Crític Cerca
Foto: AGUSTÍ CUCURULLS
Entrevistes

David Fernàndez “Els que deien que volien fer caure el règim del 78 avui l’apuntalen”

Al tombant de segle, David Fernàndez començava la seva trajectòria com a periodista. Alguns dels seus primers reportatges els va publicar a les revistes basques Ardi Beltza i Kale Gorria, de les quals va ser corresponsal a Catalunya. Impulsades pel periodista d’investigació Pepe Rei, les dues capçaleres van ser víctimes de la persecució judicial en aquells anys del “Tot és ETA”. Ardi Beltza (“l’ovella negra”) va editar l’any 2000 un llibre que amb el pas dels anys esdevindria mític: Un rey golpe a golpe. Era la primera biografia no autoritzada del rei Joan Carles. Se’n van vendre 80.000 exemplars gràcies al boca-orella. Eren temps en què informar sobre la monarquia era un esport de risc. En aquesta conversa, que du per títol “Decadència borbònica i repúbliques futures” i que es va fer el 9 de setembre en el marc dels actes de la Diada a Ponts (Noguera), analitzem el present i el futur de la institució monàrquica, l’obertura (o no) d’una finestra d’oportunitat republicana, i el paper que hi pot tenir l’independentisme.

22/09/2020 | 06:00

[Aquesta conversa és la transcripció de l’acte “Decadència borbònica i repúbliques futures”, fet a Ponts (Noguera) el 9 de setembre en el marc dels actes de la Diada]

Un rey golpe a golpe ja explicava una gran part del que ara està sortint a la llum sobre la corrupció monàrquica. Llavors el llibre va ser silenciat o directament perseguit. Estem veient encara només la punta de l’iceberg?

Durant 40 anys, s’ha organitzat de manera tan sistèmica l’ocultació del que estava passant amb la monarquia, i crec que sí, que estem veient només la punta de l’iceberg. La cultura dominant des de la Transició ha estat la d’amagar la corrupció. El darrer vicepresident de la CEOE, el senyor Gerardo Díaz Ferrán, és a la presó per robatori; el Partit Popular ja ha estat condemnat per finançament il·legal, un informe de la Guàrdia Civil el qualificava d’organització criminal. I, pensant en tots els casos dels 3.000 investigats per corrupció, t’adones que la corrupció no és que sigui per sistema: és que és el sistema en si mateix. Fins a arribar, òbviament, a la clau de volta on s’aguantava tota l’arquitectura institucional, que era l’intocable rei Joan Carles. Són 40 anys continuats d’una xarxa clientelar de poder i d’interessos. En aquest sentit, l’experiència de les revistes basques Ardi Beltza i Kale Gorria és una història poc coneguda: no oblidem que les dues capçaleres van acabar tancades per ordre del jutge Baltasar Garzón, però el cas mai va arribar a judici. Pepe Rei ha estat detingut quatre vegades, empresonat tres, però mai condemnat. I Garzón tanca la revista només un mes després de la publicació d’Un rey golpe a golpe.

El llibre anava firmat amb el pseudònim de Patricia Sverlo, però l’autora, segons hem sabut anys després, era la periodista Rebeca Quintáns. A molts els sobtarà que l’any 2000 hi hagués qui encara havia de signar amb un pseudònim segons quines informacions…

És un símptoma de moltes coses. El llibre era una biografia molt rigorosa, i, per tant, era un producte de risc. Va ser un treball pràcticament clandestí. El primer original mai va arribar a la redacció de Guipúscoa, va desaparèixer misteriosament en una tramesa per correu certificat. I només un mes després de la seva presentació, que va ser un èxit, en la Fira del Llibre de Durango, el jutge Baltasar Garzón entra amb la Policia Nacional a la redacció d’Ardi Beltza i s’emporta Pepe Rei, que va estar 140 dies empresonat, en aquells anys on l’argument del Todo es ETA” valia per a qualsevol circumstància. Però aquesta tesi es va desmuntar en una matinada a la comissaria de Canillas, quan un inspector de la Policia Nacional, el que habitualment detenia Pepe Rei a Donosti, el va baixar a veure personalment i sense cap agressivitat ni hostilitat, li va dir: “Pepe, me he leído el libro; está muy bien, pero ¿tú no sabes en qué país vives?. Pepe Rei sempre va atribuir aquell tancament a la publicació del llibre.

“No estem parlant de 40 anys, sinó de 300 anys de corrupció de tota la dinastia dels Borbons”

Una de les claus de la fortuna opaca de Joan Carles són les seves relacions amb la dinastia saudita i els negocis amb el petroli?

