28/10/2025 | 06:00
[Ens trobem amb l’Aliou al parc de la Massana, a pocs carrers del centre de Salt. Comencem a caminar.]
Com arribes a Salt?
Per reagrupament familiar, quan tenia 13 anys. Era l’any 2010. Vaig anar a un institut que hi ha aquí davant; es diu Salvador Sunyer. Se suposava que nosaltres érem l’última generació que estudiaríem en aquells barracons, però avui encara continua igual. Ni tan sols hi ha un projecte a la vista.
Si preguntem a l’extrema dreta, segur que ens dirien que el principal problema de Salt és la immigració. Per a tu, quin és?
Sí, ells volen que parlem d’immigració perquè així és més fàcil que caiguem en un discurs securitari. És una trampa. Em sembla més interessant preguntar-nos per què els migrants són el focus de les queixes de certes persones autòctones. I crec que això bàsicament té a veure amb la pobresa. La pobresa és el principal problema de Salt, i és una realitat compartida entre persones migrants i no migrants. Ningú s’integra si no arriba a final de mes. És igual que aquesta persona es digui Moha, Fàtima, Jordi o Montserrat. Si no arribes a final de mes, no et preocupes pel que passa al teu barri, no fas xarxa. En realitat, la integració és una conseqüència de moltes altres coses, com, per exemple, tenir el temps i l’oportunitat d’aprendre l’idioma. I després hi ha el racisme, que també explica una part de la realitat: pot fer que les experiències d’una persona autòctona i d’una persona amb trajectòria migrant siguin molt diferents, encara que a totes dues els vagi igual econòmicament.
Potser també hi hauria qui diu que el problema de Salt és la inseguretat…
En les últimes eleccions municipals ho vam veure molt, això. El PSC va desplegar una gran lona a l’entrada venent seguretat. Però hi insisteixo: l’únic problema que té Salt es diu pobresa. No s’ha de rascar gaire per veure això. Quan la gent viu en una precarietat crònica, es busca la vida. Buscar-se la vida vol dir ser al límit de la legalitat. Són vides que es desenvolupen fora del sistema. L’ocupació d’habitatges és un exemple d’això. Hi ha famílies que van arribar aquí i que van invertir a tenir una casa i es van trobar amb la crisi del 2008. Són famílies que, en comparació amb les famílies autòctones, no tenen xarxa. Per tant, no tenen gaires coixins per caure. I aquí és on entra una altra cara del racisme, que és que els errors que fem les persones migrades els paguem molt més cars. Això a Salt es veu molt, es veu clarament.
Aliou Diallo: “A Salt es veu molt que les persones migrades paguem els errors més cars”
La Generalitat preveu que la població a Salt creixi un 11% d’aquí al 2034. És un problema créixer tan ràpidament? Pot saturar els recursos públics?
És una altra fal·làcia, això. Des de la crisi del 2008, hi ha menys recursos en tot el que té a veure amb les cures i l’estat del benestar. Per què no hi ha una llei que fixi que, si la població augmenta un 10%, els serveis públics també han d’augmentar un 10%? Hi ha un desajust que ja fa molts anys que s’allarga. Ara la població creix perquè a escala macroeconòmica les coses van bé, i es pot trobar feina. Però els estudis demostren que les persones de nacionalitat estrangera aporten més en proporció. Pel motiu que sigui, aporten molt i utilitzen poc els recursos públics. L’argument dels recursos és una altra trampa: si no n’hi ha prou, és perquè s’estan deixant de finançar.
[Avancem pel centre de la vila, a l’entorn del carrer d’Àngel Guimerà. És una zona amb diverses càmeres de videovigilància. L’Aliou assenyala els desperfectes del carrer, mal asfaltat en alguns trams.]
En les darreres eleccions al Parlament, es va abstenir el 65% dels veïns de la secció censal on som ara. En canvi, al centre de Girona, només ho va fer un 25% de la població. Què ens diu, això?
És habitual: la gent empobrida és qui més s’absté. Hi ha moltes famílies aquí que tenen nacionalitat, però mai han pensat que tenir nacionalitat vol dir també poder votar i canviar la seva situació. I moltes famílies que viuen les institucions des d’una hostilitat bastant clara, perquè, quan van a l’Ajuntament per empadronar-se o per fer la inscripció a l’escola de la mainada, es troben amb molta violència, com ara funcionaris que els parlen despòticament. És molt habitual aquí que els joves acompanyin les seves famílies a fer qualsevol tràmit amb l’Administració perquè sovint se senten insultades allà dins. I això deixant de banda que a Salt hi ha aproximadament un 37% de persones sense dret a vot perquè són de nacionalitat estrangera.
Aliou Diallo: “Hi ha moltes famílies aquí que tenen la nacionalitat, però mai han pensat que això vol dir també poder votar”
L’esquerra, que podria ser un dic de contenció davant dels atacs de l’extrema dreta contra els migrants, no està sabent arribar a bona part d’aquesta població. Com es podria convertir aquesta desconnexió total en una politització?
