La nova desigualtat educativa

Hi ha un exemple fantàstic a Catalunya per explicar amb Google Maps la desigualtat educativa en 30 segons. Situem-nos a Esplugues de Llobregat, als afores de Barcelona. Separats per 90 metres de distància, hi trobem l’institut Joanot Martorell, centre públic considerat d’alta complexitat, i l’escola Garbí Pere Vergés, que ocupa la quarta posició en el rànquing d’escoles concertades més cares de Catalunya. Es triga un minut de porta a porta. En canvi, la distància social i econòmica entre els seus alumnes és sideral. El Joanot Martorell acull una bossa important d’alumnes en situació de vulnerabilitat que venen dels barris més pobres d’Esplugues i de l’Hospitalet… mentre que el Garbí és una escola amb piscina coberta i pista d’atletisme amb un alumnat de classe mitjana i alta. Malgrat les distàncies, allà s’hi veu sovint una escena poc habitual: els alumnes d’ambdós mons s’ajunten i es barregen en projectes d’extraescolars, jornades esportives i un “tastet d’oficis”.

L’escola, però, no fa màgia. L’escola no solament no està servint per reduir les desigualtats socials cada cop més bèsties a la societat, sinó que, per culpa d’un sistema educatiu segregat, les està agreujant. Per això, en paraules del sociòleg César Rendueles, l’educació s’ha convertit de facto en una cosa que no té res a veure amb l’ascensor social: “Un sistema per a la transmissió de la posició de classe”. Tot allò de la meritocràcia, del “si t’esforces, pots” i de les escoles miracle dels barris pobres és, en el millor dels casos, una excepció. Òbviament, no reivindicarem mai prou la feinada (militància, diria) dels mestres de les escoles de barri i de poble, que s’ho curren per sobre de les seves possibilitats, treballant fora d’hores, pensant idees imaginatives sense diners ni recursos, preocupats per cada alumne individualment, parlant amb les famílies, barallant-se amb la Generalitat… Però l’escola no fa màgia. El sistema educatiu reprodueix i reforça les desigualtats socials d’origen. Reblava el clau la filòsofa Marina Garcés, al seu llibre Escola d’aprenents: “L’escola segrega, classifica, jerarquitza i conté la violència que la mateixa societat infiltra quotidianament entre els joves i infants”.

Ho expliquem aquí si tens 5 minuts per llegir-te això.

Els fills de pares de classe obrera i sense estudis tenen
15 cops menys probabilitats
de treure’s una enginyeria

Fa molta ràbia que ens hagin fet creure que tots els nens del país tenen les mateixes oportunitats a l’escola, i que l’educació és l’últim baluard per reduir les desigualtats socials, econòmiques i culturals. Els fills de pares de classe obrera sense estudis tenen 15 cops menys probabilitats de treure’s una enginyeria que els fills de pares universitaris de classe mitjana. Sant Cugat del Vallès té més del doble de matriculats universitaris que Santa Coloma de Gramenet, tot i tenir menys habitants. Al curs 2019-2020, de Matadepera van entrar a la universitat 78 estudiants, gairebé el doble dels 43 que hi van anar des de Salt, tot i que Salt quadruplica la població de Matadepera. Són dades oficials.

No tot és culpa de l’escola, ni de les noves metodologies, ni dels professors, ni de les tauletes ni dels telèfons mòbils, ni dels alumnes que “ara ja no s’hi esforcen”. És culpa d’una societat desigual, on les classes socials existeixen malgrat que ho negui l’hereu de l’empresa Tous. Qui ha de combatre, doncs, les desigualtats educatives? Garcés, a Escola d’aprenents, es pregunta: “Se n’ha de fer càrrec només l’escola, quan la geografia dels nostres barris i pobles, dibuixada per l’especulació immobiliària, hi va en contra? Se n’ha de fer càrrec només l’escola quan la invasió íntima de pantalles audiovisuals i xarxes socials conforma els cervells dels més joves? Se n’ha de fer càrrec només l’escola quan les reformes laborals, les regulacions dels lloguers i les mesures socials coincideixen a proposar un escenari cada cop més precari i violent per als mateixos nens que volem fer més lliures i feliços a través de l’educació?”

Les escoles privades ofereixen una cosa més important: la reproducció del capital social i cultural de pares a fills

Tret d’excepcions heroiques d’alumnes brillants i de professors compromesos com els d’una pel·li francesa, l’ascensor social a través de l’educació està espatllat. Tots els sistemes educatius moderns prometen i, en certa manera, produeixen igualtat, però també són mecanismes clau en la reproducció de les desigualtats heretades. Les classes mitjanes i mitjanes altes —o, si més no, la gent amb més capital cultural— s’autosegreguen en escoles on reprodueixen el seu capital i, en part, ho fan gràcies a una peculiaritat espanyola i catalana: els concerts d’escoles i instituts privats. Com diu Rendueles, “el sistema de concerts educatius ha estat la forma en què l’Estat ha assegurat a la classe mitjana la transmissió del seu patrimoni social i cultural”. Les escoles privades, o privades concertades, com rebla el mateix Rendueles, ofereixen una cosa més important que piscines, laboratoris científics o ràtios més baixes: “Ofereixen la reproducció de les condicions socioeconòmiques de pares a fills”.

Les escoles d’elit…

Entre les escoles internacionals de la zona alta de Barcelona hi ha la que és considerada la millor de Catalunya i de tot l’Estat espanyol, segons la llista de Forbes: la St. Peter’s School, fundada el 1964 i que es reivindica com “la primera escola bilingüe d’Espanya”. El centre disposa d’unes àmplies instal·lacions, ràtios reduïdes d’alumnes per classe, reforç educatiu de tot tipus i, a més, ofereix assignatures extraescolars com nanociència, neurologia o intel·ligència artificial.

Escoles privades com St. Peter’s, Aula o el Liceu Francès acaben reproduint la posició social d’una elit

Hi ha una sèrie de noms d’escoles que es repeteixen en el currículum educatiu de bona part de l’empresariat, però també d’enginyers, metges privats, advocats de luxe i, fins i tot, de la classe política a Catalunya: St. Peter’s, St. Paul’s School, Jesuïtes de Sarrià – Sant Ignasi, el Col·legi Alemany, el Liceu Francès, l’Escola Suïssa, Gresol, Aula, Thau, Escolapis de Sarrià, La Salle Bonanova, Frederic Mistral, La Miranda, Garbí, el Viaró o l’Àgora de Sant Cugat, Montessori Palau a Girona… i tants d’altres de similars. Són les anomenades escoles d’elit.

Per què s’anomenen així? La sociòloga i professora de la UAB Aina Tarabini, en un reportatge de la periodista Elisenda Rovira publicat per CRÍTIC, explica tres claus per definir una elit: la primera és que té poder sobre la resta, sigui econòmic, social o cultural. La segona, que és una minoria i té accés a allò que la majoria no té. I la tercera, que utilitza estratègies de reproducció de la seva posició social. Dins d’aquestes estratègies hi hauria l’educació. “En el moment que els fills de les classes treballadores accedeixen a la universitat, estudiar més ja no et serveix per diferenciar-te. Has d’estudiar diferent”.

Per què és important la barreja de classes socials?

Per aconseguir que l’escola serveixi per reduir desigualtats, segons la majoria dels sociòlegs i dels experts en el món educatiu, cal posar l’accent en el fet que hi falten diners i recursos, sí, però també hi falta barreja social. Rendueles ho explica així: “L’escola pública universal té, sobretot, un paper irreemplaçable com a instrument de socialització democràtica”. Parlant clar: l’escola, l’institut o la universitat públics són un dels pocs llocs que ens queden en què els nens, els joves i els pares i les mares tenen l’oportunitat de barrejar-se de manera quotidiana, prolongadament i massivament amb persones d’altres classes socials. I això és bo.

Als anys vuitanta i noranta, a la majoria dels xavals del barri del Carmel de Barcelona ens tocava anar a instituts lluny de casa. Això va fer que jo anés a estudiar al Menéndez y Pelayo, un institut públic a la Via Augusta, a la zona alta de Barcelona. Allà ens ajuntàvem els del Carmel amb els de Sant Gervasi, de les Corts o de Gràcia. Vaig entendre tot Bourdieu sense saber qui era amb 16 anys. No era només una qüestió de diners. Els seus pares eren professors universitaris, periodistes, petits empresaris, professores de piano o activistes polítics. Recordo que un amic vivia en un pis tan gran que feien servir una habitació només com a llibreria —mentre que el meu germà i jo dormíem en una llitera—, però gràcies a allò vaig poder llegir Cien años de soledad i altres novel·les del boom llatinoamericà; un altre ens deixava l’ordinador per fer-hi els treballs, i a casa seva ens vam connectar per primer cop a internet l’any 1997; a més, jo, que venia d’un entorn castellanoparlant, vaig descobrir que els meus amics parlaven català, i encara recordo escoltar la primera maqueta d’Obrint Pas gravada en un casset d’un col·lega.

Vivim cada cop més separats: rics i pobres; autòctons i immigrants; els de Sant Cugat i els de Sant Cosme

Avui, però, això no està passant, i potser és el problema més greu que té l’educació a Catalunya. Té un nom, tot això: se’n diu segregació educativa. Vivim (cada cop més) separats socialment i, sobretot, més separats a les escoles i als instituts. Rics i pobres. Autòctons i immigrants. Els de Sant Cugat i els del barri de Sant Cosme del Prat. Els de Matadepera i els de Salt. El lloc de residència (el barri, el poble) condiciona significativament la qualitat de vida de les persones i les seves oportunitats de progrés.

Catalunya és avui un país fracturat, però no solament pel que pensen alguns, sinó perquè una part de les classes mitjanes i altes han decidit independitzar-se del país. S’estan autosegregant a la Catalunya de les piscines: escola privada o concertada, mútua de salut, extraescolars per als nens i xalet adossat en una urbanització de la segona corona. El geògraf urbà i pare de la Llei de barris, Oriol Nel·lo, m’explicava com cada dia a Catalunya “es produeixen unes grans migracions escolars”: són sobretot desplaçaments cap als barris acomodats, on s’ubiquen moltes escoles concertades i privades. “Els pares, fins i tot provinents de classes treballadores, tenen la percepció que l’èxit escolar dels seus fills depèn molt del barri o del tipus d’escola a la qual vagin”, i s’autosegreguen per evitar el contacte amb els nois i les noies d’entorns més pobres o sense capital cultural.

Això té conseqüències.

Igualtat d’oportunitats? Ha! ha! ha!

El recentment publicat anuari L’Estat de l’educació a Catalunya, dirigit per Margarita León i Bernat Albaigés, de la Fundació Bofill, hauria de provocar un terrabastall polític i educatiu tal com va passar amb les males notes dels alumnes catalans a les proves del PISA. Les dades demostren que la relació entre rendes familiars i desigualtat educativa és clara: els dèficits en competències bàsiques, les taxes de repetició de curs i l’abandonament escolar prematur augmenten a mesura que disminueix el nivell socioeconòmic de les famílies. Són les dades de la vergonya sobre la desigualtat educativa! Però, tristament, han passat gairebé en silenci, tant dels polítics com dels mitjans de comunicació.

Aquí van cinc dades extretes de l’anuari de la Bofill, perquè les reenvieu per WhatsApp als vostres grups de mares i pares, a l’AFA o on sigui.

1) A Catalunya els estudiants de famílies amb menys recursos econòmics presenten, en general, pitjors resultats educatius a les proves del PISA. Les competències de l’alumnat de 15 anys s’incrementen a mesura que augmenta el nivell socioeconòmic. Això també passa entre els infants. Els nens de sisè de primària de menor nivell socioeconòmic van obtenir menys puntuació que l’alumnat de major nivell de renda a les proves de competència que fa el Departament d’Educació de la Generalitat a Catalunya (segons les dades dels estudis del PISA de 2022, i de la Generalitat, del 2023, citades per les economistes Elena Costas, Maria Sánchez i Pere Taberner).

2) A quart d’ESO, la taxa d’alumnes escolaritzats en un curs inferior al que els pertocaria segons l’edat se situa en el 20% en districtes com Ciutat Vella i Nou Barris… i, en canvi, no arriba al 10% en districtes com Sarrià – Sant Gervasi, les Corts i Gràcia (segons les dades de l’Institut Metròpoli, citades pel professor de Ciències Polítiques Ismael Blanco).

3) Hi ha una enorme desproporció en la distribució dels centres d’alta complexitat, que estan concentrats en barris amb més pobresa i exclusió social. En l’educació primària, a Nou Barris, el 82% dels centres públics són considerats d’alta complexitat, i a Ciutat Vella, el 72% dels públics i el 57% dels privats concertats, també; per contra, en tot el districte de Sarrià – Sant Gervasi, no tenen cap centre, ni un, dins d’aquesta categoria (dades dels estudis sobre oportunitats educatives de l’Institut Metròpoli, per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona).

4) La zona de tot Catalunya amb més alt percentatge de població amb pocs estudis està situada a Salt (Gironès), on més del 50% de la població no té pràcticament formació educativa. Allà, a més, tres de cada quatre joves no tenen estudis postobligatoris. Al contrari, 18 de les 20 zones censals de tot Catalunya amb més població amb estudis superiors se situen exactament a Sant Cugat i al districte de Sarrià – Sant Gervasi de Barcelona (dades de l’índex socioeconòmic territorial, de la Generalitat).

5) Fora de l’escola obligatòria, la segregació és encara pitjor. L’assistència a l’escola bressol, de 0 a 3 anys, és molt menor als barris de renda baixa, malgrat les beques existents. Segons l’Institut Infància i Adolescència, les xifres d’escolarització al districte de les Corts, de renda alta, se situen en el 61%, mentre que a Nou Barris es queden en el 36% i a Ciutat Vella cauen fins al 26%.