Aquest era un tema fins fa poc tabú que el llibre explicava amb detall: els vincles directes amb el rei Fahd de l’Aràbia Saudita i la dinastia dels Saüd, que és qui durant el tardofranquisme finança la monarquia espanyola. Els Borbons són una monarquia pobra al final dels anys setanta, no tenen ni un cèntim, i el rei Fahd fa un préstec de 10.000 milions de pessetes. Hi ha una foto que no trobareu a Internet, però que existeix. És un viatge del rei Fahd a Màlaga, on té un dels seus resorts, i qui el va a rebre a l’aeroport és Joan Carles I de Borbó, qui, quan l’altre baixa de l’avió, s’ajup a terra i li fa un petó als peus. El rei espanyol al rei Fahd! Al llibre, Rebeca Quintáns també esmentava un altre tema tabú: que el rei tenia una comissió per cada barril de petroli saudita que arribava a l’Estat espanyol, un fet que posteriorment van confirmar monàrquics com Jaime Peñafiel. Ara, Joan Carles no se n’ha anat a l’Aràbia Saudita, però sí al costat, als Emirats Àrabs Units. Ja tenim un altre Borbó fugit, perquè podem recordar Alfons XIII i alguns altres. Com diria la revista Sàpiens en el seu número sobre els Borbons, són 300 anys de corrupció de tota la dinastia dels Borbons.

Foto: AGUSTÍ CUCURULLS

Un rey golpe a golpe també treia a la llum les amistats perilloses de Joan Carles en els cercles empresarials. Quines són les connexions principals?

Quan es comença a parlar de corrupció a l’Estat espanyol, en aquells convulsos primers noranta, amb el cas GAL o el finançament il·legal del PSOE o el cas Filesa, és quan apareixen les tres grans amistats perilloses de Joan Carles I de Borbó, que eren Mario Conde, Javier de la Rosa i, especialment, Diego Prado y Colón de Carvajal. Tots acaben a la presó. I, quan això passa, cap mitjà no fa constar l’amistat dels tres empresaris corruptes amb Joan Carles. No és que fossin només els seus amics: és que eren els seus assessors econòmics. Uns negocis que li han reportat una fortuna que The New York Times xifra pel cap baix en uns 1.800 milions d’euros. El meu estimat Arcadi Oliveres, en les seves classes a la UAB a mitjan anys noranta, ens deia: “Qui fa negocis de la internacionalització de l’economia espanyola sempre és el rei; quan hi ha una missió diplomàtica espanyola a Turquia a vendre armes, qui encapçala aquella missió és el rei Joan Carles”. I nosaltres potser pensàvem que exagerava… Fa 10 dies, Joan Rosell, expresident de Foment del Treball Nacional i expresident de la CEOE, va fer un article laudatori del rei emèrit, dient que sense ell no s’hauria obert la via internacionalitzada de l’economia espanyola. Una de les coses que em semblen més paradoxals i inquietants de fins a quin punt el nacionalisme espanyol està encegat és que les comissions que investiga Suïssa del rei Joan Carles no són per defensar els interessos empresarials espanyols a l’Aràbia Saudita, sinó per defensar els interessos saudites. Li paguen milions perquè ha aconseguit rebaixar el preu de les empreses espanyoles. És a dir, Zarzuela capital Riad, no capital Madrid. Una monarquia espanyola al servei dels interessos econòmics saudites. I d’això no sé què en deu pensar aquesta tropa de Vox a l’hora de defensar el monarca actual.

Joan Carles és ara una figura incòmoda per als monàrquics espanyols?

El rei, quan abdica el 2014, no ho fa ni perquè està cansat ni perquè és gran, sinó perquè els aparells de l’Estat, allò que se’n diu el Deep State, consideren que ja no tenen més dispositius per tapar la merda que està a punt de surar. Un dels articles que expliquen més bé la situació actual és “La corona en riesgo”, de José Antonio Zarzalejos, a El Periódico. És un text que passa bastant desapercebut perquè es publica en els primers dies del confinament. Zarzalejos ja proposa llavors la sortida de l’autoexili. A part de ser una persona molt intel·ligent, Zarzalejos és un dels màxims ideòlegs i defensors de la institució monàrquica. I a 15 de març diu que pertoca l’autoexili, és a dir, que el rei ha de marxar, i que segurament pertoca que la Sala Segona del Tribunal Suprem, aquella que ha condemnat a 100 anys les autoritats principals del nostre país, depuri responsabilitats penals de Joan Carles, si és necessari. En aquell article, Zarzalejos fa una crítica duríssima a l’actitud personal de Joan Carles I de Borbó, que diu que està allunyada de qualsevol estàndard del que ha de ser un cap d’Estat. Que un monàrquic de soca-rel arribi a aquesta conclusió és molt fort. Si Zarzalejos pensa i diu això, què no han de dir les forces amb sensibilitats republicanes, autodeterministes o independentistes.