Hi ha col·lectius antiracistes d’aquí, de les comarques gironines, que estem intentant justament això. Com polititzem els nostres pares, les nostres mares o els nostres germans. I l’única solució que hem trobat és anar a buscar allò que necessiten. La gent de la mesquita, els nostres familiars que són allí, tenen necessitats concretes. Han d’anar a veure com finançar que hi hagi aire condicionat, o canviar la porta, o complir la normativa. Han d’afrontar tràmits burocràtics que nosaltres, com a persones que ens hem criat en aquest país, tenim molt a mà. Per tant, apropant-nos-hi des d’aquesta òptica és molt fàcil. En fer això, potser estan molt més obertes a tot el que els puguis proposar de millora veïnal.
[Arribem a la plaça de la Llibertat, que és plena de nens i joves jugant, molts acompanyats de les seves mares. Aquí ens trobem amb Judit Font, que se suma a la conversa.]
Judit Font (JF): Jo crec que en aquests entorns hi ha una certa normalització del fet d’estar fora de la política, com una opressió internalitzada. La idea que qui decideix no som nosaltres. És un missatge que han rebut des de sempre: aquí a Salt hi ha més d’un 30% de la població que no té dret a vot, i no passa res. No tenen dret a vot i ningú es posa les mans al cap. És com assumir que el teu lloc al món és ser subaltern, i ja està.
Des de fora, pot semblar que Salt fa la funció de ser alguna cosa semblant al barri pobre de Girona. Què té de certa aquesta percepció?
JF: Girona té la fama de ser una ciutat benestant, però ja té barris molt empobrits, com la Font de la Pólvora, Vila-roja, Santa Eugènia, Can Gibert del Pla… Compartim amb Santa Eugènia ser una zona molt densament poblada, les que més ho són de totes les comarques gironines. La manca d’accés a l’habitatge fa que hi hagi molts pisos sobreocupats. Ara, sí que històricament Salt és, a més, perifèria. S’hi han donat les dinàmiques pròpies; aquí teníem el psiquiàtric; anys enrere també hi havia hagut la presó; aquí ha durat més la indústria… Però també s’han donat coses positives de ser perifèria, igual que passava als entorns de Barcelona: zones més organitzades, amb més capacitat de lluita… Per això hi ha molta vida associativa, com un orgull de ser poble i de tenir una identitat pròpia.
Judit Font: “L’única manera de trencar amb la segregació escolar ha estat posar el cos dels nostres fills a la pública”
[Passem per davant d’una escola, el Col·legi Pompeu Fabra, i tot seguit ens endinsem al barri vell, que és més benestant. Hi ha menys gent al carrer. L’Aliou assenyala el contrast amb el barri anterior: aquí els carrers estan pacificats per a vianants.]
Com són les escoles, aquí?
Aliou Diallo (AD): Aquest carrer on som és paradigmàtic de la segregació escolar. Hi ha un col·legi concertat on, molt probablement, nou de cada deu alumnes són d’origen autòcton. I just davant tens una escola pública; els separa només un carrer, però allí passa exactament el contrari. I fa tants anys que passa… És evident que hi ha una voluntat política clara que això sigui així. Si tu tens població que no es coneix, infants que no comparteixen educació… Si tens aquesta esquerda tan gran, pel que fa als adults i pel que fa als infants, t’assegures que hi hagi dues realitats que no es parlen. I ara aquesta esquerda suposa un rèdit polític per als partits que volen criminalitzar la immigració i la pobresa. Perquè, si no hi has conviscut, és molt fàcil culpar l’altre de tots els mals que pateixes.
Ni l’Ajuntament ni el Departament fan res contra aquesta segregació?
JF: Aquí el tema de la segregació s’explica bàsicament per la inacció. Jo tinc fills que ja tenen 22 anys. La situació avui és la mateixa que quan van entrar a l’escola pública. Aquí la segregació és entre l’escola pública i la concertada: la segregació fa de la concertada un efecte refugi per a la població blanca autòctona. Es camufla amb arguments de projecte educatiu, o que es busca una escola més petita. Però la por és ser minoria en un entorn de diversitat, perquè hi ha un patró racista que fa que no consideris els fills dels migrants com els teus iguals. Fa molts anys que entitats i plataformes com Salt Educa ho posem sobre la taula. Al final, l’única manera de trencar-ho ha estat posar el cos dels nostres fills a la pública. S’ha pogut reduir una mica perquè s’ha fet moltíssima sensibilització. La clau eren grups de pares que es posaven d’acord, i així s’ha pogut revertir, per exemple, la situació d’un institut hipersegregat com era el Salvador Sunyer. Jo acabaria amb la concertada; crec que com a model és un problema, però és una visió molt particular. Per què hem d’estar sostenint les escoles que generen aquesta fractura social?
