18/03/2025 | 06:00
Fa molts anys que parlem de desigualtats educatives, i no sembla que avancem gaire. Com estem, en aquests moments?
Tenim més desigualtats socials, i, per tant, també en tenim més d’educatives, però no crec que siguem en un moment en què el sistema educatiu estigui fent fallida, en el sentit que no estigui aconseguint reduir desigualtats. En redueix. És capaç de reduir-les totes? No ho és.
És a dir, la pobresa està creixent, i contra això és molt difícil lluitar.
I tant. Hi ha una dada que a mi em sembla esfereïdora: entre els anys 2000 i 2023 la població escolar ha crescut un 39%. Ostres, quin sistema és capaç d’aguantar un creixement tan important sense immutar-se? Però és que, a més a més, el creixement s’ha produït en un context de dues grans crisis (la del 2008 i la de la covid) i principalment motivat per l’arribada de població migrant, que és una població que s’incorpora al sistema educatiu amb unes característiques determinades.
Quines?
Per començar, cap alumne d’origen estranger coneix d’entrada la llengua vehicular del sistema educatiu. Això és molt diferent d’altres entorns de l’Estat espanyol. Però és que, a més, sabem que una part molt important de les famílies migrades prové de contextos de pobresa. Per tant, tenim un creixement exponencial de la població escolar i també un creixement exponencial de les necessitats socials i educatives en el sistema.
Si reduíssim la pobresa, millorarien els resultats educatius?
Reduir-la hauria de ser el punt de partida. Cal atacar la pobresa material, i per això necessitem beques i ajudes, però amb això no n’hi ha prou, si no abordem altres factors, perquè la pobresa impacta en l’educació a través de molts mecanismes. Cal treballar la confiança en el sistema i acompanyar en el seu coneixement, dels itineraris, les tries, explicar millor què aporta l’educació, què s’espera que faci la família i alhora reduir la necessitat de la família per garantir l’èxit educatiu… Aquestes són accions que encara no estem fent o no estem fent prou bé.
“No podem defugir que l’arribada de població vulnerable genera tensions. Negar-ho dona peu als discursos de l’extrema dreta”
Si parlem de les polítiques compensatòries de la pobresa, al final podem estar abonant el discurs que la immigració s’emporta totes les ajudes. Com lluitem contra aquest discurs?
Mira, aquest tema em tensiona, perquè els grisos són molt difícils d’expressar. Hem de deixar clar que les ajudes en aquest país no es donen per procedència ni per nacionalitat, sinó per la necessitat social. Qualsevol persona que necessiti un tipus d’ajuda la té per la seva vulnerabilitat social, i no podem negar que aquesta vulnerabilitat és més elevada entre els col·lectius migrants. Com tampoc podem negar que el nostre sistema econòmic funciona gràcies al fet que explotem persones que arriben amb situacions de vulnerabilitat social.
Explotem primer i ajudem després.
Així és com funciona, no? I hi ha gent que sembla que només vulgui els immigrants per explotar-los. Què han de garantir les institucions públiques? Que hi hagi un volum suficient d’ajudes perquè ningú en una situació de vulnerabilitat se’n quedi sense. Hem d’evitar que els autòctons en situació de pobresa hagin de competir per aquestes ajudes amb la població migrada vulnerable. L’arribada de la immigració és una cosa a celebrar, perquè els nostres sistemes socials i econòmics la necessiten, i perquè tothom té dret a viure millor. Però no podem defugir que l’arribada de població en situació de vulnerabilitat genera tensions. Negar-ho pot donar peu a discursos de l’extrema dreta.
En quin sentit?
Perquè diem que la migració és meravellosa a gent que ho està vivint amb incomoditat i malestar, gent que ha vist com en poc anys els ha canviat el paisatge del seu barri. Els canvis socials generen tensions. Des de l’esquerra, ens equivoquem si titllem de racisme tots els neguits que acompanyen els processos socials que vivim.
“Sabem que sempre als alumnes rics els va millor a les PISA. I ara el que passa és que el nostre alumnat és més pobre”
Les proves PISA (Programa per a l’avaluació internacional d’alumnes) són un bon termòmetre per saber si anem en la bona direcció?
Sí. Jo crec que les PISA, com qualsevol prova estandarditzada, ens aporten molta informació. Però hem de saber com fer-les servir, ja que no estan avaluant els alumnes, sinó el sistema. Com que bona part d’allò que passa en el sistema educatiu té l’origen, la causa o la barrera fora d’ell, quan mirem aquelles dades, les hem de posar en context. Per tant, jo vull saber si els infants d’entorns vulnerables ho fan ara millor o pitjor que ho feien abans, o millor o pitjor que en un altre lloc. O si els infants d’entorns més avantatjats de Catalunya ho fan millor o pitjor del que ho fan els de França. Comparar-nos amb sistemes educatius que tenen realitats socials diferents no té cap sentit. Però està bé preguntar-nos si el nostre sistema és més o menys equitatiu que d’altres, és més o menys excel·lent que d’altres. El problema és quan fem servir les PISA o les proves de competències bàsiques com uns rànquings descontextualitzats. Això no té cap sentit.
I d’aquestes comparatives, quina conclusió en treu?
Crec que és molt interessant constatar el fals debat entre equitat i excel·lència. Hem arribat a pensar que si som equitatius, és a dir, si intentem que als pobres els vagi millor, hem d’abaixar el nivell. I sabem que és al contrari. De fet, un dels països que més han progressat a les PISA en els últims anys és Irlanda, i aquest progrés és sobretot pel fet que han aconseguit apujar el nivell dels de baix. Per tant, hem d’aspirar a un sistema que sigui excel·lent en l’àmbit educatiu i que alhora no plantegi tantes desigualtats. Les desigualtats hi són, perquè som societats capitalistes, però hem de buscar que es traslladin el mínim possible a l’escola.
L’antic secretari general de Transformació Educativa [Ignasi Garcia Plata] va intentar relacionar els resultats de les PISA amb l’increment de població escolar migrant i gairebé el lapiden.
I va sortir a rectificar-lo la consellera, quan potser el que s’hauria d’haver fet és explicar millor les coses. Ens fa por dir que els resultats de les PISA són causats pel fet que tenim alumnat més pobre, perquè sembla que estiguem acusant els pobres de no ser bons educativament. No és això. Sabem que sempre als rics els va millor a les PISA. I ara el que passa és que el nostre alumnat és més pobre i, per tant, la pobresa pesa més en la mitjana. Vol dir que l’alumnat vulnerable està empitjorant els resultats dels altres? No, els altres continuen tirant més o menys igual.
“Hem barrejat centres on no hi havia vulnerabilitat social, però no hem incorporat alumnat benestant als més ‘guetitzats‘”
Parlem de segregació escolar. Vostè està treballant en l’avaluació del pla de xoc contra la segregació de Barcelona. Està tenint efecte?
Fa tres anys ja vaig fer una primera avaluació amb en Xavier Bonal i ara n’estem fent una altra amb l’Adrián Zancajo i el seu equip. Jo sempre dic que l’objectiu no és la lluita contra la segregació, sinó que el sistema educatiu funcioni, i sabem que els sistemes menys segregats funcionen millor. En les escoles on hi ha barreja i no hi ha concentració de moltes necessitats es poden resoldre més fàcilment problemes que no si tenim molta concentració de necessitats educatives. La lluita contra la segregació va d’això, i, quan analitzem el pla de xoc, el que veiem és que està funcionant.
En què es veu?
Doncs que, si fa uns anys teníem un 17% de centres de secundària amb zero alumnes vulnerables, ara això ja no passa. Ara tots els centres tenen una certa barreja social. I això s’ha produït, a més, en un context en què ens ha crescut moltíssim la vulnerabilitat. A Barcelona s’està donant una expulsió de població per temes d’habitatge, i, per tant, podríem dir que encara té més mèrit el fet que el pla de xoc està aconseguint una certa barreja social a les escoles malgrat que totes les tendències apunten a un increment de la segregació residencial.
Però hi ha mesures del pla de xoc que s’han quedat a l’aigüera…
El que no ha aconseguit el pla de xoc, ni el decret d’admissió en l’àmbit de Catalunya, ni totes les polítiques de lluita contra la segregació, és diversificar socialment els centres més segregats. És a dir, hem barrejat centres on no hi havia vulnerabilitat social, però no hem sabut incorporar alumnat més benestant als centres més guetitzats.
“Paradoxalment, les famílies que tenen més por a l’hora de triar escola són les que tenen xarxa de seguretat”
Què és el que no s’ha acabat d’implementar?
Per exemple, el fet d’assegurar que no hi hagi barreres econòmiques en l’accés a cap centre. De facto, continua passant. És a dir, les motxilles econòmiques, aquell finançament que acompanya cada infant, s’està implementant; però, tot i així, hi ha una part dels centres que continuen demanant algun copagament a les famílies, i, per tant, estableixen unes certes dinàmiques d’exclusió. També sabem que el decret d’admissió ha estat poc agosarat a assolir la gratuïtat completa. El pla de xoc a Barcelona va assegurar que les sortides i les colònies fossin finançades pel Consorci d’Educació, però a la resta de Catalunya n’han quedat fora.
Abans em deia que els centres més segregats no han incorporat la barreja. El fre són les pors i els prejudicis de les famílies de classe mitjana?
Un dels grans mals del nostre sistema és aquest mantra segons el qual tu has de triar l’escola que més s’adeqüi al teu fill. Això és un error. Totes les escoles haurien de ser per a tothom. La sociologia de l’educació ha estudiat moltíssim que allò que explica principalment les opcions d’èxit d’un infant és, sobretot, l’entorn familiar, no l’escolar. Paradoxalment, les famílies que tenen més por a l’hora de triar escola són aquelles que gaudeixen d’aquesta xarxa de seguretat. Per tant, hauríem de fer més pedagogia i recordar que les escoles són institucions públiques amb un valor social i no el lloc on triar famílies per fer el teu grup d’amics.
Està en contra de les jornades de portes obertes?
No. Les portes obertes, com a mecanisme democràtic d’obertura a la ciutadania, em semblen perfectes. Però, com a estratègia per captar clients, em sembla que no haurien d’existir en un sistema públic de qualitat.
“No som conscients del canvi demogràfic: 6 de cada 10 pares i mares no han estat alumnes en aquest sistema educatiu”
Li he sentit afirmar algun cop que el sistema educatiu no és prou conscient del canvi demogràfic. Què vol dir?
Continuem pensant que la pobresa és reduïda, que la immigració és reduïda i que tothom coneix la llengua. Això no és així, i es van generant petits desajustos que, sumats, ens expliquen bona part de les desigualtats educatives. Per exemple, si posem deures —i no és que jo hi estigui sistemàticament en contra—, donem per descomptat que, a casa, hi ha un acompanyament familiar, que sovint no hi és. Si les colònies són de cofinançament, donem per suposat que hi ha una família que les podrà pagar. Quan considerem que cal que la preinscripció escolar la faci la família, assumim que hi ha una família que sabrà triar. Contínuament el nostre sistema educatiu demana un suport extern que no tothom té i assumeix que les famílies tenen un coneixement que no tenen. Pensa-hi: al voltant de 6 de cada 10 pares i mares ni tan sols han estat alumnes en aquest sistema educatiu.
Però, cada vegada més, els centres compten amb aquests professionals que fan l’acompanyament a les famílies.
Professionals com les tècniques d’integració social (TIS) són molt de Barcelona. A la resta de Catalunya, encara estan poc incorporades. És evident que el sistema educatiu necessita altres figures, no només docents, perquè puguin alliberar-los d’algunes funcions, però també per respondre a problemes cada cop més complexos: psicòlogues, treballadores socials, mediadors, educació especial… I amb això no vull dir que la funció docent sigui únicament la transmissió del coneixement.
En el seu article a l’últim anuari de la Fundació Bofill deia que una debilitat del sistema és que no hi ha gaire coordinació amb aquestes noves figures.
El que ens hem trobat, quan hem començat a fer una mica de recerca, és que hi ha desencaixaments, començant pels horaris i per les condicions laborals de les diferents figures. Però depèn molt de l’escola. En alguns claustres estan totalment integrades i, en d’altres, no es permet la seva presència. Però, és clar, no s’entén, per exemple, que en un claustre de primària es parli sobre la gestió de les beques i no hi sigui la TIS.
“Si soc una mare que treballa fins a les sis de la tarda, l’escola bressol pública deixa de ser una opció per a mi”
També ha fet recerca sobre l’impacte que té l’escolarització dels 0 a 3 anys en les desigualtats educatives. Les classes més vulnerables porten els seus fills a l’escola bressol?
Amb l’Enric Saurí, la Raquel Gallego i la resta de l’equip, vam voler veure si el 0-3 estava funcionant com a política d’anivellament social. Vam mirar quins perfils socials hi havia a les diferents escoles bressol de Barcelona i Catalunya, quins són els factors que fan que una família opti per delegar la cura del seu infant en una bressol o en un cangur o en un grup de criança. I el que ens vam trobar és que a les bressol municipals tenim una polarització dels públics. Tenim, d’una banda, les famílies més vulnerables, que hi van derivades pels serveis socials. Són persones en situació de precarietat laboral, amb baix nivell d’estudis i d’origen migrant en alguns casos. I després, tenim les classes mitjanes i mitjanes altes, que hi van atretes, principalment, pel model pedagògic de l’oferta pública. Què no tenim o tenim poc? La classe treballadora autòctona. Només l’hem trobat en alguns barris molt puntuals.
On és la classe treballadora? A les llars d’infants privades?
És el que intentàvem descobrir. Bàsicament, ens hem trobat una oferta pública que ha fet una aposta molt clara pel valor educatiu, però que potser ha descuidat el valor de conciliació laboral. El 0-3 públic imita els horaris de la primària, però no és el mateix tenir nens de sis anys, amb opcions d’extraescolars al mateix centre, que tenir nens d’un i dos anys. Per tant, si jo soc una mare que he de treballar fins a les sis de la tarda, la pública deixa de ser una opció per a mi. També les vacances són més llargues a la pública que a la privada. Amb això no vull dir que hàgim d’aparcar els nens 12 hores a l’escola bressol; però, sabent com és el mercat laboral, potser ens hem de plantejar una obertura de més hores per facilitar la conciliació.
Hi ha un gruix important d’infants de 0 a 3 que no estan escolaritzats.
En els 2-3 anys ara tenim el 70% escolaritzat. En el 0-1, òbviament, el percentatge és molt baix, perquè els permisos parentals permeten pràcticament cobrir aquesta etapa. I en l’1-2 tenim molta població que no està escolaritzada encara. Tenim molts públics absents.
Quin perfil té aquest públic absent?
La classe social baixa, principalment. Hi ha una part que sí que va a la privada, perquè li dona més cobertura d’hores i de dies. I una que tira de xarxes familiars i informals, perquè econòmicament no es pot permetre una privada, i la pública no és una opció. Ens va cridar l’atenció que les mares treballadores de la bressol pública o bé podien teletreballar o sortir abans de la feina, o bé havien fet una reducció de jornada, o bé tenien una xarxa familiar potent al darrere. Per tant, estem fent una política pública que requereix altres elements per funcionar. Aquest és un punt feble de la nostra política del 0-3.
Quin impacte ha tingut la gratuïtat a infantil 2?
Reconec que he estat molt crítica, perquè és una gratuïtat sense criteri de renda i sense universalització. A qui la gaudeix, li toca doblement la loteria: primer pel fet de tenir plaça a la pública, i després, perquè és gratuïta. El problema de fons és que no tenim prou places. Crec que sense universalització té més sentit mantenir el cofinançament familiar amb tarifació social i invertir en l’ampliació del nombre de places. El País Basc ha fet la gratuïtat i la universalització de l’I2 a la vegada. Ha aprofitat la baixada de la natalitat per incorporar l’I2 a les escoles infantils. És un model que, pedagògicament, ha rebut crítiques. A mi em sembla una bona oportunitat per crear un cicle infantil 2-6 més potent a les escoles.
“Crec que cal ensenyar l’ús de les pantalles i no prohibir-les. Ara bé, a qui li toca educar sobre això?”
Voldria acabar parlant de pantalles, ja que és un tema de molta actualitat. No sé si sobre desigualtats i pantalles hi ha alguna relació.
Una cosa que em crida molt l’atenció del discurs d’alguns experts és que de vegades no tenen en compte que les pantalles —o el porno, que és un tema relacionat— tenen un efecte diferent en gent ja madura que en gent que està en procés de maduració. D’això encara n’hi ha poca evidència. Soc de les que creuen que cal ensenyar l’ús de les pantalles i no prohibir-les. Ara bé, a qui li toca educar sobre això?
Els professors prou feina tenim d’haver-nos reciclat a un tipus d’ensenyament digital.
Per això ho dic. Crec que són processos molt complicats i que tant l’educació sexual com l’educació digital les hauria de fer gent preparada, i no sé si això és ara possible a les escoles.
Aleshores entenc que pantalles sí, però amb acompanyament?
Aquí la desigualtat també està actuant. Qui està liderant els processos de control de les pantalles és la classe mitjana. I ho està fent sobre la seva experiència i d’esquena el consum de pantalles que tenen sectors més vulnerables, que és més preocupant. Tornem al mateix. Els que ja tenen una xarxa de seguretat són els que tenen aquest control, però tota la pedagogia s’està fent per a aquest tipus de família i no per a les famílies que realment estan tenint problemes de sobreexposició a les pantalles. Quan es diu que els nens no haurien de tenir mòbils als 12 anys, potser no es pensa que el mòbil per a moltes famílies és l’única eina de contacte quan tenen jornades laborals molt extenses i no poden estar prop dels joves. Per tant, aquestes coses s’han de treballar, però en cap cas s’han de criminalitzar.