La fuga del rei emèrit esdevindrà permanent? No el veurem mai davant d’un tribunal?

En aquests moments, hi ha una pulsió sistèmica de l’Estat per evitar, sigui com sigui, la imatge de veure Joan Carles I assegut al Tribunal Suprem per blanqueig de capitals. Si acabarà sent així o no dependrà del que fem o deixem de fer la gent. També hi ha una altra anàlisi: això és una fuga pactada amb La Zarzuela. Quan, finalment, el rei emèrit marxa, El País, que durant 40 anys ha estat el vaixell insígnia del joancarlisme, reconeix que la decisió que Joan Carles es fugui immediatament del país, com el seu avi Alfons XIII, neix de la possessió d’enquestes privades que té la Casa del Rei on es demostra que el suport social a la monarquia cau en picat sense aturador, especialment entre la ciutadania de 45 anys cap avall.

Foto: AGUSTÍ CUCURULLS

De l’opinió de la ciutadania sobre la institució monàrquica en sabrem més coses gràcies a l’enquesta que hem impulsat 16 mitjans independents d’arreu de l’Estat, finançada amb crowdfunding.

Penseu que fa ja sis anys, des de l’abdicació de Joan Carles, que el CIS en les enquestes oficials a l’Estat espanyol, no pregunta sobre la monarquia. Segons les últimes dades que tenim a Catalunya, només un 10% li donava suport. I encara no havia passat el discurs del 3 d’octubre. Vet aquí per què salta l’alarma.

“Felip VI és molt més de dretes que el seu pare, és l”A por ellos’ fet política d’Estat”

Ara parlaves de Felip VI i del 3 d’octubre. La periodista Rebeca Quintáns explica que, ideològicament, Joan Carles estaria una mica més a l’esquerra que Felip. Com són les relacions entre el pare i el fill?

Està publicada i documentada aquesta pulsió més tradicionalista i autoritària de Felip de Borbó. Hi ha una anècdota per il·lustrar això. Un dia, Ruiz-Gallardón pare, monàrquic sota el franquisme i que va ser diputat d’Alianza Popular, era en un sopar amb persones de diferents sensibilitats i hi havia també el seu fill, Alberto Ruiz-Gallardón, que posteriorment acabaria sent ministre de Justícia amb el PP de Rajoy. I un dels comensals va dir al pare: “José María, tu eres un facha”. I ell li va contestar: “T’equivoques; el fatxa és el meu fill”. I jo crec que passa també amb el rei. A partir del discurs del 3 d’octubre, Felip s’alinea amb la línia més de dretes, compra el discurs de Ciutadans, de Vox i del Partit Popular. Felip VI està molt més dretanitzat, en el context actual de dretanització de la societat espanyola. La comunitat internacional, aquell 3 d’octubre, estava molt pendent del que digués el rei, perquè aquell discurs podia “desescalar” el conflicte o, al revés, apujar el to. I l”A por ellos” es fa política d’Estat amb el discurs del Felip VI.

Creus que la fuga del rei emèrit obre una finestra d’oportunitat per a la república a Espanya?

Crec que som en un esquema polaritzat: a l’Estat espanyol, les perifèries són republicanes i els centres es tanquen en banda amb la monarquia. Això crea realitats paral·leles. Catalunya i el País Basc és on el rei té el suport sota mínims. Venim de les eleccions basques recents que han deixat el Parlament més sobiranista que hi ha hagut mai a Euskadi: 55 diputats de 75, que es diu aviat. I el mateix passa a Catalunya. És un punt de no retorn. És impossible que creixi el suport a la monarquia espanyola aquí. I això va més enllà de l’independentisme. Ni a Catalunya ni al País Basc pot guanyar la monarquia en un referèndum. Per això, per als monàrquics el qüestionament de la monarquia és també el qüestionament de la unitat de l’Estat. És la pedra de toc, la baula més fràgil de la cadena, la que ho sosté tot.

El republicanisme, doncs, no és prou fort per forçar un canvi a l’Estat?

La desafecció cap a la monarquia és molt més gran que la que ens volen vendre. Alguna cosa molt gran està passant perquè al cap de 15 dies surtin 75 exministres i presidents del Govern espanyol fent un manifest a favor de Joan Carles sense fer cap esment de tots els escàndols de corrupció que estan apareixent. No recordo, quan aquí va esclatar la confessió dels Pujol, que al cap de 15 dies hi hagués un manifest de 75 exconsellers i expresidents de Catalunya en defensa seva, sense dir ni una paraula de la confessió de la deixa a Andorra, i tancant-se en banda. El risc no és tant que vingui una república, no el veig aquest perill, com sí que podia ser-hi durant la Transició, però sí que veig un desgast, i no saben com fer la remuntada. Quan el nivell baixa tant, costa molt remuntar.

