La googlelització de l’educació pública

[Podeu llegir l’article original en castellà a la revista ‘Viento Sur’.]

Des de l’any 2010, les infraestructures digitals de l’educació pública catalana estan essent servides progressivament —sense licitacions ni concursos previs— per la multinacional Google. Google pertany a Alphabet, empresa que es troba en el lloc número 3 entre les companyies més valuoses del món en cotització borsària, després d’Apple i de Microsoft i abans de Saudi Aramco (una petroliera), d’Amazon i de Facebook.

La capitalització borsària d’Alphabet és d’1,93 bilions de dòlars, i Google, que ha sabut combinar la cotització a la borsa de la seva empresa matriu amb un discurs corporatiu jove, fresc, capdavanter i atrevit, és la divisió d’Alphabet dedicada a la publicitat. De fet, és considerada “l’agència publicitària més gran del món”, amb una facturació en publicitat que, el tercer trimestre del 2020, arribava als 31.375 milions de dòlars.

Google AdWords és el servei nuclear de la companyia, una plataforma de cotització de publicitat on els anunciants aposten per paraules i fórmules de paraules perquè els seus anuncis apareguin ben posicionats en els resultats del cercador de Google. Existeixen altres plataformes satèl·lit, com Google AdSense, posades també al servei del negoci publicitari. Però què té Google perquè tothom vulgui anunciar-s’hi? La resposta és triple: trànsit, dades i control d’accés.

A Espanya, el 96% de les cerques a Internet està en mans del cercador de Google

Respecte al trànsit, Google ocupa la primera posició del trànsit web mundial, i YouTube (pertanyent també a Alphabet), la segona. Entre totes dues sumen centenars de milers de milions de visites mensuals. D’altra banda, a través del cercador, el Gmail, YouTube, el Maps… i tots els serveis de l’empresa, Google emmagatzema milers de milions de dades que ajuden a segmentar i perfilar els targets destinataris de la publicitat que els anunciants inverteixen.

Finalment, malgrat la riquesa i la complexitat de la xarxa, la porta d’accés als continguts d’Internet i la navegació i descoberta de nous continguts estan gairebé cooptades per la multinacional. A Espanya, per exemple, el 95,96% de les cerques a Internet —la porta d’accés a la xarxa més popular— està en mans del cercador de Google i el 41% dels primers resultats de la cerca porten a productes de la mateixa empresa, amb la qual cosa els usuaris queden atrapats fàcilment en l’ecosistema de la multinacional.

El G Suite for Education no és un llapis, ni un paper ni un llibre

Aquest és el perfil d’empresa amb la qual el Departament d’Educació va signar un conveni l’any 2010 per tal de rebre gratuïtament la tecnologia de correu electrònic de tot el professorat públic de Catalunya. Un conveni que va ser la porta d’entrada de la multinacional estatunidenca al sistema escolar públic català. Després vindria el G Suite for Education —rebatejat recentment com a Google Workspace for Education Fundamentals—, és a dir, el paquet tecnològic integral de Google vestit, això sí, de kit educatiu.

Les infraestructures digitals més bàsiques per a un centre escolar en l’era del núvol són ben fàcils d’enumerar: correu electrònic, entorns col·laboratius de treball i comunicació, espais d’emmagatzematge del treball personal, funcionalitats de lliurament i avaluació de tasques i, evidentment, servidors on emmagatzemar les dades de forma segura i sobirana. I, davant la falta de previsió i de provisió per part del Departament d’Educació d’un paquet educatiu tan obvi i fonamental, els centres públics han trobat en el G Suite for Education la resposta a totes les seves necessitats més bàsiques i urgents. D’aquesta manera, el desembarcament de Google en el sistema educatiu català ha estat gradual però imparable i, des del març del 2020, la pandèmia l’ha accelerat de manera més que preocupant.

El problema és que el G Suite for Education no és un mer instrument de l’era digital, sinó que es tracta d’un paquet intel·ligent que inclou tots aquells serveis (Gmail, YouTube, Maps…) que esmentàvem més amunt amb alguns afegitons específics per a l’entorn escolar, com el Classroom. Des del punt de vista de l’usuari, es tracta de funcionalitats òptimes i supereficaces. Però, des del punt de vista de l’empresa tecnològica, són eines que generen dades i les emmagatzemen als servidors de la multinacional.

Val a dir, això sí, que l’adopció a les escoles del G Suite for Education es fa sempre sota una política de privacitat que, segons s’indica, respecta tota la legalitat vigent. I nosaltres, evidentment, ens ho creiem. Però l’impacte d’aquest desembarcament té derivades que van més enllà d’aquest acte de fe en la política de privacitat de Google. Repassem-les.

És incomprensible que Educació no garanteixi la independència dels centres respecte a les empreses i a les campanyes de posicionament de producte

En primer lloc, el desembarcament del G suite for Education a les escoles és una estratègia de màrqueting perfecta perquè un mercat potencial de gairebé 600.000 persones (si prenem com a referència la xifra d’alumnes matriculats en centres públics catalans de primària, de secundària i de batxillerat en el curs 2018/2019) adopti i naturalitzi totes les tecnologies de Google des de la seva tendra infantesa i sota la inqüestionable autoritat de l’escola, que ho legitima probablement sense adonar-se’n. Des del punt de vista empresarial, absolutament res a dir. Però, des del punt de vista de l’Administració pública, és incomprensible que el Departament d’Educació no salvaguardi l’alumnat d’aquest tipus de campanyes ni garanteixi la independència dels centres educatius respecte a les empreses i a les seves agressives campanyes de posicionament de producte.

Les implicacions pedagògiques són, en segon lloc, un altre dels impactes de la implantació de Google a les escoles. Quan el G Suite for Education és la infraestructura digital del centre, els ordinadors ja no són ordinadors: són Chromebooks; Internet ja no és Internet: és Google, i el plurivers infinit de la cultura digital ja no és ni plural ni divers: és únic. El monocultiu de Google implica un perillós reduccionisme d’Internet i del món digital que es troba als antípodes de l’educació plural i crítica que esperem de l’escola. La decisió d’adoptar les tecnologies de Google no és, per tant, una decisió merament tecnològica ni de drets digitals, sinó que implica l’elecció d’un marc epistemològic específic i es tracta, per tant, d’una decisió profundament pedagògica i de política educativa.

Finalment, l’ús del G Suite for Education a les escoles significa la datificació, és a dir, la conversió en dades de tota una sèrie d’informació que abans formava part de l’univers analògic escolar de nenes, de nens i d’adolescents, i que ara passa a ser en els servidors privatius de la multinacional estatunidenca. La datificació és doble: d’una banda, passen als servidors tots aquells treballs acadèmics i les avaluacions que es creen, es comparteixen i s’emmagatzemen en el Drive, els Sites, el Classroom, etc. I, de l’altra, també les interaccions personals més privades, com les converses als xats, l’emmagatzematge de fotos i d’arxius personals o, fins i tot, els estats d’ànim o pensaments personals que poden transmetre’s per Hangout, Gmail o el Google Forms.

La datificació que implica un paquet d’aquestes característiques és d’alta qualitat, no solament per la informació que es genera, sinó perquè està estructurada per grups d’afinitat, grups classe, centres escolars, barris… i perquè són dades d’unes edats (6 anys, 8 anys, 9 anys, 10 anys…) que a Google li eren molt difícils d’accedir fora del marc escolar. Recordem que precisament la legislació europea estableix una normativa específica per protegir els menors del tractament de les seves dades personals (a Espanya, per exemple, el tractament de dades personals d’un menor de 14 anys requereix el consentiment dels pares, dels tutors o dels representants legals) i que, per aquesta raó, la introducció de tecnologies com el G Suite for Education a les aules requereix que les famílies signin un full d’autorització.

Davant de tots aquests impactes, resulta difícil oblidar que Google és “la més gran agència publicitària del món”. Com a comunitat educativa se’ns demana sovint que donem un vot de confiança a la multinacional, però les notícies sobre els escàndols de Google no conviden a fer-ho —recordem, per exemple, la multa multimilionària a Google pel fet de violar la privacitat de menors a YouTube, o l’accés sense permís a dades mèdiques—, com tampoc no ho fa el fet que la multinacional tingui una agenda educativa pròpia destinada a influir en les polítiques educatives dels governs.

El col·laboracionisme necessari del Departament d’Educació

Davant aquest panorama, quines han estat les reaccions de la comunitat educativa? En primer lloc, la major part del professorat, sobrepassat per la feina, la pandèmia i unes retallades a la pública que s’arrosseguen des del 2010, valora amb certa ingenuïtat la facilitat dels serveis lliurats per Google, el qual els treu de cop i “gratuïtament” un problema d’infraestructura bàsica sense haver de mendicar ni al Departament ni a les famílies. Aquell docent que esgarrapava hores lectives i de preparació per donar d’alta usuaris, controlar servidors i solucionar problemes de hardware i de software ja no ha de preocupar-se de res.

Per part de les famílies, les reaccions són diverses. Unes accepten pragmàticament i amb despreocupació l’ús del paquet de Google i d’altres han alçat la veu davant els impactes ja esmentats més amunt. En tot cas, el Departament d’Educació, per via dels centres educatius, els ha traslladat a totes elles la responsabilitat de decidir sobre l’ús de Google a través de la signatura d’un document d’autorització per a menors de 14 anys que no acostuma a informar sobre les implicacions crítiques de la signatura.

Però, si hi ha algú de la comunitat educativa que té el deure i la responsabilitat de proveir infraestructures educatives bàsiques, garantir la privacitat i la sobirania de dades i advocar per una educació digital crítica, aquest és el Departament d’Educació. Lamentablement, la seva política s’acosta més al col·laboracionisme amb la multinacional de la publicitat que a una política educativa feta per a la gent. D’entrada, el Departament s’empara en la figura de l’autonomia de centre recollida per la Llei d’educació de Catalunya per passar als centres educatius la responsabilitat (i la culpa) de la decisió d’adoptar un entorn digital o un altre (i aquests, al seu torn, passen la responsabilitat a les famílies per mitjà del full d’autorització).

D’altra banda, el Departament presumeix de practicar el neutralisme tecnològic mentre signa convenis amb Google, incentiva molt activament la formació en el G Suite for Education a través dels Centres de Recursos Pedagògics, i no habilita directament infraestructures pròpies necessàries per al dia a dia educatiu digital. És sabut de sobres que, davant la falta d’alternatives públiques, el que s’imposa sempre és el mercat. Com és possible que a la capital mundial del World Mobile Congress els nostres polítics siguin incapaços de promoure el desenvolupament d’una infraestructura educativa digital capdavantera, sobirana i democràtica?

El Departament presumeix de practicar el neutralisme tecnològic mentre signa convenis amb Google

Finalment, el Departament ha fet una sèrie d’escenificacions mediàtiques per simular una política educativa responsable i a l’altura dels temps. Però la realitat s’ha encarregat de desmentir-ho. Per exemple, al juliol del 2020 signava un acord amb Xnet per a la digitalització democràtica dels centres educatius, un anunci que semblava un viratge esperançador cap a la defensa dels drets digitals de l’alumnat català.

El mateix mes, però, el Departament s’oblidava de l’acord i publicava el Pla d’educació digital (Departament d’Educació, 2020), un pla que, per ser més fidels al seu contingut, s’hauria d’haver titulat Pla de mineria de dades educatives de Catalunya. I és que, més enllà dels grans titulars (300.000 ordinadors portàtils, 1.230 xarxes LAN Wi-Fi, 110.000 paquets de connectivitat…; tot, diners per a operadores i empreses de hardware), el primer que crida l’atenció és que el Pla preveu datificar-ho tot: dossiers personals d’aprenentatge, portafolis, continguts, materials didàctics… com si la cultura de la datificació googleiana ja hagués ficat la poteta en la política educativa catalana.

En segon lloc, crida l’atenció el tractament marginal de les infraestructures digitals. Si nosaltres n’hem pogut descriure la importància en aquest article, de ben segur que el Departament sap perfectament que les infraestructures digitals van molt més enllà de quatre instal·lacions: són entorns virtuals i integrals d’aprenentatge, de comunicació, de socialització, d’emmagatzematge, de creació, d’informació i d’instrucció; són tecnologies que generen dades molt preuades i ens mediatitzen, ni més ni menys, l’accés al món digital, i són infraestructures que posen en joc la sobirania i la privacitat de dades i els nostres drets digitals.

Davant aquesta realitat, resulta sorprenent que, en el Pla d’educació digital, l’Eix Infraestructura sigui un annex oblidat en què es parla simplement d’“una suite ofimàtica que permeti el treball col·laboratiu”, i no s’hi especifiqui cap actuació per proveir d’un paquet integral amb servidors segurs que garanteixin la sobirania de dades.

Finalment, essent com som davant d’un pla d’educació digital de país, sorprenentment no s’hi fa cap referència a coneixements substantius sobre els actors, els grans temes i els fets de la tecnocultura i la tecnologia digital. El que en el currículum en diríem continguts, amb noms propis inclosos (les GAFAM, els Big Data, Cambridge Analytica, la intel·ligència artificial, el programari lliure, els drets digitals, Julian Assange, Mark Zuckerberg, el consum energètic…), brilla per la seva absència. L’enfocament és merament instrumental, asèptic, “neutral”, com si l’educació digital fos una mera qüestió formal i procedimental buida d’història, de conceptes i de valors.

El pla pilot d’Xnet com a iniciativa de la societat civil organitzada

A la primavera del 2019 un grup de mares i de pares (del qual forma part qui signa aquest article) van començar a col·laborar amb el col·lectiu activista digital Xnet per tal d’actuar davant d’aquesta situació. Després de moltes recerques, de nombroses reunions amb la comunitat educativa i amb el mateix Departament, el resultat va ser l’elaboració de la Proposta per a l’excel·lència en la privacitat de dades i la digitalització democràtica dels centres educatius, un pla que parteix de la idea bàsica que són les administracions públiques les qui tenen la responsabilitat i el deure de desenvolupar una infraestructura educativa digital, i que proposa tres grans eixos d’actuació: servidors segurs i sobirans que respectin la privacitat i els drets humans; un paquet educatiu integral amb eines de codi auditable (com poden ser Moodle i NextCloud), i la formació i capacitació digital del professorat a través d’una xarxa de manteniment i de suport que acompanyi sempre els centres.

La lluita pels drets digitals té en l’educació un dels seus principals camps de batalla

Davant l’abandó del Departament d’Educació, el grup de mares i de pares i Xnet hem acudit amb la nostra proposta a altres administracions públiques i, en aquests moments, sota l’impuls financer de l’Ajuntament de Barcelona, ja s’està desenvolupant un pilot de la proposta de digitalització democràtica d’Xnet per aplicar-la a tres centres educatius públics. La defensa dels drets digitals de l’alumnat català comença a ser una realitat.

El cas de Catalunya i les seves infraestructures educatives digitals bàsiques són un bon exemple de les tensions existents entre els interessos de les multinacionals tecnològiques, els jocs de les polítiques públiques i el paper imprescindible de la societat civil per exercir pressió sobre les institucions davant els grans reptes de la societat digital. La lluita pels drets digitals té en l’educació un dels seus principals camps de batalla i fins ara el Departament d’Educació no ha mostrat la talla política, humana ni tècnica per abordar una qüestió tan crucial com aquesta. Prenguem consciència del que està en joc, posem el tema sobre la taula, lluitem per una tecnocultura democràtica i una educació digital crítica, i esperem que el nou Govern actuï amb una política educativa responsable i rigorosa a l’altura dels nostres temps.

[Podeu llegir l’article original en castellà a la revista ‘Viento Sur’.]