[Continuem avançant i arribem al teatre municipal de Salt.]
AD: Mira, aquesta és una altra esquerda social. Hi ha un estudi que haurem de fer en algun moment: quanta gent que viu al barri del centre ha entrat en aquest teatre? Potser només quan fan les funcions de final de curs d’alguna escola, però poc més.
JF: És un teatre públic, però està externalitzat: ho porta la mateixa empresa que el Temporada Alta. S’omple cada setmana; no és que no funcioni, eh! Però hi ha una barrera econòmica per accedir-hi, i la proposta cultural en si mateixa no reflecteix els interessos de la població en conjunt, sinó només d’una part.
AD: I és només una mostra. A la Festa Major passa si fa no fa igual i és més insultant.
Aliou Diallo: “Si mires les dades, Salt hauria d’estar cremant a cada cantonada”
Aquí a Salt es va crear Docents 17190, un moviment de professors contra els desnonaments dels seus alumnes. Com s’entrellaça la situació de les escoles amb la de l’habitatge?
JF: Jo diria que aquí el problema de l’habitatge es fa més evident en l’ocupació. És una ocupació que resol la necessitat de sostre a persones que no accedeixen al mercat ordinari de cap manera. No els deixen accedir al mercat encara que tinguin una nòmina estupenda: no els lloguen per racisme immobiliari, i es veuen forçats a ocupar. Aquí la crisi de les hipoteques va ser molt forta; molts pisos van tornar a les mans dels bancs. Tenim uns 1.800 habitatges en mans de grans tenidors. Són de propietaris que no lloguen al veí, que no sabem ni on tenen la seu social. I són aquests els que s’han acabat ocupant. I el resultat és que hi ha molts alumnes de les escoles amb ordres de desnonaments, en un municipi que, al final, és un poble, i té molts vincles. Les escoles no poden quedar-se alienes quan saben que una criatura, aquell matí, els han fet fora de casa seva, perquè els tenen a l’aula. I quan no és un, sinó dos, quatre, vuit del mateix centre educatiu… És clar, això té un impacte.
AD: És lògic que un col·lectiu així hagi nascut a Salt, però també és una sort. Perquè un dels problemes que tenim és que hi ha molta rotació del professorat. No tenim cap centre educatiu públic que no sigui d’alta complexitat. La manera d’assignar les places dels professors fa que acostumin a durar poc. I falten recursos: ara que s’han acabat els fons Next Generation, han acomiadat educadors socials que estaven a les escoles. La pau social a Salt és un miracle. Si mires les dades, hauria d’estar cremant a cada cantonada. És una pau que s’explica pels lligams que ha anat teixint la comunitat, que van més enllà del fet veïnal i es transformen quasi en una relació familiar, i per les entitats socials que fan de dic de contenció.
JF: És un tema, també, de condicions d’educabilitat: els professors tenen en compte en quines condicions es pot desenvolupar la tasca educativa. Si un infant no té les coses materials bàsiques cobertes, com la casa, l’alimentació i la salut, quin recorregut podrà tenir a l’escola? Crec que el col·lectiu de docents està rebel·lant-se dient: jo no puc exercir la meva feina si els drets bàsics dels infants que són a l’aula no estan garantits.
Judit Font: “El motiu pel qual pot acabar petant un poble o un barri poden ser mil coses”
El mes de març passat, va semblar durant uns dies que aquest miracle de la pau social es perdia. Després del desnonament d’un imam, es van viure dues nits de disturbis. Què va passar?
JF: Hi va haver un desnonament d’una família, com tants d’altres. L’avi era una referència per a una de les comunitats religioses de Salt, i era enmig del Ramadà. En el desnonament la policia va fer ús de la violència contra aquesta persona gran. Alguns membres de la casa van acabar hospitalitzats. Tot plegat va provocar que l’endemà hi hagués una reacció: la família va convocar a protestar davant l’Ajuntament al matí. Ja al vespre, tenien tota la plaça plena d’antiavalots. I, a la nit, hi va haver joves que van cremar uns quants contenidors en dos carrers. A partir d’aquí, es va magnificar moltíssim. El missatge dels mitjans va ser que els carrers de Salt estaven en flames. Però l’endemà al matí hi havia gent del barri que es va llevar i ni tan sols se n’havia assabentat.
AD: Després va venir gent de Vox i youtubers de dretes a fer-se vídeos aquí com si fossin a la zona zero d’un conflicte.
JF: Per a nosaltres va ser més sorpresa quan aquí es va muntar una gran mobilització, el 2020, perquè la policia americana havia matat George Floyd. Tota la plaça de la Llibertat es va omplir, i es va fer una manifestació fins a Girona. Havia passat a l’altra banda del món, però molta gent aquí es va sentir interpel·lada per l’assetjament racista policial, perquè el viuen en el seu dia a dia. El motiu pel qual pot acabar petant un poble o un barri poden ser mil coses.