“Una tercera república espanyola, la veig llunyana, però per a l’independentisme deslegitimar la monarquia és estratègic”

Com valores el paper de l’esquerra espanyola en l’actual procés de desafecció monàrquica?

En aquest moment, l’esquerra espanyola de Podem forma part del Govern que està protegint amb els seus recursos econòmics i policials el rei fugat. El Govern n’és còmplice. És com si la Generalitat hagués orquestrat la fugida del Pujol a Perpinyà. Hi ha aquella pintada del 15-M que deia. “On és l’esquerra? Al fons a la dreta”. I no s’hi atreveixen; els que deien que havia de caure el règim del 78 avui estan apuntalant el règim del 78. El mateix aparell de guerra bruta contra l’independentisme serveix per tapar els negocis del rei emèrit. Hi ha moltes persones de la lluita per la memòria històrica d’aquest país, en molts llocs de l’Estat, que han fet molta feina de recuperació de la memòria democràtica —jo mateix soc membre de l’Amical de Mauthausen—, i el primer president espanyol que visita un camp de concentració nazi on van morir milers de catalans i espanyols republicans va ser Zapatero el 2005, molts anys després que arribés la pretesa democràcia a l’Estat.

Foto: AGUSTÍ CUCURULLS

Quin paper creus que ha de tenir l’independentisme en el debat republicà a Espanya?

Crec, a partir del que diu en Jordi Muñoz, que el fet que l’Estat sàpiga que el seu poder polític està deslegitimat a Catalunya no significa que l’alternativa ja estigui feta i que puguem construir una cosa nova. Queda molta feina. És molt, deslegitimar un model polític, i ells ho saben, i per això hi ha sentències que sumen 100 anys de presó. És curiós que en tot l’Estat espanyol els únics que han anat al jutjat a fer una acusació popular contra la corrupció del rei emèrit hagi estat Òmnium Cultural. Serà Marchena qui haurà d’admetre o no l’acusació popular d’Òmnium! Amb la de Vox ho va fer molt fàcil; amb la d’Òmnium encara no ho ha fet. Una tercera república espanyola, la veig llunyana, però per a l’independentisme deslegitimar el cap de l’”A por ellos” és estratègic i tàctic.

Moltes coses han canviat en 20 anys, des d’Ardi Beltza i Kale Gorria. Què no pot canviar en 20 anys més?

Sí, però que canviïn a bé o a malament dependrà del que fem nosaltres, perquè, quan cauen els murs, no és clar cap a quin costat de la història ho fan. Pot ser que sigui per anar a millor o per anar a pitjor. No ens podem oblidar del cicle europeu i del cicle global, amb l’ascens de l’extrema dreta. La pulsió que recorre el món és o més democràcia o menys democràcia. Tot el que està passant ara a Catalunya no ve dels darrers cinc anys: ve de molt més enllà. Són les lluites compartides de milers de persones anònimes que des de totes les comarques han anat treballant, crec que en funció d’una cultura republicana i democràtica, de la defensa del bé comú. Si fa 10 anys al Roger i a mi ens haguessin dit que hi hauria un dia com l’1 d’octubre, no ens ho hauríem cregut. Moltes coses ha hagut de fer l’Estat espanyol per provocar que una societat tradicionalment pacifista, poc conflictiva, molt avesada al pacte i a l’acord, esdevingui la societat més rebel i més insubmisa de l’Europa del moment. Si mirem enrere, hem fet moltíssim i moltíssimes coses bé, n’hem fet de no tant bé i també n’hem fet de malament. Preparar una revolució és molt, molt complicat. Guanyar-la, ni t’ho explico. I que es mantingui, ja no sé com es fa. Però ho estem fent i ho estem construint. De vegades hem de pensar que sí, que som en un atzucac, que són èpoques de resistència, que som en un estat d’excepció continuat contra aquest país, però també us ho dic, fins a on sé, perquè no en sé més: els altres tampoc saben què fer, tampoc saben com resoldre això. Ho han intentat tot, amb el 155, amb les eleccions del 21-D, convocades pel PP, les de major participació de la història, i resulta que l’independentisme no només revalida la majoria absoluta, sinó que, a més, puja 100.000 vots. Cal saber mirar endarrere i mirar endavant.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu els podcasts de '5 dies de fúria' i el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida'

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies