre que el rei emèrit es desplaçava a Barcelona, hi passaven moltes estones junts. La seva similitud física va provocar més d’una confusió entre tots dos com ara que “los propios escoltas se confunden y se cuadran delante de él”, segons ha explicat la periodista Pilar Eyre. En les poques entrevistes que ha concedit es defineix com “muy español, muy catalán y muy monárquico”. I, vist en perspectiva, resulta irònica la declaració contundent feta a la revista Sàpiens l’any 2013: “Y, en lo que respecta al dinero, te puedo assegurar que, si se tiene que acabar exiliando como su abuelo (espero que no pase), económicamente no lo tiene resuelto”. La fidelitat de Josep Cusí també té una traducció econòmica. Sense anar més lluny, va abonar la meitat de l’import del viatge de la lluna de mel de Felip i Letícia a través de la societat Navilot SL, segons va publicar el diari britànic The Telegraph.
Cusí va pagar, segons la premsa britànica, la meitat del viatge de la lluna de mel de Felip i Letícia
Abans, però, participaria en la restauració del veler Fortuna, amb el qual el monarca va competir en els Jocs Olímpics de Munic (1972). Això va comportar per a la cort catalana una aportació de 3.000 euros per cap. Entre els molts que s’hi van sumar —a banda de Josep Cusí— trobem Alberto Palatchi (Pronovias), Isak Andic (Mango), Borja García-Nieto (del grup financer Riva y García), Emilio Cuatrecasas, Luis Conde i Gerardo Seeliger (de la consultoria de caçatalents Seeliger y Conde, que va fitxar Iñaki Urdangarin), o els expresidents del Barça Sandro Rosell i Joan Gaspart. Un cop restaurat, va ingressar al Museu Olímpic i de l’Esport de Barcelona, un espai cultural encetat a proposta del també monàrquic Joan Antoni Samaranch.
Javier de Godó, editor de ‘La Vanguardia’ i Rac1
La sintonia entre el propietari del grup de comunicació català editor de La Vanguardia i la monarquia ha estat bona al llarg dels últims anys. De fet, Godó va rebre els títols de “conde y grande de España”. Un dels moments tensos, però, arribaria arran de les acusacions contra La Vanguardia i, sobretot Rac1, d’haver donat suport editorial inicialment als primers cops de timó sobiranistes del Govern de CiU durant el mandat d’Artur Mas. Uns moviments que es van redreçar al cap de poc temps amb la sortida de José Antich de la direcció de La Vanguardia i l’entrada de Màrius Carol. En el tema monàrquic, cap vel·leïtat. Fet que va quedar evidenciat gràcies a la filtració d’un correu electrònic al llibre de Pilar Urbano La pieza 25. Operación Salvar a la Infanta enviat per Carlos García Revenga, secretari de les infantes, al diari amb seu a la Diagonal. Així ho va publicar Rebeca Quintáns al seu llibre Un rey golpe a golpe. S’havia de preparar el terreny mesos abans que el matrimoni Urdangarin s’instal·lés al palauet de Pedralbes. Recomanava a la redactora que “presentes [la crónica] como una aportación positiva que los Duques de Palma fijen su residencia en Barcelona” i, hi afegia, “como algo natural de compra inmobiliaria, con los riesgos de endeudarse que tienen las parejas jóvenes hoy”. Hi ha una afició que agermana el comte de Godó amb el rei emèrit (i Javier de la Rosa): la seva passió pels rellotges d’alta gamma.
Isidre Fainé, el vincle entre La Caixa i la monarquia
El considerat un dels homes més poderosos de Catalunya i president actual de la Fundació La Caixa ha estat un ferm defensor no solament del rei emèrit, sinó també de la infanta Cristina i de Felip VI. La germana del cap de l’Estat actual va entrar a treballar a l’Obra Social de La Caixa l’any 1993 i no se n’ha desvinculat fins al mes de gener del 2020 passat. Qui va actuar d’enllaç per facilitar l’acord entre l’entitat i la Casa del Rei va ser el barceloní Lluís Reverter Gelabert, un històric del PSC proper a Narcís Serra. El coixí econòmic laboral de la infanta es va veure acompanyat d’una hipoteca avantatjosa per adquirir el famós palauet de Pedralbes. En un dels correus que es van filtrar arran del judici contra Iñaki Urdangarin, aquest considerava el banquer un “segundo padre”. Fainé, per la seva banda, va descriure Joan Carles I com un “símbolo y garantía de libertad, de dialogo y de convivencia en paz” i, respecte a Felip VI, ha afirmat que és el “primer directivo del país”.
