Crític Cerca

Foto: REPSOL MATA

Reportatges

De l’Aràbia Saudita a Colòmbia: així fan negoci les empreses espanyoles

Avançament d'un dels reportatges de la revista en paper 'Justícia Global', el nou dossier monogràfic de CRÍTIC i de La Fede.cat, dedicat a analitzar les relacions, els conflictes i les desigualtats entre el Nord i el Sud.

25/11/2019 | 19:12

L’actuació d’algunes de les grans empreses espanyoles o catalanes en països del Sud ha generat en les últimes dècades impactes negatius per a les comunitats locals i, fins i tot, en algunes ocasions han estat acusades de menystenir els drets socials, culturals i econòmics allà on fan negocis. ONG i activistes internacionals critiquen que els estats europeus sovint prioritzen els interessos de les ‘seves’ transnacionals i han arribat a acords amb règims dictatorials o per vendre armament a països en guerra.

Els darrers anys, el pantà de Juan Gómez, situat al municipi d’Arjona, a uns 40 quilòmetre al sud de Cartagena de Indias (Colòmbia), ha perdut progressivament aigua, i la fauna i la flora de l’àrea se n’han ressentit. El procés, segons denuncia l’advocat especialitzat en drets humans Adil Jose Meléndez —que va visitar Barcelona al juny passat—, és conseqüència de la captació de líquid que fa Aguas de Cartagena (Acuacar) per proveir la capital del departament de Bolívar. “El pantà ha patit un procés de contaminació i de sedimentació a gran escala per culpa de la captació d’aigua i pràcticament s’ha quedat sense vida aquàtica. Això ha tingut un impacte en les comunitats ancestrals que en depenen [entre 12.000 i 15.000 persones], que han vist com el seu mode de vida tradicional, basat en activitats com la pesca, la caça o la tala d’arbres, gairebé es feia inviable. S’han empobrit i molts s’han desplaçat a la ciutat”, explica Meléndez. El lletrat subratlla els danys “ambientals i humans” provocats per Acuacar, que “no ha fet cap obra” per “recuperar el sistema de llacuna”. L’empresa és de capital mixt, amb la participació pública del Districte de Cartagena i la privada del grup català Agbar, que en té el 45,9% del capital.

L’Aràbia Saudita és d’un dels actors clau en la guerra que viu el Iemen des del març del 2015. La petromonarquia ha liderat una coalició internacional que ha portat a terme operacions militars al país, entre les quals hi ha bombardejos a objectius civils que inclouen escoles, instal·lacions mèdiques, mesquites i mercats, i que han provocat milers de morts. Organitzacions com Amnistia Internacional han denunciat que l’Aràbia Saudita comet “amb impunitat vulneracions dels drets humans i del dret internacional humanitari”. Entre l’armament utilitzat en els atacs hi ha els avions Eurofighter, que tenen entre els seus proveïdors d’equips i de sistemes Indra, una multinacional estatal amb presència en múltiples sectors, també els de defensa i seguretat. El seu accionista principal és el Govern espanyol, a través de la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI). El grup té diverses seus a Catalunya i va facturar més de 3.000 milions el 2018, amb un benefici superior als 120.

“Hem vist i sistematitzat els impactes generats pels projectes de parcs eòlics: desforestació, desplaçament de les nostres activitats econòmiques, ocupació i profanació dels nostres llocs sagrats, pèrdua de fauna i de flora, acaparament de terres, contaminació i desviament de rius…” Així s’expressava Bettina Cruz, membre de l’Assemblea dels Pobles Indígenes de l’Istme de Tehuantepec en Defensa de la Terra i del Territori en una entrevista a La Marea el 2016. Es referia als macroprojectes eòlics desenvolupats des del 2009 per grans transnacionals en aquesta zona de l’estat d’Oaxaca, a Mèxic, entre els quals destaca el complex de Bii Hioxo, un parc enorme que va entrar en funcionament a l’octubre del 2014 i que està en mans de Naturgy, l’antiga Gas Natural Fenosa.

“El projecte, l’han batejat com a Renace, però aquí mor tot”, afirmava el 2017 a El Salto l’advocat del col·lectiu Mare Selva Vladimir Soto. Renace és un complex hidroelèctric aixecat a la zona muntanyosa del riu Cahabón, situat a San Pedro Carchá, al departament d’Alta Verapaz, a Guatemala. El projecte, que s’ha desenvolupat en diverses fases, ha comptat com a subcontractista amb el Grup Cobra, que forma part d’ACS, el conglomerat empresarial que encapçala Florentino Pérez. Segons denunciava Soto, i diverses ONG, Cobra és còmplice de les vulneracions dels drets que ha generat Renace, com ara l’assecament del cabal del riu en més de 20 quilòmetres —un impacte que afecta desenes de milers de persones— o que no s’hagi fet una consulta “prèvia, lliure i informada als pobles indígenes”, malgrat que així ho estableix el Conveni 169 de l’Organització Internacional del Treball (OIT) sobre pobles indígenes i tribals, en vigor al país centreamericà des del 1996. El rebuig a Renace ha generat una forta mobilització social a Guatemala.

Al maig del 2017, Amnistia Internacional (AI) va publicar un informe on afirmava que “el gegant empresarial Ferrovial guanya milions amb la tortura de persones refugiades a Nauru”. En aquest estat de la Micronèsia s’hi ubica des del 2012 un “centre de tramitació de refugiats” externalitzat pel Govern australià, que hi envia els refugiats que intercepta en alta mar per evitar que trepitgin el seu sòl. En el moment de l’informe, l’empresa Broadspectrum, filial de Ferrovial des de l’any anterior, s’encarregava dels “serveis de guarnició i atenció social” del centre. Si bé Broadspectrum no va renovar el contracte a la tardor del 2017, AI va concloure que Ferrovial no havia exercit la “deguda diligència” en matèria de drets humans abans de comprar-la, tot i conèixer els greus abusos que es cometien a Nauru, que, segons l’ONG, inclourien agressions físiques i sexuals.

El Comitè de Drets Humans de l’ONU negocia un tractat internacional vinculant sobre drets humans i empreses

Tots cinc són exemples de grans empreses vinculades a Catalunya —ja sigui perquè hi tenen l’origen, alguna seu o hi desenvolupen un volum important d’activitat— que han estat acusades de vulnerar els drets humans. No són casos excepcionals en un model de relacions globals en què, a la pràctica, el dret comercial passa per damunt dels drets humans. La raó és el que s’anomena lex mercatoria o dret corporatiu global, que, segons el doctor en Dret de la Universitat del País Basc Juan Hernández Zubizarreta, és un “dret difícil de determinar perquè és un conjunt de normatives de comerç i d’inversions de caràcter bilateral, regional i multilateral, que apareixen als contractes d’inversió, als tractats de lliure comerç…”. L’important, però, és que són normatives “imperatives, coercitives i executives”, de manera que cal complir-les si no es vol rebre sancions molt dures, cosa que, en canvi, no passa amb els drets humans.

Cap a un tractat internacional vinculant?

En una època marcada per la propaganda de les polítiques de responsabilitat corporativa sense cap tipus de fiscalització externa, per intentar capgirar la situació hi ha diverses iniciatives. En l’àmbit global, des de fa més de quatre anys el Comitè de Drets Humans de l’ONU negocia l’aprovació d’un tractat internacional vinculant sobre drets humans i empreses, defensat per centenars d’organitzacions a escala mundial i que ha rebut el suport d’una campanya ciutadana que ha recollit unes 600.000 signatures. Ara bé, els EUA ja han avisat que no complirien aquesta normativa si s’arriba a aprovar, i la Unió Europea pressiona perquè no tiri endavant.

En l’àmbit català, a l’abril el Parlament va aprovar una moció que referma la petició de crear un centre d’estudi i d’avaluació sobre els impactes de les empreses catalanes amb inversions a l’exterior. Segons el text, l’organisme ha de disposar d’“instruments que vetllin pel compliment de la legislació vigent en l’àmbit dels drets humans per part de les empreses, amb participació de la societat civil, del Govern i del Parlament mateix”. Fonts del Departament d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència expliquen que “s’hi està treballant i el termini previst és que es pugui concretar a finals d’any”.

