28/01/2026 | 09:38
El 2025 va començar amb la celebració de les lluites de les migracions que van poblar la Barcelona dels anys seixanta i setanta, reconegudes i canonitzades a través de la pel·lícula El 47. En canvi, el mateix any va acabar marcat a Catalunya pel desnonament rècord de més de 400 persones negres de l’antic institut B9 de Badalona, possibilitat per un desplegament policial amb més de 25 furgonetes i en ple temporal de llevant. Tant la pel·lícula de Marcel Barrena com la crisi del B9 han despertat un notable interès social; tanmateix, en aquest últim cas, les institucions han optat per una gestió deficient, clarament deliberada.
El maltractament de les persones immigrants no és cap novetat al nostre país. La història del barraquisme a Barcelona ho il·lustra: les cases autoconstruïdes per les persones migrants a la segona meitat del segle XX van patir enderrocs continus, i un dels més sonats són els que van derivar en l’expulsió dels més de 15.000 veïns del barri del Somorrostro. Els fills i els nets d’aquelles i milers de famílies més que van patir aquella violència són reconeguts avui per les institucions des d’una retòrica que ven el mite fundacional de la Catalunya, terra d’acollida.
Un dia abans del desnonament del B9, la Generalitat celebrava la cloenda del centenari de Paco Candel
En efecte, amb els moviments migratoris passa quelcom de curiós pel que fa al reconeixement institucional de les seves aportacions al conjunt de la societat. Aquest no és mai immediat ni desinteressat; s’activa quan pot ser capitalitzat políticament, des de la romantització de formes de lluita que, antany, eren criminalitzades, perseguides i reprimides. Precisament, un dia abans del desnonament del B9, la Generalitat celebrava la cloenda del centenari de Paco Candel —figura que encarna l’esperit de resistència de les migracions que van poblar la Barcelona de la segona meitat del segle XX— amb un acte titulat “De Candel a avui, les migracions enforteixen els barris”. Va ser un esdeveniment celebrat el Dia Internacional de la Persona Migrant i dedicat a l’autor d’Els altres catalans, però s’hi va ometre qualsevol menció institucional del desnonament imminent de 400 persones immigrants negres: una hipocresia institucional calculada i assumida.
El migrant ‘mereixedor‘ de regularització depèn de criteris com l’utilitarisme polític i l’econòmic
Aquest contrast entre el discurs i la realitat de les polítiques migratòries posa en relleu l’utilitarisme que hi ha darrere la gestió institucional de la immigració: allò que avui es commemora ahir va ser marginat, i el mateix mecanisme es repeteix una vegada i una altra. Semblaria que cada època té el seu migrant a criminalitzar i el seu estranger mereixedor, sent l’element diferenciador la capacitat econòmica de les persones nouvingudes. Dins d’aquesta lògica, la figura del migrant mereixedor d’acollida es concreta a partir de dos criteris. El primer es basa en l’utilitarisme polític quan el reconeixement institucional busca activar un determinat electorat; és el cas del relat actual sobre les migracions intraespanyoles. El segon beu de l’utilitarisme econòmic quan les persones nouvingudes tenen un nivell adquisitiu superior al de la població del lloc d’acollida, com és el cas dels nòmades digitals als quals els mitjans de comunicació reserven l’etiqueta d’estrangers.
Aquest segon criteri es dona també quan la regularització de les persones en situació irregular no respon a la garantia dels drets humans, sinó a la necessitat d’integrar en el mercat laboral l’explotació d’una mà d’obra barata que ja sosté els sectors més precaritzats de l’economia. Aquest és el cas de la regularització anunciada aquesta setmana pel Govern espanyol, més de 20 anys després de l’última feta per l’executiu de Rodríguez Zapatero. Ambdues mesures tenen lloc en un context en el qual la taxa d’atur està per sota del 10%.
Les migracions que provenen del Sud global queden al marge:
ni són adinerades
ni tenen dret a vot
És especialment rellevant la problematització de les migracions que provenen del Sud global —Àfrica i l’Amèrica Llatina—, travessades per l’aporofòbia i pel racisme, i que ni són adinerades ni tenen dret a vot. Al llarg de les últimes dècades, coincidint amb l’arribada d’aquestes persones majoritàriament afrodescendents, la vinculació entre les persones migrants, l’infrahabitatge i la criminalització ha anat a l’alça. I lluny de lluitar contra aquesta estigmatització, l’esforç institucional per gestionar la pobresa s’ha centrat a posar més policies als carrers: els assentaments i enderrocs dels anys setanta i vuitanta són els B9 de l’actualitat que ressonen en tots els barris del nostre país poblats per persones d’origen estranger.
La narrativa sobre les expulsions del B9 s’han interpretat majoritàriament dins de la lògica de l’emergència de l’habitatge, reduint el pes de l’aporofòbia i del racisme respecte a la virulència d’aquest cas. Si bé les migracions intraespanyoles del segle passat i les que venen del Sud global en l’actualitat comparteixen la condició econòmica, la gran diferència entre elles està en el fet racial que converteix les últimes en els màxims damnificats pels desnonaments, pel sensellarisme o pel barraquisme vertical d’acord amb dades de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA) i de l’Unicef.