Miquel Roca i Junyent, l’advocat de les ‘portes giratòries’
La seva adaptació a l’hora de passar de la política al sector privat ha fet d’aquest “pare de la Constitució” un dels personatges més influents dels últims anys. Ha estat conseller o secretari de moltes empreses de l’Ibex 35 (ACS, Endesa, Banc Sabadell o Abertis, entre d’altres). El seu despatx d’advocats és un dels més prestigiosos i més ben relacionats amb els estaments polítics espanyols. Va començar creant un bufet amb l’exministre socialista Narcís Serra. Finalment, encapçalaria la defensa de la Infanta Cristina en el cas Nóos.
El tarannà florentí de Miquel Roca converteix les seves opinions respecte a la monarquia en raonaments neutres que miren de no molestar mai ningú. Així, pot assegurar que la sobirania ha de recaure en el poble mentre s’escapoleix a l’hora de concretar la forma del cap de l’Estat, tot afegint-hi que “monarquia o república és una adjectivació de la sobirania”. No obstant això, a l’hora de la veritat sempre ha mogut tots els fils al seu abast per rentar la imatge d’una monarquia en hores baixes. Arran de la inauguració del Mobile World Congress del 2019, i amb l’ambient enterbolit per la presència de Felip VI, Miquel Roca va organitzar-li una rebuda amb tots els honors al Palau Nacional de Montjuïc. No en va és president del Patronat del MNAC, on també hi consten Isak Andic o Isidre Fainé. Una actitud semblant a la del seu antic rival polític, Josep Antoni Duran i Lleida, que ha fet sempre tot el possible per allunyar el debat entre monarquia o república. Malgrat les crítiques, afirmava haver assistir a la coronació de Felip VI “amb molt de gust”. A principis del 2019 era nomenat conseller independent del gestor aeroportuari espanyol AENA.
Alicia Daurella de Aguilera, l’amiga de la infanta Elena
És membre d’una de les famílies més riques de Catalunya. Són els propietaris de l’empresa distribuïdora de la firma Coca-Cola. És cosina de Sol Daurella, que és al capdavant de Coca-Cola European Partners i és dona de Carles Vilarrubí. El marit té obert un procés judicial pels pagaments sospitosos que va rebre de Jordi Pujol Ferrusola. Un Vilarrubí que va introduir en el món dels negocis Iñaki Urdangarin fent-lo conseller de l’editora de publicacions esportives MotorPress Ibérica. Alicia Daurella, cosina de la seva dona, manté una relació molt estreta amb la infanta Elena. Una amistat que li ve del seu marit, el genet Alfredo Fernández Duran.
Esteve i Gallardo: farmacèutics i monàrquics
El sector farmacèutic, molt arrelat a Catalunya, ha estat tradicionalment proper a la monarquia espanyola. Entre els cognoms més destacats trobem els Esteve i els Gallardo. Dels primers sobresurt Antoni Esteve, fill de Josep Maria Esteve, sempre disposat a treure el talonari per fer regals al monarca (sigui un vaixell o un cotxe, com explica Quintáns a Un rey golpe a golpe). Per la seva banda, els germans Gallardo han comptat amb la presència de Joan Carles I sempre que han inaugurat l’ampliació d’alguna de les seves plantes de producció. A més, es dona la circumstància que Susana Gallardo, filla d’Antonio Gallardo, es va casar a finals del 2019 amb l’alcaldable per Barcelona Manuel Valls. Un Valls que arribaria a declarar: “Ser republicà no és pas oposar-se a la monarquia, sinó a la tirania”.
Ambdós assistien plegats a l’acte de lliurament del premi per la trajectòria empresarial al perfumista i monàrquic Mariano Puig. L’esdeveniment va tenir lloc a la prestigiosa escola de negocis EISE de Barcelona i va comptar amb la presència de Felip VI. El primer marit de Susana Gallardo ha estat un col·laborador habitual dels recaptes econòmics a favor de Joan Carles I: Alberto Palatchi, l’expropietari de la firma de vestits de núvia Pronovias.
La família Lara i el grup Planeta
El fundador de l’editorial Planeta entraria de jove per la Diagonal de Barcelona amb les tropes franquistes del general Juan Yagüe. Un cop presa la ciutat, aniria bastint un dels imperis editorials més importants del món, amb participacions accionarials en molts mitjans de comunicació. Seria nomenat marquès del Pedroso de Lara pel rei emèrit, en agraïment al tracte amable que diaris, cadenes de televisió o ràdios del seu grup li han brindat. El seu propi fill reconeixia la il·lusió amb què va rebre el títol en ser “hijo de un pequeño pueblo de la sierra andaluza, hombre bruto como un arado pero muy inteligente”. La periodista Rebeca Quintáns explica al llibre Juan Carlos I. La biografía sin silencios (2016) com l’editor empaitava l’exsecretari del rei Sabino Fernández Campos perquè escrivís les seves memòries. Li arribaria a oferir un xec en blanc en un dels dinars que van compartir. Just en aquell moment, el rei, que també hi era present, li va etzibar: “Pero yo me llevo una parte, ¿eh?”.
Lara hauria ofert un xec en blanc per les memòries del secretari del rei, i Joan Carles li va etzibar: “Pero yo me llevo una parte”
Una filiació monàrquica i un tarannà tradicionalista que han passat de generació en generació després de la mort de Lara Hernández el 2003. Així, José Manuel Lara Bosch (fill del fundador i mort el 2015) aconseguiria comptar amb l’ultraconservador cardenal Antonio Cañizares per oficiar el casament de la seva filla Ángela a Sant Feliu de Guíxols, davant la presència de Jordi Pujol, Isidre Fainé, Josep Oliu (Banc Sabadell), José Montilla, Alberto Palatchi (Pronovias) o Joan Gaspart, entre d’altres. Anys més tard, un altre fill, Pablo Lara, contreia matrimoni amb Anna Brufau, filla del director d’Indra a Catalunya i neboda d’Antonio Brufau, president de Repsol i un destacat monàrquic que considera Joan Carles I “el millor ambaixador que ha tingut Espanya”.
La família Rodés, ferms defensors de la monarquia
En un pla menor que l’imperi creat per José Manuel Lara (Grupo Planeta), els Rodés han estat sempre lligats al món de la comunicació a través de l’agència Media Planning i Havas Group. El pare, ja mort, i el fill són ferms defensors de la monarquia. La quantitat de càrrecs que va arribar a ocupar Leopoldo Rodés estava en sintonia amb la d’altres membres de la cort catalana afins als Borbons. Va ser un dels patrons creadors de la Fundació Princesa de Girona. El seu fill Gonzalo es manté com a membre de la comissió delegada, càrrec que combina amb el de conseller del diari Ara, capçalera amb una línia editorial republicana.
Entre els monàrquics catalans que es podrien afegir a aquesta llista trobem l’exdirigent del PP a Catalunya Enrique Lacalle, així com alguns membres de les famílies propietàries dels escumosos Freixenet i Codorníu. A la primera hi ha tingut un pes important Josep Lluís Bonet Ferrer, pròxim al PP i sempre content de rebre el matrimoni Felip VI i Letícia a la seu que l’empresa té a Sant Sadurní d’Anoia. Pel que fa a Codorníu, la seva història inclou episodis històrics poc coneguts com la col·lectivització que va patir durant la Guerra Civil espanyola. Això va fer que la família s’apropés al franquisme, fins al punt de cedir una finca a la localitat de Raimat (Lleida) perquè s’hi instal·lés l’Estat Major de les tropes nacionals. En agraïment, el dictador visitaria les caves poc temps després. Joan Carles I també ho va fer l’any 1976 sent ja cap d’Estat, però abans d’aprovar-se la Constitució. Hi tornaria el 2001.