La realitat, però, és que el Parlament ja va aprovar, i per unanimitat, al novembre del 2016 la creació del centre, una iniciativa sorgida del Grup Català d’Empresa i Drets Humans —format per Lafede.cat i la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia—, però no es va arribar a materialitzar. Dani Gómez-Olivé, tècnic d’incidència de Lafede.cat, apunta que l’ideal seria que el centre pogués investigar denúncies com les esmentades a l’inici de l’article i, en cas de confirmar-les, que la Generalitat no contractés l’empresa “mentre no canviï la seva actuació”. En aquest sentit, una de les opcions seria “fer firmar a les empreses que treballen amb la Generalitat un document en què es comprometessin a garantir que compleixen els drets humans i, si es demostra que no ho fan, doncs que puguis deixar de contractar-les”, hi afegeix. Admet que “sense un tractat internacional vinculant, serà complicat” que la Generalitat prengui mesures coercitives en aquest àmbit.

Els monarques espanyol i saudita durant la visita de Felip VI a Bin Abdulaziz al-Saud aquest gener / CASA REIAL

La diplomàcia econòmica dels estats

La internacionalització de les empreses no s’explica sense el suport públic. Missions comercials, assessorament, viatges oficials, etc., són elements que formen part de la diplomàcia econòmica, que practiquen tots els estats (o gairebé). En el cas espanyol, hi tenen un paper clau institucions com l’Institut de Comerç Exterior (ICEX) —en l’àmbit català, l’equivalent seria ACC1Ó, l’agència de promoció exterior de l’empresa catalana. Segons Erika González, investigadora de l’Observatori de Multinacionals a l’Amèrica Llatina (OMAL) – Associació Pau amb Dignitat, la diplomàcia econòmica “és una de les vies amb què l’Estat dona suport a l’expansió de les empreses transnacionals. És una política d’Estat, independentment de qui governi, i té com a prioritat la defensa dels interessos de les grans empreses internacionals, entre altres qüestions, amb l’obertura de mercats, a través de visites diplomàtiques en companyia de directius de grans empreses. L’objectiu és aconseguir contractes beneficioses per a aquestes companyies”.

El Govern espanyol dona suport als negocis en dictadures com l’Aràbia Saudita, Qatar, Guinea, la Xina o Algèria

Més enllà de la Unió Europea, països del Magreb, com el Marroc o Algèria, i l’Amèrica Llatina són algunes de les destinacions principals de les inversions espanyoles a l’exterior. En tots els casos, la prioritat és el negoci, i això es mostra amb tota la cruesa en el fet que moltes grans corporacions tinguin contractes sucosos en països dictatorials, on, òbviament, el respecte als drets humans presenta mancances molt importants. L’Aràbia Saudita, Qatar, Guinea Equatorial, la Xina, Algèria i el Marroc en són només alguns exemples, sempre amb el Govern espanyol de torn donant-hi ple suport.

Al novembre del 2018, el president xinès, Xi Jinping, va protagonitzar la primera visita oficial a Espanya en 13 anys d’un cap d’Estat del gegant asiàtic. La seva agenda va incloure trobades al més alt nivell —es va reunir amb el rei Felip VI, amb el ministre d’Exteriors, Josep Borrell, i amb el president del Govern estatal, Pedro Sánchez. Les reunions van servir per lligar desenes d’acords bilaterals, com un per facilitar l’aterratge de diverses empreses espanyoles al país asiàtic. Entre les beneficiades, Abengoa, Telefónica, Seat, Indra i Técnicas Reunidas. També va constituir-se un Consell Assessor Empresarial Xinès-Espanyol format per representants d’una quinzena de companyies asiàtiques i d’una quinzena d’espanyoles. Entre les darreres hi ha Alsa, El Corte Inglés, Indra, el Grupo Mondragón, Repsol, el BBVA, el Santander o l’armamentística Maxam. I els drets humans? Van quedar fora de l’agenda.

A l’abril del mateix any havia estat Mohammed bin Salman, el príncep hereu de l’Aràbia Saudita, el qui havia protagonitzat una visita a Espanya en què, entre d’altres, va reunir-se amb el rei Felip. Des de fa més de quatre dècades, les relacions dels Borbons amb la monarquia dels Saud són especialment estretes. La visita va servir per firmar un protocol d’intencions perquè l’estatal Navantia construís cinc fragates de guerra per als saudites, que es materialitzaria mesos més tard. L’any anterior havia estat Felip de Borbó el qui va havia viatjat —durant tres dies— al país del golf Pèrsic, en una visita de la qual també formaven part els aleshores ministres d’Afers Exteriors, Alfonso Dastis, i de Foment, Íñigo de la Serna, a banda de tres secretaris d’Estat i d’una desena de directius empresarials de companyies com Acciona, OHL, Talgo, Navantia, Renfe, Sacyr o FCC. També aquí, els drets humans van quedar fora de l’agenda, malgrat la demanda d’algunes ONG perquè no fos així.

Entre el 2003 i el 2014, el rei Joan Carles va viatjar fins a 11 vegades al golf Pèrsic per tancar negocis

Només entre el 2003 i el 2014, el rei Joan Carles, aleshores cap d’Estat, va viatjar fins a 11 vegades al golf Pèrsic, on va tancar algunes operacions comercials. Un dels grans acords va ser l’adjudicació, el 2011, de la construcció de la línia de tren d’alta velocitat entre Medina i la Meca, a l’Aràbia Saudita, per més de 6.700 milions a un consorci hispanosaudita en què participen 11 empreses espanyoles, com Talgo, Renfe, Adif, OHL o Indra. A Qatar, un emirat ric gràcies a les reserves de gas natural, hi operen, entre d’altres, companyies com Acciona, Iberdrola, FCC, OHL, Ferrovial o Sacyr. Al setembre del 2018, el seu ministre d’Exteriors, Mohammed al-Thani, va reunir-se a Madrid tant amb el president espanyol, Pedro Sánchez, com amb el rei Felip.

Durant les dues dècades de presidència d’Abdelaziz Bouteflika (1999-2019), Algèria ha estat un soci preferent per a l’Estat espanyol, del qual és el proveïdor principal de gas natural. CaixaBank, el Banc Sabadell, Cobega, Repsol, ACS o Naturgy són algunes de les multinacionals espanyoles amb presència. També aquí les denúncies per vulneracions de drets humans no són un obstacle per fer-hi negocis. El mateix passa a Guinea Equatorial, l’excolònia espanyola que des del 1979 regeix amb mà de ferro Teodoro Obiang. Tant els governs del PSOE com els del PP no han tingut cap problema a mantenir-hi unes relacions normalitzades, en bona part gràcies a la riquesa petroliera del país. Recentment, però, el Govern espanyol hi ha tancat l’oficina comercial que hi tenia des del 2007. La raó, però, és la recessió econòmica que viu el país africà, que fa que les empreses espanyoles hi perdin interès.

Banca espanyola finança empreses que venen armes

Finalment, entre les inversions més polèmiques que porten a terme les empreses espanyoles —i catalanes— hi ha la lligada al sector armamentístic, ja sigui a través de l’exportació de productes militars a l’exterior o a través del finançament d’aquesta indústria. Segons el darrer informe anual sobre Banca armada, elaborat pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau, entre el 2013 i el 2018 les entitats financeres espanyoles van aportar 8.622 milions d’euros a la indústria militar. El paper més destacat, el tenen el Banc Santander i el BBVA, que conjuntament sumen gairebé 5.200 milions i acaparen el 60% del total (CaixaBank se situa en 105 milions, i el Banc Sabadell, en 95).

L’investigador en pau i seguretat i autor de l’informe, Jordi Calvo, subratlla que “la intenció de la banca és fer el màxim negoci de tots els sectors possibles, i el militar és un sector segur, perquè està finançat per l’Estat”. Si bé el BBVA i el Santander financen empreses militars d’arreu del món —moltes dels EUA—, també tenen un paper important en el finançament de la indústria local. En aquest sentit, Calvo destaca que a l’Estat “li interessa utilitzar l’exportació i la venda d’armament com a eina de relacions exteriors. Li serveix per teixir aliances i aconseguir altres inversions”. Tot i la signatura de compromisos d’ús final de les armes per evitar que acabin emprant-se en conflictes armats, això no garanteix que això no passi i que, com en el cas de l’Aràbia Saudita al Iemen, contribueixen a vulneracions flagrants dels drets humans.

* Aquest text és un avançament d’un dels reportatges de la revista en paper ‘Justícia Global’, el nou dossier monogràfic de CRÍTIC i de La Fede.cat, dedicat a analitzar les relacions, els conflictes i les desigualtats entre el Nord i el Sud. Podeu comprar la revista en paper aquí i us l’enviem a casa per correu.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el Dossier 'Justícia Global' i el llibre 'Retrats paral·lels', de Montserat Roig

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació